En Julià pujava el turó amb el seu pas ferm de bon caminador: trepitjant el terra amb energia i clavant el taló de les botes entre les pedres per tal d'evitar les relliscades que de tant en tant provocaven els còdols, que deixats anar per l'erosió, rodaven sota el seu pes amenaçant perillosament la seva estabilitat.

La discusió amb sa germana l'havia tret de polleguera. Com sempre. Però aquesta vegada l'habitual vehemència de l'Elena havia encertat per casualitat en el delicat cargol que ajustava el seu amor propi, i havia derribat d'un buf la corassa que protegia aquell noiàs d'apariència invulnerable. "Les veritats fan mal, i l'Elena no és de les que es mosseguen la llengua", pensava.

Irritat, havia preferit sortir al carrer per cremar forces caminant, millor que anar a cops amb els mobles i montar un sarau al restaurant. Va enfilar carretera amunt a grans gambades i amb pocs minuts ja havia deixat enrera les últimes cases del poble i la gasolinera. Abans de poder adonar-se'n va trobar-se pujant un dels turons que rodejaven aquell camp de concentració disfressat de poblet estiuenc, que a finals d'octubre ja era pràcticament desert.

Pujava ràpid, panteixant com un bou; però no li mancaven les forces, perquè quan la fúria alimenta l'ànima en queden per a això i per a molt més. No estava enfadat amb l'Elena sino amb ell mateix. Trepitjava amb energia sobre les pedres, que cruixien protestant espantades; encara que per a ell representessin fragments de la seva pròpia vida, moments perduts aquí i allí, malgastats en emprendre camins que mai no l'havien dut enlloc. Trepitjava en realitat la seva imatge, trepitjava la seva història, trepitjava el terra encara que ell tan sols es veia a ell mateix,a la seva vida, a la seva estèril vida. Trepitjava enfurismat, cremant la ràbia, i si s'hagués topat amb la seva persona caminant per aquell indret de ben segur que li hauria donat puntades de peu fins al carnet d'identitat.

Quan a la fi va arribar al cim, després de mitja hora de forta pujada, ja no li quedava alè. La seva respiració sonava com una d'aquelles antigues màquines de vapor que esbufeguen en entrar a l'estació. Exhaust, va deixar-se caure com un sac sobre la coroneta calva del turó i va esperar fins que va recuperar-se de l'esforç.

Davant dels seus ulls s'amorriava gandul un grandiós món de joguina. La Mediterrània s'extenia davant seu, grisa i tremenda, reflectint un cel de plom que amenaçava tempesta, i omplint generosa l'horitzó d'Est a Oest. Avall, insignificants, les casetes del poble s'amuntegaven les unes sobre les altres buscant obsessivament un raconet on poder prendre el sol, ara absent, cobrint amb un anàrquic mosaïc de colors apagats tot l'espai disponible entre les muntanyes i la mar; igual com fa la gent quan va a la platja.

La línia de la carretera subratllava una cinta exagüe de sorra bruta que emmarcava la costa i es perdia en un punt de l'horitzó on s'unien la terra i la mar. Una mica més a l'esquerra, un núvol marró-blavós d'aire podrit amagava la ciutat insana, la gran capital. Un avió de passatgers va sobrevolar el poble tot baixant amb gran estrèpit en direcció a l'aeroport. Va passar just per davant seu, just a l'alçada del seus ulls. Impressionant!. En Julià el va seguir amb la mirada fins perdre'l, diminut, en la distància, en algun lloc entre el poble i la taca marró-blavosa. Li va semblar curiós veure volar un avió de veritat per sota el seu nas, estirat a terra com era.

Però aquell espectacle no era prou per calmar la inquietud que li bullia dins. En Julià estava angoixat. Dubtava de tot i de tothom. No aconseguia trobar un futur per a la seva vida, i es demanava si en realitat existia al món un lloc per a ell. Va incorporar-se i va seure al vent, i en un atac de desesperació mística va posar-se a meditar. Desitjava desesperadament trobar la missió per a la qual havia nascut. Hauria donat l'ànima per què el dit de Déu es posés damunt del seu cap, li obrís els ulls i li mostrés el camí de la seva realització com a ésser humà.

Va resar als esperits, als déus i als vents, rogant que, si de veritat existia un món més enllà, vingués algú a prendre'l de disciple i l'iniciés en els coneixements transcendents.

Però no hi va haver resposta.

Va pregar de nou, i va oferir la vida sencera per a sacrificar-la en una missió ultrahumana, fos la que fos, només a canvi d'unes gotetes de l'essència de l'universal.

Però no hi va haver resposta.

Va rogar un senyal del cel que li demostrés que efectivament existia un més enllà d'aquest món, un país de les ànimes on l'existència era eterna, el coneixement absolut i no existia el dolor.

Però no hi va haver resposta.

Desolat, en Julià va encongir-se sobre els genolls i, tan gran com era, va posar-se a plorar.

Així va passar-se força estona, alternant en l'ànim el rencor i l'autocompasió. Tenia fam de respostes i el més enllà no les hi donava. No podia entendre per què. Ell ho oferia tot, però no semblava que ningú de l'altra banda fos disposat a ajudar-lo. No coneixia el significat de tot allò. Potser no estava preparat. Potser encara no era el moment...

Si, segur que encara no era el moment. I potser no ho seria mai. Potser havia arribat l'hora de canviar. L'hora de créixer i de prendre les pròpies decisions. Deixar a una banda les fantasies esotèriques i embrutar-se una mica amb el fang del món material. Baixar del núvol on vivia, canviar les coses etèries per les terrenes i acceptar la seva condició de simple ésser carnal. Potser l'Elena tenia raó i ja li tocava començar a créixer...

Més tranquil, en Julià va eixugar-se els ulls i va mirar per darrera vegada el paissatge abans de tornar a casa. Feia fred. Va contar fins a tres, va inspirar profundament i es va aixecar.

Tot just va haver-se incorporat va notar un calfred que li recorria la pell des dels peus fins la punta del nas, passant per darrera les orelles. Durant dos segons va sentir com si una onada d'energia sorgís del terra i l'inflés com un globus. Tots els pels del cos se li van erissar, la pell va envermellir-se-li i es va tensar com el timpà d'un timbal, el cor, bategant-li embogit, semblava que volgués saltar-li del pit i per un instant va sentir-se a punt d'explotar. Va ser només un moment. Un moment, i després tot va desaparèixer tal com havia vingut. Aquella misteriosa energia va fluir atravessant-li la planta dels peus cap al terra, deixant-lo estabornit al cim de la muntanya, fent-se un mar de preguntes.

Tot just quatre segons després, una altra onada d'energia va apoderar-se del seu cos. Aquesta vegada el fenòmen va ser més breu però, si cap, més intens, fent cruixir l'aire al voltant i deixant en desaparèixer un rastre clar d'olor d'ozò, que li va donar la pista per a entendre què estava succeïnt. Encara que, és clar, fos massa tard per a reaccionar de cap manera.