Correspondència empírica i coherència formal.

En un apartat anterior dèiem que un enunciat o proposició era un conjunt de paraules que, seguint unes regles sintàctiques, són capaços d'expressar quelcom fals o vertader. Quan proferim enunciats que poden ser falsos o vertaders diem, des d'Aristòtil, que estem fent un ús apofàntic del llenguatge. Ara ens podem preguntar com fem per determinar quan un enunciat és fals o vertader, és a dir, indagar pels criteris que ens permetin establir la veritat de quelcom.

El criteri més freqüent és aquell que indica que la veritat d'un enunciat ve donada per la correspondència entre el que l'enunciat diu i el que en realitat succeeix. El mateix Aristòtil establia aquest criteri quan deia: “Dir del que és que no és, o del que no és que és, és allò fals; dir del que és que és, i del que no és que no és, és allò vertader”. És de destacar d'aquest criteri dos aspectes: En primer lloc, pressuposa la possibilitat de captar el món, d'aquí la importància de l'experiència sensible, identificant-se aquesta mena de veritat com veritat empírica. En segon lloc, quan diem de quelcom que és vertader, en realitat ho estem dient de l'enunciat, no de l'objecte de l'enunciació. Això significa que els objectes de la realitat no són ni falsos ni vertaders, el que és fals o vertader és el que diem (els enunciats) d'aquests objectes.

El segon criteri és el que ja definírem en un apartat anterior: la coherència d'un enunciat amb el sistema formal al que pertany. A aquesta mena de veritat també l’anomenàvem “correcció formal”. L'important d'aquest criteri és que el que compta és la coherència del pensament amb el pensament mateix; en ell no compta per a res la realitat empírica. Per això parlem de “correcció” – el respecte per determinades regles preestablertes –, i diem que és “formal” perquè en cap moment es té en compte el contingut empíric dels enunciats. El criteri de la coherència, o la veritat entesa com a correcció formal, s'aplica principalment a les ciències formals, com ara les matemàtiques o la lògica, i també als jocs. En el cas de les matemàtiques, d’un càlcul no diem que és fals o vertader (en el sentit de la seva correspondència empírica) sinó que és correcte o incorrecte. De la mateixa manera que, quan fem un moviment en els escacs, segons que respectem o no les regles preestablertes, podem dir que juguem correctament o que estem fent trampa.

Per entendre millor aquest segon criteri de veritat analitzem les següents operacions:
59 + 1= 1
59 + 1= 60

Podríem pensar que si dues operacions aparentment iguals tenen resultats diferents, una ha d'estar equivocada. No obstant això, si tenim en compte els sistemes formals a què pertanyen (la primera al sistema sexagesimal i la segona al sistema decimal) bé podríem afirmar que totes dues són correctes, sense caure en cap contradicció. El que compta aquí és la coherència del càlcul amb una sèrie de regles preestablertes.

Un altre exemple podria ser:
23 + 1= 24
23 + 1= 0

En aquest cas també podríem considerar les dues operacions com a correctes, malgrat que els resultats són diferents, si establim que la primera pertany al sistema decimal, i en la segona ens estem referint al sistema horari.

De manera molt general, podríem dir que la veritat per correspondència o veritat empírica interessa principalment als científics, i la veritat per coherència o correcció formal interessa principalment als matemàtics i als lògics. No obstant això les coses no són sempre “blanques o negres”. Als científics, també els interessa moltíssim la coherència i l'exactitud de les matemàtiques i de la lògica – de fet el càlcul matemàtic resulta imprescindible en les ciències experimentals - ; i molts matemàtics o lògics van arribar a formular les seves conclusions més abstractes inspirant-se en fets de la realitat empírica.

També podem fer, a grosso modo, una valoració dels avantatges i limitacions respectives. El coneixement vertader, tal com pretendria una consciència ingènua, mai pot captar a l'objecte tal com l'objecte és. El coneixement no consisteix en una apropiació física de l'objecte, sinó en una representació mental d'algun aspecte de l'objecte, que mai pot abastar-lo en la seva totalitat. En definitiva, el coneixement, en sentit estricte no és coneixement de l'objecte, sinó de la idea o la representació que de l'objecte hem construït en la nostra ment. Aquesta idea o representació és una còpia, que serà tant més vertadera com més fidel sigui respecte de l’objecte real, que n’és l'original. Ara bé, la manera de comprovar la fidelitat d'una còpia pel que fa al seu original és poder comparar-los des de fora de tots dos i comprovar la seva correspondència. Però resulta que els humans no podem sortir des de dins de nosaltres mateixos per poder comprovar des de fora la correspondència de les nostres idees amb la realitat.

Possiblement es consideri aquesta objecció un tant extremada. Si bé els humans no podem captar d'una manera absoluta les coses tal com són, mitjançant la investigació científica anem endinsant-nos, amb precisió i seguretat progressiva, en la realitat de les coses. No obstant, cal dir que aquest procés resulta inesgotable, i que la veritat empírica a què puguem arribar sempre serà parcial i no definitiva.

Per contra, la veritat per coherència o correcció formal, com que no depèn de la realitat empírica sinó de regles o sistemes formals, bé pot plantejar-se com a total i exacta.

En resum, pel que fa a l'exactitud i el caràcter definitiu de les seves conclusions, la correcció formal (que com veurem és el criteri de veritat de les ciències formals com la lògica o les matemàtiques) avantatja a la veritat per correspondència (criteri dominant en les ciències empíriques), que és sempre aproximada i provisional. No obstant això, la formalitat (no se'ns diu res de la realitat) és el “preu” que la veritat com a coherència ha de pagar per la seva exactitud; i per l’altra banda, el fet de poder aportar-nos informació nova sobre el món (encara que provisional i aproximada) és l’avantatge indubtable de la veritat empírica.


Altres criteris: autoritat, tradició, evidència, utilitat i consens.

Quan es determina la veritat d'una afirmació tenint en compte la persona o institució que la diu, el crèdit, prestigi o poder que aquesta persona o institució tenen, es diu que el criteri que s'està utilitzant és el de l'autoritat. Aquest és un criteri en el qual el que preval són factors externs al subjecte, i en què està absent la raó i la capacitat autònoma del subjecte per decidir. És exemple d'autoritat l'acceptació com vertader del que diu un pare per part del seu fill només pel fet de ser el seu pare. O el reconeixement de la validesa del diagnòstic d'un metge per part del seu pacient, més per la confiança que aquest hi tingui, que pel que pugui saber de medicina.

Quan l'autoritat és imposada pel pes dels costums mantinguts a través de les generacions, es diu que el criteri de veritat és la tradició. Es diu que quelcom és així perquè sempre s'ha dit que és així. De fet autoritat i tradició són criteris molt semblants quant a la freqüent absència de racionalitat individual en la seva aplicació. Tot i que s’ha de dir que les decisions basades en l'autoritat o en la tradició no sempre són absolutament irracionals. La confiança o el prestigi d'una persona o d'un col·lectiu de persones poden estar racionalment justificats encara que no comprenguem totalment aquelles afirmacions que en provenen, i que de tota manera acceptem.

En la història del pensament occidental, destaquen dos moments en els quals l'autoritat i la tradició van ser posades en qüestió com a criteris per a aconseguir coneixements vertaders, i van ser substituïdes per la raó o la comprovació empírica. Aquests van ser en el segle V aC., quan en les colònies gregues de Jònia, a l’Àsia Menor, van aparèixer uns pensadors, anomenats filòsofs, que es van proposar explicar els fenòmens naturals prescindint dels mites i les llegendes, buscant en el seu lloc explicacions racionals. Va ser el moment del “pas del mite al logos”, o naixement del pensament racional. El segon moment va ser en els segles XVI, i XVII, durant el Renaixement i la revolució científica, quan pensadors i científics com Copèrnic, Galileu o Descartes, es van proposar prescindir de l'autoritat de l'església catòlica, que havia estat hegemònica durant l'edat mitjana, i van buscar la veritat mitjançant l'exercici autònom de la raó i de la investigació científica.

.......................................................................................

Altres maneres d'entendre a la veritat estan recollides per la teoria “pragmatista” i per la “teoria consensual”.
El pragmatisme accepta la teoria de l'adequació o correspondència, però la interpreta introduint la dimensió pràctica, és a dir, presa en consideració la utilitat dels enunciats per resoldre els problemes vitals, cosa que no fa la teoria clàssica de l'adequació.

Veurem aquesta posició centrant-nos en un dels seus representants més destacat: el filòsof i psicòleg William James (1842-1910).

James entén adequació en el mateix sentit que diem “aquesta moto és adequada per fer motocros”, és a dir, en el sentit que serveix per a una finalitat determinada, o que funciona de manera convenient en un context determinat, o que és útil per a un propòsit. Per tant, entén l'adequació com adaptació: un enunciat és vertader si funciona com a instrument útil i eficaç (és a dir, si és un instrument adequat) per resoldre problemes o per satisfer necessitats.

Ara bé, com que la veritat està referida a la pràctica, és sempre provisional, perquè el que funciona o és útil (és a dir, el que és vertader) en un moment determinat, deixa de ser-ho en un altre. Es tracta, per tant, d'una concepció dinàmica de la veritat, perquè aquesta no constitueix una propietat adquirida d'una vegada i per sempre, sinó que és conseqüència d'un procés: una idea es “verifica”, és a dir, es fa vertadera, si l'acció va mostrant la utilitat o l'eficàcia. Així, afirma James “S’en pot dir que és útil perquè és vertadera, o que és vertadera perquè és útil. Les dues frases signifiquen exactament el mateix”.

La “teoria consensual” de la veritat, defensada per Peirce, Apel i Habermas entre d'altres, destaca la necessitat del diàleg com marc per anar descobrint cooperativament la veritat de les proposicions.

En realitat, quan diem que prenem alguna cosa com a vertadera, estem donant a entendre que creiem que tenim raons suficients per convèncer altres interlocutors de la veritat de la proposició, sempre que puguem dialogar lliurement, sense pressions externes a la recerca mateixa de la veritat.

Per això, les persones que tenen afany de veritat estan disposades a dialogar amb uns altres, sense coaccions, sense trampes, per comprovar si poden arribar a suscitar l'adhesió dels altres interlocutors, si poden generar un consens al voltant del que tenen per vertader.

Els arguments que s'esgrimeixen en aquest diàleg poden procedir de diverses maneres de comprovar la veritat: correspondència, coherència, utilitat, però el que es prova de descobrir és si són capaços de generar el consens de la comunitat d'interlocutors, de tal manera que tinguin l'enunciat en qüestió per vertader. Així funcionen, al fi i al cap, les comunitats científiques que busquen cooperativament la veritat.

Ara bé, el consens no és un criteri de veritat, perquè els interlocutors poden equivocar-se o els pot faltar informació rellevant. Per això les veritats científiques són sempre revisables.

L'aportació bàsica de la teoria consensual de la realitat consisteix a mostrar que els éssers humans no tenim una altra manera d'accedir a la veritat que no sigui adduint raons i escoltant les raons dels altres, amb la pretensió d’aconseguir un consens el més ampli possible sobre el que pretenem com vertader. (Adela Cortina, Santillana)

.