DE L'ABEILLE AL BACHIMALA

Tot cercant, en plena temporada estiuenca, quan allaus de persones envaeixen el Pirineu, excursions relativament tranquil.les, cal anar a parar a llocs poc habituals, però igualment interessants. El tram del Pirineu que va des de la Múnia al Posets acostuma a ser injustament negligit per l'aridesa del terreny i la duresa de les ascensions. Qui el conegui minimament sap que hi ha magnífics cims, alguna cresta molt interessant, i la desfilada de gent és poc nombrosa. Entre tots els llocs possibles el refugi de la Soula, al capdamunt de la vall Louron, és una base amb moltes possibilitats i sempre tranquil.la en plena febrada de vacances. Les llargues i obligades caminades i un cert i injustificat desconeixament, fan que sigui un lloc relativament solitari. Les excursions no tenen en general un elevat nivell tècnic, però si un altíssim interès paisagistic, i exigeixen un bon fons. El refugi, ben atés i molt peculiar, mereix per si sol una visita.Per arrivar-hi cal resseguir vall Louron fins al Pont du Prat, i al costat d'edificacions de la central elèctrica, deixar el cotxe.

Des d'allí surt el fressadíssim camí que en una hora i mitja ens deixarà al refugi. Incialment es fica a la vall de la Pez, però als pocs minuts cal deixar a la dreta aquesta vall i enfilar-se per un frondós bosc. El camí, extraordinariament suau, guanya alçada de manera imperceptible, fent amplíssimes llaçades. A l'enfilar les famoses gorges de Clarabide, molt menys espectaculars que el que la seva fama farien pensar, el camí passa al peu d'una capelleta i ressegueix el riu per sobre, a bastanta alçada, gairabè pla. Al final cal creuar el riu pel millor pas, i en pòcs minuts serem a la central de la Soula, encara en ple funcionament. Al seu costat s'alça el casalot que fa de refugi, amb amplies habitacions i un aire decadent molt especial.

La travessia de la senzilla cresta de l'Abeille al Bachimala és un itinerari idòni per calibrar les possibilitats de la zona. Altres excursions igualment interessants poden ser l'ascensió als pics de Clarabide, al Gourgs Blancs i satèlits, a l'esplèndit Hourgade o a la divertida cresta Belloc-Spijeoles.

Per realitzar aquesta travessia en el seu sentit més lògic cal sortir del refugi pel camí cap al llac de Pouchergues, i superar, enmig del bosc, un petita graonada en poc menys d'un quart. Al capdamunt d'aquesta graonada s'acaba el bosc i s'esten la vall que s'enfila cap al llac de Pouchergues, al peu del ferrenys pics de Clarabide. Per aquesta vall retornarem, però ara cal baixar a creuar el riuet i enfilar-se decididament en direcció est, a guanyar una penjadíssima vall que puja cap a la cresta. Inicialment poc semblar un lloc poc clar, però al acostar-s'hi el camí es fa evident. Cal passar prop del torrent que hi baixa, ficar-se en una petita tartera, fer un gir cap a l'esquerra i atacar cap a la cresta, entre prats i pedres. Alguna escadussera fita confirma la ruta, evident en tot moment, però molt poc marcada. Fins al coll son dues hores de pujada molt dreta i sostinguda, sense cap replanet per reposar.

Del coll s'obre una magnífica vista sobre la solitaria i arida vall del Cinqueta de la Pez, dominada pels penjats pics de Lustou i d' Estos. Des d'aquest coll cal seguir l'aresta en direcció sud, més aviat decantant-se cap al vessant est, el que facilita una progressió més ràpida. Entre canals i senzilles grimpades, desprès de passar una marcada punta, en una hora llarga ens plantarem en el pic de Bacherets. Als nostres peus s'obre la tranquil.la i suau vall on hi ha el llac i basses d'Aigües Tortes. Al davant s'alça la cresta de l' Abeille al Bachimala que resseguirem tot seguit. Les panoràmiques comencen a adquirir la profunditat i grandesa propies d'aquest tros de Pirineu.

Però per arribar a l'Abeille encara queden vint minuts. Cal baixar uns metres a un collet, desgrimpant unes polides lloses o evitant-les per l'esquerra i pujar per una canaleta de grans blocs fins a la punta més oriental de l' Abeille. Cap a l'oest hi ha les altres puntes de l' Abeille, en forma d'agulles algunes, que avui deixarem de banda. A partir d'aquí donarem l'esquena a la vall de la Pez i guanyarem unes belles vistes sobre els estanys de Bachimala, que a primera hora del matí tenen uns colors i transperències puríssimes.

Des d'aquesta punta fins el Bachimala s'esten la cresta que resseguirem. En la seva major part es força senzilla, i encara que la qualitat de la roca és regular, es fa amb seguretat. Molt lineal, no te profons talls que trenquin la seva continuitat. L'arrivada a la bretxa sota el Bachimala i la pujada a aquest cim per la seva cara nord son els punts on cal parar més atenció. Tradicionalment es coneixien dos pics en aquesta cresta, el Petit Bachimala i la Punta Ledormeur, i recientment s'ha intentat bateixar-ne un de nou. Qui la faci es podrà formar una opinió al respecte sobre aquestes modes.

El primer tram és el més senzill, i la primera punta es guanya rapidament. Cal resseguir pel fil de l'aresta, ara saltant blocs, ara desgrimpant alguna petitíssima bretxa, amb tendència a decantar-se al vessant dels llacs de Bachimala. Una prolongada i molt suau pujada, entre trencats blocs, ens deixarà a la segona punta, des d'on cal iniciar el descens a la bretxa sota el Bachimala. Cal fer-la pel vessant est, per un lloc estret i dret. Una mena d'agulla que hi ha al mig de la bretxa es passa més comodament pel vessant contrari,l'oest. El lloc es força descompost i poc acollidor. Just abans de començar l'ascensió al Bachimala hi ha la possibilitat d'abandonar, baixant per una dreta però franca tartera cap a la vall d' Aigues Tortes. Totes les guies i ressenyes indican la pujada al Bachimala amb tendència a decantar-se a la dreta, per anar a sortir a l'aresta oest d'aquest cim. Desprès de mirar-ho molt be i parlar-ho amb altres persones coincidim en que aquesta ruta no és del tot clara. Inicialment si pot ser aconsellable decantar-se alguns metres cap a la dreta, i alguna fita així ho indica, però desprès el terreny torna a portar cap a l'esquerra i es sur a la vertical del cim. Es puja per una mena de terrases i repises inclinades molt tarteroses i descompostes. El lloc és més delicat que difícil. En dues hores des de que hem sortit de l' Abeille som al Bachimala.

Poques coses cal dir sobre les bondats panoràmiques d'aquesta muntanya. Schrader la va elogiar prou i la va escollir per a fer part de les seves famoses observacions topogràfiques. Les panoràmiques son fabuloses cap als quatre punts, i si el diu es bo i l'atmosfera neta faltarà temps per classificar i determinar tots els pics que queden al nostre abast. Es el moment de reposar i ompli-se d'aquestes vistes. Els pics, les verdes valls, alguna clapa de neu, i sobretot el llunyà horitzó ens portarà un punt d'assossegament.

Per completar la travessia farem la resta de cresta fins la punta del Sabre. Horitzontal, té com a teló de fons el soberbi Posets. Els passos estan força marcats i son evidents. Des de la Punta del Sabre cal agafar la seva aresta est, que cau prop del coll d'Añes Cruces. Aquesta via oberta pels germans Cadier en pujada és un estrep més llarg i entretingut del que sembla. Inicialment cal descendre per on es pugui, enmig d'un terreny tarteros d'aquells que baixa tot. El primer punt més característic és una marcada bretxa, amb una entrada per l'esquerra delicada i una travessia penjada en oposició molt espectacular. Afortunadament la roca aquí és excel.lent. La qualitat del terreny millora i cal anar a buscar una altra bretxa, que es pot fer o flanquejar per sota. Cal resseguir el fil de la cresta, acostant-nos a la seva fi, quan es fon amb el terreny. Encara que el coll d'Añes Cruces el deixem una mica elevat, es millor seguir l'aresta fins gairabè el final i remuntar uns minuts, que voler deixar-la massa aviat i fer una desgrimpada empipadora cap al coll. Encara que pugui semblar fàcil, la desgrimpada directa és molt incomode i poc clara.

Fins el coll haurem trigat gairabè dues hores. Des del coll recuperarem el cami fressat i iniciarem el descens cap al fons de la vall d'Aigües Tortes. Cal deixar de banda el flanqueig de la ruta d'hivern i seguir el marcat rastre que perd alçada decididament cap el fons de la vall. Desgrimpant alguna terrassa i una llarga tartera arribarem a nivell del riu. Llavors caldrà anar-lo seguint tranquil.lament fins el refugi altra cop. El terreny es suavitza i s'amoroseix. De l'ambient mineral de blocs i tarteres passem al vegetal de prats i flors, en un marca magnífic . Els ulls endurits fins ara per la duresa del terreny, s'aixamplen i allarguen, reposant en aquesta dolça belllesa.

Passarem per una gran pleta, amb una petita presa d'aigües. A la pleta de sota hi ha una destartelada cabana metàlica que ocasionalment fa de refugi. Una mica més avall deixarem el camí que s'enfila al proper llac de Pouchergues i baixarem decididament, per la llarga vall, acostant-nos al punt de partida del matí. El Bachimala impàvid s'anirà allunyant darrera nostre, sustituit desprès pels Clarabides al fer la vall un canvi de direcció, sentit-nos empetitits per les dimensions d'aquestes muntanyes. A les dues hores d'haver sortit del coll serem un altra cop al refugi, esgotats però posiblement més plens de la vastedat panoràmica del dia d'avui, i amb ganes de tornar a fer altres de les travessies que hem intuit des de les alçades.