El Patronat de Sant Galderic té des de fa temps l'objectiu d'impulsar un treball de conscienciació sobre la importància de la conservació i rehabilitació dels principals vestigis de l'arquitectura rural realitzada amb la tècnica de pedra seca.

La revalorització social d'aquestes construccions, d'utilitat per la pagesia, però alhora integrades de forma absolutament ecològica a l'entorn és el nostre propòsit.

Ja fa molt temps que ens vàrem adonar que les manifestacions d’arquitectura rural expressades en pedra seca, tenen a casa nostra una presència important i són els muts testimonis d’unes èpoques passades i d’una particular forma de vida, són en definitiva una part de la història col·lectiva del nostre poble.

Ben sovint no som prou conscients del valor real que cal donar-los-hi. Per a molts, una construcció de fa cent anys no té cap valor històric ni arqueològic, i encara que puguin haver-n’hi amb una antiguitat molt superior, no per això reben un tracte millor a casa nostra. Per a d’altres no són més que una pila de pedres que configuren un refugi ocasional i poca cosa més.

Deixant al marge l’antiguitat que puguin arribar a tenir aquestes construccions, creiem que el seu valor real és que en si mateixes són portadores d’unes tècniques constructives ancestrals, que s’han anat transmetent de generació en generació des del Neolític fins pràcticament als nostres dies, són doncs una herència dels nostres avantpassats més llunyans.

Tenim doncs, escampat pels nostres camps, un autèntic patrimoni d’arquitectura rural aixecat en pedra seca que en altres països es té en compte, es valora i es conserva, però en la nostra pobre, bruta dissortada pàtria, com tan bé va saber expressar Salvador Espriu en els seus versos, la deficiència cultural i la manca com a poble de la necessària autoestima, que ens permeti estimar i conservar tot el que fa referència als orígens i la història del nostre poble es fa ben palesa i només podem parlar d’escasses i lloables excepcions.

Malgrat tot sempre hi ha un espai per a l’esperança i podem afirmar que hi ha força gent que realment estima el país i que està especialment sensibilitzada per aquest tema, gent que amb la camera fotogràfica a coll han recorregut els límits del terme del seu poble o de la comarca sencera, per captar aquestes imatges del nostre passat agrícola. Algunes d’aquestes persones no s’han limitat a captar imatges, sinó que també han realitzat estudis sobre la seva història particular, tècniques i estils de construcció, inventaris, exposicions fotogràfiques, etc. són gent que d’alguna manera treballen per a donar a conèixer aquest patrimoni i el seu valor intentant així sensibilitzar el nostre poble en general del seu valor històric i arquitectònic, però en particular els propietaris i les institucions de la necessitat de conservar-lo.

L'ensenyament sobre aquest patrimoni històric-rural és encara avui una assignatura pendent en el panorama educatiu.

L'escola i l'ensenyament, poden tenir una funció important a l'hora de donar a conèixer el patrimoni i presentar-lo com a un tot integrat en una herència conjunta del planeta i els seus habitants. A partir d'aquest patrimoni, podem contextualitzar les característiques de diferents civilitacions, cultures o societats humanes al llarg del temps.

El patrimoni històric-rural català podria ser una important font d'enriquiment cultural i de lleure dels ciutadans contribuint a una millor coneixença de les pecualiritats d'una societat mediatitzada pels seus antecedents històrics.