El tornado, el fenomen meteorològic més violent que hi ha a la Terra, consisteix en un remolí d’aire que descendeix del núvol de tempesta (normalment un cumulonimbus) en forma de con invertit, fins a arribar a tocar la superfície terrestre; és llavors quan causa danys importants per allà on passa. Aquest remolí gira sobre si mateix a gran velocitat i en el seu centre la pressió atmosfèrica és notablement més baixa que la de l’entorn (normalment uns 25hPa menys). La velocitat del vent al voltant del tornado pot ser espectacular: els més forts s’estima que poden arribar a superar els 500km/h. El seu desplaçament (o moviment horitzontal) acostuma a ser de 20 a 50km/h, tot i que s’han trobat casos en què ha arribat a moure’s fins als 100km/h. Pel que fa a la seva durada, no solen ser presents més de 10-15 minuts però, com sempre, hi ha hagut casos extrems i s’han trobat tornados que han arribat a durar més de mitja hora.

Com que són fenòmens tan localitzats, la seva predicció és extremadament difícil i, a dia d’avui, impossible. Es pot saber que hi haurà tempestes capacitades per provocar fenòmens severs com aquests, però no es pot saber l’hora ni el lloc exacte. Per sort, de mica en mica la tecnologia va avançant i es poden emetre avisos fins a un quart d’hora abans de l’arribada del tornado en un punt en concret. Fa uns anys només es podia saber que hi havia un tornado perquè s’havia emportat la casa del veí però, en aquests moments, amb l’ajuda dels radars Doppler, els satèl·lits i, per suposat, els observadors repartits per tot el territori així com els “Caçatempestes” (o Stormchasers, com en diuen els americans, que d’allà provenen) es poden detectar una estona abans.

Tipus de vòrtex

La part fonamental i destructiva del tornado és el vòrtex, la base que toca terra i on els vents giratoris pugen en espiral amb unes velocitats desorbitades emportant-se tot allò que hi ha al seu camí. En podem diferenciar, principalment, dos tipus diferents.

Vòrtex primaris

És una rotació en forma d’hèlix que apareix a la base d’un cumulonimbus o bé d’un cúmulus de ràpid creixement, que descendeix des de la part baixa del núvol a l’hora de formar-se, i desapareix fins a ésser absorbida pel mateix núvol quan es dissipa.

De vegades, aquesta rotació no arriba a tocar terra; llavors aquest vòrtex s’anomena cap de fibló, “funnel cloud” en anglès i “tuba” en castellà i no ocasiona cap tipus de dany. Són relativament freqüents en tempestes fortes. La fotografia és feta des de Badalona el 15 d’octubre del 2005, on es veu perfectament dibuixat un cap de fibló de la base del cumulonimbus calvus. Uns minuts abans de la foto, el cap de fibló arribà a tocar mar, és a dir, que va ser una petita mànega.

Tornado supercel·lular (ST)

Aquest tipus de tornados són generats per supercèl·lules. Són els més violents i destructius de tots, alhora que els menys freqüents. Se’ls identifica pel fet que la porció de la base del núvol des de la qual s’engendra el tornado gira en consonància amb aquest.

Tornado no supercel·lular (NST)

Són el tornados més usuals i els que normalment ens afecten a Catalunya. Són generats per cèl·lules convectives sense cap mena de rotació, és a dir, que no formen part de cap supercèl·lula. La seva durada sol ser bastant curta (al voltant dels 5 minuts) i no són massa forts (normalment inferiors a categoria F1 o F2). El ventall de situacions per a què es formi un tornado no supercel·lular és ampli, o sigui que és “més fàcil” que n’apareguin. A l’hora de detectar-los mitjançant el radar, és una feina molt més complexa i, de vegades, impossible, ja que al no haver rotació en el conjunt del núvol (mesocicló), el radar no ho detecta com a tal.

Aquests, depenent del tipus de superfície on es formin i de l’aparença, poden tenir diferents noms:

Landspout: aquests es formen quan les circulacions horitzontals són empeses cap amunt per una tempesta en desenvolupament, és a dir, els forts corrents ascendents que alimenten el cúmul o cumulonimbus provoquen una ondulació en el flux horitzontal que genera el tornado no supercel·lular. Normalment són associats a línies de cúmuls en desenvolupament, freqüentment abans que al radar hi apareguin signes de precipitació. La majoria d’aquests són perfectament visibles,. Són força estrets i tenen forma de corda que s’estén de la base de la nuvolada fins al terra.

Waterspout: es tracta del mateix tipus de vòrtex que un landspout, però aquesta vegada, enlloc de formar-se en terra ferma es forma en una superfície amb aigua, ja sigui el mar, l’oceà, un llac, un estany, una llacuna... Per tant, no ocasiona cap mena de desperfecte a no ser que una embarcació s’apropi suficientment com per entrar dins del seu radi d’acció. Són absolutament inofensives (si es manté una distància de seguretat i realment belles i espectaculars.

Gustnado: és el tipus més comú. Aquests petits vòrtex es situen al llarg del front de ratxa d’una tempesta. S’acostumen a veure en línies de torbonada, així com també en grups multicel·lulars i en supercèl·lules, ja sigui a la part davantera o darrera del corrent descendent d’aquesta. Normalment no es veu l’embut de condensació, és a dir, la forma de fibló que té un tornado; senzillament es veu un núvol, un remolí de pols i objectes que volen pels aires. Són força perillosos tant per les edificacions com per les persones, tot i que no solen ser gaire forts ( en principi no superen el llindar inferior de la categoria F2 de l’escala Fujita -181km/h-). En principi no van associats a núvols de paret o zones sense precipitació i, per tant, visualment són molt difícils d’identificar (a causa, per exemple, de la pluja que en limita la visibilitat).

Vòrtex menors

Aquest tipus de vòrtex són completament aliens al nostre treball, per tant, hem considerat adient no tractar-los per tal de no crear confusió.

Escales de mesura

Els tornados s’acostumen a mesurar amb l’escala Fujita, la qual té en compte, no el diàmetre del fenomen, no la velocitat del vent, sinó les destrosses. Però a més d’aquesta, n’hi ha d’altres que han intentat millorar la classificació d’aquests fenòmens severs.

Escala de Fujita

L’any 1971 Tetsuya Fujita creà una escala que s’intentava relacionar amb dues més: l’escala Beaufort (de vents) i l’escala de Match (de velocitats) obtenint així una escala de sis graus, de F0 a F5, el que avui en dia es coneix com l’Escala Fujita. El National Weather Service l’adoptà com a eina per a mesurar la intensitat dels tornados. S’ha de dir que, de fet, aquesta escala consta de 13 graus, però com que fins a dia d’avui no s’ha registrat mai cap tornado superior a la categoria F5, la resta no es tenen en compte.

Aquesta escala es fixa en els danys causats per un tornado, no en la velocitat d’aquest ja que, si ja és prou difícil ensopegar amb algun, és pràcticament impossible obtenir dades fiables de la velocitat del vent dins del vòrtex. Per tant, el tornado es classifica a posteriori, és a dir, un cop ha passat per una zona i ha causat certes destrosses, mitjançant l’escala Fujita se’n determina la intensitat  i s’estima la velocitat mitjana del vent. A destacar que, actualment, és l’escala oficial a l’hora de classificar els tornados arreu del món.

Escala millorada de Fujita

L’escala Fujita no té en compte el tipus de construccions, ni els materials, ni el tipus de societat: no és el mateix un F2 passant per una ciutat on els edificis són de maons i formigó que un de la mateixa categoria passant per un poblet on són granges amb teulades de xapa i parets no massa resistents (aquí els danys seran molt més importants). El mateix Tetsuya Fujita va proposar una escala modificada que constava del mateix nombre de categories a les quals se li sumaven o restaven graus en funció dels materials de construcció (per desgràcia no la pogué acabar).

Quan s’elabora l’escala millorada de Fujita apareixen dos nous conceptes que són fonamentals a l’hora de crear-la:

Escala TORRO

És una altra escala que serveix per mesurar la intensitat dels tornados i es divideix en 11 graus: de T0 a T10, seguint com una ampliació de l’escala Beaufort. Terence Meaden (dins l’Organització d’Investigacions de Tempestes i Tornados -TORRO-) va ser el precursor d’aquesta escala. Es va fer pública l’any 1975, durant el transcurs de la trobada de la Societat Meteorològica Real.

L’escala TORRO parteix de T0, essent equivalent al grau 8 de l’escala Beaufort (>61km/h).

L’equació de l’escala Beaufort és: v = 0,837 · B3/2m/s, on v és la velocitat resultant i B el grau el qual es vol calcular.

Les dues escales (Beaufort -velocitat del vent- i TORRO -intensitat dels tornados) es relacionen, doncs, d’aquesta manera:  B = 2 · (T+4)

I convertint queda la fórmula de l’escala TORRO: T = (B/2-4), on T és el grau de l’escala TORRO i B és el grau de l’escala Beaufort.

En cas que vulguem trobar la velocitat estimada, podem extreure la fórmula següent a partir de les anteriors: v = 8,511 · (T+4)3/2 km/h, on v és la velocitat i T el grau de l’escala TORRO (si volem saber la velocitat en m/s en lloc de km/h, tan sols hem de substituir a la fórmula anterior el valor 8,511 per 2,365).

Difereix amb l’escala Fujita, principalment, en les velocitats estimades, així com en el nombre de categories. Com que hi ha més graduacions, és més precisa a l’hora de classificar els tornados menys virulents i les velocitats estimades ocupen un rang més petit, és a dir, ens podem aproximar més a la velocitat real. Tot i això, segueix els criteris de Fujita, és a dir, els tornados es classifiquen a partir dels danys causats. És una alternativa més a l’escala més mundialment coneguda per a la classificació d’aquests fenòmens extrems.

Es considera un tornado feble entre els graus T0 a T3, un tornado moderat de T4 a T7 i un tornado violent de T8 a T10. En la taula següent tenim un llistat de les 11 categories en comparació a la velocitat del vent estimada i els danys causats per allà on passa el fenomen.