MONTURIOL, EL SENYOR DEL MAR
Dades tÈcniques Escenes / fraseS favorites
Comentaris sobre la pel·lícula / SÈRIE Fotografies
Comentaris sobre en Jordi Links
MONTURIOL, EL SENYOR DEL MAR
1993 (107 min)
Director: Francesc Bellmunt
Companyia productora: Fair Play Produccions i TV3 Televisió de Catalunya
Argument: Francesc Bellmunt, basat en la vida de Narcís Monturiol
Guió: Francesc Bellmunt. Col·laboració: Ramon Barnils, Albert Mas-Griera i Xavier Moret
Director de fotografia: Javier G. Salmones
Música: Manel Camp i Jordi Nogueras.
Temes: "Icària" i "El senyor del mar", composats i interpretats per Manel Camp. "Ictineus" i "Port de nit", composats i interpretats per Jordi Nogueras. "Ball de l'Àliga", "Gloria a España" i "La Marsellesa", d’Anselm Clavé, aquesta darrera interpretada pels "Cors Clavé" i la "Banda de Joves Músics de Mollet del Vallès" Direcció de Coral i Banda: Enric Azuaga
Muntador: Jordi Puig
Productor executiu: Maria Teresa Fontanet
Director artístic: Josep Rosell
Figurinista: Nereida Bonmartí
Ambientador: Luis Ramírez
Diseny ictineus: Taller d'Enginyeries (Manel Reventós - Josep Mora)
Intèrprets: Folk, Abel. # Bosch, Jordi. (Martí Carlé) # Montanyès, Josep. # Madaula, Ramón. # Trias, Artur. # Fonoll, Josep Lluis. # Comas, Jaume. # Muñoz, Pep Anton. # Bonnin, Hernan. # Elorriaga, Xabier. # Pérez - Llorca, Elena. # Morán, Paco. # Vila, Rosa. # Lecina, Quim. # Nenov, Hristo. # Glaenzel, Mónica. # Shtonov, Gueorgui. # Pishtalov, Stanislav. # Espinet, Rosa María. # Jové, Pep. # Lanau, María. # Gil, Vic. # Trifonov, Filip. # Peroy, Lídia. # Torras, Jordi. # Jové, Joel Joan. # Orfila, Joan María. # Rechi, Joan A. # Gadish, Peter. # Bofill, Jordi. # Badia, Antoni. # Mladenov, Liubomir. # Ndongo, Vicenta. # Ruano, Xavier. # Solás, Manuel. # Arús, Miquel. # Gueorguiev, Dimiter. # Hugassian, Krikor. # Stoychev, Emil. # Russetzki, Valentin
Llocs de rodatge: Barcelona: Vilanova i la Geltrú, Sitges, Olèrdola, Vallcarca, Canet de Mar. Barcelona, Tarragona, Alcolea de Cinca (Huesca), Port-Bou (Girona). Bulgaria: Sofía, Plovdiv, Kopristitza
Notes: Subvencionada pel Ministerio de Cultura i la Generalitat de Catalunya. L’Ictini és el nom del submarí inventat per l’empordanès Narcís Monturiol botat el 1859 a Barcelona
Premis: Cartagena 1993: “Premio a los valores histórico-navales”
Distribucions: José Luis Galvarriato Tintore
Estrena a BCN: 23/4/93 Cinema Catalunya
En el cim de l’època romàntica, coincidint amb Jules Verne, Narcís Monturiol va imaginar que el fons del mar era navegable. El seu sentit pràctic li va fer veure que el seu somni es podia transformar en realitat. En aquells anys, Barcelona començava el seu creixement industrial i una part de la societat el va ajudar a construir el submarí. Monturiol va lluitar amb tenacitat i va dedicar quasi tota la seva vida al seu invent.
Tot i ser un biopic (pel·lícula biogràfica), un dels meus gèneres preferits, aquesta pel·lícula no aconsegueix alçar el vol. Veiem el Monturiol creant, veiem el Monturiol fent l’impossible per aconseguir permisos, material, gent i veiem el Monturiol inaugurant el seu submarí, però en cap moment hi trobem una espurna d’emoció. Potser hi ajuda aquell inici tan confús (la societat secreta que es vol instal·lar a Icària, els problemes polítics amb França) que no s’expliquen a l’espectador, donant per descomptat que tots tenim aquella època de l’Espanya de meitat del segle XIX ben fresca a la memòria. Tampoc hi ajuda que la pel·lícula té un final amarg: Monturiol mor sol i pobre, sense veure reconeguts els seu s mèrits (i per postres sabem que la resta d’Espanya prendrà l’Isaac Peral com l’inventor del submarí). La música, tot i ser força maca, tampoc ajuda a donar-hi emoció, doncs pel meu gust és massa trista. Pel costat positiu destaco l’esplèndida actuació de l’Abel Folk i la resta d’actors i crec que la feina de Monturiol va ser tant titànica que és molt difícil resumir tota la seva trajectòria en 100 minuts. (No vull ni imaginar la peli que haurien muntat a Hollywood si Monturiol hagués estat nordamericà).
En Martí Carlé és el millor amic del Narcís Monturiol i comparteix amb ell les seves idees revolucionàries encara que toca més de peus a terra. Va ser un dels personatges reals que apareixen al film i segons una biografia (citada als links) era un francmaçó. Al igual que en Monturiol també va envellint durant la pel·lícula, però val a dir que en Martí va millorant amb el temps (el vestuari i els pentinats de l’època no els afavorien gaire). Les seves escenes són breus i normalment tenen un punt humorístic, en contrapunt a totes les dificultats que envolten el somni d’en Monturiol. La seva escena més destacada és la de la juguesca amb en Missè i, naturalment, la seva primera i única immersió amb el submarí; només en Missè sap com n’està d’acovardit i de marejat el pobre Martí! En l’escena final de la pel·lícula, quan en Monturiol vol engegar el seu darrer i esbojarrat projecte, demana pel Martí a la seva filla i aquesta li respon que ara viu a l’Argentina.
La vida i obra de Narcís Monturiol, un autèntic heroi del seu temps i la primera persona a imaginar i realitzar un viatge pel fons del mar dins d’una nau, base dels moderns submarins. Bellmunt fa un retrat de l’home i de la societat que l’envolta.
“No és un símbol català segons la vella usança, sinó individualista, lúcid i idealista , que va lluitar contra el seu temps”. (Quim Casas)
"(...) La pel·lícula de Bellmunt s'inscriu sense cap dubte en el subgènere del biopic (...). Però el gran problema de Monturiol, el senyor del mar és no haver sabut contenir el munt de dades històriques i biogràfiques sobre la figura del genial inventor. Al guió li falta aquella espontaneïtat anecdòtica –versemblant o no- que tan bé sabien introduir els americans en les seves pel·lícules. Potser a l'inici del film s'endevina l'intent de donar aquesta mirada de subtil familiarització amb el personatge, quan el mateix Monturiol es fa passar per l'amant de la seva dona per tal de no ser descobert pels soldats. Però malauradament no torna a haver-hi cap altra incursió anecdòtica que faci de l'inventor del submarí modern un personatge humanament interessant. Els episodis dels accionistes o dels icarians, per exemple, són fruit de la pressió del context històric: feixucs i llargs, enterboleixen clarament l'agilitat de la trama.
És una llàstima que Francesc Bellmunt no s'hagués oblidat per un moment de totes les dades que tenia per fer de Narcís Monturiol no un lògic fruit de la seva època, sinó un personatge que pogués transmetre la intensitat de la seva vida a tot un públic. És innegable que l'esforç de producció es respira en cada detall de la direcció artística de Josep Rosell, en el magnífic vestuari de Nereida Bonmartí, en l'esplèndid maquillatge de Chass Llach (plasmat sobretot en la figura d'Abel Folk interpretant l'arriscat paper de Narcís Monturiol, al costat del fidel amic Martí Carlè, encarnat pel simpatíquissim Jordi Bosch en una de les relacions més ben explicades del film) i en la lluminosa fotografia de Javier G. Salmones. I s'ha de ressaltar finalment el lluït esforç de la construcció dels submarins Ictíneo I i II, suports indispensables per a la immersió de Francesc Bellmunt en aquest complex oceà d'esdeveniments històrics". (Núria Bou: Avui, 26/4/93)
Carlé – “No patiu Emília, he pres les meves precaucions...” (més tard, dins de l'Ictineu descobreixen l'escapolari que ha posat en Carlé).
Carlé – "Mestre Missè! Per molt que us escarrasseu, en aquest pessebre també hi haurà un caganer". (Es refereix als nous tripulants). "D'allò del caganer m'hi jugo un sopar als camps Elisis" (Al final, en Carlé guanya l'aposta).
Missè – "Què us sembla Carlé? Ara ja podreu dir que heu estat sota el mar!"
Carlé – "I no sé nadar. Fa estona que sento la campana que toca a morts..."
Missè – No patiu. Només som a vuit metres sota l'aigua.
Carlé – Eh?
Missè – Per cert, ja heu dut l'escapolari, suposo.
Xifrè – Què us passa? Esteu blanc com un paper!
Carlé – Oh, no! Estic emocionat!
Xifrè – I jo!
Carlè (fluixet a en Missè) – Estic com una sopa!
· La pel·lícula es va estrenar en “Gran primícia nacional” a la Sala Juncal de Figueres el 22 d’abril de 1993 (agraïments a la figuerenca Atreida).
· En la pel·lícula apareixen una bona colla d’actors coneguts, entre els quals, un inusualment seriós Paco Moran i uns joveníssims (i desconeguts) Joel Joan i Jordi Sánchez. La filla de Monturiol és l'altra futura integrant dels Kràmpak, la Mònica Gaenzel. Un dels altres actors, Josep Montanyès (en Missè), va ser, durant uns quants anys i fins a la seva prematura mort, director del Teatre Lliure i company a l’escenari del Jordi a “30 d’abril” i “Història d’un soldat” (i també va dirigir una de les peces de “Cantonada Brossa”).
· Es va publicar un llibre amb el guió i fotografies de la pel·lícula (podeu trobar més dades a la secció de shopping centre)
· La reproducció a mida natural de l’Ictineu que es va realitzar per a la pel·lícula va ser exhibida (si la memòria no em falla), com a promoció, a la plaça de Catalunya i actualment es troba ubicada davant dels cinemes Imax, al Maremàgnum de Barcelona.
la pel·lícula en 48 imatges è feu clic aquí
marenostrum.org/bibliotecadelmar/historia/monturiol/itinerari.htm à pàgina que parla de l’Ictini, il·lustrada amb fotografies de la seva rèplica
perso.club-internet.fr/jppujol/CGOCMONTURIOL.htm à biografia completa de Monturiol
galeon.com/carpleg/bellmuntfilms.htm à pàgina que engloba tota la filmografia del director Francesc Bellmunt
Sistema de puntuació:
| ***** |
Fabulós/fantàstic/espatarrant |
| **** |
Excel·lent |
| *** |
Molt bé |
| ** |
No està mal... |
| * |
Un mal dia |
Puntuació personal:
| ** |
L’aparença d’en Jordi |
| **** |
L’actuació d’en Jordi |
| **½ |
La pel·lícula en general |
| **½ |
Rànquing dins les pel·lícules d’en Jordi |
| ** |
Visionat i ganes de revisionat |
© La pàgina autoritzada d'en Jordi Bosch