|
|
14, 15 i 16 de Març de 1997
CERTASCAN
(vent, neu, núvols, gel, pedra, sol)
Abans de les 16h del divendres el Pep i jo marxàvem cap a Certascan. Pensàvem que
abans de 4 hores començaríem a caminar però una caravana a la Panadella va fer que a
Tavascan la nit ja fos negra. Vam agafar la pista amunt pensant deixar el cotxe fins on
puguéssim i caminar amb els frontals fins al refugi. La furgoneta va quedar encallada a
la neu a uns 2 km del final de la pista. Del final de la pista al refugi hi ha uns 45
minuts (segons el mapa). Vaig sortir del cotxe sense l'abric per veure si podíem seguir
endavant. Feia un vent fortíssim que duia la neu de les muntanyes i que et picava la
cara. Em sembla que ha sigut el cop que més fred he passat. Sort que només va ser mig
minut. No podíem continuar i caminar fins al refugi de nit, ens era impossible amb el
temps que feia. Vam baixar amb la furgo avall fins trobar uns arbres que tapessin la furgo
per passar-hi la nit. Vam menjar uns entrepans i ens vam ficar als sacs al darrera de la
Express del Pep. Durant tota la nit vam sentir el vent que no parava de bufar i el cel
estava tapat. La previsió del temps era que el dissabte estaria tapat i que el diumenge
faria sol.
Ens vam aixecar a les 7h i el temps no era gaire bo. Vam pujar amb la furgo fins on vam
poder. Vam agafar les motxilles i començàrem a caminar (8h30'). Aquella nit havia nevat,
ja que havia molta més neu que la nit abans. Vam fer uns 2 km de pista i després vam
agafar una pujada (deixant la presa a l'esquerra) muntanya amunt tota nevada. A partir
d'ara ja tot era neu. Aquí vaig aprendre a utilitzar el piolet. La neu era bona,
t'enfonsaves una mica i pocs trossos eren de gel. El paissatge de les muntanyes
enfarinades de la vall de la pista era magnífic, encara no sabia el que veuria. És
fantàstic caminar per la neu, li vaig agafant el "truco". Després d'una hora
de camí (+ o -) vam arribar a un coll des d'on es veia l'estanyet, blau i envoltat de
neu. Teníem el refugi a tir de pedra. El temps seguia igual, al coll feia un vent
fortíssim i fred. Vam passar per darrera de l'estanyol i després d'una pujadeta
arribàrem al refugi (10h).
La neu tapava l'escala de la part lliure fins deixar tres escalons destapats. El refugi
lliure estava al segon pis del refugi. La porta no estava ben tancada i havia entrat neu.
El Pep va agafar la pala que havia a la porta i va treure la neu de dintre. A l'entrada
del refugi hi ha un menjador amb dues taules i una porta que dóna a una habitació on hi
ha 10 lliteres (20 llits). Vam desfer les motxilles i em vaig canviar de roba. Feia fred a
dins del refugi i pensàvem que estariem sols tot el cap de setmana donat el temps que
feia.
Després d'esmorzar vam sentir veus a fora i vam veure dos esquiadors i un gos. Eren els
guardes del refugi que venien a obrir-lo perquè per la tarda havia de venir un grup de 8
persones. Van obrir la porta de baix i vam baixar al refugi guardat. Hi havia una estufa
de llenya amb la que vaig eixugar les botes.
Ens vam acostar al llac de Certascan que estava gelat. Hi havia molt poca visibilitat
però la vista era estupenda. No veia el final del llac, és gegant. El gos ens havia
acompanyat. Seguia bufant el vent molt fort i no podíem pujar a cap cim.
Ens vam passar tot el dia en el refugi. Al Pep li sonava un guarda i després vam saber
per què. Havia sigut guarda del refugi de la Vall Farrera fins l'estiu passat. A ell
també li sonava el Pep. S'enrecordava de l'Iñaki i del Javi. Ens va donar records per a
ells de part del Jordi de la Vall Farrera. El gos era seu i havia vingut a acompanyar al
guarda del refugi. El guarda, l'Alejandro Gamarra, havia escrit articles sobre la zona al
Desnivel i altres revistes. Ens van deixar una garrafa de 5 litres perquè agaféssim
aigua de l'estanyol. El gos ens tornava a acompanyar. Tot el dia al refugi ens ha provocat
una "morriña" important.
Quan es feia fosc va arribar el grup de vuit que havia de venir. Eren gent gran que
sortien gairebé cada cap de setmana a fer esquí de muntanya. A quarts d'onze vam anar a
dormir i ens voliem aixecar a dos quarts de set. Durant la nit vam sentir com el vent no
deixava de bufar.
Al matí quan va marxar el grup d'esquiadors ens vam aixecar i vam veure com els núvols
havien desaparegut i el vent ja no bufava tant fort, feia un dia esplèndid. Quan vaig
sortir del refugi vaig veure una vista magnífica, tenia davant meu una serra de muntanyes
nevades, escarpades, punxegudes. Ahir ho havia tingut davant dels nassos tot el dia però
el mal temps no ens ho deixava veure. Després el Pep em va dir que aquells cims eren la
Pica d'Estats el més alt, al seu darrera a l'esquerra i punxegut el Verdaguer, a la dreta
de la Pica, més separat, el Sotllo i més a la dreta encara Baborte.
Vam esmorzar una miqueta i vam tirar amunt cap al pic de Certascan. La neu brillava
reflexada pel sol, el cel era blau, l'estany gelat de Certascan ens oferia una visió
fantàstica envoltat muntanyes amunt de neu. Vam començar envoltant l'estany. La neu
s'enfonsava una mica tot i que havia llocs on estava dura i relliscava. El gos ens seguia
un altre cop fins que l'amo (el Jordi) el va cridar. Vaig relliscar vorejant una pala, el
piolet em va lliscar de les mans, duia guants de llana molls, però em vaig poguer frenar.
Em vaig posar els grampons i Déu n'hi do si ho vaig notar. Caminava amb molta més
facilitat tot i que a vegades m'enfonsava, però almenys ara no relliscava. Vam veure
davant el que vam creure el pic de Certascan i hi vam pujar per un coll a l'esquerra. És
un somni, estic envoltat de blanc per tot arreu. Tot blanc i jo enmig caminant amunt. Des
d'una mica més amunt del coll la vista era... jo què sé. Davant teniem la pala blanca
que ens duia al cim, a una banda del coll la vall nevada d'on veniem i els cims que havia
darrera, a l'altra banda del coll, en primer terme la vall de Tavascan i una altra que no
sé quina era. La vista més impressionant però era la de la Pica d'Estats. Després de
pujar la pala ens quedava el tram final, una petita grimpada sobre pedra i ja érem al
cim. Allà vaig tenir una pensada per la Silvia, no li vaig dir res al Pep, suposo que ell
també devia pensar-hi. Un cop a dalt ens vam adonar de que no érem al pic de Certascan
sinó al pic de Guerossos. Malgrat l'equivocació estava molt content d'haver pujat allà,
era el meu primer pic amb neu. La vista des de dalt era millor encara que la del coll, a
més de veure tot el del coll des de més amunt, es veia l'estany de Certascan i els cims
del Pirineu aragonés. El Pep em va ensenyar quin era l'Aneto. Després de fer el que se
sol fer als cims. Vam baixar el tros de pedra, el Pep deia que havíem fet
"mixta", i vam parar a menjar protegits del vent per començar la baixada. La
baixada sobre neu és rapidíssima. No vam tenir cap problema fins al refugi, excepte una
rampa darrera la cuixa, però em va passar.
Un cop al refugi, més o menys al migdia, vam fer les motxilles i vam tirar avall cap al
cotxe. La baixada, sense grampons va ser genial tot i que al principi feia respecte. La
neu s'estava desfent. Quan es va acabar el tros de neu vam baixar riu avall, per roques i
algún tros de neu on més d'un cop hi vam ficar tota la cama. Aquest descens al costat de
petits salts d'aigua també va ser molt "xulo". D'aquí ja agafàrem la pista i
cap a la furgo.
Una excursió perfecta, amb nit, vent, neu, fred, núvols, gel, pedra, sol, calor... vam
tenir de tot, i això no és fàcil que et passi en dos dies. Bé, allà dalt potser sí.
Gràcies per tot, Pep.
Carlos
|
|
