LA BARRACA DEL “MANILLES”

Santes Creus  (Alt Camp)

per August Bernat i Constantí

 Les Planes, heus aquí una extensa zona de la comarca de l’Alt Camp comuna a diverses poblacions, que d’alguna manera podríem dir que comença a la riba dreta del riu Gaià, i s’allarga fins als peus de la serra de Miramar, barrera natural entre aquesta comarca i la Conca de Barberà.

Si des de Santes Creus ens enfilem pel coster vorejat de pins que ens mena al sector de les Planes conegut amb el nom d’aquest nucli de població, i un cop a dalt sabem cap on hem d’anar, ens adonarem de l’existència d’un important patrimoni d’arquitectura popular, agícola, amagat, desconegut i oblidat, però exultant i fascinant en la seva densitat i varietat,  són les construccions de pedra en sec.

Els molts grups que personalment he acompanyat a fer un recorregut per aquests indrets, per tal de mostra-los-hi el treball del que eren capaços de portar a terme els nostres avantpassats, puc assegurar que invariablement, tots ells, han quedat corpresos i admirats del que tenien davant dels seus ulls, i tots han mostrat una gran preocupació per la possibilitat real de la seva pèrdua, conscients de que aquesta seria una pèrdua irreparable.

Va ser en una d’aquestes visites que vaig portar el grup a visitar una gran barraca, la visita de la qual és imprescindible malgrat l’abandó general de la parcel·la i també de la barraca. Quan en apropar-nos vaig veure un cadenat que mai no hi havia estat, vaig tenir un sobresalt, doncs en aquests casos sempre t’esperes el pitjor. La sorpresa va ser majúscula. Aquell camp abans abandonat, amb una herba que semblava talment una sabana africana, havia canviat radicalment la seva imatge, llaurada, neta d’herbes i plantada de vinya, feia goig de veure. I la barraca, en tot el seu gran perímetre, es veia   neta i endreçada, així com també el seu interior.

No sabia què havia passat, però tenia molt clar que calia felicitar el seu propietari, i per a això calia localitzar-lo, saber qui era. Després d’algunes recerques, ajudat pels amics de la revista local Som4Gats, vam saber qui era el nou propietari d’aquella parcel·la i d’aquella barraca, era el senyor Jaume Sendra i Gual, potser més conegut per tothom com “el Manilles”. Realment,  la barraca ha caigut en molt bones mans.

En Jaume Sendra és un home enamorat de la pedra i de les barraques. Recordo un dia, potser fa ja tres o quatre anys, estava jo en el camí dels Muntanyesos prenent mides d’una barraca per tal d’omplir la  fitxa del meu arxiu, quan un 4x4 es va aturar a pocs metres i va baixar en Jaume. Sempre somrient es va interessar pel que estava fent, però, per si de cas, no es va estar de dir-me “no els hi facis cap mal a les barraques, he!, que jo me les estimo molt” i vaig captar en ell alguna cosa que em va fer pensar que el que m’acabava de dir, realment devia ser veritat. Així ens vam conèixer en Jaume i jo, dos tocats per la pedra que ara ens hem tornat a trobar per causa d’una altra  barraca, que sense saber-ho tots dos estimem d’una manera molt particular, la diferència està en que ara ell n’és l’amo, i com que penso que en serà un bon amo, el nom que millor li escaurà a la construcció és el de la barraca del Manilles.

Aquesta, doncs, és una gran construcció de casella, composta de dos cossos distribuïts en “L”, el cos principal està orientat a l’est i l’estable al sud. El cos que conté l’estable, és, de fet, una gran pila de pedra sobrera que envolta el cos principal i que a més a la part del darrera s’hi va habilitar un gran aljub. Unes escaletes permeten l’accés a la gran terrassa superior on hi podrem descobrir dos antics amagatalls i contemplar una magnífica panoràmica.

En el cos principal, i on hi feia vida el  pagès, hi veurem una cisterna, una petita estable i unes  fornícules. També hi podrem veure la seva magnífica falsa cúpula, que s’aixeca fins a una alçada màxima de 4’20m.  

La barraca és certament magnífica, i entusiasma els visitants a mesura que van descobrint els seus racons i la seva especial situació. Però, la barraca pateix un greu problema, una gran esllavissada afecta pràcticament tota la seva façana sud des de fa ja molts anys.

Si les barraques de pedra en sec, en general, ja constitueixen per sí mateixes un patrimoni arquitectònic valuós, quan es tracta d’exemplars únics la importància de la seva conservació és encara més elevat. Aquest és, doncs, el repte de la barraca del “Manilles”.

 Ja he comentat abans que en els possibles recorreguts que es poden realitzar en aquestes Planes de Santes Creus, la visita d’aquesta barraca és indispensable per les emocions i adhesions que aixeca entre els seus visitants. És doncs urgent començar a fer els passos necessaris per afrontar la seva restauració. Posats en contacte amb el propietari, ens ha manifestat estar d’acord amb la nostra iniciativa, doncs l’estat de la barraca fa témer que la seva estructura pugui acabar cedint, i això seria una pèrdua irreparable pel patrimoni de pedra en sec del  terme.

Penso que en primera instància, hauria de ser l’Ajuntament de Santes Creus qui posés tot el seu interès en salvaguardar el seu patrimoni, però també el Consell Comarcal hi hauria d’intervenir, tots dos en funció de les competències que en aquest sentit els atorga la Llei del Patrimoni Cultural Català, que en el seu punt 3/1 diu textualment:

 “En l’exercici de llurs competències respectives, l’Administració de la Generalitat, els consells comarcals i els ajuntaments han de vetllar per la integritat del patrimoni cultural català, tant públic com privat, i per la protecció, la conservació, l’acreixement, la difusió i el foment d’aquest patrimoni, i han d’estimular la participació de la societat, per la qual cosa s’han de dotar dels mitjans materials i personals adequats.”

La pregunta és obligada, ¿l’Ajuntament i el Consell Comarcal, estan disposats a fer ús de les seves competències (que també són responsabilitats) segons els exigeix la Llei del Patrimoni Cultural Català?.