¿DE QUÉ SE RÍEN LAS MUJERES?
Dades tÈcniques Escenes / fraseS favorites
Comentaris sobre la pel·lículA..................... imatges
Comentaris sobre en Jordi Links
¿DE QUÉ SE RÍEN LAS MUJERES?
1997 (106 min)
Director: Joaquim Oristrell
Productor: Cesar Benítez, Joaquim Oristrell i Manuel Gómez Pereira
Productor executiu: Cesar Benítez
Productor associat: Fernando de Garcillán
Director de producció: Amilio A. Pina
Guió: Joaquim Oristrell, Yolanda García Serrano, Juan Luis Iborra i Manuel Gómez Pereira
Fotografia: Fernando Arribas (A.E.C.)
Música: Joan Vives
Direcció artística: Wolfgang Burmann
Muntatge: Miguel Ángel Santamaría
So directe: Agustín Peinado
Maquillatge: Gregoro Ross
Efectes especials: Reyes Abades Efectos Especiales, S.A.
Efectes digitals: Molinare, S.A.
Intèrprets: Verónica Forqué (Luci), Candela Peña (Graci), Adriana Ozores (Mari), Juanjo Menéndez (Luqui), François Eric Gendron (Salva), Jordi Bosch (Carlos), Ángel de Andrés López (Claudio), Daniel Pérez (Domingo), Jorge Sanz (Víctor), Yolanda Ventura (Míriam), Mariola Fuentes (Tábata)
Estrena a BCN: 25 de febrer de 1997
La Luci, la Graci i la Mari són germanes i formen un trio còmic. Malgrat la tragèdia provocada per la mort d'accident de l'espòs de la Luci, el trio se'n va a Benidorm per actuar en una sala de festes durant el mes d'agost. En mig d'una depressió la Luci descobreix, gràcies a una agenda, que el marit l'enganyava amb totes les dones que se li posaven al davant. Viuda inconsolable fins ara, decideix llençar-se a l'estil kamicaze a lligar. Les germanes l'ajudaran a triar entre els possibles amants, però serà una tasca massa difícil.
Una comèdia-homenatge a les espanyolades dels anys 60, al landisme en tot el seu esplendor. En aquest cas no són tres borregos buscant sueques sinó tres germanes, desenganyades dels homes, que només volen passar un bon estiu. El problema és que en el fons no poden renunciar a l'amor, encara que es presenti de la forma més inesperada. L'acció, que transcorre bàsicament a Benidorm, intenta fer que tot l'horterisme que aquesta població comporta s'aliï amb les tres dones, que volien aparentar ser unes devora-homes.
Vista pels ulls del Domingo, el fill de la Luci i el Carlos, la pel·lícula ridiculitza a tots els homes i per uns moments podria semblar una al·legoria feminista, però al final, les tres germanes acaben amb els seus tres amors ridículs i Domingo diu que ara ja entén les dones. Qui ho entén això?
El Carlos, que es presenta com un marit atent, carinyós i treballador (escriu els shows per a la dona i les cunyades) es destapa, ben aviat, com un faldiller incorregible. A qui se li acut lligar a la boda del seu propi sogre, amb la cosina més hortera del món? (clar que per ell el que compta són les "tetas de impresión" que anota religiosament a la seva agenda). Val a dir que gràcies a la cosina ens assabentem que ell va escriure el guió dels darrers premis Goya (una clucada d'ulls de l'Oristrell als companys de professió), però que per culpa d'ella el perdem ben aviat.
Quan ja ens pensàvem que es tractava d'un altra "La buena vida" (quina ratxa! Dues morts en dos inicis de pel·lícules seguides! Però aquest cop, al contrari que a "La buena vida", s'explica que el Carlos és de Barcelona), veiem aparèixer en Carlos empipant la Luci. I llavors fa la seva aparició la xorbi agenda; realment és molt divertit escoltar les excuses que ell mateix ha anotat per no confondre's. El més sorprenent és, potser perquè ja és mort, la tranquil·litat i la cara dura amb la que reconeix els seus ligues. Més curiós encara és que mai arribem a saber quina és, realment, la seva funció, és a dir, en films com "El cielo puede esperar" del Warren Beaty, el protagonista ha de dur a terme una missió per poder entrar al cel, però el nostre Carlos no té cap pressa per deixar el món terrenal.
Les seves aparicions a Benidorm són regulars i la meva preferida és quan acompanya la Luci i el Salvatore pels carrers de Benidorm. Per la cara que posa es podria dir que s'acaba de reencarnar en el mismíssim Cary Grant. Però l'escena més divertida és, potser, quan després d'arreplegar les cendres barrejades amb detergent, les llencen al mar i algunes partícules van a parar, segons paraules del Domingo, "al lugar preferido de mi padre", és a dir, a l'escot d'algunes banyistes.
Malgrat el que podríem pensar, el Carlos torna aparèixer i és quan la Luci li demana que la deixi tranquil·la que pensem: ara sí, ara ja no surt més... però no! el trobem amagat a la cornisa de la finestra, tot aguantant les llepades d'un gos, mentre el Sergio Dalma canta de fons "Ballare insieme"...
La seva darrera aparició coincideix amb el final de la pel·lícula, el bateig de la filla de la Luci que casualment es diu Carlota... En Carlos es queda a la festa ballant tot sol. Això vol dir que no abandonarà mai el purgatori?
El look del Carlos no canvia en tota la pel·lícula, doncs manté el mateix vestit i la tirita que duia a la galta quan va morir. Això sí, im-pressionants les escenes inicials, on ell i la Luci comparteixen pijama. Quin momentasso!
"(...) Luci, reciente viuda, que tras veinte años casada con Carlos, el único hombre de su vida, descubre que éste fue un tenaz infiel (su presencia en plan fantasma incordiante, presunto regalador de gags, es un recurso extraído de Doña Flor y sus dos maridos, Bruno Barreto, 1976)" Ramon Freixas (Dirigido Por)
"Coherent amb ell mateix, Oristrell fa del seu debut darrere les càmeres una prolongació visual de l'estil dels seus guions. No hi ha ambigüitat possible darrera d'una fòrmula que ha funcionat comercialment i que ¿De qué se ríen las mujeres? desenvolupa en la mateixa direcció. No és Almodóvar ni Blake Edwards allò que aquest films reivindica: àngels de la guàrdia de les presències de la comèdia espanyola, les Tres Gràcies d'Oristrell ressusciten l'inoblidable protagonista d'El abominable hombre de la Costa del Sol, per traslladar als nostres dies l'esperit incorrupte de Juanjo Menéndez." Esteve Riambau (Avui)
"El millor del film són les actuacions de les tres protagonistes (Forqué, Peña i Adriana Ozores), així com les aparicions d'actors com Jorge Sanz i Jordi Bosch." Eduardo de Vicente (El Periódico)
"Divertida y tierna, destaca por la galería de personajes hilvanados a golpe de humor y amargura, siempre tratados con cariño: la viuda que despierta al amor, la actriz con anemia de cariño, la descocada colgada de gorditos casados, el galán que se resiste a envejecer, incluso el marido muerto empeñado en guiar a su esposa, aunque sea en espíritu, por el camino de la liberación..." A. A. (Cinemanía)
"Benidorm, una estética hortera y efímera, el pendoneo nocturno, todo ello en dura pugna con lo que constituye la esencia íntima –la educación, las aspiraciones- de cada una de ella, son el envoltorio del filme, y su guía, una situación ya explotada por Jorge Amado en la escritura, y por Bruno Barreto en el cine, en Doña Flor y sus dos maridos (y por Robert Mulligan en un mediocre remake norteamericano): el esposo muerto en accidente de la Forqué, que cultivó en vida una más que agitada coexistencia con innumerables amantes, y que sólo se le aparece a ella para recordarle sus limitaciones como ligona descocada. Con estos elementos, y alguno más, Oristrell y sus compinches habituales –Gómez Pereira, Iborra, García Serrano- intentan un producto desenfrenado, muy volcado hacia el gag oral, en buena lógica de guionista; pero con debilidades que lo son tanto de escritor com de metteur en scène.
La operación no termina de funcionar satisfactoriamente, bien sea porque realmente, controlar el ritmo de una comedia es un trabajo complejo, no siempre al alcance de un debutante; bien porqué el texto de partida no daba mucho de sí. Pero lo cierto es que la película hace aguas, y sólo algunos momentos de inspiración de Forqué, el oficio de una recuperada Adriana Ozores y ciertos golpes de ingenio verdaderamente brillantes la salvan parcialmente." M. Torreiro (12/03/97)
****************************************
Les cares a l'escena on lliga amb la Tàbata o quan la Luci descobreix l'agenda són impagables****************************************
Carlos - El mundo del ligue es totalmente desconocido para tí.
Luci - ¿Quién te crees que eres? ¿Harrison Ford? [dona, el podries haver comparat amb el Cary...]
****************************************
Luci – Si vas a volver de donde quiera que estés para echarme la bronca, mejor que no vuelvas, cariño.
****************************************
Carlos (a la Luci i al Salvatore) - ¡Sosos!
****************************************
· Joaquim Oristrell, el director, serà, més endavant, el creador i director de la tv-movie de "Majoria absoluta", a més de guionista de la sèrie.
· A aquests dos crítics que citen una pel·lícula de l'any 76 per parlar d'un espòs que s'apareix a la dona un cop mort, els diria que si encara miren més enrera trobaran que una comèdia teatral catalana dels anys 50 titulada "Un marit per la meva dona" ja tractava aquest tema (que jo mateixa la vaig interpretar amb el meu grup de teatre)
· La pel·lícula té diverses cançons força conegudes com la de "Japón" o "Ballare insieme" (la versió italiana del Sergio Dalma del "Bailar pegados"), però el CD de la banda sonora només conté la música instrumental i la cançó original (i molt divertida) del Javier Gurruchaga per al film :
"Intentas mantener la compostura, es cosa segura hoy vas a ligar... (...)
¿De qué se ríen las mujeres? ¿Y por qué siempre hablan a media voz?
¿De qué se ríen las mujeres? ¿Y por qué siempre van al baño de dos en dos?"
· I un trivia personal: es dóna el cas que la Yolanda Ventura, la jove esposa del pare de les tres germanes, va seure al meu costat al dinar de la comunió de les meves cosines, ara fa 300 anys... J
col·lecció "¿DE QUÉ SE RÍEN LAS MUJERES?" [1996] feu clic aquí
Tràiler
Font: web Boca Boca (1m. 59s.) - 1997
www.bocaboca.com à web de la productora on hi trobem un apartat dedicat a la pel·lícula, amb fitxa d'actors i tècnics, crítica, caràtula, algunes fotografies i el tràiler
Joaquín Oristrell aborda la lucha de sexos en el filme '¿De qué se ríen las mujeres?' [El País - 28/02/97]
Sistema de puntuació:
| ***** |
Fabulós/fantàstic/espatarrant |
| **** |
Excel·lent |
| *** |
Molt bé |
| ** |
No està mal... |
| * |
Un mal dia |
Puntuació personal:
| ***** |
L’aparença d’en Jordi |
| **** |
L’actuació d’en Jordi |
| *** |
La pel·lícula en general |
| **** |
Rànquing dins les pel·lícules d’en Jordi |
| *** |
Visionat i ganes de revisionat |
© La pàgina autoritzada d'en Jordi Bosch