Pics de Soum des Salettes, Arbizon i Hourgade

"Demà, en efecte, nosaltres anem a fer l'ascensió; ascensió insignificant, diria més d'un turista conegut nostre, no té pas 3.000 metres. I què importa! Nosaltres no som pas d'aquells que valoren la bellesa dels cims segons la seva alçada absoluta o relativa i que tenen per a ells una estima proporcional a la seva altitud."

(Maurice Gourdon, comentant la segona ascensió a la Forcanada , realitzada per ell i de Monts )

Als Pirineus hi ha molts tipus de cims, i tantes motivacions per pujar-los com excursionistes. A uns els agrada fer els cims per vies difícils, tècniques o arriscades, i els mou un afany esportiu, mentres que altres busquen sempre les rutes fàcils o poc compromeses. Uns altres persegueixen el nom del cim, seguint les modes del moment, i van amb un llista eliminant aquell ja ascendit, oblidant-lo com una obligació ja acomplerta. Hi ha qui no li importa res d'això, i va a la muntanya per necessitats interiors o estètiques. I n'hi ha d'altres que hi van per una barreja de tot o bé per altres motivacions molt personals, o ben bé no saben perquè hi van però no poden deixar d'anar-hi. Totes les posicions són igualment respectables, però en aquests moments de sobrevaloració dels tres mils com a mesura màgica en si mateixa, sense tenir en consideració cap altre valor, vull oferir la ressenya de tres cims allunyats de la glòria d'aquesta cota, però amb prou valors per justificar-hi una excursió. Són cims d'una gran panoràmica (val la pena esperar un dia de bona visibilitat), i amb una mica de sort no gaire concorreguts. Tots tres estan a França i no són gaire frecuentats per gent d'aquí, i són fàcils, aptes i evidents per a qualsevol excursionista.

PIC DE SOUM DES SALETTES 2.976 m.

Aquest cim està situat entre el massís del pic Long i els pics de Tromouse (La Múnia), i resta en un discret segon pla enmig de tan il.lustres veïns. La situació i panoràmica excepcionals que té justifica una excursió. L'accés més ràpid i còmode és per l'estació d'esquí de Piau Engaly, al capdamunt de la vall del riu Aure, tot just travessat el túnel de Bielsa.

S'ha de passar el nucli central de l'estació i procurar acostar-se amb cotxe cap al riuet de Badet. Prop d'un remuntador surt caminet ben marcat del Parc Nacional que puja inicialment per la riba dreta del riu, el creua aviat per un pontet i segueix la riba esquerra. Ben petjat, no té pèrdua en cap moment. A sobre tindrem les grans parets del pic de Campbieil i pic Méchant que cauen vertiginoses i a l'esquerra els remuntadors i pistes d'aquesta interessant estació d'esquí. No és improbable saludar més d'una marmota o isard. Progressant suaument hem de deixar el camí de l'Horquetta de Chermentas que va a Barroude i desviar-nos aviat a la dreta per enfilar-nos per suaus llaçades al proper Port de Campbieil. A partir del pedregós coll s'acaba el camí marcat, que descendeix vers Gedre, però rastres de corriol s'enfilen decididament cap al pic, ja proper, a la nostra esquerra (Sud). La pujada és evident i breu però ferma, per un terreny a cops empipador, amb pissarres poc estables. El cim, allargassat, és un mirador excepcional. Just a sota hi ha la cabana d'Aguillous i amb una mica de sort podrem veure alguna de les àligues que donen nom al cim. Al davant s'extenen tots els cims del circ de Tromouse, des del proper Gerbats al més allunyat de la Pene Blanque. El massís calcari, des del Soum de Ramond al Tallón queda perfectament visible i el temps s'allargarà identificant totes les puntes i collets. El Vignemale, l'Ardiden o el llunyà Balaitouse són alguns dels altres cims de què podrem gaudir. A la nostra esquena ens queden els penjats espadats del pic Long o del Campbieil, amb l'aresta Lentilla.
El desnivell és de 1.100 metres que es poden pujar còmodament en tres hores per un recorregut majoritàriament marcat i tranquil.

PIC D'ARBIZON 2.831 m.

Una mica més al nord de la mateixa vall, propera al coll d'Aspin, s'alça aquesta muntanya. Massís lleugerament allunyat de la cadena, gaudeix també de notables panoràmiques que en justifiquen sobradament l'ascensió.
Generalment aquest cim es puja des del poblet d'Aulon i les rústegues Granges de Lurgues, per un corriol molt directe i sostingut, però un pel monòton. Crec que l'ascensió pel vessant nord és més variada i suau, i sobretot permet conèixer els paradisíacs prats que s'estenen al voltant de la Horquette d'Ancizan. Aquest coll s'assoleix amb cotxe des de qualsevol banda del Col d'Aspin. Per l'oest, per una carretereta que surt de la Payolle i per l'est, des del mateix poblet d'Ancizan. Es una carretera forestal, asfaltada esplèndida per la luxuriosa natura que l'emmarca. Val la pena fer-la amb calma.

Al mateix coll d'Ancizan hi ha una precària cabana per al bestiar on podem aixoplugar-nos segons les condicions, o bé es pot plantar la tenda o fer bivac a qualsevol dels meravellosos prats del voltants, només vigilant el nombrós bestiar que pastura. Realment aquesta contrada és un veritable jardí que convida més a fer el mandra que a caminar. Es pot sortir de més d'un lloc i un dels encants es triar el punt que ens atrau més. Una bona referència poden ser les granges de Camoudiet. Cal sortir en direcció sud, pels amplis prats i comes per aconseguir el diminut llac d'Arou. No us refieu gaire de cap dels corriols marcats per al bestiar i guieu-vos més per la vostra intuïció i experiència.

Pujada tranquil.la i dolça. Seguidament l'ascensió més còmode, encara que una mica més llarga, consisteix a seguir en direcció O-SO una indefinida vall, deixant a l'esquerra (sud) el pic d'Arbizon, progressant per comes i replans suaus, amb fites escadusseres. Al capdamunt es tanca un petit circ del qual sortir per l'esquerra (sud), per una incòmoda tartera fins a guanyar un collet. D'allí, per un corriolet cal enfilar-se a una punta, en marcada direcció est i ben aviat, per un camí de carena, al proper pic de Montfaucon. Al davant queda l'Arbizon i per arribar-hi cal perdre alguns metres d'alçada, creuar un parell de bretxes i pel vessant sud, enfilar-se per una pujada ferma però curta fins al cim, seguint rastres de camí.

Si el dia acompanya, la vista és esplèndida, com la de tots els cims una mica allunyats de la cadena axial, i val la pena perdre el temps que calgui per a estudiar-la en detall.
El desnivell és de 1.100 metres i l'horari de 3.30 m.

El descens es pot fer pel mateix itinerari, encara que tambè és possible escurçar-lo baixant directament per una bretxa quadrada de les que hem passat abans, tot just als peus del pic de Montfaucon, per una canal pedregosa, incòmoda però rapidíssima. Es passa tot just per sota de la tibada cara nord de l'Arbizon, on hi ha una difícil via Ravier d'escalada.

Cal sortir, en un lleuger flanqueig a l'esquerra, un altre cop al petit llac d'Arou, i abans de plegar, buscar el millor lloc per a dinar i omplir-se els ulls d'aquest verd esclatant.

PIC D'HOURGADE 2.964 m.

El Luchonais conté una notable densitat de muntanyes de primer ordre, totes elles de gran interès. Però aquesta mateixa concentració ha ocultat altres cims igualment atractius. El pic d'Hourgade, amagat pel prestigiós Spijeoles, permet fer una excursió completíssima, ben allunyats del brogit i de les corrues d'altres muntanyes veïnes.

L'accés es pot fer des de quatre punt diferents, però el més còmode és probablement des del refugi d'Espingo, a dues hores i mitja de les granges d'Astau, on es queda el cotxe. Situats en aquest refugi cal perdre uns metres fins al llac d'Espingo i creuar el riu per una ferma passarela i uns avellutats prats en marcada direcció oest, per endinsar-nos en una vall perpendicular, la vall d'Arrouge. Deixant a l'esquerra el riu d'aquesta vall cal començar a guanyar desnivell per un marcat corriolet, fins a la solitària cabana d'Arrouge, que pot ser un bon lloc també per passar la nit, molt més tranquil.la que al refugi veí.

Des de la cabana s'ha de seguir recte, per un indefinit llom herbós, en direcció nord-oest, durant un quart, fins un lloc on hi ha unes petites bassetes. D'allí cal girar decididament cap a l'esquerra, sud-oest i fer un evident flanqueig per un pendent herbós, per rastres de camí, gairabé horitzontal, fins a entrar a la valleta on corre el riu, que fins ara havia quedat enfonsat a la nostra esquerra. S'ha de seguir planejant cap al fons de la feréstega vall per un terreny evident, fins el lloc on aquesta queda tancada. Cal superar aquest petit esglaó per una canaleta de pedra i herba a la dreta. Passat aquest mal pas s'ha seguir guanyant alçada per comes i pales suaus, fins al capdamunt, on hi ha una mena de petita olla. La sortida no es fa per l'esquerre per una bretxa evident, amb un característic gendarme que delimita dues canaletes, sinó per coll ample i poc definit més a la dreta. Sabrem si hem seguit el camí correcte perquè tot just darrera aquesta collada hi ha el diminut, recollit i bellíssim estanyol de Nère, glaçat fins ben entrat l'estiu. Un pèl a l'esquerra s'alça la punta de l'Hourgade. El millor accés al cim des del llaquet és anar a guanyar, per unes amplies pales, el llom nord-est i seguir-lo fins al cim, amb algun senzillíssim pas de grimpada.

El desnivell haurà estat de 997 metres i l'horari de 3.30-4 hores.

La panoràmica és excepcional cap a totes bandes i permet gaudir de la visió d'una colla de cims molt coneguts des d'un angle inhabitual, amb una profunditat estranya.

El descens es pot fer pel mateix camí de pujada, però si es vol retornar a les Granges d'Astau es pot seguir un itinerari diferent, completant una travessia circular, sense allargar gaire l'horari, i coneixent uns llacs i valls esplèndides. Itinerari només aconsellable en cas de bona visibilitat. Cal descendre un altre cop fins al llac de Nere, allí donar l'esquena a la collada de pujada, baixar cap a l'est, guanyar un collet inferior, i ben esviaxats en direcció dreta cal anar perdent alçada. Seguidament cal tornar a girar a l'esquerra i guanyar qualsevol dels solitaris llacs de Nere, sota la vertical del cim. Si abans d'iniciar el descens ens arribem a la punta del llom oriental, es veurà a vol d'ocell clarament l'itinerari de descens. Des del llac inferior de Nere cal decantar-se cap a la dreta, per terreny fàcil, deixant cada cop el riu més a l'esquerra i allunyat. Es van veient fites i s'ha de parar molta atenció per trobar el punt exacte on surt un caminet penjat que tot flanquejant, ens portarà al Pas de Couret. Camí estret, aeri i espectacular, no és gens recomanable fer-lo amb boira o pluja. Al coll ens retrobem amb el GR que puja de vall Louron i no l'haurem de deixar fins a les mateixes Granges d'Astau. Per arribar-hi resten mil metres de descens decidit en marcada direcció est, per un ràpid corriol sense pèrdua, en una vall estreta que és un autèntic jardí de flors. Un preciós i vertical bosc de faig posa punt final a aquesta completíssima excursió.