L’excursió d’avui ens porta a Collserola, serra que forma part de la Serralada Litoral, un sistema muntanyós que s’estén uns 300 km, paral·lel al mar Mediterrani, des de la desembocadura del riu Ter a la Plana de Castelló.
El massís de Collserola, de 17 km de llargària i 6 km d’amplada, limita al nord amb la vall del Besòs, al sud amb la del Llobregat, a l’est limita amb el pla de Barcelona, i a l’oest ho fa amb la depressió del Vallès.
Dels nombrosos turons que componen el seu perfil, el Tibidabo és el més alt (512 m). Collserola mira al mar des d’un pendent molt pronunciat, i al Vallès des de nombroses valls suaus i boscoses. Aquestes diferències de relleu queden reflectides en el clima, que dóna vessants assolellats amb prats, brolles i garrigues, i obagues on predominen els boscos d’alzines, roures i pins. És, en definitiva, un ric mostrari de paisatges mediterranis.

Collserola, una serra vora el mar Mediterrani, gaudeix i pateix plenament el clima mediterrani. És el pulmó verd de la gran aglomeració barcelonina.
Dins l’àmbit del parc, hi ha bàsicament dos tipus de bosc, el més estès és un bosc mixt de pi blanc, alzina i roure, i l’altre és, pròpiament, una pineda amb molt poques alzines i roures i amb un sotabosc format per plantes menys forestals i ambients més oberts com la gatosa, la farigola, l’estepa i el romaní.

FAUNA:

La gran varietat de paisatge natural de Collserola és la base que permet mantenir una fauna força variada, malgrat tractar-se d’un espai petit i molt presionat.
S’han observat al voltant de cent noranta espècies, cent trenta de les quals són ocells, i no tots els podrem veure alhora perquè molts d’ells són migratoris i només estan presents en certes estacions de l’any. Podem trobar: pit-roig, oriol, rossinyol bord, picot verd, mallarenga cuallarga,...

ITINERARI:

Torre de Collserola:
És una atrevida obra d’enginyeria de Norman Foster amb un fust central de formigó de 185 m i 4,5 m de diàmetre del qual pengen tretze plataformes una de les quals és d’accés públic com a excepcional mirador que permet la contemplació de tot el parc i d’una part considerable de Catalunya. Fóu construïda entre 1990 i 1992 en el Turó de Vilana i té una alçada d’uns 260 m.

Ermita de Sant Medir:
La capella de Sant Medir es troba als vessants de la serra de Collserola, al sud del terme municipal, existia ja el 1046.
La llegenda creada al voltant de Sant Medir féu que se’n popularitzés el culte, que es conserva amb l'aplec del 3 de març iniciat pel poble de Sant Cugat i seguit pels antics municipis del pla de Barcelona. Tot i el seu indubtable origen romànic, l'actual santuari de Sant Medir no conserva cap vestigi constructiu d'aquella època.

Monestir benedictí de Sant Cugat del Vallès:
L'arqueologia ha demostrat que on és el monestir, entre el 27aC i el 14dC, hi havia el romà "castrum Octavianum". El 313 aquest castell perd el caràcter militar i s'inicia el culte, en comunitat, a Sant Cugat (Cucuphatis), ja que és en aquest lloc on el sant va patir martiri durant la persecució de Dioclecià.
L’any 400 es construeix la primera aula paleocristiana i després de diverses construccions i destruccions es basteixen les estructures actuals que, bàsicament, corresponen al final del segle XII pel claustre i final del XIV per l'església. L'any 878 hi ha la primera menció escrita. El 1835, per la llei de desamortització de Mendizabal, l'Estat s'apropia de l'edifici. Després de 9 anys de rapinyes i destruccions, l'ajuntament es fa càrrec del monestir fins avui, que tret de la Guerra Civil que suposà greus destruccions d'estructures i mobiliari, ha estat restaurat en diverses vegades arribant fins a nosaltres com és ara.
El monestir de Sant Cugat pot considerar-se com un dels conjunts monàstics medievals més ben conservats de Catalunya, i com un dels millors exemples de les transformacions històriques de l'arquitectura dels monestirs benedictins. Dintre del claustre encara es conserva l'aula paleocristiana original amb un absis poligonal afegit vers l'any 600.

Ermita de Sant Adjutori (Santa Maria de Gausac):
Ermita romànica del segle XII de planta circular, sense absis, que va fer les funcions de parròquia fins al segle XIV. Fins el 1776 es té constància de celebracions i aplecs.
Redescoberta l’any 1880 per l’arquitecte Elias Rogent, i estudiada a partir del 1907 pel CEG. Ubicada a la vora de l’antic de Barcino (Barcelona) al Castrum Octavianum (Sant Cugat del Vallès). Estat de conservació molt dolent.

Forn ibèric o romà:
Datat entre els segles II i I a.C. Situat prop de la capella de Sant Adjutori. Forn de ceràmica en excel·lent estat de conservació. Conserva la cambra de foc, de planta quadrada i restes de la cambra de cocció.