"EL MENTIDER"

"Aprovechando todo ello, la dirección dinámica, desenfrenada, de Alfred Lucchetti –autor asimismo de la versión-, y de Lurdes Barba, y el trabajo, tan sólido a partir de sus muchas representaciones, de Francesc Lucchetti, Joaquim Cardona, Boris Ruiz, Just Martínez, Jordi Bosch, Marta Molins, Montserrat Calçapeu, Lurdes Barba, Alfred Lucchetti, Joseph Madern i Josep Ferrer”. [J. L. Corbet: La Vanguardia, 20/08/80]

"ANTONI I CLEOPATRA"

"Aunque estas dos citaciones no deben ir en absoluto en demérito de los cuatro restantes integrantes del reparto, Pep Muñoz, Jordi Bosch, Andreu Benito y Walter Cots". [J. L. Corbet: La Vanguardia, 23/08/1980]

"MUERTE ACCIDENTAL DE UN ANARQUISTA" (Madrid)

"Josep Minguell, que lleva sobre su personaje toda la carga del espectáculo; Carles Sales, Jordi Bosch, Pep Muñoz, Arredondo y Carme Callol, que forman el reparto, tienen que repetir sus saludos ante el público que acaba de tener el estímulo de dos finales diferentes...". [Eduardo Haro Tecglen: El País, 22/01/1982]

"L'HÉROE"

“Joaquim Cardona i Jordi Bosch, el senyor Tomàs i el secretari, respectivament, dos dels personatges més exagerats i burlescos, adobaven amb sal de sainet el contrapunt del melodrama”. [“Teatre Lliure 1976-1987”, maig de 1983]

"AL VOSTRE GUST"

“I encara hauríem de parlar de l’eficaç comicitat de Blai Llopis i de Jordi Bosch”. ["Teatre Lliure 1976-1987", octubre de 1983]

"ELS ÚLTIMS VESPRES DE CARNAVAL"

“De l'equip d'actors del Teatre Lliure, ja en sabíem les magnífiques possibilitats. Aquí, però, han estat utilitzades al màxim amb oportuníssimes troballes noves com les que protagonitza l'actriu valenciana Teresa Lozano, o el treball impressionant de Jordi Bosch, Carlota Soldevila, d'Emma Vilarasau”. [Joaquim Vilà i Folch: Avui, 28/03/85] “Están muy bien, -todos están muy bien- Anna Lizaran, Jordi Bosch, Alfred Luchetti, (...)”. [Gonzalo Pérez de Olaguer: El Periódico, 29/03/85]

"FULGOR I MORT DE JOAQUÍN MURIETA"

“Jordi Bosch dóna al seu personatge una eficacia molt directe i contundent”. [Joaquim Vilà i Folch: Avui, 26/01/86]

"EL TANGO DE DON JOAN"

“La interpretació –monolítica, caricaturesca i sense problemes- té en Jordi Bosch, Imma Colomer, Montse Guallar, Jaume Mallafré, Mingo Ràfols, Mireia Ros i Oriol Tramvia els seus puntals més significatius”. [Joaquim Vilà i Folch: Avui, 04/11/86]

"EL 30 D'ABRIL"

“Cal destacar, potser, el treball de llenguatge de Jordi Bosch i Anna Lizaran, però cada un dels personatges, del Rei Jaume al criat, de Cap Bo a la Dida, són fruit, tot i la seva simplicitat, d'un treball minuciós, sense insuficiències ni sobreactuacions, que l'espectador agraeix per la seva simpatia i el seu bon fer”. [Joaquim Vilà i Folch: Avui, 30/01/87] “Pep Munné hace un rey que es un regalo para el espectador y el Ferrandis de Jordi Bosch es una constante provocación a la risa”. [Gonzalo Pérez de Olaguer: El Periódico, 30/01/87] “(...) i el conseller Ferrandis, amb el seu alegre parlar valencià, interpretat amb una gràcia còmica monumental per l'actor Jordi Bosch, amb una capacitat paròdica aclaparadora”. [“Teatre Lliure 1976-1987”, gener de 1987]

"EL MUNTAPLATS"

“Tragedia y farsa se funden en esta absurda historia que propone Pinter, muy bien recreada por el montaje de Carme Portaceli y también por los dos actores, Andreu Benito y Jordi Bosch”. [Gonzalo Pérez de Olaguer: El Periódico, 29/05/87] “Excelente interpretación, también, de Andreu Benito y Jordi Bosch en sus respectivos personajes de dos asesinos a sueldo”. [Joan de Sagarra: La Guía del Ocio, juny de 1987]

"LORENZACCIO, LORENZACCIO"

“Els sobra potser un punt de solemnitat a Carlota Soldevila, un punt de blanesa a Jordi Bosch, però això són minúcies. Un notable espectacle que cal veure”. [Marcos Ordóñez: ABC, novembre de 1987]

"LA BONA PERSONA DE SEZUAN"

“Es justo señalar que el reparto de 15 actores tiene un buen tono, con notables trabajos de Lluís Homar, Jordi Bosch y Carme Fortuny, en personajes de distinta intensidad”. [Gonzalo Pérez de Olaguer: El Periódico, 08/04/88] “Anna Lizaran (...) perfectament acompanyada per un equip d'intèrprets compacte i homogeni del qual potser caldria destacar Jordi Bosch per l'eficàcia de la seva conducció”. [Joaquim Vilà i Folch: Avui, 09/04/88]

"TITÀNIC'92"

“(...) Planella ha dispuesto de unos actores entregados y que ofrecen, sobre todo, un buen trabajo de equipo. Están bien Jordi Bosch, Muntsa Alcañiz, Francesc Lucchetti, Pep Ferrer”. [Gonzalo Pérez de Olaguer: El Periódico, 21/10/88]

"LES NOCES DE FÍGARO"

“Quant a Jordi Bosch i Emma Vilarasau, en qüestió de dos o tres anys han passat de ser grans promeses a grans realitats: el primer compon un Alamaviva commovedor i divertidíssim, amb una gràcia irresistible i una habilitat per col·locar la rèplica en el to i el tempo com només es dóna en el gran teatre, o en la comèdia americana. És un actor que, com la Lizaran, sempre et deixa amb ganes de més: haguessin estat parella perfecta a una impossible versió teatral de House of Games de David Mamet, i si jo fos promotor li faria estrenar ara mateix la no menys notable Glengarry Glenn Ross”. [Marcos Ordóñez: ABC, febrer de 1989] "(...) y por esa extraordinaria interpretación que va desde las escenas entre la condesa (Anna Lizarán), Susana (Emma Vilarasau) y Querubín (Santi Ricart) hasta el conde Almaviva de Jordi Bosch, toda una revelación". [Joan de Sagarra: La Guía del Ocio, febrer de 1989] "Hay que ver, y aplaudir, a ese Jordi Bosch (el conde de Almaviva), que si bien nunca será un grande de España (para eso hay que ser Vittorio Gassman, el de La escapada, el Almaviva ideal), demuestra en ese espectáculo su gran condición de actor cómico, un cómico con autoridad y presencia, con un rostro y unas manos, sobre todo con unas manos a las que uno no confiaría su vajilla, como no la confió en su día a las de Peter Sellers". [Joan de Sagarra: El País, 10/02/89]

"EL VIATGE"

“Jordi Bosch té, ai, poca teca per menjar, i el seu treball, amb alguns moments de veritat al primer acte, deriva de l'absència a l'escassetat”. [Marcos Ordóñez: ABC, novembre de 1989]

"ELS GEGANTS DE LA MUNTANYA"

“Quant a Jordi Bosch, brillant com és en els seus papers de comèdia, sembla que tendeix a passejar una sola i  única màscara en els drames: aquí es diria que encara porta la que va fer servir a El viatge”. [Marcos Ordóñez: ABC, març de 1990] “Para terminar, digamos que ese estupendo actor que es Jordi Bosch (el conde) no acaba de encontrar su papel, se queda fuera de la obra, a lo sumo ayudante de cámara de su enfermiza mujer”. [Francesc Burguet Ardiaca: La Guía del Ocio, 02/03/90]

"CAPVESPRE AL JARDÍ"

“Lluís Homar i Jordi Bosch desenvolupen els seus papers de visitants amb gran credibilitat i una poderosa força teatral que dóna pes a l'esclat extraordinari de violència de l'última part”. [Xavier Perez: Avui, 04/05/90] “Un texto que permite recuperar ese excelente actor que es Ramon Madaula y que confirma la ductilidad de Jordi Bosch”. [Gonzalo Pérez de Olaguer: El Periódico, 04/05/90]  “En mi opinión, Madaula y Bosch no logran dar del todo esa credibilidad a su personaje. En más de una ocasión parecen estar fuera de él, no resultan creíbles, o por lo menos no convencen, se les ve haciendo teatro”. [Francesc Burguet Ardiaca: La Guía del Ocio, 11/05/90] “Por otro lado, una obra de estas características demanda una interpretación preciosamente ajustada. Y Anna Lizaran, Lluís Homar (...), Jordi Bosch y Ramon Madaula realizan un trabajo actoral magnífico, con algunos instantes dignos de recordar". [Gonzalo Pérez de Olaguer: El Público, juliol-agost de 1990]

"RESTAURACIÓ"

“Els reis de la festa són Rosa Novell i Jordi Bosch. (....) Jordi Bosch ha estat un feliç retrobament: em va meravellar el seu portentós Almaviva, però el vaig veure perdut a El viatge i Els gegants de la muntanya. Aquí torna a demostrar que és un grandíssim actor de comèdia i compon un Cary Grant rural, llunàtic i malèvol, que és un prodigi de tècnica i gràcia, un treball tan lúcid com l'hilarant professor pirandellià que ens va regalar Jaume Valls la passada temporada: qui li munti a Bosch un Arsenic and old lace la temporada vinent, rebrà d'un servidor de vostès un petó al clatell”.* [Marcos Ordóñez: ABC, novembre de 1990] * Evidentment la profecia-desig del Marcos es va acomplir cinc anys més tard... "En tot cas, caldrà reconèixer el bon treball d'uns actors que han entès el joc a la perfecció –hi destaquen Rosa Novell, Jordi Bosch i Ramon Madaula com el triangle principal”. [Xavier Perez: Avui, 18/11/90] “Jordi Bosch hace un papelazo, de gesto y de composición del personaje”. [Gonzalo Pérez de Olaguer: El Periódico, 18/11/90] "Ramon Madaula, Pep Cruz y, sobre todo, Jordi Bosch, ofrecen, así tomados de uno en uno, que diría el poeta, unas actuaciones espléndidas. El general Llorens (Cruz) y el peregrino Bernat (Bosch) tienen arranques luminosos, adheridos al destello coloquial, a la guasa feliz que surge de vez en cuando en la escritura”. [Joan-Anton Benach: La Vanguardia, 18/11/90] "Los actores, Rosa Novell, Ramon Madaula, Jordi Bosch, Pep Cruz y Pere Ponce, todos bien, bien. Sin embargo, hay que destacar, porque es justo, el estupendísimo trabajo de Jordi Bosch, un cómico de la repanocha que, dicen algunos, empieza a ser conocido como el Cary Grant catalán. Pues no sé qué decir, pero en Restauració, Jordi Bosch quizá se parecía más a ese otro... ¿cómo se llamaba? Sí, Walter Mathau. En fin todo queda en casa". [Francesc Burguet Ardiaca: La Guía del Ocio, novembre de 1990]

"HISTÒRIA DEL SOLDAT"

"La ganyota burleta de Jordi Bosch és la feliç rúbrica d'una actuació que valdrà per si sola l'anada al Lliure". [Xavier Pérez: Avui, 19/05/91] "El trabajo de los actores es bueno, sobre todo el de Bosch al que su personaje le permite una riqueza de matices –la ironía sobre todo- que él aprovecha absolutamente". [Gonzalo Pérez de Olaguer: El Periódico, 22/05/91] “Aquesta complicitat, conseqüència d'una mirada irònica i distanciada sobre el mateix espectacle, facilita la recepció del conjunt com un tot indestriable: no en són aliens el tàndem d'excel·lents interpretacions  masculines (Jordi Bosch, dimoni inoblidable, i Ramon Madaula [....])". [Francesc Massip: Avui, 09/10/92]

"TIMON D'ATENES"

"Luego (Lluís Homar), afianzado, es el valor firme de la representación, bien acompañado por Jordi Bosch, que es un peleón Apemantus (...)". [Joan-Anton Benach: La Vanguardia, 25/10/91] “Una segunda parte que permite al espectador disfrutar con esa gran escena entre Timon (Homar) y Apemantus (Jordi Bosch) y que va recreando un clima de amargura alrededor del protagonista que el espectador vive con intensidad”. [Gonzalo Pérez de Olaguer: El Periódico, 29/10/91] "Así y todo, Timón d'Atenes de García Valdés, tiene momentos espléndidos como por ejemplo las escena entre Timón (Lluís Homar) y Apemantus (Jordi Bosch) de la segunda parte, de una fuerza, belleza y poder de atracción espléndidos". [Gonzalo Pérez de Olaguer: La Guía del Ocio, 01/11/91]

"EL PARC"

“He escoltat i entès l’àgil ball entre Montse Guallar, Pep Ferrer, Jordi Bosch i Pepa López, segurs i fent moure les seves escenes”. [Marcos Ordóñez: El Observador, gener de 1992]

"EL DESENGANY"

“Un repartiment globalment equilibrat, amb punts tan forts com Imma Colomer i Jordi Bosch –un altre lligam més amb el Lliure- i actors joves tan esperançadors com Pere Arquillué”. [Joan Casas: Avui, 28/06/92] “A señalar el excelente trabajo de Jordi Bosch en un personaje agradecido que recrea con gracia”. [Gonzalo Pérez de Olaguer: El Periódico, 29/06/92] “Entre los actores, destaca especialmente Jordi Bosch, que encarna a un desbocado, feo [] y cojo Vulcano”. [C.H.: El Público, setembre-octubre de 1992]

"LA GUÀRDIA BLANCA"

“Jordi Bosch és el coronel Alexei Turbin, condemnat a ser la rectilínia encarnació de l'honestedat. (...) Bosch està impecable, però Manel Barceló (que bé que està quan el dirigeixen bé!) roba les escenes. (...) Escena del gimnàs: mor el coronel Turbin, una altra llàstima: ja no veurem més Jordi Bosch. (...) Ara ho tinc clar: estic veient un western crepuscular, un Van morir amb les botes posades a la russa. Jordi Bosch fa de Henry Fonda”. [Marcos Ordóñez: El Observador, abril de 1993] “Una interpretación que se reduce, de hecho, a un mano a mano entre Jordi Bosch (el coronel Turbin) y Lluís Soler (el capitán Mixlaievsky), dos actores espléndidos – si se tratase de un combate, que no lo es, díria que Soler, el aspirante, le ganó a Bosch por escasos puntos”. [Joan de Sagarra: El País, 17/04/94] “Però, sobretot, cal citar dues altres interpretacions de primera magnitud: Jordi Bosch, equilibrat, massís i creïble, en el personatge fonamental de la peça (Aleksei), i el sempre eficient Lluís Soler, més afinat que mai, en el personatge ple d'humanitat i energia de Víktor Mixlaievski”. [Xavier Pérez: Avui, 18/04/93] “A Jordi Bosch me pareció que le costaba asimilar algunos aspectos de su personaje”. [Gonzalo Pérez de Olaguer: El Periódico, 20/04/94]

"EL BARRET DE CASCAVELLS"

“I després, és clar, d'aquesta pianola,  una composició de Carles Santos (...) en què s'entrecreuen les tres cordes, idea que arriba al seu cim  en la resolució del  furiós monòleg de Ciampa, que Jordi Bosch executa  sobre la partitura, com si es tractés d'un recitatiu. La idea no és exactament nova (...) però resulta tan arriscada (hi ha el perill que l'emoció es distregui, o la música cobreixi les paraules) com brillant. BOSCH ÉS CIAMPA (O CIAMPA ÉS BOSCH): Tautològic, només cal veure'l. Tota la gamma, tots els matisos. Del servilisme a l'extrema dignitat, del desempar a la més amenaçadora fúria. Comença com un poverello excèntric i al cap de deu minuts ja ens ha fet veure, sense telegrafiar-la, la intel·ligència neuròtica en carn viva, constantment alerta, del personatge: el bufó del tirà guiat per la salvatge força de la seva lògica, el titella que acaba movent els fils de la funció; divertit, patètic, esgarrifador; un elèctric creuament d'Antonio Vico i Giancarlo Gianinni. O sigui, com es deia abans, “una creació”. Corrin a aplaudir-lo”. [Marcos Ordóñez: Avui (Quadern de teatre), març de 1994] “Jordi Bosch ateny segurament la seva interpretació més rodona en el paper d'Enric Ciampa, l'autèntic protagonista del drama, l'escrivà i servidor del senyor que suposadament corona la testa amb una cornamenta que només li preocupa quan es fa pública, és a dir, quan tem ser acusat de banyut consentit. Titella dels Fiòrica, esgarrinxa totes les cordes del seu violí i es complau d'acollar Beatriu a la corretja d'un sanatori per silenciar tota sospita: “No costa res fer la boja: només cal cridar a la cara de tothom la veritat”. Vetllador com ningú de les cotilles establertes, és l'únic que s'atreveix a calçar-se el barret de cascavells en un parlament vibrant i terrible, que l'actor pronuncia en totes les seves luxacions. Es dispara com un ninot accionat per la molla d'una capsa de sorpresa, i amb l'excusa de voler “entrar fins al fons de la consciència” de Beatriu, fa un truculent però parcial streaptease de la seva interioritat que no dilueix els coàguls del dubte”. [Francesc Massip: Avui, 20/03/94] UN GRAN JORDI BOSCH EN EL PIRANDELLO DEL LLIURE: “Una escenografía funcional y bella de Gerardo Vera enmarca un extraordinario trabajo de Jordi Bosch, que compone un Ciampa magnífico; lo juega en la cuerda del histrionismo y el patetismo y lo llena de gestos y matices que ponen a prueba, con éxito, su reconocida capacidad como actor”. [Gonzalo Pérez de Olaguer: El Periódico, 20/03/94] “Cuando deja la escena dicho personaje (Ciampa), la propuesta registra un ligera pérdida de tono para remontarlo en seguida y alcanzar un brío trepidante a cada intervención de Ciampa, sin que ello suponga desdeñar el excelente trabajo de todo el grupo. Pero está claro que el personaje –una tentación para cualquier cómico exigente- es la oportunidad que encuentra Jordi Bosch para mostrarse gloriosamente efectivo, desmelenarse con osadía y sin tapujos y bordar con la sabiduría de un indiscutible primer actor los trazos patéticos de su “consciente” alineación. Admirable”. [Joan-Anton Benach: La Vanguardia, 20/03/94] PIRANDELLO Y JORDI BOSCH EN EL LLIURE: "El barret de cascavells es un espectáculo redondo; una pura delicia que llega a l'espectador sin fisuras, con una fuerza comunicativa enorme y un interpretación del actor Jordi Bosch de las que no se olvidan. (...) No deben perderse este montaje porque de hacerlo no verán el colosal trabajo del señor Jordi Bosch. El actor mueve el personaje de Ciampa entre el histrionismo y el patetismo: títere y persona, marioneta mecánica y grito humano. Un trabajo extraordinario, dentro del orden creado con sabiduría por Homar". [Gonzalo Pérez de Olaguer: La guía del ocio, març de 1994]

"LAS BODAS DE FÍGARO" (Madrid)

“Inteligentísima Ana Lizarán, (...), encantador el torpe conde de Jordi Bosch...”. [Diario 16, 18/09/94] “La nit de la Comedia va quedar clar que uns es mouen en castellà millor que altres –el mateix Jordi Bosch que es va fer l'amo; (...). Una representació amb moments molt brillants a càrrec dels tres actors esmentats (Bosch, acabant sempre en punta, fent gala una vegada més de les seves enormes dots per a la comèdia)”. [Marcos Ordóñez: Avui (Quadern de teatre), 19/09/94]

"ARSÈNIC I PUNTES DE COIXÍ"

“Jordi Bosch confirma –no le era necesario- que es un gran actor, con una gran amplitud de registros. Capaz de ir de la comedia al drama, de la tragedia al histrionismo. Aquí es un divertidísimo Cary Grant a la catalana”. [Gonzalo Pérez de Olaguer: El Periódico, 31/03/95] “(...) Mortimer, personatge que Jordi Bosch modela en tots els seus matisos. Primer fa córrer els dits en els alegrois del festeig amb la noia i en les peripècies de crític rebentaire disposat a clavar els seus ullals al teatre que detesta. El seu pas va acompanyat d'un terrabastall de cassoles, expressió de l'estrident insolència del crític. Després es va component patèticament davant la compromesa situació en què els posen les compassives i impàvides tietes.  Les atzagaiades contra el crític culminen quan Mortimer, exultant, es proclama bord en assabentar-se que, feliçment, no pertany a la família monstre dels Brewster”. [Francesc Massip: Avui, 02/04/95] “Els amos del repartiment: per començar Jordi Bosch. Mortimer és la dinamo de l'obra (de fet, i és un problema, Arsènic... no s'enlaira fins que ell no entra en escena) i Bosch –no podia ser d'una altra manera- es mostra tan entregat com segur dels seus recursos, però apallassa una mica massa el seu personatge, sobretot a la primera part, i no crec que això sigui necessari: estic convençut que refredant una mica la seva bogeria, només una mica, resultaria doblement efectiu. En canvi, està implacable a l'última part, quan la reaparició del seu germà Jonathan el(s) torna de nou a la infància, i es comporten tots dos com els nens que no paraven de fer-se malifetes”. [Marcos Ordóñez: Avui (Quadern de teatre), 03/04/95] "(...) y dos encantadoras ancianitas –feliz interpretación de Conxita Bardem y Carme Molina- que son descubiertas por su sobrino Mortimer –para mayor jolgorio crítico teatral-, encarnado a lo grande por el todoterreno Jordi Bosch". [Gonzalo Pérez de Olaguer: La guía del ocio, març de 1995]

"ELS BANDITS"

“Entre los bandidos destaca un espléndido Francesc Orella, mientras que la entregada interpretación de Jordi Bosch consigue escenas francamente buenas, aunque un exagerado amaneramiento del personaje lo perjudican”. [Gonzalo Pérez de Olaguer: El Periódico, 29/09/95]

"LEAR"

"Homar i Bosch donen la mesura de Ken i el foll, respectivament". [Joaquim Noguero: Avui, 05/05/96] "D'acord, és molt graciós veure Jordi Bosch, Artur Trias i Eduard Fernández fent saltirons amb faldilla i perruca com si s'haguessin escapat de La tía de Carlos i recitant en anglés macarrònic com si llegissin un fullet publicitari, però després de la riallada no queda res excepte la insistent pregunta: això és tot el que han suggerit a la companyia aquests tres fabulosos personatges, això és tot el que donen de sí? O el fool de Jordi Bosch, massa modelat, al meu parer, sobre el Pedradetoc de Joaquim Cardona en El vostre gust. D'acord, Bosch està molt divertit. Bosch és molt divertit. Però em sembla a mi que el fool del Rei Lear no és Pedradetoc: està tan boig com el seu amo; no és un titella divertit sinó una consciència delirant, inquietant com tot deliri". [Marcos Ordóñez: Avui, 13/05/96]

"EL TEMPS I L'HABITACIÓ"

“Y los trabajos de Jordi Bosch, Pere Ponce –magnífica la escena en que magnifica la mentira evidente- y Anna Lizaran  están llenos del mejor y más efectivo oficio”. [Gonzalo Pérez de Olaguer: El Periódico, 13/10/96] “Els moments més intensos són protagonitzats pel tàndem Jordi Bosch-Pere Ponce, un parell d'escèptics que tenen per norma no desitjar res i que broden una escena en un vergitinós i hilarant tête-a-tête a l'entorn de la bondat d'una mentida pietosa enfront de la franquesa”. [Francesc Massip: Avui, 14/10/96] "Dentro de un nivel magnífico, en ciertos aspectos irrepochable, se sitúan  las actuaciones de Jordi Bosch, Anna Lizaran, Artur Trias, Josep Montanyès, algunos momentos de Pere Ponce...". [Joan-Anton Benach: La Vanguardia, 14/10/96]

"ZOWIE"

“Jordi Bosch es mou amb la destresa que li és característica per aquesta maroma relliscosa que és Zowie, i ens fa enyorar aquell Enric Ciampa que feia sonar els cascavells de l'al·lucinació amb molta més versemblança que aquí”. [Francesc Massip: Avui, 21/11/97] “Lluís Homar, en fin, ha asegurado el buen trabajo de los intérpretes principales de Zowie, con dos figuras poderosamente destacadas: la de Jordi Bosch, en el papel de policía exterminador y alucinado que encarna con absoluta, inquietante convicción, y la de Àngels Poch, ejerciendo de veterana prostituta en un trabajo soberbio, pienso que inmejorable, y que ensancha el territorio de su sorprende versatilidad”. [Joan-Anton Benach: La Vanguardia, 21/11/97] "Jordi Bosch (Zowie) y Àngels Poch (madre / prostituta), los más veteranos, alcanzan los mejores momentos de la pieza". [Pablo Ley: El País, 21/11/97] "Y atractiva es la interpretación, con algunos, muy buenos trabajos, empezando por el de Jordi Bosch, en un personaje muy distinto a todos los que hasta ahora ha interpretado". [Gonzalo Pérez de Olaguer: La guía del ocio, novembre de 1997]

"MORIR"

“Hi ha alguna cosa en mi que es revolta, quan veig un actoràs com Jordi Bosch limitat a tocar un trianglet amb els músics durant gairebé tota la segona part. I encara em revolta més quan tenint un repartiment com aquest a al seva disposició (...), Belbel els escamotegi (i ens escamotegi) els morceaux de bravoure, les escenes de les morts”. [Marcos Ordoñez: Avui, 27/04/1998]

"CANTONADA BROSSA"

“Els tres interpreten personatges molt diferents i els broden: (..) Jordi Bosch, durant algun temps en personatges una mica per sota del seu talent, torna a demostrar aquí que és el Rei de la Comèdia: està genial en tot el muntatge, però la seva composició de Gran Poeta Patri és un dels treballs més, amb perdó, descollonants que he vist en molt de temps”. [Marcos Ordóñez: Avui (Quadern de teatre), 26/04/99] “Bosch mostra una amplitud de registres i una vis còmica que fa temps que no tenia ocasió de lluir amb tanta gràcia i naturalitat”. [Joaquim Noguero: Avui, 02/05/99]  “L'intel·ligent treball dels quatre directors compta amb l'inestimable suport de tres esplèndids actors: Teresa Lozano, Jordi Bosch i Pep Antón Muñoz”. [Gonzalo Pérez de Olaguer: El Periódico, 17/04/99] “Pep Antón Muñoz –aquí el amigo y antes el facha-, Teresa Lozano, también personaje importante de “Els beneficis de la nació” y Jordi Bosch, extraordinario como “poeta”, aseguran la alta calidad de las dos obras representadas en la sala principal”. [Joan-Anton Benach: La Vanguardia, 22/04/99] “No es perdin la interpretació magistral de Jordi Bosch, en el paper de poeta, al segon acte d'Els beneficis de la nació. Poques vegades s'ha pogut constatar d'una manera tan rotunda l'extraordinària capacitat teatral transgressora, lúcida, lírica, humorística i radical de la poesia escènica de Brossa com en aquesta versió, difícilment superable, d'Els beneficis de la nació”. [Manuel Guerrero, abril de 1999] “El (delicioso y magistral) Jordi Bosch de la obra Cantonada Brossa, en el Teatre Lliure de Barcelona”. [Fotogramas, maig 1999]

"L'HORT DELS CIRERERS"

“El Lopahkin de Jordi Bosch és un nen pur; un nen apassionat, hipernerviós, vitalíssim i en el fons profundament cruel, d'aquells que arrenquen les ales de les seves papallones preferides. Potser Bosch ha seguit una mica massa al peu de la lletra les indicacions de Txékhov (“Lopahkin camina a grans gambades i fa voleiar els braços”) i a estones el personatge li llisca cap al registre murri de Bala perduda, però és passatger: predomina l'energia comunicativa dels seus grans treballs, com el Ciampa d'El barret de cascavells, i l'extrema habilitat a l'hora de mostrar les diverses capes de sentiments contraris”. [Marcos Ordóñez: Avui (Quadern de teatre), 28/02/00] “L'espectacle del Lliure té la dignitat i l'acabat de les millors nits, amb un magnífic treball dels actors. La direcció cuida amb encert la caracterització d'aquests, els trets que els defineixen. Marca clarament un extravertit i fins i tot exagerat en la seva gestualitat Jordi Bosch, davant la concentració de matisos d'Anna Lizaran i la presència física de Fermí Reixach”. [Gonzalo Pérez de Olaguer: El Periódico, 20/02/00] “Dentro de la calma terminal y triste de la pieza, el personaje del negociante Lopakhin (Jordi Bosch) es un caso aparte. Es el especulador, el comprador de la hacienda, el hombre rico y triunfador y Pasqual ha optado por crear esa figura con una gestualidad aparatosa y unas intervenciones fuertemente extrovertidas.  El personaje actúa, así, de elocuente contraste con la ruina y la catástrofe biográfica de la dama protagonista, de su hermano Leonid (...). La figura de Lopakhin, desmesurada o no, sirve también de arquetipo para entender el cuidadoso trabajo de caracterización y tratamiento de las fisonomías, realizado por el director”. [Joan-Anton Benach: La Vanguardia, 20/02/00] “Jordi Bosch, com a Lopakhin, Manel Dueso, com a Epikhòdov, i Pep Cortès com a Pixtxik, demostren el seu ofici amb una energia interpretativa admirable”. [Teatral.net, febrer de 2000] “L'hort dels cirerers és un espectacle que tancarà definitivament la, fins ara, seu del Teatre Lliure. Amb un repartiment excel·lent entre els quals destaquem Anna Lizaran, Jordi Bosch i Pep Cortés”. [febrer de 2000]

"ESPAI PEL SOMNI"

“Jordi Bosch ha decidit fer una cosa que agrada i li agrada: treure la poesia del seu mutisme habitual en homenatge a Miquel Martí i Pol. (...) Jordi Bosch dóna força, caràcter i sentiment als poemes, i revela tot allò que les paraules contenen i inspiren, en descobreix el sentit més íntim i, a vegades, les seves intencions més perverses. La tendresa es barreja així amb el dolor, la sorpresa amb el deliciós aire sorneguer que la seva veu presta a alguns fragments de l'obra del poeta”. [Núria Sabat: El Periódico, 03/07/00] “Jordi Bosch tiene el don de la palabra y Nina tiene el don de la palabra con algunos registros sonoros propios. (...) Bosch ha conseguido un espectáculo que puede merecer la buena calificación de ser ya un “clásico” de obligada referencia”. [Frederic Roda: La Vanguardia, 30/06/00]

"NOVECENTO. EL PIANISTA DE L'OCEÀ"

“Ara millora en català el seu muntatge de la mà d'un intèrpret esponjós i potent com Jordi Bosch que li permet fer respirar la història amb una alenada i imposar-se a l'estatisme que el plantejament escènic posseeix”. [Francesc Massip: Avui, 04/02/01] “El narrador, ya lo he dicho, es Jordi Bosch, que la temporada anterior fue un enérgico y aniñado Lopakhin en L'hort dels cirerers de Pasqual. Aquí Bosch tiene, para mi gusto, un solo punto negativo: una cierta blandura expositiva en determinados pasajes, como si la voz se le fuera al tono de cuento infantil. Pero es fugaz, y prima su enorme capacidad comunicativa. Está su voz, pintándonos todo un mundo, una ‘ópera flotante', que diría John Barth, y la épica en la evocación del personaje de Novecento”. [Marcos Ordóñez: El País, 19/02/01] “El treball de Jordi Bosch és un dels més destacats de la seva carrera artística. Generós pel que fa als registres, allunyat del lament, trencador en determinats moments i fent seva la fascinació del personatge cap a Novecento. La direcció de Bernués es recolza en la sensibilitat i dóna via lliure al talent d'un músic (Agustí Fernández) i un actor”. [Gonzalo Pérez de Olaguer: El Periódico, 04/02/01] “¿Por qué resulta más sugerente el montaje teatral actual de La leyenda del pianista en el océano, con Jordi Bosch, que su anterior versión cinematográfica?” [Fotogramas, març de 2001] “Uno, que en este caso no puede comparar, sólo está en condiciones de asegurarles que la obra es un espléndido doble recital al precio de uno. Un magnífico recital interpretativo de Jordi Bosch y un recital de luminosos pianísticos a cargo de Agustí Fernández, (...) Jordi Bosch sabe poner los debidos paréntesis y guiones a los distintos registros que propone la narración. Su Tim Tooney sabe muy bien cuándo está “contando el cuento” y cuándo debe mostrarse ensinismado o exultante, barruntando su mediocridad o dejándose deslumbrar por la vocación de su amigo, empecinado en sembrar de música los océanos. Tim Tooney narra, discute, interpela al pianista y pone al espectador como testigo de una entrañable confraternidad, pero sabe que para formular ciertas turbulencias estomacales o mentales, el personaje debe levantar la cuarta pared y atrincherarse tras ella para no convertirse en un increíble monigote parlante. Del dicho al hecho, de lo “narrado” a lo “sentido”, Jordi Bosch practica, pues, un vaivén de tonalidades interpretativas, del todo punto convincente. Un trabajo magnífico”. [Joan-Anton Benach: La Vanguardia, 03/02/01]  “OK: Cal insistir-hi? Doncs, evidentment, Jordi Bosch. La seva creació és magnètica, emotiva, plena d'humanitat. Tota una demostració que Bosch és un dels actors més complets que podem trobar als nostres escenaris”. [Què fem? (La Vanguardia), 23/02/01] “Novecento. El pianista de l'oceà la primera obra teatral d'Alessandro Baricco, ha tornat al Teatre Poliorama, però aquesta vegada en versió catalana, amb un actoràs com Jordi Bosch i amb un pianista com Agustí Fernández. (...) Jordi Bosch aporta a Novecento. El pianista de l'oceà la seva manera peculiar d'interpretar un text, la seva expressitat, la seva escola de bon teatre. Per tant, la càrrega textual i excessivament literària que arrossega el text de Baricco es compensa amb aquesta actuació brillant de Jordi Bosch”. [Andreu Sotorra: Clip de teatre]

"DISSABTE, DIUMENGE, DILLUNS"

UN ESTRUENDOSO ÉXITO DE PÚBLICO: “Es un espectáculo para disfrute (y lucimiento) de actores, y estuvieron espléndidos la Sampietro y Jordi Bosch (el matrimonio protagonista) y, en especial, Anna María Barbany, seguidos de Lluís Soler, Francesca Piñón y Jordi Banacolocha.” [Pablo Ley: El País, 16/11/02] UNA BRILLANT COMÈDIA AMARGA: “Belbel ha comptat amb un equip actoral que conjuga la projecció televisiva (la majoria apareixen als culebrons en voga) amb la provada excel·lència sobre els escenaris, a començar per un tàndem d'excepció, Mercè Sampietro i Jordi Bosch, que encarnen el matrimoni protagonista a punt de naufragar per una explosiva barreja de petits recels, infundades gelosies i la força de la desídia quotidiana. Són intèrprets d'una voraç expressivitat que vivifiquen les paraules d'Eduardo i les converteixen en allò que t'hauria agradat escoltar en boca dels pares o dels avis”. [Francesc Massip: Avui, 16/11/02] UN IMPONENTE FESTÍN TEATRAL: “Si algún lector toma la opción, desde luego, bien legítima, de prescindir de este espectáculo, se perderá este admirable trabajo de dirección y varias, muchas, interpretaciones del más alto nivel. (...) Y sobre todo, las magistrales actuaciones de Jordi Bosch y de Mercedes Sampietro, actriz monumental y, a mi juicio, insuperable. Ahí queda el aviso”. [Joan-Anton Benach: La Vanguardia, 16/11/02] UN DELS CIMS DE BELBEL: “Després de gairebé tres hores de funció, l'escena decisiva entre Sampietro i Bosch provoca un silenci absolut i una emoció palpable. (...) Confrontat a ella [M. Sampietro], i acompanyant-la, un Jordi Bosch imponent i meritori, en un personatge recargolat per dins, que explota des del dolor. El mà a mà entre tots dos actors són autèntiques lliçons del millor teatre”. [Gonzalo Pérez de Olaguer: El Periódico, 17/11/02] IMPONENTE ESTRENO EN EL TNC: “Tres generaciones de una misma familia napolitana conviven en esta historia, situada en los años 50 y centrada en la crisis de relaciones que sufre la pareja protagonista, que encarnan Mercè Sampietro y Jordi Bosch, en sendas extraordinarias actuaciones. (....) Sus mano a mano con Bosch (su marido en escena) provocan la risa y la emoción y son auténticas lecciones del mejor teatro”. [Gonzalo Pérez de Olaguer: La guía del ocio, 21/11/02] "Magistral. Tant com la memorable parella Sampietro-Bosch, així com la inoblidable tieta d'Anna Maria Barbany o l'avi de Jordi Banacolocha". [Què fem? (La Vanguardia), 22/11/02] CAMISES, CLAUS, PASTISSOS I BOTIGUES: "També hi ha coincidència a destacar Jordi Bosch en la confecció ajustadísima del personatge de Peppino Priore; (...) I pel meu gust, els protagonistes, Mercè Sampietro i Jordi Bosch, esplèndids". [Jordi Coca: Avui, 25/11/02] DE FILIPPO, POR LA PUERTA GRANDE: "Hay que ver al enorme Jordi Bosch (Peppino) en el papel de su vida, sin abandonar la escena durante las tres horas de función, manteniendo un silencio cargado de dolor (¡qué difícil es eso, qué gran actor requiere!) hasta la escena del estallido y volviendo a ser joven, recuperando su poder de seducción (....), y la revelación de Carlota Olcina (Giulianella, la hija), aguantando y devolviendo la energía de Jordi Bosch en otra escena memorable". [Marcos Ordoñez: El País, 30/11/02] "D'això se n'encarreguen noms de primera fila: Jordi Bosch (que ningú no es cregui que és del Maresme, no, és un perfecte napolità que ens ha portat enganyats tots aquests anys); (...) Per això, un cop el resultat de l'espectacle està garantit pel seu conjunt, valdria la pena que el temps d'arrencada polís petitíssims detalls que l'acabarien d'arrodonir. (...) Per això, finalment, Jordi Bosch, abatut pel que li passa al seu personatge, anirà també enfortint el seu paper i, a la seva perfecta caracterització napolitana, hi afegirà un pèl més de geni per encaramelar els espectadors des del primer acte, abans que arribin els moments claus de la seva actuació, la del segon acte a taula, i la del tercer acte, al sofà amb Rosa, la seva dona". [Andreu Sotorra: Clip de teatre] TRES BONS MUNTATGES I UN PROBLEMA: "A Dissabte, diumenge i dilluns estan perfectes Jordi Bosch, Mercè Sampietro (...), Anna M. Barbany, Francesca Pinón i Àngels Poch". [Jordi Coca: Avui, 09/12/02] "(...) allà la direcció d'actors estava feta amb tiralínies (inesborrable de la memòria un Jordi Bosch esplendorós)". [Jordi Sala: Diari de Girona, 12/05/08]   VERSIÓ 2004: "Es el mejor papel que hemos visto de Jordi Bosch". [María José Ragué: El cultural, 05/02/04] EDUARDO, ANITA Y EL RAGÚ: "Quería ver, pues, ver esa mirada en los ojos de Anita (Lizaran) y más sabiendo que esa mirada iba dirigida a su compañero del Lliure, el grandísimo actor Jordi Bosch". [Joan de Sagarra: La Vanguardia, 08/02/04]

"PRIMERA PLANA"

LA MÀQUINA PERESOSA: “Quan van apareixent, però, els actors del que podria ser el nucli d'una companyia estable, la cosa millora substancialment: Jordi Boixaderas com a periodista estrella, Jordi Bosch com al seu cínic director, Lluís Soler magistralment caracteritzat, gras i farcit, de xèrif calçasses, Francesca Piñón com a generosa puta, Lluís Villanueva com a reu idealista, Quimet Pla com a batlle corrupte, Jordi Banacolocha i Àngels Poch, que constitueixen el bo i millor de la interpretació, bé que la resta no avança al mateix ritme". [Francesc Massip: Avui, 25/10/03] EL CARNAVAL DE LA CANALLESCA: "La interpretación me parece tributaria de aquel “retrato” individual de cada personaje. Es decir: la mejor interpretación se corresponde con la mejor caricatura. Personalmente me quedo con la del sheriff Hartman, un Lluís Soler formidable; la del alcalde Quimet Pla, deliciosamente gangsteril; la de la fantástica dama atribulada de Àngels Poch; la de la prostituta Mollie (Francesca Piñón); la de los periodistas Jordi Banacolocha y Jordi Martínez... Demasiado correoso Jordi Boixaderas, demasiado perverso [] Jordi Bosch". [Joan-Anton Benach: La Vanguardia, 25/10/03] ¡A DOBLE PÁGINA!: "Todos y cada uno de los integrantes del largo elenco están a la altura de las exigencias de un Belbel que, como estupendo carpintero teatral, construye unas insuperables escenas de conjunto; pero, de nuevo, la amplitud del campo escénico desfavorece la apreciación de la actuación individual de algunos intérpretes. Con todo, estamos ante una comedia excepcionalmente bien construida que nos remite a un debate político-ideológico siempre de actualidad, con unos vigorosos actores capaces de defenderla en todos sus frentes". [Iolanda G. Madariaga: El Mundo, 27/10/03] UN DIVERTIT FRENESÍ A LA SALA DE PREMSA: "Interpretada per un nombrós grup d'actors i actrius que, en general, formen un conjunt bastant compacte, l'obra es recolza en l'actuació d'uns personatges principals als quals Lluís Soler, Jordi Boixaderas i Jordi Bosch recreen excel·lentment". [Núria Sàbat: El Periódico, 28/10/03] ESPECTÁCULO IRREGULAR: "Un exceso que sólo refrena, especialmente en los actos segundo y tercero, a partir de que empiezan a adquirir todo el protagonismo los personajes principales. Ahí están Jordi Boixaderas (el periodista Hildy Johnson), Lluís Soler (el sherif Hartman), Quimet Pla (el alcalde) y Jordi Bosch (el propietario del periódico). Los cuatro están especialmente acertados y Bosch se lo pasa bomba gruñendo en homenaje a Walter Matthau". [Pablo Ley: El País, 30/10/03] "Sorprenent serà també, per als que tingueu fresques les versions cinematogràfiques, l'aparició de nous i esplèndids personatges i el fet que el text trigui quasi un parell d'hores a fer sortir a escena un dels dos grans protragonistes (Jordi Bosch, el Cary Grant català?; ningú no ho diria, veient la seva tenebrosa interpretació d'un personatge que, al cinema, Grant havia amarat de seducció [])". [Què fem? (La Vanguardia), 31/10/03] "Fer memòria visual de Primera plana és fer memòria de cares, expressions, gestos i moviments concrets. I en aquesta posada en escena, més que les escenes de conjunt, sobresurten les imatges personals que ofereixen Jordi Banacolocha, en el seu paper de Besinger, un autèntic perepunyetes; la de Roser Batalla, com a la senyora Scholosser; la de Francesca Piñon, com a Mollie Malloy; la de Quimet Pla, com a alcalde; la de Jordi Bosch, com a Walter Burns, l'home que acaba posant pau i ordre en un caos absolut; i, sobretot, la d'Àngels Poch, com a gran senyora Grant; la de Jordi Boixaderas, com a Hildy Johnson; i per damunt de tots, la de Lluís Soler, com a xèrif Hartman, una troballa de catàleg d'entre l'antologia de personatges que ha fet l'actor. (...) La clau de volta la té Walter Burns (Jordi Bosch) quan, en un cop de telèfon, l'element escènic més utilitzat durant tota l'obra, sentencia la baixada de teló (el fosc de la sala) en una mena de recomençament de Primera plana: "---*". Acceptar regals de segons qui no només és perillós sinó que es pot arribar a pagar molt clar". [Andreu Sotorra: Clip de teatre] * No vull revelar un dels millors gags! SÁTIRA DE LA PRENSA CANALLESCA: "Dentro del buen nivel global de los 21 actores los hay que con actuaciones sobresalientes, como Lluís Soler, Jordi Boixaderas, Quimet Pla, Jordi Bosch, Àngels Poch, Jordi Banacolocha y Francesca Piñón". [Gonzalo Pérez de Olaguer : La guía del ocio, 13/11/03] "Walter Burns, el editor del Tribune, era en la pantalla, un gran protagonista; en el texto original es un personaje más, que no aparece hasta la mitad del segundo acto, y Jordi Bosch lo interpreta sin traicionar la sombría acidez de la partitura, renunciando, muy sabiamente, a jugar la baza de "canalla encantador" acuñada por Cary Grant: su Burns es, como debe ser, un mal bicho hosco y manipulador, rebosante de energía negativa, del mismo modo que Jordi Boixaderas sabe mostrar el lado más infantil y esclavizado de Hildy Johnson, una marioneta en manos de su tiránico padre suplente (...) Si Bosch y Boixaderas, cabeceras de cartel, trabajan con su reconocida maestría, no resulta, en cambio, tan habitual encontrar en nuestro teatro a los intérpretes que puedan mantener un óptimo nivel de conjunto". [Marcos Ordóñez : El País, 15/11/03] NOTÍCIA BOMBA!: "Jordi Boixaderas (Johnson) sap reflectir l'ambigüetat del seu personatge heroic i cínic a parts iguals i brilla en el duel interpretiu amb Jordi Bosch, que construeix un Burns d'antologia, un concentrat de les essències del periodisme sensacionalista més execrable". [Abel Grau : El Triangle, 24/11/03] “Los (espléndidos) montajes de Primera Plana y Glengarry Glen Ross en los barceloneses Teatre Nacional de Catalunya y Teatre Lliure, respectivamente". [Fotogramas, desembre de 2003] "(Belbel) Té a les mans un text genial, i si Bosch i Boixaderas (excel·lents com de costum) aconsegueixen malèvolament que ens oblidem dels referents cinematogràfics que han marcat els seus personatges, també és cert que és millor que no es descuidin. Aquí hi ha dos actors sensacionals (Soler i Pla) disposadíssims a robar-los pla a la més mínima". [Què fem? (La Vanguardia), 02/01/04]

"GREUS QÜESTIONS"

UNA COMEDIA LIGERA: “Los tres intérpretes están estupendos (....) Por su parte, Jordi Bosch, el interrogador, tiene en este papel la oportunidad de mostrar su enorme vis cómica, y lo hace, aunque en ocasiones, y quizás por falta de definición, dé la sensación de pasarse de rosca". [Begoña Barrena: El País, 06/12/04] ¿Y SI TODO FUERA UNA BROMA?: “A sus órdenes, tres actores de fuste, como son Jordi Bosch, Pere Eugeni Font y Gonzalo Cunill. (...) Tan sólo una mesa, unos estantes con gavetas y un gestor, Tobías, encarnado por un Jordi Bosch que recuerda poderosamente a Cary Grant; (diría completamente, en lugar de poderosamente, si no fuera porque, en atención a su pasado de anacoreta, combina el traje y la pajarita con unas sandalias)".  [Llàtzer Moix: La Vanguardia, 09/12/04] "Greus qüestions són cinc minuts hilarants i cinc quarts d'hora soporífers, malgrat els bons oficis d'actors com Jordi Bosch en el paper de porter del cel, Pere Eugeni Font com a mort recent que es presenta al més enllà i Gonzalo Cunill que fa cua per entrar a l'eternitat". [Francesc Massip: Avui, 18/12/04] LOS BOXEADORES VAN AL CIELO: "Y para hacer más radical el quietismo de la apuesta, Tobías, la voz cantante del divertimento, está sentado. Hora y cuarto pegado a su silla giratoria. El personaje sólo se levanta en dos breves ocasiones, pero hay que ver lo que Jordi Bosch consigue -con la otra mitad no me meto- de medio cuerpo para arriba. Un torbellino dialéctico. Una expresividad rutilante como corresponde a un funcionario celestial. Inmejorable. Gracia y mala uva. (...) Persuasivo, jovial, con una lógica demoledora Jordi Bosch, el pal de paller de la comedia". [Joan-Anton Benach: La Vanguardia, 18/12/04] "En un espai que podria ser l'altra vida o l'altre món se situen l'interrogador (un esplèndid i divertit Jordi Bosch) i l'interrogat (un segur i efectiu Pere Eugeni Font), que aborden temes que descol·loquen el segon, un home que sembla afrontar un judici sobre la seva vida". [Gónzalo Pérez de Olaguer: El Periódico, 19/12/04] EL CIELO DE MENDOZA: "Para mi gusto, ahí acaba Greus qüestions, espléndidamente dirigida por Rosa Novell, con un impecable Pere Eugeni Font (Daniel) y un superlativo y graciosísimo Jordi Bosch, que realiza una gran creación –con auténtico ángel- en el rol de Tobías ". [Marcos Ordoñez: El País, 24/12/04] "La pel·lícula de Capra continua sent una meravella, però tampoc estaria malament que us familiaritzéssiu també amb una altra mena d'àngels, com ara el que interpreta aquí en Jordi Bosch com si res, com si fer una creació espléndida de comicitat irresistible no susposés cap esforç (...) Cantant a l'àngel Bosch un fragment de sarsuela o un intens corrido mexicà, ja us l'heu ficat a la butxaca". [Qué Fem? (La Vanguardia), 31/12/04] "I la directora, Rosa Novell, compta amb un actor com Jordi Bosch, que perfila el personatge principal de l'obra, amb el seu singular estil actoral, capaç de ser esperpèntic sense caure en l'esperpèntic ridícul. Un estil prou demostrat en obres més complexes, l'última de les quals, Dissabte, diumenge, dilluns d'Eduardo de Filippo. La seva intervenció, assegut en una rònega taula de despatx, davant d'una prestatgeria mal endreçada, amb un arxiu més capritxós que no pas eficaç, amb petits tresors musicals que l'han temptat en el seu lloc de recepció, Tobies marca la pauta de tota l'obra fins al punt que la seva intervenció, una hora i quart després, es fa curta i l'espectador n'espera, amb esperança, que n'hi hagi molt més. (...)Diu Eduardo Mendoza que, quan va saber quins eren els intèrprets de Greus qüestions, es va posar a revisar parts del text en funció dels qui l'havien de fer seu. Ara que ja sap de què és capaç l'actor Jordi Bosch, el dramaturg deu al teatre una obra més extensa que uneixi la seva capacitat irònico-literària com a autor amb la capacitat actoral de l'intèrpret. I potser no caldria que esperéssim catorze anys més. El temps, en teatre, com a Greus qüestions, corre que vola". [Andreu Sotorra: Clip de Teatre , 15/01/05] "El cielo de Mendoza es un cielo de alta comedia, presidido por un ángel (Jordi Bosch) que domina como pocos el género, y al que no le hacen falta alas para volar muy alto como actor ". [Ramón Oliver: La Metro, 2004] "Greus qüestions es una divertida provocación de ingeniosos diálogos servidos por Gonzalo Cunill y Pere Eugeni Font y, ¿cómo no?, con la destreza a que nos tiene acostumbrados el grandísimo Jordi Bosch. No soy amigo de adulaciones, así que podrán comprender que si así me expreso es porque el hacer de Bosch me resulta fascinante. A mi juicio, pocos como él poseen una capacidad creativa tan afinada". [Carles Sans - El Mundo]

"FUENTE OVEJUNA"

EL PODER I LA REVOLUCIÓ POPULAR: "Bé, però declamatori, està Roberto Quintana (l'alcalde) i estranyat i rígit Jordi Bosch, que sempre imposa la seva magnífica veu". [Gonzalo Pérez de Olaguer: El Periódico, 23/04/05] AMBICIOSA Y BIENINTENCIONADA: "La dicción del texto es irregular. La de Jordi Bosch me pareció muy firme y segura pero, su Comendador afirma constantemente una petulancia asesina -que se vea que es malo, malo de verdad []- rematada con un taconeo chulapón que da risa". [Joan-Anton Benach: La Vanguardia, 23/04/05] ¿QUIÉN MATÓ AL COMENDADOR?: "Convencen Jordi Bosch en el Comendador, Òscar Rabadán en Frondoso, Jordi Martínez, María Molins, Carme Poll y Pep Jové en sus respectivos personajes". [María José Ragué Arias: El Mundo, 23/04/05] FUENTEOVEJUNA ES CRISTINA PLAZAS: "Tampoco me parece a mí que un actorazo como Jordi Bosch, un rey de la comedia, sea la elección idónea para el rol del Comendador, un canalla más plano que un lenguado y, como decían los cómicos antiguos, "con poquísimos efectos": cualquier secundario de colmillo retorcido estaría encantado de lucir esa casaca calatraveña que a Bosch parece oprimirle los bemoles del alma como unos calzoncillos de fibra de vidrio. Lástima grande que en el Pavón, o en cualquier punto de las Españas, no le vean bordando el Walter Burns de Primera plana o el Pepino Priore de Sábado, domingo y lunes". [Marcos Ordóñez: El País, 07/05/05] UNA FUENTEOVEJUNA A MEDIDA: "Así, el comendador –estupendo y canalla Jordi Bosch– o el sólido y apenado Esteban de Roberto Quintana –quien ya fue, por cierto, Pedro Crespo a las órdenes de Sergi Belbel– emparentan con las mejores obras en las que el Siglo de Oro antepuso la importancia de la honra a la de la propia vida." [Miguel Ayanz: La Razón, 25/09/05]

"FI DE PARTIDA"

FANTASÍA BECKETTIANA CON HUMOR: "Ni Hamm (el siempre seguro Jordi Bosch), ni Clov (Jordi Boixaderas en una de sus mejores creaciones) viven la opresión del encierro, la angustia de un futuro imposible". [Santiago Fondevila: La Vanguardia, 09/08/05] L'ILLA DE LA POLS: "Jordi Bosch encarna l'invàlid Hamm i, des de l'extrema limitació que suposa la incapacitat motriu i visual del personatge, treu punta a l'expressivitat vocal i gestual en una actuació poderosa i tenaç". [Francesc Massip: Avui, 09/08/05] ALGUNA COSA SIGUE SU CAMINO: "Un mano a mano de lujo: Hamm es Jordi Bosch, Clov es Jordi Boixaderas. Y un codo con codo (o muñón con muñón) muy bien elegido: Xavier Capdet y Pilar Rebollar. (...) En otoño, en la Muntaner, retomará el papel Fermí Fernández. Y Bosch, por supuesto. Otro grande: podía haber hecho su Hamm en un teatrazo, con todos los laureles, y acepta jugar en una sala alternativa, la misma en la que nos guió por el cielo de Mendoza (Greus questions) la temporada anterior, también a las órdenes de Rosa Novell. (...) La interpretación va a juego: Bosch y Boixaderas recuerdan a Spike Milligan y Peter Sellers en aquella locura posnuclear de Lester, The Bed Sitting Room. Y también a Donald y Goofy en la isla de Nunca Jamás. Bosch es un pato Donald mutante, entre Capri y Louis de Funes, enrabietado y soñador, es decir, digno hijo de sus padres, Xavier Capdet y Pilar Rebollar. (...) ¿Cuál es el problema de Bosch? Curiosamente, su mejor cualidad: su simpatía. No digo que Hamm tenga que ser un ogro. Hay, ya digo, un estoicismo casi majestuoso en el personaje, pero también descargas eléctricas, abruptas líneas de fuga, y yo no acabo de ver el negro hormigueo del texto en las manos de Bosch, la gota de agua (o la carcoma) royéndole el cerebelo. Bosch es condenadamente encantador, incluso cuando interpreta a un perverso, como el Walter Burns de Primera plana o el comendador de Fuenteovejuna. Uno le ve y le oye y piensa: "Venga, venga, no será tan malo como parece". Y aquí piensas: "Pues no parece que Hamm esté tan jodido, la verdad". (...) El público que no conoce la función (ni tiene por qué) acude al teatro, no nos engañemos, por su cartel. Bosch-Boixaderas (y viceversa), es decir, esta noche nos vamos a mondar de risa. Y la risa brota con tanta fuerza desde el principio, augurando un enfrentamiento cómico (sí, de Donald contra Goofy) que cuando la partida entra en tablas (los dos reyes solos, frente a frente, en mitad del tablero) se corre el grave peligro de que el aburrimiento extienda su pegajoso manto, etcétera." [Marcos Ordóñez: El País, 27-08-2005]

"ADREÇA DESCONEGUDA"

RELACIONS EPISTOLARS MORTALS: "Els sentiments de tots dos amics ragen amb tot el ventall de matisos que, tant Bosch com Madaula, despleguen amb la veterania de l'ofici per mostrar el més profund de la grandesa i la misèria de l'existència humana". [Lo Gaig Parler: Teatralnet, 13/01/06] HISTORIA DE UNA AMISTAD: "Jordi Bosch y Ramon Madaula están espléndidos. El primero encarna al judío, y el segundo, al alemán, con tal sinceridad que no es difícil comprenderlos a ambos, a pesar de sus diferencias. La desolación de Eisenstein emana de los ojos de Bosch, y la solidez de Madaula nos acerca a la fascinación que siente su personaje, como muchos otros demócratas sintieron, por el poder totalitario de Hitler." [Begoña Barrena: El País, 15-01-2006] –agraïments a la Mariona-  EL MIRALL DE L'HORROR: "L'espectacle del grup basc Tanttaka Teatro ha estat versionada al català i interpretat ara per dues primer espases de la nostra escena: Jordi Bosch i Ramon Madaula. (...) Bosch i Madaula visualitzen la creixent tensió que puja un grau a cada carta amb un treball fet de penetrant i matisada emoció que aboca els personatges a evolucions inesperades que plasmen la tragèdia." [Francesc Massip: Avui, 16-01-2006] ÚLTIMOS DOMICILIOS CONOCIDOS: "El pasado 12 de enero, en una coproducción de Tantaka y el Centre d'Arts Escèniques de Reus, Adreça desconeguda llegó al Teatre Bartrina, donde ha obtenido un éxito clamoroso, igualmente bajo la batuta de Ber