L'emancipació progressiva dels comtes catalans dels segles X i XI respecte als reis francs; la conquesta de nous territoris als sarraïns i el seu repoblament consegüent amb gent de parla catalana, i la supremacia del comtat de Barcelona (Ramon Berenguer III i Ramon Berenguer IV), van ser determinants en el llarg procés d'unificació del territori, de creació de la capitalitat de Barcelona, de consolidació de la unitat de govern dels comtats catalans i d'implantació de la llengua pròpia del país. Els caps de la Casa de Barcelona regirien els catalans durants cinc segles llargs. 

La nació catalana ha tingut al llarg dels segles les institucions polítiques i les formes de govern pròpies de cada època, amb un grau de sobirania també divers. Aquestes institucions han estat, en certs períodes de la seva història, les pròpies d'un estat sobirà, i en d'altres més recents l'expressió d'un poder compartit amb el poder central de l'Estat espanyol. 

Amb el matrimoni de Ramon Berenguer IV amb Peronella d'Aragó (1137) nasqué el regne de Catalunya-Aragó, que a més d'aquests territoris i els de Provença i el Rosselló incorporà successivament les illes Balears, València, Sicília, Còrsega, Sardenya i Nàpols i arribà fins a Atenes i Neopàtria. 

La progressiva cohesió del territori i del govern de la Catalunya d'aquella època per la força dels fets culminà amb una realitat de dret: en virtut del Tractat de Corbeil (1258) entre Jaume I el Conqueridor i Lluís IX (Sant Lluís de França), el primer signava la pèrdua dels seus dominis ultrapirinencs (llevat de Montpeller i el Rosselló) i el rei de França, com a successor dels reis carolingis, renunciava als seus drets sobre els comtats catalans de Barcelona, Urgell, Besalú, Rosselló, Empúries, Cerdanya, Conflent, Girona i Osona. Catalunya perdia territoris, però guanyava la indepèndencia de dret. La independència de fet se situa en l'any 989. 

La dinastia autòctona catalanoaragonesa s'extingí al començament del segle XV. El tron passà successivament a dinasties d'origen castellà (els Trastàmara), austríac (els Habsburg) i francès (els Borbó). Però els països de la confederació catalanoaragonesa disposaven des del segle XIV d'un organisme políticoadministratiu sorgit de les Corts Reials, la Generalitat, que esdesvindria una institució de govern. Aquesta institució, amb els seus alts i baixos al llarg de la història, és el precedent de les actuals institucions polítiques catalanes. 

És veritat que l'exercici del poder en l'època medieval poc té a veure amb la separació de poders dels estats moderns de dret democràtic. Però és simptomàtic que l'única institució d'autogovern que al llarg dels segles ha expressat el poder polític a Catalunya i ha perdurat fins als nostres dies és la Generalitat. 

L'exercici dels drets i les llibertats d'aquest poble i la vigència de les seves institucions han estat interrompudes contra la seva voluntat en llargs períodes de la seva història. Però Catalunya s'ha recuperat tard o d'hora, sobretot quan en els moments decisius els seus ciutadans han donat prova de la seva unitat a l'entorn de les institucions polítiques pròpies. 

Per això quan a l'Espanya contemporània s'ha recuperat la democràcia, amb un cert reconeixement del dret dels pobles, la Generalitat ha sorgit de nou immediatament després del canvi de règim i abans que s'iniciés el període constituent. Així succeí l'any 1931 i també l'any 1977, com es veurà més endavant. Abans, però, cal retornar als orígens de la institució.