| SILENCIO ROTO |
Director i guionista: Montxo Armendáriz Vestuari: Pilar Tavera Director de fotografia: Guillermo Navarro A.S.C. Perruqueria: Natalia Sesé Director d'art: Julio Esteban Maquillatge: Annelie Berggren Muntatge: Rori Sáinz de Rozas So directe: Gilles Ortion Música: Pascal Gaigne Muntatge de so: Pelayo Gutiérrez Producció executiva: Puy Oria Intèrprets: Lucía Jiménez, Juan Diego Botto, Mercedes Sampietro, Álvaro de Luna, María Botto, María Vázquez, Rubén Ochandiano, Jordi Bosch (sargento), Ramón Barea, Patxi Bisquert, Joan Dalmau, Asunción Balaguer Estrena a BCN: 27/04/01 Cinemes Bosque, Lauren Universitat, Renoir, Savoy i d’altres
Premis: Premi Butaca a la millor actriu de cinema (Mercè Sampietro)
Hivern de 1944. Lucía, de només 21 anys, arriba a un petit poble de muntanya. Allà es retroba amb Manuel, un jove ferrer que col·labora amb els de la muntanya, els maquis: guerrillers que, amagats a la serra, no es resignen al triomf del franquista. Quan Manuel fuig cap a la muntanya, Lucía descobreix la inhòspita realitat que amaga la muntanya i, també, que pels carrers buits del carrer només vaguen el silenci, l'horror i la por. Malgrat això, la passió que sent pel Manuel fa que Lucía mantingui viva la il·lusió i l'esperança que arribaran dies millors.
Un drama real, proper i molt cru. Coneixent la història saps que els maquis no aconseguiran el seu somni i això en encara et deixa més deprimit en acabar la pel·lícula, alhora que llegeixes la frase de Bertolt Brecht que Armendáriz insereix abans dels títols de crèdit finals: "En los tiempos sombríos ¿se cantará también? También se cantará sobre los tiempos sombríos".
A la pel·lícula veiem com van passant els anys (amb una magnífica fotografia de les valls navarreses) i com van canviant els personatges. Alguns es rendiran (com la germana de Manuel), altres es rebel·laran (com Lucía i, més tard, la dona de l'alcalde), d'altres desapareixeran i d'altres naixeran. Però ningú es queda indiferent davant la situació que els toca viure. La por i la repressió que es va viure als pobles va ser molt dura durant la postguerra doncs les enveges personals prevalien per damunt de les ideologies.
Lucía és una noia "moderna" pel seu temps, marcada per la mort del seu pare, s'ha d'espavilar i quan coneix la realitat dels maquis decideix posar-se immediatament de part seva. Participa activament i arrisca la seva vida perquè creu que poden arribar temps millors i perquè estima Manuel. Manuel, per la seva banda, és potser en excés optimista ("nunca me quitarán la sonrisa") però dins del drama de la pel·lícula és un personatge agraït. Finalment, i per no estendre'm, també destacaré el personatge de Teresa, la tia de Lucía i dona del despòtic alcalde (quin gran injustícia l'oblit de Mercè Sampietro als Goya d'aquell any!); una dona que comença dient "amén" a tot i acaba rebel·lant-se al seu marit i ajudant al seu antic amor, en perill per la seva ideologia.
Malgrat que, en aparença, res no canvia en aquell poblet navarrès, saps que en l'interior de moltes persones sí que ha canviat alguna cosa.
El sargento (que no té ni nom ni cognom) és, possiblement, el personatge més "malvat" interpretat pel Jordi. I és el que inicia la col·lecció de "fatxes" (continuada pel falangista de "Deseo") i la col·lecció MIP (Mort a l'Inici de la Pel·lícula).
Només començar la pel·lícula, apareix amb una partida de la guàrdia civil portant el cadàver d'un maqui; i tot seguit la primera aparició protagonista: davant de la caserna i, de la manera més xulesca, fumant un piti mostra el mort als del poble i els amenaça que aviat cauran els seus. Poc després l'escena clau, on es demostra la ràbia i la impotència del poble i la "punyeteria" del sargento: mentre juga a cartes amb els caps del poble (ha hagut de baixar a l'alcalde invàlid per les escales), obliga a l'Ovejero a beure's una ampolla sencera d'oli de ricí, a causa dels seus renecs. El seu caporal i la dona de l'alcalde es queixen tímidament però la cara del sargento és terrorífica i ningú s'hi pot negar. Més tard, es presenta amb un grup de guàrdies a la ferreria del Manuel però la Lucía els despista. I, finalment, l'escena més curiosa i la meva preferida: tot i que no li sentim la veu en cap moment, el veiem cantant a la missa de diumenge i després desafiant amb una mirada ferotge els maquis que han pres l'església. Sap que ho té cru però ell no es rendeix. Malauradament, uns trets llunyans ens indiquen que ja no veurem més al sargento. Val a dir, que tot i que el tinent que el substitueix és encara més "malparit" (en el fons, en el sargento no era tan dolent...) té més paper; els actors no podrien haver intercanviat els papers?
Pel que fa a l'aspecte físic, destaquen un bigotàs fatxa i els cabells clenxinats a la moda dels anys 40; tant, que sembla tret d'una fotografia de l'època.
"(...) Silencio Roto és una pel·lícula clarament antifeixista, però també és un retrat objectiu d'una lluita mal portada, o insuficient, o estratègicament incorrecta. La mirada del director és neta. No admet dubtes. Lucía contempla des del carrer la jove dona d'una caporal de la Guàrdia Civil, que al seu torn la mira des de la finestra. Quan mor el caporal, es repeteix una situació idèntica però amb el punt de vista i la planificació inversa. Ni vencedors ni vençuts". [Quim Casas: El Periódico, 29/04/01]
"(...) En esta película observada, fundamentalmente, a través de miradas y sensibilidades femeninas se dan cita personajes de carne y hueso. Como afirma uno de sus personajes, con esa clarividencia innata en la mujer: "Las ideas son para quienes viven de ellas. (...) En Silencio Roto aparecen seres de carne y huesa, guerrilleros cuyas ideologías también colisionan, sueños difuminados. Es una película ejemplar, apasionante y que va a dejar huella" [Lluís Bonet Mújica: La Vanguardia, 29/04/01]
"El personatge de l'espléndida Lucía Jiménez és l'eix del guió mil·limétric d'Armendáriz, que hi integra a la perfecció la resta d'històries paral·leles. Silencio Roto mai no cau en la gratuïtat i per això hi ha poques escenes de violencia, però la tensió i el dolor mai expressats sempre hi són presents". [Què fem: abril, 2001]
"(...) intérpretes veteranos como Mercedes Sampietro, que demuestra, una vez más, todo su talento, así como Alicia Sánchez, Álvaro de Luna, Helio Pedregal, Asunción Balguer, Ramón Barea o Jordi Bosch, que por enésima vez reafirman nuestro elenco de secundarios como uno de los mejores del cine mundial". [Roberto Cuadros]
"(...) Y podríamos seguir enumerando toda una serie de secundarios de lujo (Juan Diego Botto, María Botto, Asunción Balaguer, Ramón Barea, María Vázquez, Andoni Erburu, Jordi Bosch, etc.) que cumplen a las mil maravillas, dotando a la historia de toda la carne necesaria para albergar tantos sentimientos y pensamientos". [José Luis Santos]
"Del temblor poético de cada plano y del respeto a sus personajes nace esta obra maestra sobre los maquis". [Carlos F. Heredero: Cinemanía, maig 2001]
****************************************
- No es ninguno de los vuestros. Pero no os hagáis ilusiones: tarde o temprano caerán.****************************************
Ovejero – Cagüen Dios, ¡para una vez que me entran cartas!
Sargento – Tienes que cuidar ese estómago, Ovejero. Siempre andas cagándote donde no debes.
O – Ha sido el pronto, sargento.
S – Ni pronto, ni leches. Vamos a arreglar ese estómago ahora mismo. Teresa, trae el aceite.
Tomás – Déjelo, sargento.
S – Esta gentuza necesita mano dura. Si les pasas una, te pierden el respeto.
T – Ya, pero a este paso va a terminar con todo el aceite de ricino.
S – Eso es bueno para tus negocios, ¿no, Cosme?
Teresa – Puede que sea bueno para el negocio, pero no para la gente del pueblo.
S – Eso ya lo veremos. Ten. Bebe. (l'Ovejero veu un bon glop) Entera. (S'acaba l'ampolla). Quieto ahí. Dónde vas. Todavía no has terminado la partida. Ves, ahora ya sabes dónde tienes que hacer tus necesidades.
· La protagonista de la pel·lícula, Lucía Jímenez, va debutar al cinema amb la "Buena vida".
· Mercè Sampietro, la malèvola Montserrat de "Nissaga de poder" i la Rosa de "Dissabte, diumenge i dilluns" és aquí l'única del poble que es rebota en l'escena de l'oli de ricí.
· Al diari Avui [19/04/01] hi recollim unes declaracions:
"Jordi Bosch es va sentir 'com un privilegiat al veure com l'equip defensava aquest projecte. La pel·lícula respira nostàlgia i emoció. El cine no serveix només per entretenir, sinó també per fer pensar, per no oblidar'".
www.silencioroto.com à plana oficial de la pel·lícula (no el busqueu a cap fotografia)
juandiegobotto.iespana.es/silencio.htm à pàgina dedicada al Juan Diego Botto
Sistema de puntuació:
| ***** |
Fabulós/fantàstic/espatarrant |
| **** |
Excel·lent |
| *** |
Molt bé |
| ** |
No està mal... |
| * |
Un mal dia |
Puntuació personal:
| ** |
L’aparença d’en Jordi |
| **** |
L’actuació d’en Jordi |
| **** |
La pel·lícula en general |
| **** |
Rànquing dins les pel·lícules d’en Jordi |
| *** |
Visionat i ganes de revisionat |
© La pàgina autoritzada d'en Jordi Bosch