per
Pep Bussoms
| En Gat es desempereix
damunt del sofà. En Gat badalla. En Gat s'estira voluptuós,
a poc a poc, fruint de la nyonya que encara amolleix els seus sentits.
En Gat es llepa, poleix el seu pel brillant; s'empolaina, vol estar presentable.
En Gat camina per sobre el parquet. Entra a la cuina i salta damunt el marbre; el fred de la pedra li incomoda les passes. Son plat vessa rosquilles de pinso. A en Gat li agraden les rosquilles de pinso, fan gust d'anxova. En Gat es fon per les anxoves. Però les rosquilles fan venir set. Fan venir molta set. Per això sempre deixa el forat. S'estima més no menjar-s'ho, així beu l'aire de dins i això el reconforta. Després beu aigua. Això el reconforta encara més. En Gat baixa les escales i entra a l'estudi del papa. El papa sempre és assegut davant la taula. Fa quelcom sobre un munt de papers. Gaire bé mai es mou. Només de vegades surt al jardí a prendre una mica el sol. Però això es només de vegades, quasi bé sempre és assegut davant la seva taula. Això ha de ser força avorrit, perquè no pot saltar, ni córrer, ni empaitar ratolins. En Gat es frega contra els turmells del papa, li diu hola. El papa no contesta. En Gat vol ser vist pel papa: salta damunt la taula i es passeja sobre els seus papers. En Gat es vist pel papa i apartat dels papers amb molta descortesia. En Gat protesta. El papa s'excusa gratant el cap d'en Gat. En Gat se sent satisfet. En Gat guaita per la finestra. L'horabaixa comença a caure; ja no plou. El Sol vol pondre's, i els seus raigs de llum esquincen els últims núvols, pintant de coure els boscos de pins. En Gat diu: "meu". Però el papa no entén les subtileses del seu llenguatge. El papa no sap que quan en Gat mira el món com s'encén des de l'ampit de la finestra, i diu "meu", de debò vol dir que el món es seu. En Gat vol sortir. En Gat conquista al papa perquè li obri la finestra. En Gat sempre es sorprèn en comprovar com responen els humans quan són ben ensenyats. En Gat treu son cap al món i flaira la tarda. La tarda fa olor de mullat. Es una olor bonica l'olor de la tarda mullada. En Gat salta al jardí. En Gat trepitja la gespa i es transforma: son pèl es torna més bru, les seves urpes es fan més afilades, els seus peus més cauts, les oïdes més fines, els ulls més penetrants. Els instints, més llestos. En Gat és ara el senyor del bosc. En Gat surt del jardí i la seva ombra s'esmuny silenciosa entre la bardissa. En Gat mira pondre's el sol des del cim de la muntanya. En Gat FA pondre's el sol tots el dies des del cim de la muntanya. La nit lluita amb el dia, i el sol acaba morint, vençut sota el pes de les ombres. S'escampa arreu el seu crit de guerra, inundant l'ocàs amb els últims rajos de la seva lluminosa sang; embriagant els sentits d'en Gat de boig romanticisme. Avui en Gat visitarà a la seva amada. La seva amada es blanca com la llum de lluna d'una nit sense núvols. A la seva amada li diuen "Sugar". En Gat no sap què vol dir "Sugar". En Gat pensa que els humans no haurien de posar nom a les coses, si no saben donar-les noms sensats. "Lluna"! hauria de dir-se una gata blanca i brillant com la lluna plena, no "Sugar". Que ningú no sap què vol dir "Sugar"!. Dues goles ferotges borden furioses al peu de la paret, mentre en Gat recorre temerari l'estret mur, esquivant les seves bavalloses dentegades. En Gat salta sobre la taulada del llenyer i burla els seus enemics. En Gat s'asseu sota la llum de l'amada i canta a la seva Lluna amb una cançó d'amor. Cantarà i cantarà fins que surtin a rebre'l els seus petons enamorats. La porta del balcó s'obre. Una ombra gran i grisa s'acosta a la barana. És un humà. Un humà gran i gris que grony i li llança un objecte contundent. Ai!. Una bota vola, mal guiada per una pitjor punteria, i s'encasta durament a l'interior del llenyer. En Gat observa intrigat l'absurd vol de l'objecte contundent. L'ombra grony per segona vegada darrera la barana, i s'amaga dins el seu forat, tancant amb una amarga portada. Sembla que aquesta nit no hi ha amada. Potser en Gat hagi de conquistar el seu cor amb un present. Es clar!. En Gat es un babau!. Si en Gat vol l'amor de la seva galana damisel×la, en Gat necessita un ratolí amb que afalagar la seva vanitat. Haurà d'anar de cacera. Bé!: a en Gat li agrada anar de cacera. La nit ha escampat les seves ombres sobre el bosc. El món s'ha cobert de tenebres. Els animals del dia es refugien en els seus caus i una vida diferent palpita entre la foscor dels ramatges. Són els éssers de la nit. Són els éssers de les estrelles. I en Gat és feliç, perquè en Gat és senyor del bosc i senyor de les estrelles. L'aire fa olor de mort traïdora. La brisa canta a les copes una cançó d'alerta: "En Gat ha sortit a caçar", i les ànimes petites corren a amagar-se dins els seus forats. Així diu la llei del bosc, i el bosc sencer guarda silenci. "Compte, caçador, que la mort també canta per tu aquesta nit!". "Desconfia de l'animal que corre sense alçar els peus del terra!". En Gat caça, i torna a casa de la seva Lluna. En Gat surt del bosc i creua la carretera: el riu de pedra, que fa olor de mort antiga. El riu de pedra, on corren les fúries de l'home, amb ulls de foc i alè verinós. El riu de pedra, on acaben totes les coses. "Desconfia de l'animal que corre sense alçar els peus del terra!". "Compte, caçador, que la mort també canta per tu aquesta nit!".
Una llampada encegadora, una topada sorda, i en Gat es estassat per la bèstia. En Gat està confós. En Gat no entén. En Gat no sap perquè les seves cames adormides ja no volen córrer. En Gat no sent dolor. No sent cap dolor. En Gat arrossega els quarters del darrere per l'asfalt, però no sent dolor. Tan sols una lleu punxada al final de l'esquena. En Gat està confós. En Gat no comprèn perquè les fúries de l'home s'acarnissen amb ell. En Gat no coneix la cançó de la bèstia. En Gat se sent dèbil. En Gat només vol arribar a l'altre banda del riu de pedra, despertar les seves cames i sortir corrents d'allí. En Gat se sent feble. En Gat no pot lluitar. En Gat es planta sobre les urpes, plega les orelles enrera i eriça el seu llom trencat. En Gat bufa desafiant l'atac del seu enemic. Una topada sorda,
un intens mal de cap, una llampada encegadora; i llavors...
|