(Publicat al Dominical de Diari de Girona el diumenge 7 de setembre de 2003)

 

EL TREN MÉS ALT DEL MÓN

 

Una emocionant aventura de gairebé quinze hores en el Ferrocarril Central Andino, traçat ferroviari que arriba als 4782 metres sobre el nivell del mar a través dels cels dels Andes.

 

Trens als núvols. Des de sempre els ferrocarrils de muntanya han estat objecte d’una especial devoció pels amants del món del tren. D’aquests traçats, molts dels quals ja fa prop d’un segle desafiaven les muntanyes més altes, a Catalunya en tenim bons exemples: la línia Barcelona-Puigcerdà, el cremallera de Montserrrat... També trobem, a banda i banda del Pirineu, un parell de mostres rècord. La primera, el cremallera que surt de Ribes i arriba fins a Núria, que és l’estació més alta de la Península Ibèrica. En segon lloc, la línia Vilafranca de Conflent-Bourg-madame (ara recuperada pel turisme gràcies a l’entranyable Tren Groc) on l’estació de Bolquera-Eyne, entre Montlluís i Font-Romeu, ostenta el rècord de ser l’estació ferroviària més elevada de la SNCF (equivalent francès de la RENFE). Ambdós traçats, cosins germans dels pioners ferrocarrils de muntanya suïssos, s’enfilen fins gairebé els dos mil metres sobre el nivell del mar.

 

Però és a Amèrica del Sud on trobem les línies de més alçada del planeta. Vells ferrocarrils dedicats originàriament al transport de minerals o de carn, molts romanen avui en desús, abandonats a la seva sort una vegada esgotat el profit privat, víctimes de les males o inexistents polítiques públiques de transport de viatgers. Tot i així, alguns d’ells subsisteixen miraculosament. Precaris, però amb una audàcia renovada, desafien orgullosament els cims dels Andes des d’alçades superiors als 4000 metres. Es tracta de línies com Arica-La Paz o Antofagasta-Potosí, que enllacen la costa xilena amb les regions andines d’Argentina i Bolívia (d’un d’aquests trams, de la ciutat argentina de Salta, surt el popular Tren de las Nubes que arriba a l’alçada de 4220 metres al viaducte de La Polvorilla). Tampoc podem oblidar el que queda del tren Guayaquil-Quito a Equador ni, al sud del continent, el Buenos Aires - Mendoza.

 

 

El Ferrocarril Central Andino creua els Andes a més de 4000 m. d’alçada.

 

 

Però el més impressionat dels trens andins és el mític Ferrocarril Central Andino, que uneix les ciutats peruanes de Lima i Huancayo. Segons tots els entesos en la matèria, aquest traçat ostenta l’honor de ser el sostre ferroviari del món. La línia fou projectada per un enginyer polonès el 1869, per tal d’unir el port limeny de Callao amb els Andes centrals. Tot i que la seva destinació principal ha estat el transport de minerals, al llarg de la seva història també ha servit les necessitats de desplaçament dels habitants de la regió. Almenys fins a principis dels anys vuitanta del segle XX, en què s’abandonà el transport de viatgers degut a la virulència de les accions de Sendero Luminoso contra les infraestructures del tren, així com també a la cruel competència ocasionada per la millora de la carretera central.

 

No va ser fins l’any 2002 que les autoritats volgueren assajar la reobertura al transport de passatgers d’aquest històric ferrocarril, després de dos decenis de funcionar exclusivament com a tren de mercaderies. Aquesta és una petita crònica del seu primer viatge. Una aventura de gairebé quinze hores cap als cels dels Andes a una velocitat que mai sobrepassà els 60 quilòmetres per hora, en dura competició amb la cordillera, envaint territori dels cóndors.

 

“La Aventura del Tren a Huancayo”

 

L’estació de Desamparados, al centre històric de Lima, avui torna a acollir viatgers. Preciosa mostra d’arquitectura civil de principis del segle passat, aquest edifici d’estructura metàl·lica fou portat peça a peça en vaixells des d’Anglaterra. Desamparados està situada darrera la Plaza de Armas, entre el Palau de Govern i el riu Rímac. Són les set del matí i a la zona hi arriben taxis i s’hi aturen combis per a deixar els viatgers. S’hi han apropat també alguns mitjans de comunicació, disposats a immortalitzar la sortida de “La aventura del Tren a Huancayo” (així és com s’anomena oficialment l’expedició). L’excitació dels passatgers, sobretot dels més petits, i el somriure de les ferromozas il·luminen aquests minuts previs a l’inici del viatge.

 

La locomotora dièsel fa sonar insistentment el xiulet, anunciant la sortida. A tres quarts de vuit, les quaranta tones repartides en cinc vagons es posen en marxa i els passatgers senten l’alegria dels pioners. Una alegria que haurà desaparegut totalment dels seus rostres, vençuda pel soroche, el cansament i el fred, unes quantes hores i sobretot uns quants milers de metres d’alçada més endavant.

 

En aquest primer tram del recorregut no ens separem del Rímac. Atravessem algunes de les zones més llòbregues de la gran Lima. Són els pueblos jóvenes o els assentaments humans de pobresa i marginació tan presents als suburbis de les grans urbs llatinoamericanes. A fora, cares de sorpresa, els nens, i de resignació, la majoria. El xiulet de la locomotora no para de sonar, advertint del perill de creuar la via. Alguns gossos famèlics no en fan cas, i resten indiferents al  pas del tren.

 

De cop i volta el paisatge canvia. Acabem de deixar l’àrea urbana. Les aigües del riu són ara transparents i apareixen els primers contraforts andins. Ens apropem a Chosica, primera parada. Minuts més tard arribem a San Bartolomé, lloc de peregrinatge dominical de molts limenys i única estació on alguns trens de viatgers gosaven pujar aquests darrers anys. Aquí presenciem una ceremònia curiosa. La locomotora es desenganxa del convoi i, després d'haver-la col·locat en una plataforma giratòria, uns operaris es disposen a girar-la canviant-la de sentit. Són només quatre treballadors els que li donen la volta, dos en cada extrem de la màquina. Ho fan sense cap ajuda mecànica, empenyent amb força. Completada la maniobra, el maquinista ens avisa de nou. Tot és a punt per a enfrontar-nos als majestuosos cims que ens envolten. Hem fet només 76 kilòmetres i ja estem per sobre els mil cinc-cents metres sobre el nivell del mar. Però tot just acabem de començar.

 

 

En aquesta plataforma, la locomotora serà girada aplicant la  força humana.

 

 

Cap al cim

 

Des de San Bartolomé fins al punt més alt del recorregut (a 4783 metres, al bell mig del túnel de Galera) pujarem a raó d’uns 15 metres per minut. Quan arribem al cim haurem ascendit 4000 metres en cent quilòmetres. Aquestes magnituds no sempre s'assimilen bé per l'organisme humà. Els passatgers no comprenen encara la utilitat d’unes petites bombones d’oxígen que alguns empleats del ferrocarril porten a sobre...

 

Els paisatges ens fan emmudir. El tren traça un recorregut de vertígen tot sortejant precipicis sense fons. Més que en cap altre lloc, en aquests territoris d’abismes es poden apreciar les joies de l’enginyeria ferroviària com ara els túnels o els ponts. Precisament, Infiernillo (no cal que ens entretinguem a explicar la significació del seu nom) és el pont metàl·lic construït a la major alçada del planeta: 3300 metres sobre el nivell del mar. Al vagó hi ha els primers símptomes de marejos. Ja el tenim aquí, el soroche o mal d'alçada, aquest mai convidat company de viatge de les travessies andines. Ens servim mate de coca, remei tradicional dels indis quetxua (bàsicament una infusió de fulla de coca), i prenem Coramina, comprimits de glucosa oferts pel personal de la companyia ferroviària. Aquí recordem els milers d’obrers morts en la construcció d’aquesta línia, molts d’ells portats expressament de la Xina seguint l’experiència de la construcció de les grans línies nordamericanes.

 

De tant en tant el tren es deté i canvia el sentit de la marxa. Com si el comboi hagués d’agafar arrencada per a superar un nou cim. Són els zig-zags, la manera més lenta però també més segura de guanyar alçada en aquestes condicions. En tota la línia hi ha una vintena de zig-zags que permeten al tren anar pujant mitjançant anades i vingudes horitzontals pels laterals de la muntanya. Volem treure el cap per la finestra per poder observar una d’aquestes maniobres, però una bufetada d’aire gèlid ens en fa desistir ràpidament. Ens estem apropant als 4000 metres. Per a fer-nos una idea, només apuntem que el cim més alt de la Península Ibèria, l’Aneto, té 3400 metres d’alçada. Ara sí, alguns passatgers comprenen en primera persona la utilitat de les ampolles d’oxígen amb mascareta. Bona part del passatge ha requerit la presència de la infermera de bord. La majoria pateix petits marejos, però alguns fins i tot es desmaien.

 

 

Estació de Galera, la més alta del món, a 4781 m. sobre el nivell del mar.

 

 

És el senyal que ens estem apropant a Tíclio. Juntament amb Galera (a dos quilòmetres més enllà) són les dues estacions ferroviàries més altes del planeta, a una alçada de 4758 i 4781 metres, respectivament. Enmig d’ambdues el túnel de Galera, de més d’un quilòmetre, conté com hem dit el punt més alt de la línia. Gairebé igualem el sostre d’Europa, el Montblanc. Sortint del túnel el tren s’atura a l’estació de Galera. Ens envolten cims amb neus perpètues. Aprofitem per sortir a l’exterior, tot i que les cames no ens responen massa. L’aire s’entesta en no voler entrar plenament als nostres pulmons. I per si això no fos prou, el fred és intensíssim. Movent-nos molt lentament, fem un parell de fotografies i retornem al seient. No queda massa rastre entre els viatgers d’aquella excitació de l’inici del viatge. I és que, secretament, molts esperem que el tren comenci a baixar.

 

 

Pel país dels Xauxa-Huanca

 

I tot baixant entrem en territori miner. Un paisatge gris ens dóna la benvinguda. Ens apropem a La Oroya, una de les capitals de la metal·lúrgia sudamericana. Una població molt contaminada per decenis d’explotacions sense cap mena de preocupació mediambiental. Aquí s’hi produeix la major part del coure i del plom de Perú. Ens envolta un ambient trist i apagat, com molts d’aquests obrers que ni aixequen els ulls en veure passar el nostre tren. A la Oroya fem una parada més llarga del previst. Sembla que hi ha problemes amb la locomotora, i ens en posaran una de nova. El relleu però, tarda una hora.

 

Deixem aquesta enorme ximeneia que és La Oroya i reprenem la marxa seguint el curs del Mantaro, que ja no deixarem fins gairebé arribar a destí. Gràcies a aquest riu, tornem a presenciar paisatges verds, amb petites explotacions agràries de subsistència. També veiem les típiques llames, cosa que permet prendre algunes fotos de postal andina. Les aigües de l’Hatunmayo, tal com anomenaven al riu les cultures prehispàniques, són una veritable columna vertebral de fertilitat per aquestes valls. Potser animats per la generositat del paisatge, els viatgers comencen a refer-se.

 

 

El tren, en aquest primer viatge, desperta expectació allà on passa.

 

 

A poc més de quaranta quilòmetres de Huancayo, passem per Jauja. Aquest és el país dels Xauxa Huanca, una de les menys conegudes cultures precolombines, que es carateritzà per la seva resistència als conqueridors de l’imperi inca. Fou de les darreres nacions que s’incorporà al Tahuantisuyo, el gran imperi continental dels inques. I tot i que els historiadors locals anomenin conqueridors als inques i invasors als espanyols, la veritat és que la gent d’aquestes terres col·laborà de bona fe amb Pizarro, creient que amb l’espanyol podrien recuperar part del poder arrebassat pels inques del Cuzco. Sigui com sigui, el 1533 Francisco Pizarro fundà aquí la primera capital del virregnat peruà, Jauja. També hi trobà bona part del gran tresor dels inques; les tones d’or i plata no tardarien en creuar l’Atlàntic.

 

Fa més de quinze hores que sortiem de Desamparados, i a fora ja és negra nit. Mitja hora més tard d’haver deixat Jauja comencen a sonar sirenes a l’exterior. Famílies senceres s’han aplegat vora les vies per presenciar la primera arribada de passatgers ferroviaris des de molts anys. Estem entrant a Huancayo. Els nens corren perillosament enganxats als vagons i l’alcalde i la corporació municipal en ple ens esperen, amb banda de música inclosa. El problema és que l’estat de la via ens impedeix arribar a l’estació i el tren ha de deixar els viatgers uns quilometres abans, tot just a l’entrada de la població. Per sort, el comitè de benvinguda s’ha pogut desplaçar a temps. Només baixar prenem un taxi. La veritat és que Huancayo és temptador: les saboroses truites de riu i les papas a la huancaína, la capella de la Merced, el parc de la Identitat Wanka, etc... Però encara és més temptador el llit de l’hotel. Demà serà un altre dia.

 

 

 

 

Després d’aquest primer viatge, el tren tenia la intenció de fer una expedició mensual a Huancayo. Ho ha anat fent amb irregularitat. Nosaltres esperem que segueixi endavant, aquest ferrocarril més alt del món, aquest tren que recorre tres-cents quilòmetres atravessant lentament paisatges urbans, deserts costaners, parets andines i valls centrals, aquest imponent i centenari prodigi de l’enginyeria. Potser així altres vells ferrocarrils de muntanya veuran també la llum del final del tunel d’abandó i d’oblit en què es troben. Molts anys de vida, doncs, pel Ferrocarril Central Andino!.

Text i fotos: Jordi Martinoy i Camós.