La silueta de la xeringa d'en Foster, dominava el poquet de paissatje visible des del soterrani de l'aulari A4. Com si fos un déu de ferro i vidre, omnipresent; com si fos un d'aquells caçadors dels safaris africans que possaven per la foto, somrient soberbis, trepitjant amb la bota la panxa de la seva víctima estesa a terra, trepitjant el cos mort i vençut de la Serra de Collserola.

No es veia ningú a dins del PI, "Hauran sortit a fer un café", vaig pensar. "A un quart menys cinc de sis", m'havien dit els meus companys. I aviat donarien dos quarts. "Algun dia" - pensava -, "els hi passaré factura a tots aquells que m'han fet perdre la meitat de la meva vida, mitja joventut, tot esperant-los". Mai no ve de cinc minuts, no; però cinc, més cinc, més cinc... Això és com la 'Técnica del Salami' d'aquell caixer de banc que arrodonint les xifres decimals de les comptes de estalvis (dels altres, és clar), es va fer una petita fortuna. No te n'adones i de mica en mica quatre ximples et roben la vida. Si tothom em tornés el temps que m'ha fet esperar, ¡quines vacances!. Potser, fins i tot podria començar aquell curset de piano pel que mai no he sabut trobar prou temps lliure...

Feia molt fred. Massa fred. M'havia deixat els guants a casa, i els dits em feien mal ja, de no sentir-los. Em bufaba les mans i donava petits saltets per treure-me'l de sobre, com si això servís de res. "Si almenys - vaig pensar mirant pels vidres -, fos obert el PI, podria esperar a dins i no pasaría tant de fred". I no va ser fins aleshores que em vaig adonar que el PI no tenía per què ser tancat. Vaig empènyer la porta per assegurar-me. Però no: era tancada i ben tancada. Hi havia un no-sé-què de misteriós en tot allò. A dins, la llum era encesa. Els papers damunt del mostrador eren una mica desordenats. Una 'Gaceta Universitaria' restava oberta a la taula del encarregat per la pàgina d'actualitat, i una cigarreta encesa cremava abandonada sobre un cendrer ple de burilles. Tot indicava una sortida precipitada.

"Potser, - vaig pensar una mica maliciosament -, el pobre noi ha tingut una urgència fisiològica i li ha calgut sortir corrents...".

Van passar cinc minuts més. O deu. Els meus companys sense aparèixer. I jo, que em posava cada cop més nerviós. Mai no m'ha agradat això de perdre el temps esperant. I menys en una situació tan incòmoda. De bona gana hauría entrat al bar per prendre un cafetó ben calent, però, inexplicablement, aquest també semblava tancat; o al menys, això és el que vaig pensar en no veure ningú assegut a dins. Començava a rondinar: "No sé si he fet bé d'embolicar-me amb aquests nois per fer la pràctica. No són gaire seriosos. Encara que...! No sé de què em queixo, si ja ho sabía d'altres anys! Pero els tenia tant a la mà que... em va fer mandra tornar a buscar un nou grup d'estudi. Un es va fent gran i sembla que amb els anys es torna dia a dia més agre i més misàntrop, i fuig de conèixer cares noves. Potser, és tot aquest excés de pràctiques i més pràctiques...".

Voltava caminant d'una banda a l'altra, tot movent-me per mirar de treure'm el fred del cos, ...i els nervis. I en una d'aquestes, mirant dins el PI des de l'altre costat, vaig veure el telèfon despenjat sobre la taula, quasi amagat per les fulles del diari. Què feia el telèfon despenjat...? Allò llençava per terra la meva teoría de la fuita fisiològica. O no?. "Potser ho ha deixat així per si truquen, que no descobreixin que no hi és - vaig pensar -. És que no els deixen sortir ni per fer un pipí?".

Picossejat per la curiositat, vaig donar un altre cop d'ull dins del PI, tot tractant de fixar-me una mica més en tots els detalls possibles... "A veure si és que l'hi ha donat un 'patatús' i s'ha quedat espatarrat darrera la taula, on no se'l pot veure des de fora... No tú. No fotém!". Vaig imaginar un parell de sabates negres de becari escalivat apuntant cap al sostre, assomant per un cantó de la taula. Però per sort no vaig descobrir res de semblant. "Bé, ...bé - vaig respirar més tranquil -, ...per un que sap fer la seva feina...".

El temps passava, i de mica en mica el fred es feia lloc filtran-se dins els meus ossos, al temps que em sentia envair per una somnolència, gens desagradable, que convidava a quedar-se quiet i acurrucadet en un racó. No vaig poder reprimir un bon badall...

No hauria sabut dir exáctament el perquè, però aquella situació se'm feia molt estranya, irreal, com si es tractés d'un somni: La porta tancada, el llum encés, el telèfon despenjat, el bar sense cues. I tot aquell buit..., tot aquell silenci...

L'únic senyal d'activitat provenía de la pantalla de videotext del PI. El terminal feia pampallugues escribint i esborrant un missatge d'error. Escribint i esborrant..., escribint i esborrant..., i torna. I sempre el mateix. Al peu de la pantalla, blava, hi apareixia una línea vermella que picava l'ullet un parell de vegades 'clic', 'clic', i s'esborrava de seguida. I així, una vegada i una altra.

Portava ja mitja hora plantat i esperant sota aquell fred injust i anul.lador. O potser més. Tenía la inquietant sensació d'esser l'única persona al mon. Ningú no va pujar o baixar per les escales en tot aquell temps..., tampoc no recordava haver vist ningú en tot el dia..., no estava gaire segur..., no podía estar segur..., els meus pensaments es feien lents i confosos... de fet, ...no recordava res. Estirant el coll per mirar sense haver de esforçar-me en moure'm del lloc, tractava d'esbrinar algún petit moviment entre les taules del bar que delatés la presència d'algún altre penjat com jo; però tot era absolutament buit i callat: A la gent se l'havía empassada la terra. Només unes bosses, jaquetes i apunts desperdigats aquí i enllá, que reafirmaven la meva teoría d'una fugida atavalada. Però... ¿Per què?. ¿A on?.

A les obres del costat, tampoc no hi havía ningú. Les parets, mig nues, aixecaven silencioses les seves intimitats, amenaçant de crèixer i tapar-ho tot. Fins el blau del cel.

Tenia el cap i els sentits atontats pel fred; i el sol fet de pensar, em costava un bon esforç de concentració. Dins del PI, la cigarreta cremava i cremava, sense consumir-se mai. Semblava com si el temps s'hagues perdut dins d'una iteració sense sortida. No passava; corria i corria repetint sempre el mateix instant. Una cadena imparable de minuts i més minuts, amb un únic segon repetit seixanta vegades cada cop: "L'eternitat".

Em sentía malament, el cap se me n'anava i el contorn dels objectes desapareixia dissolt dins d'una confosa teranyina grisa. El meu ésser s'enfonsava en el no-res, envoltat per un ambient d'aire irrespirable, pudent i fred, que em xuclava l'energía de l'esperit, i em treia les ganes de moure'm i fer coses. De bo, semblava perdut al ben mig d'un purgatori docent sense final. Era un malson a la dimensió desconeguda d'un espai vectorial de cos .

Quan tot semblava ja perdut, quan la meva voluntat moría abandonada en mans dels somnis dels déus, una llumeta verda es va encendre al meu bus de control . Podria ser..., Sí!, Per que no? Encara hi havía una esperança!... Aquell terminal de videotext picava l'ullet per a algú, per a mí!; era la meva atenció la que demanava amb tanta insistència. Seria possible? Sí, Sí! Aquell terminal donaria, per fí, una resposta a totes les meves preguntes...

Arreplegant les últimes forçes, renovades pel desig de trobar una explicació sensata per aquell final absurd, el meu final, em vaig acostar als vidres tant com el meu nas em va permetre, fins que vaig poder llegir el contingut del missatge. El qual, entre místic i tràgic, sentenciava amb conconcon... convicció... ..óóóóó...exexexexisssst existencial.lisss ...taaaaaaaaa: :::: ........¿!?%&*!$@...... @@@@ ........ @@ .. .........#