Que és l'esperanto?

L'esperanto és un llenguatge amb dues qualitats que el fan especialment apropiat per a les relacions internacionals. Aquestes qualitats són la seva neutralitat en relació als idiomes de les nacions i estats i una facilitat d'aprenentatge molt superior a la dels llenguatges ètnics.

Com està constituït l'esperanto?

Considerem els següents aspectes, essencials per a qualsevol llenguatge: fonètica, representació escrita, lèxic i estructura de les frases.

- Fonètica. Inclou a) cinc sons vocàlics com els castellans, els italians o bé els japonesos; b) dos sons semivocàlics, és a dir, sons vocàlics (la "i" i la "u" en aquest cas) que poden formar diftong; i c )21 sons consonàntics, dels que19 existeixen en català, més el de la "h" aspirada i el de la "j" castellana.

- Representació escrita. L'esperanto escrit representa el so de les paraules, com ho fan el català i els altres llenguatges del nostre entorn geogràfic, i no pas les idees (ideogrames), com ho fan idiomes com el xinès i el japonès.

L'esperanto empra signes per a representar els sons consonàntics i els vocàlics. No representa només els consonàntics, com ho fan altres llengües, com l'hebreu i l'àrab. Els signes adoptats per l'esperanto són les lletres de l'alfabet llatí (el del català) amb alguna petita variant.

- Lèxic. El cor del conjunt de paraules reconegudes per l'esperanto el formen aproximadament dos milers i mig d'arrels preexistents, unes o altres, en un grup de llenguatges força parlats a nivell mundial.

- Estructura de les frases. La frase en esperanto pot ser gramaticalment de tres tipus principals representats pels exemples que segueixen:

• La domo estas blanka (La casa és blanca).
• Mi sendas leteron al mia patro (Envio una carta al meu pare).
• Karlo malsatas (En Carles té gana).

Valors humans i culturals de l'esperanto

L'esperanto ha assimilat els valors (significatas, matissos, al·lusions, etc.) de les arrels lèxiques (paraules) que ha heretat d'altres llenguatges. Com a conseqüència de la seva manera d'aparèixer i desenvolupar-se, l'esperanto s'ha nodrit, també i entre altres fonts, de grans obres de la literatura d'arreu del món, que han contribuit a augmentar-ne el bagatge cultural.

Una altra font de riquesa, probablement la més bàsica, brolla de l'esperit dels autors de les millors obres literàries originals en esperanto. Aquests homes (dones i barons) gaudeixen d'una aguda percepció de la unitat del gènere humà arreu del nostre planeta, sense discriminacions per raó d'ètnia, sexe, etc. i del desig, escampat arreu de les nacions, d'un món més fraternal i sense guerres.

Origens i desenvolupament de l'esperanto

L'esperanto neix d'un brou de cultiu divers. D'una banda, l'efervescència generalitzada de les classes mitjanes europees de mitjans del segle XIX en favor d'una llengua de comunicació internacional. De l'altra, la sensibilitat d'una persona jove, molt jove, un infant, en front de l'odi i la incomprensió entre les diferents ètnies que convivien a la seva ciutat de naixement (Bialystok, Rússia tsarista), i que el portarien a creure que l'odi provenia (idea equivocada) del fet de parlar llengües diferents incomprensibles mútuament. Aquesta persona (Lluís-Llàtzer Zamenhof) va resultar ésser posseïdora d'una intel.ligència lingüística eminent. Abans d'adquirir plena consciència del seu error i sent estudiant de secundària ( a l'edat de quinze anys) en Zamenhof va escriure el seu primer projecte d'esperanto (praesperanto 1). A l'edat de 28 anys (1.887) en Zamenhof va publicar el projecte definitiu, finançat amb una bona part de la dot de la seva promesa, Klara Silbernik. Ella i el seu pare donaven suport a les idees del futur marit i gendre.

Al principi la llengua es va desenvolupar en els àmbits de la correspondència i de les revistes adquirides per subscripció. Més endavant s'hi va afegir la creació de grups locals i de viatgers que visitaven simpatitzants d'altres ciutats del mateix país o de païssos diferents.

El primer congrés d'esperanto - el primer de la sèrie dels que després s'anomenarien universals - tingué lloc a la ciutat normanda de Boulogne-sur-mer (1.905). Aquella fou una autèntica prova de foc per a la jove llengua: fins llavors no s'havia mantingut mai una conversa generalitzada entre persones de diferents procedències lingüístiques i el resultat fou un gran èxit . Potser fou encara més important en aquell congrés l'intent d'algunes persones de reduir l'esperanto a una llengua sense ideals ni valors humans, purament utilitària per al comerç i els viatges, cosa que, de succeir, n'hauria alterat significativament l'evolució que coneixem i segurament n'hauria reduit l'atractiu de cara a grans sectors de la població: afortunadament aquest intent no tingué èxit.

Poc a poc el desenvolupament es generalitzà: geogràficament (la nova llengua arriba a tots els continents), ideològicament (l'adopten els pensaments més diversos, inclús enfrontats entre ells, p.e. creients i ateus), socialment (ídem burgesos i proletaris), literàriament (poesia, assaig, novel.la, més traduccions, etc.), ... No el van poder aturar ni el desengany de la primera guerra mundial (fracàs de les idees pacifistes), ni la persecució de les dictadures (nazis, estalinistes, feixistes, franquistes, ...), ni els problemes interns (el cisma de l'Ido, la crisi de la UEA - Universala Esperanto-Asocio, etc.)