FI DE PARTIDA

de Samuel Beckett

Al Teatre Grec del 6 al 8 d'agost de 2005

 

PRESENTACIÓ.. 7

FOTOGRAFIES.. 27

CRITIQUES.. 38

COMENTARIS I ENTREVISTES.. 42

 

PRESENTACIÓ

Direcció Rosa Novell  Autor Samuel Beckett	Traducció Joan Cavallé Escenografia Jordi Colomer
Amb: Jordi Bosch, Jordi Boixaderas / Fermí Fernández, Pilar Rebollar i Xavier Capdet

"Fi de partida és una obra intensa, breu i plena d'humor que cinquanta anys després d'haver estat escrita conserva tota la capacitat de divertir, commoure i fer pensar. Fi de partida té lloc en una habitació despullada, però l'obra està plena de moviment, amb escales, despertadors, telescopis, pastilles, insecticides i altres objectes. Els personatges es troben com al final d'una partida d'escacs: totes les peces han desaparegut i només hi queden els dos reis enfrontats, amb la seva reduïda capacitat de moviment, en un intent desesperat de guanyar la partida." Rosa Novell

Rosa Novell tanca el Grec 2005 dirigint Fi de partida de Beckett [web Canal Cultura de Barcelona]

Jordi Canyissà

El festival d'estiu Grec 2005 arriba a la seva fi amb una obra breu, intensa i plena d'humor. Fi de partida és un text de Samuel Beckett dirigit per Rosa Novell i protagonitzat per Jordi Bosch i Jordi Boixaderas. Del 6 al 8 d'agost.

Els personatges de l'obra es troben com en el final d'una partida d'escacs: totes les peces han desaparegut i només queden els dos reis enfrontats. Per això l'acció se situa en una habitació despullada, tot i que l'obra està plena de moviment. Fa 50 anys que Beckett la va escriure i conserva intacta la seva capacitat de divertir.

El muntatge el dirigeix Rosa Novell i el protagonitza Jordi Bosch. El mateix tàndem que durant el darrer Nadal va portar a la Sala Muntaner el darrer text teatral d'Eduardo Mendoza, Greus qüestions.Sobre l'escenari, Bosch -que interpreta el paper de Hamm- està acompanyat per Jordi Boixaderas (Clov), Pilar Rebollar (Nell) i Xavier Capdet (Nagg).

Beckett és "el més gran innovador de la literatura dramàtica contemporània", assegura Rosa Novell. La directora destaca que el teatre de Beckett "és una reflexió tràgica, però amb un agudíssim sentit de l'humor, sobre l'ésser humà reduït al seu estat més elemental". 

L'autor de Tot esperant Godot va rebre el Nobel l'any 1969

Hamm és un home cec que es comporta com un dictador cap al seu criat, el paralític Clov. Juntament a ells dos hi ha els pares de Hamm, en estat de coma des de la primera escena de l'obra. L'obra recull un cop més la visió pessimista de Beckett de en un món sense Déu, buit i per tant absurd. Aquesta buidor és el que genera el pessimisme però és també allò que origina l'humor.
Sobre l'escenari es repeteixen accions absolutament inútils com la que mostra, cada cinc minuts, com Hamm li mana a Clov mirar per les dues finestres de l'habitació per a veure si ha canviat alguna cosa fora. La misèria, aquí, té un contrapunt graciós o com a mínim grotesc.
El públic de Fi de partida assisteix a l'obra assegut damunt de l'escenari, motiu pel qual els organitzadors adverteixen que no es tracta d'un espectacle apropiat per a persones amb mobilitat reduïda. El muntatge, coproduït pel Grec i la Sala Muntaner, posarà punt i final al Barcelona Festival 2005.

Un referent del teatre

Nascut a Dublín (Irlanda) Samuel Beckett (1906-1989) va ser poeta, novel·lista i un destacat dramaturg del teatre de l'absurd. Entre les seves peces més conegudes hi ha Tot esperant Godot. Beckett, que va guanyar el Nobel de literatura l'any 1969, escrivia indistintament en anglès (Company, 1980) i en francès (Molloy, 1951).

L'obra Fi de partida va ser escrita originàriament l'any 1957 en francès (Fin de partie) i posteriorment el mateix Beckett la va traduir a l'anglès com a Endgame. Entre una i altra versió, però hi ha algunes diferències. Així, la versió francesa ofereix més informació sobre Clov i la versió anglesa resulta en general més desoladora. Habitualment, Beckett tendia a ser encara més concís quan traduïa els seus propis textos.

 

FOTOGRAFIES

"CONVERSES" de Fi de partida [30/06/05] --> aneu a la pàgina de fotos vàries

 

Assajos i presentació

 

CRITIQUES

          visiteu la pàgina dedicada a les crítiques teatrals

 

COMENTARIS I ENTREVISTES

"Aquesta és una partitura molt ben escrita i si la segueixes sense desviar-te, el personatge s'aixeca sol" [El Periódico - 02/08/05] 

"Becket te marca la pauta de principio a fin y, como actor, te das cuenta de que seguirla es la única solución" [La Vanguardia - 02/08/05]

"La partitura está muy bien escrita. Así que ése ha sido el camino al que nos hemos cogido como actores". [El Mundo - 02/08/05]

"Per Jordi Bosch, que interpreta Hamm, el moviment del seu personatge són les idees, que van creant un recorregut molt pautat: «He seguit amb fidelitat les indicacions de Beckett a l'hora d'interpretar Hamm, ja que si surts d'aquesta cotilla, et perds, i és només des de dins de la pauta que l'actor que interpreta Beckett és capaç de crear»". [El Punt – 06/08/05]

LA INMOVILIDAD MÓVIL. Rosa Novell [La Vanguardia - 08/11/06]

De mi relación con Beckett como directora
La mirada Más tarde dirigí Final de partida. Ya no tuve el placer de poder decir sus palabras, pero tuve el placer, dirigiendo, de inventar todo el color de sus palabras. Me encontré con lo que a mi juicio es su obra más importante, la que probablemente cambió la concepción del teatro del siglo XX, uno de los puntos de partida de la modernidad. Enfrentada al texto, me sentí como si hubiera un vacío, como sino estuviera pisando terreno firme, en el sentido de que no podía limitarme a poner en pie su texto.

Cuando diriges a Beckett, estás obligada a crear algo nuevo y distinto a lo que se ha hecho. Para empezar, ¿qué iba a explicar y cómo iba a hacerlo? Beckett es un literato que siempre estuvo ligado a otras formas del arte de la vanguardia. Sus amigos fueron pintores, escultores y músicos comprometidos con las formas contemporáneas. Por lo tanto, había que inventar un espacio nuevo donde los personajes se movieran de acuerdo con esta propuesta. Para esto conté, en esta ocasión, con la complicidad del artista Jordi Colomer, como en la anterior había contado con la del artista Pere Noguera.Cenizas en el suelo, estrellas en la cabeza. Ya que estaba en el anfiteatro del teatro Grec de Barcelona, que es un espacio abierto, una pequeña isla, una casa sin paredes, planteé la escenografía a partir de dos cubos-containers, una silla de ruedas y la casita donde Jordi Boixaderas, que hacía el papel de Clow, entraba a esperar su turno, donde se sentaba a reflexionar y a fumar un cigarrillo esperando su réplica. De este modo enseñaba una dimensión de la trama que habitualmente se oculta. Tampoco quería el blanco y negro expresionista de los montajes de la década de los sesenta, sino una luz lunar, que me parecía más próxima a la imagen actual de la soledad. No quería una reconstrucción histórica, sino una visión al día de hoy del planteamiento existencialista de Beckett.Hablé y hablé con los actores para entender el texto (obsesión en la comprensión del texto). Había que vaciarse de todo y aprender a escribir de nuevo, a moverse, a hablar y a comunicar por el escenario. Pedí a Jordi Bosch, que hacía el papel de Ham, que entendiera y que practicara la movilidad inmóvil que yo había aprendido actuando en Días felices.

Con Pilar Rebollar y Xavier Capdet, inventé unos padres cómplices en sus cubos de basura, que se burlan de un hijo que se cree el centro del universo. Me pareció una visión más actual. Sólo la música de las palabras y el sonido del silencio.

No hay piedad, pero sí humor, gamberradas, dolor y muerte. Las viejas preguntas y las viejas respuestas. "¡Ah, las preguntas de siempre, las respuestas de siempre, son las mejores!", dice Ham. Lo más moderno e innovador de Beckett es que él no cree en absoluto en ninguna de las respuestas. Había que esperar y encontrar un sentido nuevo a las palabras. Pero no llega y nunca llegará. Beckett habla del instante que es en esencia una ausencia. Se trata de la espera de algo que jamas llegará. Y eso sólo lo sabrán los espectadores, pero no los personajes. Me lancé de cabeza a un océano que yo creía un lago, esperando llegar al fondo. Tenía la sensación de no poder abarcar todo lo que tenía ante mis ojos. Con Beckett nunca terminaría los ensayos. Cada día descubría más y más emociones, sutilezas, imágenes, momentos de la humanidad, como jamás imaginé que podían ser contados. Es en esta abstracción de personaje, en este no-psicologismo, en estos entes aparentemente sólo ideas, donde más he podido reír y llorar y donde mejor la vida se me ha mostrado.