QUICO, L'EX-PROGRE
Dades tÈcniques Escenes / fraseS favorites
Comentaris sobre la Pel·lícula / SÈRIE Fotografies
Comentaris sobre en Jordi Links
QUICO, L'EX-PROGRE
TVC, 17 de setembre de 1992 – desembre de 1995 (52 x 25 min)
Director: Ricard Reguant
Autor: José Luis Martín
Participació en el 8è capítol de la 1a. temporada (1992): NO SEREM MOGUTS
Intèrprets: Ferran Rañé (Quico), Pep Ferrer (Julià), Laura Jou, Àngel Cerdanya (Ferran), Manel Ferrer, Jordi Bosch (Cisco Raverter), Jacqueline Arenal (Rita), Òscar Nebreda (cambrer)
Participació en el capítol de la 3a. temporada (1994): EL PSICÒPATA
Intèrprets: Ferran Rañé (Quico), Emma Vilarasau (Núria), Pep Ferrer (Julià), Julieta Serrano (Filo), Mercè Pons (Diana), Óscar Rabadan (Albert), Manel Barceló (Nicolau), Jordi Bosch (Jordi), Francesc Orella (policia)
Productora: TVC i MAD TV
Aquest projecte va significar un nou repte dins la producció de comèdies, ja que es partia d'un personatge, Quico, que ja s'havia construït i editat en tires de còmic per l'humorista gràfic José Luís Martín, i que va néixer als anys 80. El mateix creador d'aquest popular personatge va ser l'encarregat de la tasca de convertir-lo en un heroi (millor, un antiheroi) de carn i ossos en format de telecomèdia per a la pantalla de televisió. Sota la direcció de Ricard Reguant, "Quico l'ex-progre" es converteix en una telecomèdia d'ambient urbà de 13 capítols amb els que s'iniciava el rodatge el maig 1992 -més endavant es completaria amb tres temporades més fins arribar als 43 capítols- en Quico, quaranta anys, divorciat i pare de dos fills, viu una sèrie d'aventures i, sobretot desventures tant en l'àmbit laboral com en el personal. És un personatge amb passat progressista que ha de lluitar a nivell familiar, contra l'ex sogra, l'exdona Laura i un parell de fills desagraïts; a nivell personal no lliga i professional té grans fracassos com a creatiu, en una agència de publicitat multinacional, de les campanyes publicitàries més inversemblants.
"NO SEREM MOGUTS": En aquest capítol, en Quico rep l'encàrrec de dur la campanya del Partit Conservador, fet que li regira l'estómac. El cap d'imatge del partit arriba al despatx del Quico, amb exigències prepotents. Però de sobte en Quico descobreix que aquell "fatxa" és en realitat un antic company seu de l'època progre. Tots dos decideixen celebrar-ho amb una gran borratxera. Al final de la festa coneixen la xicota cubana del veí del Quico i aquests s'engresquen recordant com defensaven la revolució del Che i Fidel. L'endemà, en Quico es lleva resacós al seu despatx i s'assabenta que ja no ha de fer la campanya perquè el seu amic ha retirat els fons del Partit Conservador i els ha donat a la "Solidaritat amb revolució cubana".
"EL PSICÒPATA": Mentre al despatx del Quico hi ha preocupació per la propera declaració de renda, la xicota del Quico, la Núria, que és inspectora d'hisenda rep unes amenaces per part d'una "víctima" fiscalitzada. El Quico decideix que la Núria visqui a casa seva durant uns dies. Al segon dia d'estar-se a casa, la Núria rep el seu alumne d'astrologia, que resulta ser, evidentment, el psicòpata. Aquest revela que està enamorat secretament de la "Nuri" i que vol matar el Quico. Arriben a temps, però, la sogra i els dos fills del Quico amb el veí que és policia. El psicòpata es tanca al lavabo i en comptes de suïcidar-se acaba prenent-se un munt de laxants. Mentrestant, el Julià i el Nicolau troben la solució per no haver de pagar a hisenda: vudú fiscal..
Tot i conservar encara alguns tics de les primerenques sèries de TV3, "Quico, l'ex-progre" es desmarcava per la seva ironia i l'humor negre encarnat per la Julieta Serrano. Per primer cop, no trobem una família encantadora on tothom s'estima i les coses acostumen a acabar (gairebé) sempre malament per al seu protagonista. Tot i que, afortunadament, no està sol, té el seu soci i el seu veí que el recolzaran en les seves desgràcies. En Quico s'hi esforça, però el pobre no se n'adona que, a més a més de progre, va néixer gafat. Malgrat els guions no són cap enginy, els actors els treuen endavant amb força gràcia. Cada capítol compta amb actors convidats, però acostumen a ser personatges força secundaris, doncs tot el pes de la sèrie recau en el Quico, els seus dos fills, la sogra i el seu soci.
El capítol "No serem moguts", comptava (per fortuna) amb dos protagonistes principals: en Quico i el Cisco; i la trama es desenvolupa estrictament en el despatx i en la discoteca, on a part de no parar de cantar, beure i fer el ximple, no succeeix gaire cosa més. És, de fet, una mica incongruent que el personatge del Cisco Raverter, fos de jove tan radical i ara s'hagi passat a la banda oposada. Afortunadament, uns quants mojitos i una bona companyia el fan canviar d'opinió.
La trama d' "El psicòpata" també és força simple i és força evident que quan el psicòpata deixa un missatge al contestador (com és que la Núria no li reconeix la veu?) és l'alumne que ha de venir a fer classes doncs ella mateixa li ha donat l'adreça. El que sí sorprèn més el look del "Jordi" (comentaris més avall) i la rapidesa amb la que els fills, la sogra i el policia veí arriben a la casa. És divertit el to de paròdia exagerada (de debò el vol matar amb aquell ganivet gegant?), tot i que tot el tema de les declaracions de renda ja estigui força explotat.
"NO SEREM MOGUTS": El senyor Raverter (antigament, Cisco "Molotov") representa el Partit Conservador amb tots els seus tòpics: prepotència, cabell engominat, camisa a ratlles amb els punys blancs i puro a la mà. En aquell temps, és clar, els tipus com en Raverter eren minoritaris, a dia d'avui, aspiren a tenir la majoria absoluta. Afortunadament, en Quico reconeix la seva frase més repetida: "Pour parler" i en Raverter es converteix en l'antic company de fatigues del Quico, en Cisco Molotov. Sembla ser que tots dos van viure moments revolucionaris, vivint en una comuna? i lluint calçotets amb la cara del Che. En Taverter, com en Quico, és un fanàtic del Barça. Curiosament, tots dos porten el carnet de soci al damunt, quan el més normal és només dur-lo el dia del partit, però potser és la proximitat al Camp Nou (la "festa" es celebra a l'antic Costa Este, situat a pocs metres de l'estadi) el què els fa bullir la sang culé. Després, amb una cançó de lloança a Fidel (aquí també es nota que han passat 10 anys) coneixen la xicota cubana del Ferran, el fotògraf. I pel que sabem al final de l'episodi, és ella qui l'acaba de convèncer perquè es rebel·li i retiri tots els diners del partit en nom de la "Solidaritat amb la revolució cubana". El que no veiem són els mètodes que la Rita fa servir...
"EL PSICÒPATA": En Jordi (l'únic personatge que li conec amb el seu nom real) té molts pocs minuts en pantalla, però la seva presència és constant en tot l'episodi. Quan es parla d'un únic alumne d'astrologia que vindrà a casa ja ens ensumem qui serà i quan sentim la veu de psicòpata al contestador ja no tenim cap dubte. Sí ens sorprèn, però, el seu look; és ben bé un freak: ulleres de pasta, ja antiquades l'any 94, cabells clenxinats a l'estil queco i el detall determinant, el darrer botó de la camisa cordat, al més pur estil provincià. No parla gaire però es mira amb molt mala cara al Quico i aviat sabem per què: les seves amenaces no tenen res a veure amb la declaració de renda sinó que en realitat està enamorat de la "Nuri" (tal i com l'anomena ell) i qui vol matar és en Quico, per gelosia. El seu mètode és, però, poc ortodox i els amenaça amb un gran ganivet de cuina. Quan arriba el veí policia s'amaga al lavabo (i ja no el veiem més però el sentim). El pobre vol fugir amb avió amb la Nuri, però l'únic que li ofereixen és un bitllet d'autobús a Andorra. Llavors, desesperat, amenaça de suïcidar-se i es pren, per indicació del Quico, uns laxants. Finalment sabem que després de passar-se quatre hores assegut al wàter es va entregar. Pobret! El que sap més greu és que no tingui més escenes amb l'Emma, hauria estat divertit veure'l quan se li declara psicopàticament.
Val a dir que, casualitat o no, el pitjor de tots dos capítols és el look.
"La telecomèdia més llarga dels anys noranta va ser, però, Quico, que es va estrenar el 17 de setembre de 1992 encara amb la ressaca dels Jocs Olímpics i la creixent competència dels canals privats. De Quico se'n van produir cinquanta-dos episodis de mitja hora entre el 1992 i el 1995, en què van participar diversos directors, com ara Ricard Reguant, un dels seus creadors en la primera etapa, i des de la segona temporada Eduard Cortès, llevat d'un parell de capítols que va dirigir Antonio Janés. La telecomèdia va recuperar el personatge de les tires còmiques Quico el progre creat per l'humorista José Luis Martín en els anys de la transició. Un tipus humà molt proper a la realitat barcelonina d'aquesta agitada etapa que amb el pas dels anys, però, va posant experiència i sobretot excepticisme davant la situació política. Quico, en una paraula, es converteix en un desencisat i vol afegir-se al carro dels 'progres' que s'han fet rics sense gaires escrúpols, però no sempre li surten bé les coses i d'altra banda la seva vida familiar ha estat un petit desastre. Divorciat i pare de dos fills que no l'entenen, ara treballa de creatiu d'una agència publicitària i sempre voldria lligar, però alhora té por de fer-ho. Quico, insegur i vulnerable, va ser un personatge televisiu força diferent del que havien conegut els lectors dels diaris. La interpretació de Ferran Rañé va ser el factor clau per atorgar el to un pèl tragicòmic al personatge i de fet abans de l'estrena ja es van encarregar nous episodis, atès que ningú va dubtar de la seva acceptació.
Ferran Rañé va encapçalar un repartiment de gran nivell: Julieta Serrano en el paper d'una sogra esbojarrada, Mercè Pons, Óscar Rabadan i Laura Jou hi van participar regularment i també Emma Vilarasau, Imma Colomer, Jordi Bosch i Pep Munné, alguns dels quals es farien encara més populars gràcies als fulletons de TV3. La sèrie va seguir fins a mitjan març del 1993 amb vint-i-sis episodis que s'emetien els dijous a un quart de deu del vespre". (J.M. Baget i Herms, "La nostra. Vint anys de TV3)
- Cantant l'himne del Barça i la canço dedicada al Fidel Castro.
- Parlant dels tatuatges del Che.
- Amb el ganivet a la mà, amb cara psico-killer.
· En Ferran Rañé, el Quico, serà més endavant el Felip, el majordom dels Anglada a "Majoria absoluta".
· El cambrer del Costa Este (al capítol "No serem moguts"), que també es declara culé, és el conegut "ninotaire" Òscar Nebreda.
· A la segona temporada de la sèrie, l'Emma Vilarasau va ser la Núria Gratacós, la xicota oficial del Quico; i al capítol "El psicòpata" els podem veure compartir junts dues escenes (les primeres a televisió?).
· Coincidències amb actors dels dos capítols: amb Manel Barceló i Pep Ferrer a "La guàrdia blanca", amb el Pep Ferrer i el Francesc Orella a "Els bandits", amb el Francesc Orella i la Mercè Pons a un capítol de la sèrie "Qui", amb el Francesc Orella sol a "Roberto Zucco" i "Morir" i amb el Pep Ferrer sol a "El mentider", "La bona persona de Sezuan", "Titanic'92", "Bala perduda", "Timon d'Atenes", "El parc" i "El temps i l'habitació".
pàgina de fotografies dedicada als dos capítols è feu clic aquí
www.iua.upf.es/¬laura/WEB_TVC/serie92.htm à pàgina feta per una alumne de la UPF que és una mena de recull de totes les sèries que es van fer a TVC des dels inicis fins a mitjans dels 90.
Sistema de puntuació:
| ***** |
Fabulós/fantàstic/espatarrant |
| **** |
Excel·lent |
| *** |
Molt bé |
| ** |
No està mal... |
| * |
Un mal dia |
Puntuació personal:
| ** |
L’aparença d’en Jordi |
| *** |
L’actuació d’en Jordi |
| ** |
La sèrie en general |
| ** |
Rànquing dins les pel·lícules / sèries d’en Jordi |
| ** |
Visionat i ganes de revisionat |
© La pàgina autoritzada d'en Jordi Bosch