1. Els orígens de la filosofia.

Els humans sempre han volgut trobar explicacions als fenòmens que els envolten. Des de molt antic s’han sentit profundament sorpresos i, fins i tot, esfereïts, per fets que els sorprenien, o que posaven en perill la seva vida. Comprendre allò que esdevenia ha estat un mitjà per a poder sobreviure, i alhora, una manera de saciar la curiositat, o satisfer desigs, inclosos els de ser feliços o immortals. Per a això comptaven amb una eina molt poderosa: el llenguatge. Mitjançant el llenguatge els humans van poder comunicar-se; però també van arribar a poder pensar, es a dir, a tenir la capacitat de proferir paraules que es referien a idees.

La manera més antiga d’explicar les coses va ser a través de mites i llegendes, que es transmetien de generació a generació, i que eren acceptades pel pes de la tradició. En aquestes històries es personificaven els fenòmens naturals, convertint-los en fets arbitraris que depenien de la voluntat d’éssers sobrenaturals. Va tenir que passar molt de temps fins que, en un petit racó de la Mediterrània, es van donar les condicions socials i culturals que van permetre el naixement d’un nou tipus de pensament. Va ocórrer en unes colònies gregues de l’Àsia Menor, a la regió de Jònia, durant els segles VI i V abans de Crist. Aleshores, les antigues cultures que ocupaven la península hel·lènica – cultures guerreres, agrícoles i fortament jerarquitzades – van ser substituïdes per societats comercials, obertes, agrupades en petites ciutats – estats, anomenades polis, algunes de les quals es van organitzar mitjançant un nou sistema polític anomenat democràcia. Dins d’aquest nou context històric va sorgir un nou tipus de pensament que es va dir logos, o senzillament, pensament racional. A aquest període de la història de la cultura de occident se'l sol identificar com “el pas del mite al logos”, també considerat com el moment en el que va néixer la filosofia.

Mythos i logos són expressions gregues que es poden traduir com a “paraula”. Tanmateix, la paraula entesa com a mythos fa referència a narracions fantàstiques que miren d’explicar l’origen i la regularitat del cosmos recorrent a forces sobrehumanes, com ara déus o poders còsmics personificats. Es tracta de la paraula carregada de contingut sagrat, de la paraula que anomena allò ocult, allò d’amagat i misteriós, que només és a l’abast d’uns quants en la cultura micènica, anterior al naixement de la filosofia.
En canvi, la paraula entesa com a logos és el reflex de la polis democràtica: és la paraula convertida en instrument d’indagació de la veritat, de debat i de deliberació pública i oberta a tots els ciutadans. En contrast amb els règims totalitaris de l’orient antic, que imposaven submissió i dependència, entre els grecs era possible la llibertat d’idees i opinions. A més, tampoc hi havia a Grècia llibres sagrats, portadors d’una “paraula sagrada” inqüestionable, ni una classe sacerdotal institucionalitzada que imposés ortodòxia i aturés la lliure reflexió. Per a això logos també s’entén com a pensament racional.

Els primers pensadors van adoptar una actitud diferent de l’espontània per desxifrar els problemes que els plantejava l’univers: l’actitud pròpiament filosòfica. (Adela Cortina: Santillana)

Dèiem que la filosofia occidental, entesa com a pensament racional, va néixer a Grècia, més precisament a Milet (colònia grega situada en Jònia, Àsia Menor) durant aproximadament el segle VI a. de C. Els protagonistes d’aquest procés van ser uns savis que es van dedicar a indagar per la existència d’algun principi estable que expliqués la realitat canviant i diversa que els rodejava. Aquest primer principi era concebut com a una substància material que, a partir de la seva transformació, donava origen a totes les demés substàncies. Se’l va anomenar arjé. Tales de Milet va determinar que l’arjé era l’aigua. El seu deixeble Anaximandre va proposar l’indeterminat (allò que no té forma, que manca de límits, l’apeiron) com a primer principi. I finalment Anaxímenes va senyalar que la diversitat de substàncies presents a la naturalesa era el resultat de la condensació o rarefacció de l’aire.

Avui dia, a parir dels avenços de la ciència moderna, les conclusions dels físics milecis ens poden semblar una mica absurdes o ridícules. Malgrat això, al seu moment, van significar un autèntic pas de gegant en la superació del pensament mític i el naixement del pensament racional. Les raons d’aquesta importància van ser diverses:

a) Al cercar l’explicació dels fenòmens naturals en un element unificador estaven apropant-se a una de les característiques bàsiques del pensament racional: la determinació de quelcom estable que donés compte de la realitat, malgrat el seu aparent caràcter plural i canviant. Està clar que el fet de determinar aquest element unificador i estable com a una substància material indica que encara faltava recórrer un llarg camí per arribar a la maduresa de les explicacions racionals: aquell estadi del pensament en el qual allò permanent i unificador son els conceptes i les teories abstractes, es a dir, separats dels fenòmens captats pels sentits.

b) En segon lloc, a diferència del pensament mític, que explicava el món recorrent a elements sobrenaturals, personificant o divinitzant els fenòmens de la natura, l’arjé era un element que pertanyia a la realitat natural.

c) Finalment, el fet d’acudir a l’observació del món i a l’ús de la pròpia raó per arribar a determinades conclusions, sense recorre a la tradició o a l’autoritat dels ensenyaments o explicacions anteriors, és una manifestació més de la nova actitud racional. Un fet significatiu que mostra aquesta autonomia de criteri és que Anaximandre, sent deixeble de Tales, no va dubtar en discrepar del seu mestre respecte de quina devia ser la substància primera que expliqués tot el que existia.

La tasca d’aquest primers filòsofs va ser continuada per altres pensadors del món grec, com a Pitàgores, Heràclit, Parmènides, Demòcrit, etc. A tots ells se'ls va anomenar “presocràtics”, pel fet de ser anteriors al gran filòsofs atenenc Sòcrates, que junt al seu deixeble Plató, i al deixeble d’aquest, Aristòtil, van expressar la maduresa del pensament racional i la culminació de la filosofia grega clàssica, durant els segles V i IV a. de C.

2. De la filosofia al naixement de la ciència moderna.

Si poguéssim anar cap endarrera en el temps i, durant els segles de la Grècia clàssica, féssim la pregunta, què és la filosofia?, possiblement no obtindríem cap resposta. Als orígens del pensament racional, la filosofia feia referència més a una activitat o a una actitud que no pas a una matèria específica. Era considerat filòsof tant un físic que indagava pels fenòmens de la naturalesa, com un astrònom que intentava predir els esdeveniments del cel, o un polític que dissenyava un model de societat perfecta, o qui senyalava quin era el camí per arribar al coneixement vertader en general. A més, hi era freqüent que un mateix filòsof es dediqués a estudiar diferents àrees del saber. Tales de Milet, al temps que determinava el principi de tot allò que existia (l’aigua com a arjé), predeia un eclipsi, o realitzava importants contribucions a les matemàtiques; Plató indagava per la naturalesa del coneixement vertader, i a la vegada es preguntava per la naturalesa humana, o per la forma que havia de tenir l’Estat per a garantir una societat justa. Es suposa que en aquella època no es tenia massa consciència d’estar estudiant matèries diferents; tots els sabers estaven relacionats i, en definitiva, l’element comú era la cerca de explicacions per a tot allò que existia; es pot dir, per a l'ésser en general. Per això se sol dir que el model o paradigma de la filosofia grega va ser de caràcter ontològic (onto: ésser).

Aquesta preocupació ontològica es va estendre durant tota l’Edat Mèdia, però amb la particularitat que durant aquest període el pensament racional, es a dir la filosofia, es va posar al servei de la fe religiosa. L’hegemonia cristiana a la cultura europea des de la caiguda de l’imperi romà d’occident, fins a pràcticament el segle XIV, va ser total. Els grans pensadors van ser clergues que van recollir les restes de la filosofia grega, - especialment Plató, en la versió neoplatònica que es va estendre durant l’imperi – amb la finalitat principal de preservar-los, i justificar filosòficament la fe cristiana.

Van ser els àrabs quins, pel seu contacte amb l’imperi romà d’orient, van conservar gran part del llegat filosòfic grec, especialment el pensament d’Aristòtil, i el van introduir a Europa quan van ocupar la península Ibèrica. La Fe i la Raó van començar a separar-se. Va ser l’inici de l’observació i el coneixement dels fenòmens naturals, amb independència de les veritats suposadament revelades per Déu. Les grans descobertes de Copèrnic (especialment la seva explicació heliocèntrica de l’univers), Galileu (creador de les bases de la física moderna, i inventor del telescòpic), i Kepler (el qual va reduir tota la mecànica celeste a fórmules matemàtiques i a lleis universals) entre d’altres, van produir, durant els segles XVI i XVII, una autèntica revolució que es va anomenar “Revolució Científica”. Va ser l’època del “renéixer” de les formes clàssiques gregues, expressat en el moviment artístic, principalment italià, del Renaixement. Va coincidir, a les lletres, amb la preeminència d’allò humà sobre allò religiós a través del moviment anomenat Humanisme. En aquest context cultural, com resultava lògic, els filòsofs van posar l’accent en la reflexió sobre el mètode i les condicions per atansar el coneixement vertader. El naixement de la ciència moderna, que es va donar en aquesta època, va estar caracteritzat per la unió de les matemàtiques (les lleis naturals únicament podien ser formulades mitjançant regularitats matemàtiques) i de la experimentació (qualsevol coneixement per a ser considerat vertader havia de ser comprovat empíricament). Els filòsofs d’aquests segles, preocupats per la cerca d’un mètode de coneixement, i per determinar les possibilitats i condicions de la ciència es van dividir en dues grans corrents: els que hi van donar major importància a la Raó (i per tanta als aspectes matemàtics), i els que van reconèixer en l’experiència sensible l’origen de qualsevol coneixement. Als primers se'ls va anomenar “racionalistes” (Descartes, Leibnitz, Espinosa), i als segons “empiristes” (Locke, Berkeley, Hume). Deguda a aquesta preocupació per la capacitat de la consciència humana per conèixer i explicar el món, al model o paradigma de l’Edat Moderna se’l podria anomenar “gnoseològic” (gno: coneixement).

Una transformació important començava a produir-se a la imatge que de si mateixa podia tenir la filosofia. El fet decisiu va ser, dins del marc del naixement d’un nou concepte de ciència, la progressiva independència de les ciències naturals (física, astronomia, biologia), mitjançant la creació de mètodes propis i al definició d’objectes d’estudi específics. A la “mare filosofia” se li començaven a marxar els seus fills de casa en la mesura que anaven arribant a la seva majoria d’edat. Allò propi de la filosofia ja no era tant el coneixement de tot allò que existia, la qual cosa era realitzat cada vegada més per les ciències naturals, sinó portar a terme una reflexió de “segon grau” sobre la pròpia activitat del conèixer, les seves possibilitats i els seus límits. Qui va portar al seu màxim desenvolupament aquestes indagacions filosòfiques va ser Emmanuel Kant, qui al segle XVIII, durant la Il·lustració alemanya, va escriure una gran obra, “La Crítica de la Raó Pura”, en la qual precisament es preguntava si era possible la metafísica com a ciència, i quines són les condicions per al coneixement tant de la física com de les matemàtiques. Les ciències empíriques van anar especialitzant-se cada vegada més en àrees del coneixement molt determinades. La filosofia, en canvi, es va seguir reservant per a sí mateixa el punt de vista més global, la visió del conjunt, l’aspecte més universal de la realitat. Continuant, per descomptat, amb les reflexions sobre altres qüestions de la realitat humana com ara la moral, la vida en societat o la política.

Els últims sabers que es van marxar de l’originari “llar filosòfica”, i van aconseguir la seva independència metodològica, van ser les anomenades “ciències humanes o socials”. Va ser el cas de la psicologia, la sociologia, l’antropologia, l’economia. Aquest procés es va donar principalment a partir del segle XIX, dins del marc de la revolució industrial, els grans avenços científics – tecnològics, i les transformacions polítiques i socials dels nous estats liberals i democràtics d’occident.

Què va quedar aleshores per a la filosofia? Pregunta difícil de respondre. Els problemes i les corrents s’hi van diversificar enormement. Per descomptat que la preocupació pel punt de vista més universal de la realitat, la indagació pels fonaments o el sentit de la existència humana, la reflexió epistemològica, o el pensament polític i moral, van continuar sent matèria d’estudi dels filòsofs contemporanis. Va haver un nou aspecte que potser singularitzés l’activitat filosòfica del nostre temps: el reconeixement del llenguatge com allò que distingeix i impregna tota la realitat humana. Pràcticament tota la filosofia contemporània està creuada, naturalment que des de diferents perspectives, per aquest reconeixement. Per això que alguns hagin senyalat al paradigma lingüístic o semiòtic com el model dominant en aquests últims anys.

3. Per què la filosofia?

Després d’haver explicat, de manera molt resumida i esquemàtica, els procés que va des dels orígens del pensament racional fins al naixement de les ciències modernes, intentarem ara preguntar-nos pel sentit de l’activitat filosòfica. Plató descrivia l’activitat del filòsof comparant-la amb l’amor (eros), un ésser intermedi – i mitjancer – entre els déus i els humans, que es caracteritza per allò que li manca, però també per l’empenta i el desig d’aconseguir-lo. Es podria definir el desig en general com a la tensió o la força que impulsa a cercar allò que no es té. En paral·lel, la saviesa, i també l’origen dels seus desvetllaments, estaria en el reconeixement de la pròpia ignorància. De la mateixa manera que la força i el dinamisme de l’amant està en l’anhel per aconseguir l’amat, o allò que aquest representa - que segurament és de allò que l’amant manca -, el filòsof posa en la cerca de la saviesa el sentit fonamental del seu quefer vital. Aquest és, precisament, el sentit etimològic de la paraula “filòsofs”: aquell que ama o desitja la saviesa, justament perquè no la posseeix.

Per extensió, podríem fer una descripció de la naturalesa humana, i trobar en ella allò que fa de la filosofia una activitat – o millor una actitud- consubstancial a la espècie humana. L’ésser humà en general també és un ésser intermedi: limitat per la seva experiència física, la seva mortalitat, les seves capacitats cognitives objectives i finites; tanmateix, a la vegada posseïdor d’una capacitat de concebre, a través del seu pensament, l’etern, l’infinit, es a dir, l’absolut. Tot i que no arribi a comprendre’l totalment, arriba a concebre’l, al menys, en forma de pregunta radical (aquella que apunta als arrels de les coses, és a dir, als fonaments) Aquesta irremeiable tendència a l’absolut sembla convertir als humans en una curiosa espècie, “filosòfica per naturalesa”. (Tot i que moltes vegades, sobretot en l’època en la qual vivim, la satisfacció de necessitats immediates, la preocupació pels aspectes materials i concrets de la nostra vida, ens porta a renunciar a aquesta tendència vers el punt de vista més global i profund, es a dir, el punt de vista filosòfic de la nostra existència i del món ens envolta).

Allò dit fins aquí podria ser una primera resposta a la pregunta de, per què els humans filosofem? Podria ser també una possible explicació de per què la filosofia es una cosa de tots; tot i que no siguem filòsofs professionals, o fins i tot la majoria de gent no hagi llegit massa sobre els grans filòsofs del passat o del present.

Una segona resposta podria cercar-se en la capacitat que tenen els humans per comprendre el que succeeix. Valorar-lo i prendre decisions; es a dir, en la relativa llibertat que li és pròpia coma espècie racional. Si totes les nostres accions estiguessin determinades genèticament, o estiguéssim absolutament programats socialment per actuar d’acord a determinats patrons de conducta – tot i que de vegades sembli que efectivament si n’estem – la necessitat de la reflexió filosòfica no tindria lloc. Pel contrari, sembla que els humans hem de prendre decisions, fonamentar-les davant els demés i, a més, fer-nos càrrecs de les seves conseqüències. La manera que tenim per fer tot això és determinant criteris generals, pautes i motius que vagin més enllà de l’acció immediata. El contrari seria actuar com autòmats. Tot i que a vegades estigui molt endormiscada, la nostra consciència humana ens porta a pensar de manera més o menys autònoma sobre els porques i els peraques del que fem, del que ens passa, i del que passa en el món. I això, d’alguna forma, és fer filosofia. Dic d’alguna forma, perquè és cert que filosofar és pensar, però no és pensar de qualsevol manera: és pensar de manera racional, amb un cert rigor, de forma relacional, i des d’una perspectiva globalitzada.

Els éssers humans no únicament vivim, sinó també som conscients de la nostra pròpia vida, sabem que la nostra vida pot millorar, som animals que busquem la felicitat. En realitat, es pot dir que tots els animals busquen la felicitat, si per allò entenem la capacitat per sobreviure, satisfer necessitats, adaptar-se al medi superant les mancances i els conflictes que aquest imposa. La diferència està en el fet de que la resta de les espècies animals estan “comdemnades” a ser felices. La seva existència és el triomf d’un llarg procés evolutiu, i el seus comportaments, pel sol fet d’haver sobreviscuts com a espècies, ja estan determinats per a la vida adaptada. L’alternativa a la seva felicitat automàtica és la extinció. Els animals no s’equivoquen. Si això passés no es posarien tristos, ni se sentirien culpables, simplement desapareixerien.

En canvi l’espècie humana té l’estrany privilegi d’haver de buscar i construir la seva pròpia manera de ser feliç. Però a canvi, l’altíssim preu que ha de pagar per la seva llibertat és la possibilitat certa d’equivocar-se. La cerca de la felicitat, per a sort o desgràcia nostra, no és automàtica, deu ser pensada, incloent-hi la possibilitat de renunciar-hi i optar per una vida desgraciada.

Indubtablement que les catàstrofes naturals, les epidèmies, o les ambicions de riquesa o de poder dels altres individus humans poden ser seriosos obstacles en la nostra cerca de la felicitat. Però fins i tot aquests fets, que aparentment no depenen de la nostra voluntat, poden ser pensats, és possible establir estratègies per la seva modificació, o, al menys, trobar- hi responsables. Per tot allò, els humans som, al menys potencialment, proclius a la reflexió filosòfica: no únicament pretenem explicar el món, sinó també trobar la millor manera de viure, en la nostra relació amb la natura, amb la resta d’humans i amb nosaltres mateixos.

4. Per a què la filosofia?.

Fins aquí hem intentat respondre a la pregunta sobre el perquè de la filosofia. Ara, i per a acabar aquest tema, podem preguntar-nos pel peraquè, és a dir per la utilitat de l’activitat filosòfica.

Des de l’època dels sofistes la filosofia s’ha vingut plantejant com a un possible mitjà per a guanyar-se la vida. Precisament el que distingia als sofistes dels demés filòsofs de la seva època, com a per exemple Sòcrates, era el fet de ser professionals que ensenyaven a parlar i a argumentar de manera convincent (l’anomenat art de la “retòrica”). Aquest aspecte lucratiu de la seva activitat va ser una de les causes del seu desprestigi entre quins consideraven la filosofia com una activitat “pura”, no contaminada per cap interès material. Es considerava que el seu valor residia en la busca del saber i de la veritat per sí mateixos. Es a dir, que el prestigi de la filosofia consistia en ser, curiosament, una activitat que... no servia per res! Potser sigui aquesta raó per la que avui dia, que la utilitat té un altíssim valor, aquest prestigi no ocupi precisament un rànquing massa elevat.

Però més enllà dels discutibles beneficis que pot reportar l’exercici professional de la filosofia, potser podem trobar altres raons per justificar la realització d’aquest petit curs de filosofia; i, amb una mica de sort, agafar-li afecció i dedicar-hi en el futur una petita part del nostre temps a la lectura, o senzillament a pensar o discutir de tant en tant amb els nostres amics o familiars sobre temes que podrien ser considerats filosòfics.

Entre altres bons efectes, l’activitat filosòfica pot ser considerada com un exercici mental que ens ajuda a pensar millor; que, com la gimnàstica física, comporta un cert esforç, però que després ens deixa una agradable sensació de benestar.

Les lectures filosòfiques solen resultar, sobretot en els començaments, una mica pesades, principalment per la utilització d’un vocabulari al que no estem molt acostumats, i pel desenvolupament d’argumentacions amb un cert grau de complexitat. Tanmateix, si aconseguim trobar-li el gustet, combinant la lectura amb el comentari i la discussió amb altres persones, la filosofia pot convertir-se en una excel·lent manera de redescubrir el món i a nosaltres mateixos, des de perspectives noves, més generals i enriquidores. D’aquesta forma, podrem aconseguir nous criteris que ens permeten valorar els fets i les persones d’altra manera, superant actituds rígides i dogmatismes, i guanyant en comprensió i flexibilitat.

També podrem aconseguir eines per a coneixe'ns millor i millorar les nostres relacions amb els demés. Ja a la antiga Grècia, davant de l’oracle de Delfos, lloc on els grecs acudien per a que la pitonissa o endevina els predigués coses sobre el seu futur, hi havia escrit una màxima que va ser guia fonamental per a moltes persones de l’època, i també d’èpoques posteriors: “coneix-te a tu mateix”. Conèixer-se a si mateix inclou reconèixer les nostres possibilitats i també les nostres limitacions, mitjançant una activitat reflexiva que és característic del pensament filosòfic.

La lectura i el debat haurien d’acompanyar, d’ara endavant, a les demés activitats de la nostra vida. Com la gimnàstica, els esports, els hobies o l’aprenentatge continuat d’un ofici que ens agrada, la filosofia pot ensenyar-nos també a viure millor, a complir millor amb la nostra inevitable “professió” de ser humans.