DESEO
Dades tÈcniques Escenes / fraseS favorites
Comentaris sobre la pel·lícula / SÈRIE Fotografies
DESEO
2002 (107 min)
Director: Gerardo Vera
Guionista: Ángeles Caso
Productor: Andrés Vicente Gómez
Productor associat: Marco Gómez
Directora de producció: Paloma Molina
Director artístic: Juan Pedro de Gaspar
Director de fotografia: Javier Aguirresarobe
Disseny de vestuari: Bina Daigeler
Perruqueria: Pepa Morales
Maquillatge: Romana González
Enginyer de so: Aitor Berenguer
Muntatge: Alejandro Lázaro
Música: Stephen Warbeck
Primer ajudant de direcció: Anton Zabala
Cap de premsa: Eva Sklar
Intèrprets: Eleanor Watling, Leonardo Sbaraglia, Cecilia Roth, Rosa Ma. Sardà, María Vázquez, Ernesto Alterio, Emilio Gutiérrez Caba, Norma Aleandro, Gloria Muñoz, Jordi Bosch (Velasco)
Estrena a BCN: 25/10/02 Cinemes Bosque, Comedia, Boliche, Renoir Les Corts i Floridablanca i d'altres
Madrid, 1945. Elvira, el pare republicà de la qual fou afusellat a la guerra civil, comença a treballar com a minyona del jove i atractiu Pablo, un argentí d'origen alemany, que en realitat milita al partit nazi. Elvira està casada amb un anarquista a punt de sortir de la presó, però l'atracció que sent per Pablo, el qual l'ha començada a seduir des del primer dia, l'empeny a viure una història d'amor intensa i apassionada; una història, malgrat tot, comdemnada a un final tràgic a causa de les insalvables discrepàncies ideològiques.
"Deseo" és un melodrama amb totes les de la llei, més escaient en l'època que transcorre que en l'actual. Molt més proper a "Que el cielo la juzge" que a "Pretty woman", per exemple, té el final que es mereix: espectacular, exagerat i de kleenex.
Val a dir que pel que havia llegit, m'esperava (i desitjava) un història amb caires polítics que ens revelés què va ser realment la "operación araña", però el guió se centra, gairebé malaltíssament, només en els dos protagonistes i tota la trama política passa de refilada i crec que si hom no està informat abans de veure la pel·lícula no pesca què està passant i què fan aquells nazis a casa del Pablo.
Deixant de banda els dos torturats protagonistes; astut i seductor, ell; baixant de la figuera, ella (com no pot adonar-se'n abans, l'Elvira, de la ideologia del Pablo?), cal destacar tres secundaris que, en petits papers (no tant com el del Velasco, clar), són el més destacable de la pel·lícula. Em refereixo a la germana, activista dins la clandestinitat; la mare en estat de shock (una esfereïdora Sardà) i el porter, amic de la família, que a causa de les circumstàncies surt del ostracisme en el qual es troba. Malauradament, també he de destacar, per esperpèntic i poc creïble, el personatge de l'aliada del Pablo, l'Alina; una mata-hari de pa sucat amb oli.
La fotografia i la música (del compositor de "Shakespeare in love") són excel·lents, i recreen amb fidelitat l'època de la postguerra, on sembla que les històries d'amor eren més convulsives que en l'actualitat (o no).
Passem de la breu intervenció a "Silencio roto" a una aparició fugaç (molt fugaç, extremadament fugaç) aquí. En Velasco continua la tradició dels 'fatxes', però en aquest cas amb molta més categoria que el Sargento d'un poble perdut de Navarra. En Velasco és un dels capitosts de la Falange espanyola a Madrid. No sabem exactament el seu càrrec, però la seva aparició en la festa de l'ambaixada alemanya ens indica que és un peix gros (de fet, el veiem abans a l'entrada del quarter? de la Falange lluint uniforme, però és molt probable que ningú s'hi fixi gaire en aquest detall). La seva segona i última escena, és dins del seu despatx on rep els dos artífexs de la trama: en Pablo i l'Alina. Aquests dos argentins parlen amb en Velasco i els seus camarades (uix, aquesta no seria la paraula correcta) sobre el pla "Operación araña", que consisteix en ajudar als nazis caiguts a arribar a l'Argentina, tot passant per Espanya. Els falangistes hi estan d'acord perquè saben que els argentins tenen molts diners (tot i que no saben on). En Velasco és testimoni mut d'aquest encontre i no el tornem a veure més.
Tot i que per la ideologia i per l'uniforme ens pugui recordar al "Sargento", en aquesta ocasió no porta bigoti; cosa que sempre és d'agrair.
"(...) Hay varias razones por las que usted debe ver esta película. 1) Es una historia original, muy bien estructurada en el guión de Ángeles Caso. Está filmada por Vera con extremo cuidado y buen gusto, lo que permite captar sin entretenimientos ni dilaciones tanto la esencia del conflicto como el clima ambiental y moral de la época. (...) 2) Tiene un planteamiento ideológico tan nítido y radical com nada maniqueo, que respeta las razones de cada personaje, da a cada uno lo que es suyo (son magníficos todos los personajes secundarios), pero deja claro quiénes tienen la razón y solo poseen la carencia y el dolor y quienes sueñan con la barbaried desde la supuesta pureza de su compromiso loco. 3) Cuenta con el mejor cásting que he visto últimamente. Los actores, que son todos buenísimos, están perfectamente elegidos para los personajes que se les encomienda". (Fernándo Méndez-Leite: Fotogramas – novembre 2002)
"(...) Con notable pulso narrativo, actores convincentes y la espléndida iluminación diseñada por el director de fotografía Javier Aguirresarobe, Gerardo Vera consigue la proeza (a pesar de que el desenlace resulto algo artificioso) de que ninguna de las dos historias descompense una película, indudablemente ambiciosa y singular, cuyo escenario es todo un país sepultado en la ignomia.
Un paisaje protagonizado por vencedores crueles y vencidos de mirada asustada. O mudos, como esa madre, encarnada por Rosa Maria Sardà, en cuyo rostro se refleja todo el horror de la infamia". (Lluís Bonet Mújica : La Vanguardia – 27/10/02)
- "Me alegra ver como nuestros amigos alemanes se hacen acompañar de damas ESPAÑOLAS tan hermosas..."
· La germana de la protagonista, María Vázquez, era la dona del caporal de "Silencio roto".
· La pel·lícula es va començar a rodar, durant 9 setmanes, el 15 d'octubre de 2001 i amb un pressupost de 600 milions (de pessetes).
· Les localitzacions del rodatge van ser a Madrid i Costa de la muerte (A Coruña), que malauradament es faria famosa un any més tard a causa del "chapapote".
· Gerardo Vera, el director, va ser l'autor de l'escenografia del (mític) "Barret de cascavells" al Lliure l'any 1994.
· El "press book" (que vaig aconseguir gràcies a la Laura), consistia en un llibret, imitant una novel·la antiga, amb entrevistes al director i als dos protagonistes, filmografies dels actors principals, alguna fotografia i un CD, amb la mateixa informació i, a més a més, el tràiler de la pel·lícula.
<-- quina por que fan!
www.lolafilms.com/deseo/index.asp à plana oficial de la productora, inclou una sinopsi, tres fotografies i una entrevista amb el director Gerardo Vera (actualment no funciona)
Sistema de puntuació:
| ***** |
Fabulós/fantàstic/espatarrant |
| **** |
Excel·lent |
| *** |
Molt bé |
| ** |
No està mal... |
| * |
Un mal dia |
Puntuació personal:
| ** |
L’aparença d’en Jordi |
| ** |
L’actuació d’en Jordi |
| *** |
La pel·lícula en general |
| *** |
Rànquing dins les pel·lícules / sèries d’en Jordi |
| ** |
Visionat i ganes de revisionat |
© La pàgina autoritzada d'en Jordi Bosch