Montserrat
Diumenge, 3 d'octubre de 1999
Malgrat la seva evident unitat geogràfica i les seves
singulars característiques geològiques i geomòrfiques, el massís de Montserrat
pertany a la Serralada Prelitoral Catalana que s'estén entre les depressions
Central i Prelitoral de Catalunya.
El massís fa uns 10 km de llargada, entre el congost del Cairat per on
corre el riu Llobregat, a llevant, i el coll de Can Maçana, a ponent,
amb una certa inclinació de SE a NW.
L'amplada, entre la vall de Marganell, al nord, i l'altiplà
de Collbató-els Brucs, al sud, és només d'uns 5 km i el perímetre total
del massís arriba als 25 km. Pel que fa a l'altitud màxima del massís,
s'assoleix al cim de Sant Jeroni (1.236 m) amb un extraordinari panorama
des dels Pirineus al mar (fins i tot els dies de visibilitat excepcional
es veu Mallorca) i, separat d'aquest pel coll de Migdia, als Ecos, amb
1220 m. En realitat, aquest coll de Migdia, al centre del qual s'alça
la puxeguda Talaia, divideix la serra en dues parts quasi iguals:
- l'oriental amb la zona de Santa Magdalena i les serres
de Sant Joan i de les Paparres i, separada per l'esvoranc del torrent
de Santa Maria, la zona de Sant Salvador i els Flautats, incloent, al
principi, el popular monòlit del Cavall Bernat.
- l'occidental amb la zona dels Ecos, els Frares Encantats
i l'afiligranada zona de les Agulles, incloent el característic coll de
Port.
Als peus meridionals de les Agulles, hi ha el refugi Vicenç Barbé tan freqüentat pels escaladors, mentre el gran conjunt del monestir benedictí que presideix la Mare de Déu de Montserrat, i que constitueix l'autèntic cor religiós, històric, cultural i patriòtic de la muntanya, així com els equipaments que el complementen, ocupen un replà a la immediata esquerra de l'esmentat torrent de Santa Maria, a la part més oriental del massís.
A la muntanya de Montserrat són abundantíssims els topònims
que bategen els seus relleus fins al punt que totes les agulles i prominències,
totes, tenen nom propi, a vegades d'origen antic i de significats incerts,
però més que sovint posats pels escaladors que tenen al massís un dels
seus més espectaculars i preferits camps d'actuació, no solament per l'esveltesa
i espectacularitat dels relleus, sinó també per la noblesa i seguretat
que proporciona el rocam.
Alguns dels noms són els següents:
- el Cilindre, la Salamandra, el Camell, el Cap de
Mort, l'Elefant, la Prenyada, la Mòmia, el Trencabarrals, el Rave, el
Sentinella, la Cadireta, la Gorra Frígida, la Gorra Marinera, ...
Bibliografia: El Llibre d'Or dels Parcs Naturals de Catalunya
