La fi de deu setmanes inacabables comença just en picar la tecla [ENTER] del PC. El LED verd de la unitat 'A:' s'encén per quintil.lionèssima vegada i els capçals vacil.len endavant i enrera, enregistrant al disquet les darreres pinzellades de la meva pràctica de TP/EI.

A la fi! Ahir a la nit encara dubtava que pogués lliurar-la a temps. Però no em quedava altra opció: "O la portes o no t'examines, nano", avui acabava el termini. Una altra nit en blanc davant el CRT picant com un boig sobre el sofert teclat. Però tan se val, a aquestes alçades un ja s'ha acostumat a passar hores i més hores dedicat a la cacera del 'bug' i a tirar del suat pedaç de darrera hora per salvar la cara.

Ja està! Els capçals deixen de ballar, el LED s'apaga i la unitat s'atura deixant la cambra en silenci. Amb les parpelles caigudes fins als genolls de la son, li retorço el nas a la unitat de disc i li trec de la boca un disquet de 5.25" de color (què hortera!) taronja-florescent. Badoc, adormit, me'l miro durant una estona quedant-me en 'stand by' fins que acabo reaccionant i encerto a ficar-lo a la funda.

Viiinga!... Ja s'ha acabat!... Amb una miqueta de sort encara podré fer una becaineta. Miro el rellotge però, com sempre, només tinc temps per a rentar-me ràpid com un gat i fer una altra tassa de cafè abans de sortir a tota pastilla cap a la facu. Doncs no senyor! No queda cafè! No et fot? Hauré de prendre-me'l altra vegada al bar dels sudaques, on a més de ser car té gust de peus! Ecs!

Enganxo els trastos, agafo la porta i... He fet la darrera còpia de seguretat? Oh no!... Maleït sigui! Ja no queda temps!... És igual, per un cop no passarà res! Surto al replà i fico la clau al pany disposat a marxar d'una vegada per totes... Mentida! A qui vull enganyar? Cada cop que dic "no passarà res" passa alguna cosa; i a més, per Lley de Murphy segur que avui toca.

Una inspiració profunda i un parell de tones de resignació per entrar a casa i engegar altra vegada l'ordinador. Altra vegada li toco els nassos a la unitat i li fico el disquet a la boca. La tanco i teclejo: [DISKCOPY A: B:] [ENTER]. "Quan tingui calers em compraré un disc dur", penso, mentre la unitat es posa a girar. Això és com el conte de Michael Ende: Quan creus que ja estàs, mai estàs. Sempre cal fer més coses. "The Neverending Story". Vinga torracollons, acaba ja!...

De cop, la unitat comença a vibrar i a agitar-se com una boja: "KRRRRRRRRR". Els capçals salten violentament de punta a punta fent un soroll més que preocupant: "CRAC, CRAC, CRAC..., CRAC, CRAC, CRAC..., CRAC, CRAC, CRAC...". Una suor freda em baixa per la templa i la sang deixa d'arribar-me al cor. Lívid, començo a témer el pitjor desenllaç. Espero amb espant a que la unitat s'aturi en qualsevol moment deixant anar un missatge d'error, però l'infernal concert de sorolls no s'acaba, i jo no m'atreveixo a donar un pas en fals.

L'habitual lliscament suau del disc a la funda, "ZZZZZZZZZZ" s'ha convertit en un horrorós "GJJJJJJJJJJJ" que em fa posar la pell de gallina. Tots els pensaments es creuen alhora pel meu cap, i miro d'avaluar sobre la marxa els possibles danys causats per les meves accions i omissions, volent fer-ho tot i sense arribar a fer res; al mateix temps maleeixo en paral.lel l'instant en què no he tancat amb clau i he sortit cap a la feina. Quina és la cosa menys dolenta en aquests casos?: Obrir la unitat i prou, o reinicialitzar la màquina? Esperar sense fer res o encomanar-se a Sant Canuto, patró dels porretes i dels ignorants?

Dominat pel pànic davant de l'amenaça de veure un altre cop hipercentuplicats els crèdits d'una assignatura, acosto la mà a la unitat amb la intenció de treure el disquet en un moviment ràpid i decidit; però una visió al.lucinant em paralitza. Auxili! Sé que no em creuran quan ho expliqui al departament! Sera millor que digui que no vaig poder acabar-la a temps, perquè la veritat no me la creuran!:

Els meus ulls s'aturen incrèduls sobre la unitat de disc, que m'observa amb mirada maliciosa i em somriu amb cara de satisfeta picardia mentre mastega amb ganes el disquet amb la meva pràctica de TP dins.

"CRUNCH, CRUNCH, CRUNCH, CRUNCH, CRUNCH!". Marcant amb golafreria els segons que passen inacabables davant del meu estupor, fins que amb un sec "PTUFF!" escup l'embull rebregat que havia estat la coberta del disquet, que roda pegant saltirons sobre la taula fins caure'm inmòvil a la falda.

Silenci..., i per fi un "GLUPS", seguit d'un sonor "BROT!" que anuncia el principi d'una digestió difícil.