CONTINUARÀ
(La 2, primavera 1996)
Sumari: (...) També permetrem que Jordi Bosch i Emma Vilarasau, parella en la privacitat i de vegades també en la professió, ens parlin de la seva vida.
Presentadora: Uns dels actors amb una carrera consolidada, però la fama no els va arribar fins fa uns quants mesos. Han compartit i comparteixen moltes coses: un serial televisiu, la passió per al teatre i la vida en parella. Aquest fet que comparteixin tantes coses ens va portar a nosaltres, fa uns quants mesos, a dedicar-los tres actes televisius.
És suportable la popularitat?
Jordi: Sí... jo penso que bé, no?
Emma: No, bé. Ell ho porta potser millor que jo. (Rialles). Jo, a mi lo de la popularitat del carrer, diguéssim, que et parin, que et diguin, que no puguis anar tranquil·la als llocs, a mi m’atabala, m’atabala una mica, no?
Veu en off: Són guapos i admirats. Una parella feliç però no van de parelleta. Estan compenetrats però també tenen els seus desacords. Tenen dos nens i miren d’organitzar-se i portar una vida relativament normal, perquè el cas és que tots dos són actors.
(Fragment de “Les noces del Fígaro”)
Jordi: Home, jo, bàsicament, diria que és l’ofici que vaig triar perquè és el m’agradava més. I això és el primer pas que un dicideix una miqueta a la vida què seràs a partir d’una cosa que a tu t’agrada amb passió. Que no saps per què però t’agrada molt arribar-ho a ser-ho, no? I això et belluga... i et porta on et porta.
Emma: Jo penso que és després, quan ja hi ets dintre que te n’adones del que és aquesta professió, no? Quan la tries és més per una il·lusió... perquè potser trobes que la teva comunicació està bé quan t’expresses... però quan ets a dintre la professió, quan portes uns anys te n’adones realment del que és aquesta professió.
(Fragment de “Les noces del Fígaro”)
Veu en off: Què passa quan l’Emma ha de caure en uns braços que no són els d’en Jordi, per exemple, els d’un galan com... Ferran Rañé?
Jordi: (Rialles). Ferran... (amb to de renyar-lo. Més rialles). Home, sempre penses que, no?, som professionals, no? Això espero, no? (i li clava un bolet a l’Emma!).
Emma: (Rient) A mi em podrien fer la mateixa pregunta (rialles).
Jordi / Emma alhora: No, però no te la fan / Jo no m’ho passo malament (més rialles).
(Fragment de “¿De qué se ríen las mujeres?”)
Veu en off: Jordi Bosch ha entrat en el circuit del cinema. “¿De qué se ríen las mujeres?” és la darrera pel·lícula en que l’hem pogut veure. (Fragment d’ “Un caso para dos”). Ella és més fidel al teatre, tot i que recentment l’hem vista a la telemovie “Un caso para dos” d’Antonio Chavarrías emesa per La 2. (Fragment de “Les noces del Fígaro”). El Teatre Lliure ha marcat les seves carreres i també les seves vides.
Carreres que convergeixen... era el destí?
Jordi: Sí... La primera vegada va ser l’any 1983 al Teatre Lliure.
Emma: I la segona vegada...
Jordi: La segona... bueno, la segona vegada...
Emma: ... ens vam conéixer...
Jordi: però la que va ser el pas definitiu, eh?, va ser a l’any 1989.
Emma riu
Jordi: (Assenyalant-la) Va trigar sis anys a donar-se’n conte!
Emma: (...) i també, jo al principi patia molt... era molt exigent i també aprens que els nanos s’espavilen molt bé sols.
Veu en off: Sant Cugat mereix capítol a part. La localitat que han agafat de centre d’operacions des d’on controlen Barcelona per comandament a distància.
Emma: Home, Sant Cugat principalment perquè jo hi vaig néixer i quan vam tenir el primer nano, a mi, Barcelona m’agobiava molt, trobar un espai verd... trobar un lloc per passejar amb ells... i quan penso que calitat de vida, d’això de tenir jardins, de tenir parcs, d’estar a un pas de Collserola m’agrada i... Ell és del Maresme, i entre el Maresme i Sant Cugat, per proximitat a Barcelona, vem escollir Sant Cugat.
Jordi: Santcugatenca..., eh?
Emma: Va guanyar...
Veu en off, mentre signen autògrafs a unes nenes: El pròxim capítols de la seva carrera l’escriuran junts o separats? El que tenen clar és que en aquest ofici al que es dediquen s’ha d’estar preparat que d’avui per demà et facin fer de germà de la teva dona.
Jordi: Oi, i tant!
Emma: Sí...
Jordi: Sí... I a més ja et dic, quan ens vam conèixer ens vam conèixer en el teatre ja fent rols, no ben bé de germans però vaja, altres rols semblants els vam arribar a fer.
Emma: Sí, sí.
Jordi: De... home, jo del teu pare encara no n’he fet...
Emma: No.
Jordi: Però no se sap mai, potser algun dia faig del teu avi!
Emma: Ho dubto...
(Rialles).
© La pàgina autoritzada d'en Jordi Bosch