|
L'AIM
DES DE L'EXCURSIONISME
L'any 1992 es va celebrar a Rio el que s'ha conegut com a Cimera de la Terra, que ha marcat una fita important a nivell mundial en el camí cap a la conservació i respecte de la natura i del medi. Una de les moltes conclusions d'aquella important cimera va ser la formulació de l'anomenada Agenda 21, que és un pla d'abast mundial que intenta avançar cap a la preservació del medi ambient i afavorir el desenvolupament sostenible. El Capítol 13 de l'Agenda 21 que porta el títol "Desenvolupament sostenible de les muntanyes" ha donat lloc a diferents propostes i iniciatives que treballen per assolir aquest objectiu, i entre elles destaca pel seu valor emblemàtic la proclamació del 2002 com Any Internacional de les Muntanyes (en endavant AIM). El passat dia 11 de desembre de 2001 el director de la FAO (organisme coordinador) va donar el tret de sortida a aquest AIM, amb un ambiciós discurs a l'ONU on feia una crida a la pau com a condició necessària i imprescindible per l'erradicació de la pobresa de moltes comunitats de muntanya i per la preservació dels ecosistemes de muntanya. Objectius Aquest AIM s'ha marcat uns importants objectius, entre els que es poden destacar com a més importants els següents: - garantir
el benestar de les poblacions de muntanya i afavorir el seu desenvolupament
sostenible. A partir de la generació d'informació i la comunicació a tots nivells es vol avançar cap a la sensibilització, educació, formació i preservació del medi de muntanya, promovent polítiques actives i mesures legislatives que avancin cap a la consecució dels objectius previstos. Molts governs, institucions publiques i privades, instituts de recerca, universitats, ONG i tota mena de grups s'han compromès i implicat en els objectius d'aquest AIM. El moviment excursionista, tant a nivell internacional, com en el nostre cas català, ha saludat aquest iniciativa de l'Onu molt favorablement i ha combregat incondicionalment amb els objectius d'aquest AIM. Des de la història i el bagatge que donen més de 125 anys de treball i lluita en la defensa de la natura, del medi i dels ecosistemes de muntanya, pensem que la veu excursionista és especialment indicada per intervenir en el debat obert per aquest AIM, debat que va més enllà del objectius propis d'aquest AIM i que connecta amb un debat general entre trobar models de desenvolupament que siguin compatibles amb la conservació del medi. Els excursionistes hem de felicitar-nos que moltes de les línies de treball que hem estat duent a terme durant tants anys ara estiguin reconegudes per un organisme com Nacions Unides amb una declaració com la de l'AIM.
Una primera puntualització que ens sembla necessari fer és la relativa a la diferent visió que es te dels objectius d'aquest AIM des de la perspectiva occidental o pel contrari des de la perspectiva del tercer món. L'ONU, a cops directament i altres mitjançant algun dels seus organismes, intenta cada any avançar en un objectiu important per a la humanitat amb la proclamació del corresponent Any Internacional. Com passa també cada any aquests objectius són necessàriament d'abast molt general i d'un perfil molt obert perquè puguin tenir una incidència internacional. També cada any s'esdevé que la interpretació dels objectius i els mitjans per arribar-hi no sempre són coincidents a tot el món. Sovint la perspectiva davant d'un problema o un objectiu canvia des del primer món o des del tercer món, i enguany aquest problema es reprodueix. Els objectius generals d'aquest AIM no es pot interpretar de la mateixa manera als Pirineus, als Alps que a l'Himàlaia o els Andes. Quan es parla de promoure la pau a les zones de muntanya a Europa no ens podem arribar a fer càrrec de l'enorme importància d'aquest desig, ja que no tenim cap zona en guerra un cop pacificats els Balcans, mentre que a la India o el Pakistan, la disputa pel Catxemir, zona d'alta muntanya, és una realitat punyent. Quan es proclama la necessitat de garantir el benestar i desenvolupament de les societats de muntanya la perspectiva és necessàriament diferent als Pirineus o els Alps, on malgrat unes evidents dificultats, el nivell de vida, les fortes subvencions o l'impacte del turisme no tenen res a veure amb la problemàtica de nacions senceres de l'Himàlaia on no hi ha vies de comunicacions i l'assistència sanitària o educativa brilla per la seva absència. I quan es vol promoure la conservació de l'herència cultural dels pobles de muntanya, la realitat és molt diferent en un entorn occidental, on aquests pobles de muntanya s'han convertit en un relíquia que esdevenen peces d'un parc temàtic, enfront de fortes, vibrants i dinàmiques societats dels Andes o de l'Himàlaia que lluita per la defensa de la seva cultura i identitat.
L'excursionisme català ha rebut la proclamació d'aquest AIM amb els braços oberts i amb una enorme sensibilitat. L'excursionisme neix convencionalment l'any 1876 amb la fundació de l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques, embrió del futur Centre Excursionista de Catalunya. El moviment excursionista neix en el context de la Renaixença i sens dubte és un dels instruments més eficaços, persistents i important per assolir els objectius d'aquest moviment de recuperació nacional. En el moment del seu naixement l'excursionisme tenia com a objectius principals el coneixement del país i la seva divulgació, la recuperació de la llengua, del passat, de la història, dels costums, la preservació de la terra i el medi, i és un moviment bàsicament cultural i social. L'abast i importància de l'excursionisme a la història de Catalunya ha estat fonamental, probablement molt més important del que popularment es pensa. Eminents personalitats cabdals a la història de la cultura a Catalunya han estat membres del col·lectiu excursionista i el pensament excursionista ha marcat la seva actuació. S'ha dit encertadament que sense l'excursionisme el moviment de recuperació de l'identitat nacional que s'origina a partir de la Renaixença hauria estat un esclat primaveral mancat de cap mena de continuïtat. Després de la Guerra Civil l'excursionisme va ser una eina fonamental per mantenir la llengua catalana, l'amor al país, la recerca i la cultura i va fer una tasca de suplència per l'absència d'altres institucions prohibides que ha resultat decisiva al país. En l'actualitat el col·lectiu excursionista presenta una realitat viva i dinàmica, amb importants problemes i reptes de futur, però amb energies per encarar-los. Aquest any 2002 hi ha 17.000 persones federades a la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya, una mica més de 300 entitats excursionistes federades que tenen al voltant d'uns 55.000 socis, a més a més d'una munió de grups, col.lectius i centres excursionistes no federats. La Generalitat calcula que a Catalunya hi ha aproximadament unes 500.000 persones que realitzen activitats de muntanya i natura en un sentit ampli. L'excursionisme actual inclou activitats molt diverses. Des de l'escalada en roca al senderisme, la bicicleta tot terreny o el descens de barrancs, l'esquí de muntanya o curses de muntanya. Cada cop es mes marcadament esportiu, i en els darrers anys el component competitiu va prenent mes força, i hi ha tot tipus de competicions, rallis, copes o proves puntuades, a més a més de seleccions nacionals que apleguen a competidors d'elit en destacades competicions internacionals.
- la promoció
i preservació de l'herència cultural dels pobles de muntanya
Al llarg d'aquest més de 125 anys d'història de l'excursionisme català el desenvolupament d'aquest moviment i col.lectiu ha estat important. El tret de fons més destacat ha estat una clara evolució des d'un substrat cultural cap a un component esportiu, i modernament competitiu. Malgrat que majoritàriament en l'actualitat l'excursionisme es considera un esport per molt gent, mai ha deixat de tenir un important component cultural que el fan totalment diferent a qualsevol altra esport. Afortunadament les circumstàncies històriques i polítiques han millorat sensiblement i l'excursionisme no ha de dur a terme en l'actualitat les tasques de suplència cultural que va fer en el passat. Les Universitats, institucions d'estudis i recerques tenen les eines per desenvolupar-se amb normalitat i acomplir amb els seus objectius. Tanmateix aquest brillant passat cultural no s'ha de veure com una cotilla que pugui frenar l'actual desenvolupament del moviment, sinó com a un signe d'identitat que pot i ha d'ajudar a encarar els problemes de futur amb capacitats i la preparació que dona una base de gran solidesa i consistència. En tot cas ara ens interessa més profunditzar en la defensa del medi ambient, el coneixement i divulgació de la natura per la seva conservació i preservació duta a terme pel moviment excursionista. Quan l'ecologia i els moviments ecologistes encara no s'havien inventat, els centres excursionistes ja es preocupaven de preservar el medi i la natura. L'excursionisme ha estat tradicionalment un ferm defensor de la conservació del medi, especialment en èpoques reculades on la consciència ecològica encara no havia ni tans sols nascut. Les primeres iniciatives conservacionistes i les primeres politiques educatives i de formació envers la natura van sorgir dels rengles excursionistes. Així, aquesta filosofia de preservació del medi ha estat sempre present durant més de 125 anys entre els objectius principals de l'excursionisme. A títol d'exemple podem esmentar la campanya endegada des de centres i personalitats excursionistes els anys vint del segle XX denunciant els perills que es va originar respecte a una anunciada tala massiva del bosc de Gresolet (magnifica baga als peus del Pedraforca, al terme municipal de Saldes), amenaça que es va aconseguir aturar gràcies a aquesta campanya. Igualment, i només a títol d'exemple, esmentarem que quan el 1884 es constitueix una Comissió en defensa dels boscos i del medi ambient, per lluitar contra les tales abusives de les boscúries, dos membres de l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques n'eren membres. Es creu que la primera denuncia documentada sobre una agressió al medi la va fer Antoni Massó el 1879, fundador de l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques en relació a la gestió del massís del Montseny. Entre aquests fets pioners en la defensa del medi i les campanyes actuals hi ha una llarga linia on sempre ha estat present l'excursionisme. Afortunadament més col.lectius s'han afegit en aquesta tasca tasca de preservacio mediambiental, però tanmateix, davant de la situració actual del medi ambient el col.lectiu excursionista ha potenciar el seu compromis amb el medi, actualitzant-lo a les noves circumstàncies i prendre més que mai i amb tota la força que sigui capaç la defensa de la natura com a un objectiu nuclear del seu ideari. L'excursionisme ha de reaccionar i posicionar-se clarament en primera linia de foc en la defensa i protecció del medi ambient, el paisatge i la natura, denunciant totes les actuacions que ataquin o malmetin el medi sense defallir. Cal erigir-se en grup de força i pressió en aquesta defensa, fent de la seva actuació una lluita permanent en la defensa del medi ambient i de la natura, perque no serà possible un excursionisme digne i de qualitat sense un medi natural que no sigui de qualitat i estigui conservat amb dignitat.
Politica mediambiental de les Administracions Públiques La declaració del 2002 com a AIM suposa també una toc d'atenció per les administracions públiques i per tothom amb responsabilitats directes en la conservació del medi ambient. Cada cop es posa de manifest de manera més punyent com la natura, el medi ambient i en especial els ecosistemes de muntanya estan fortament amenaçats, sotmesos a una pressió especulativa extraordinariament forta i la consciència de la seva imprescindible preservació és encara massa feble. El model de desenvolupament triat per la societat occidental, el model energètic o el modern model d'oci són molt agressius amb el medi i generen un impacte altissim, a cops gairabé irreversible. En el món occidental la proclamació d'aquest AIM ha de servir per a replantejar aquests models. Si realment volem creure en aquests objectius proclamats per aquest AIM hem d'acceptar que l'actual model de desenvolupament es notablement contradictori. Els exemples són molts i cada dia en tenim de nous. Només per cenyir-nos a l'àmbit de muntanya podríem citar una colla de casos paradigmàtics. En volem destacar el que potser ha tingut més ressò, i que és l'ampliació de l'estació d'esquí de Vaqueira cap a la vall d'Arreu. Enfront aquesta intenció ràpidament es va articular un moviment, amb forta presència excursionista, per lluitar contra la destrucció d'un paratge de gran interès natural. Ara no es el moment de fer la història d'aquesta lluita, però si de recordar que les actuacions de les administracions publiques teòricament encarregades de vetllar pel manteniment del medi ambient son contradictòries, confoses, quan no obertament tèrboles, i en aquest cas son altament sospitoses i clarament contraries als objectius de AIM. En el fons de la polèmica, i el cas de la vall d'Arreu n'és especialment paradigmàtic, rau un debat sense solució clara pel moment sobre el màgic mot de la sostenibilitat. Mentre que per a una part la sostenibilitat exigeix aturar aquest procés d'ampliació de Vaqueira, i proposa un model de desenvolupament turístic més equilibrat i menys agressiu, per l'altra part la mateixa sostenibilitat i la necessitat de desenvolupament d'unes comarques deprimides justifica una operació d'aquestes característiques. En el fons es produeix un xoc entre dos models econòmics, socials, polítics i culturals, sense clar guanyador pel moment. Tanmateix cada cop és més urgent resoldre positivament aquesta aparent enfrontament, ja que la lluita només hauria de ser una. Potser per tapar aquesta mala consciència del que es fa en unes valls pirinenques es vol esmenar amb actuacions exageradament conservacionistes en altres. La publicació fa poques setmanes del Pla d'Usos i Gestió del Parc Nacional d'Aigüestortes s'ha afegit a una colla de incoherències i contradiccions que sembla regir la política medioambiental a Catalunya. Aquest PRUG és notablement restrictiu amb l'utilització pels excursionistes del territori que està englobat dins del Parc Nacional. És lògic entendre que un Parc Nacional tingui un règim de protecció molt exigent, però sobta que es prohibeixi fer activitats de tant poc impacte com caminar de nit o fora dels camins marcats, fer un bivac o reafirmar la prohibició de construcció o simplement arrenjament de cap refugi, prohició de l'abertura de noves vies d'escalada sense prèvia autorització o prohibició de l'esquí de muntanya dins el bosc. Tanmateix la mateixa normativa no indica res que permeti suposar que activitats de més impacte com que els taxis puguin arribar fins a la porta del refugi d'Amitges o del Josep Maria Blanch es prohibiran, o ni tan sols esmenta la presència de les preses existents a l'interior del perimetre del parc, que en teoria suposen un impacte mes gran que uns quants claus d'escalada en una pared. Aquest exemple posa de manifest una actitud cada cop més greu respecte a l'excursionisme. Sembla que per tapar una mala consciència medioambiental es volen crear una mena de paradisos on la protecció aparentment és màxima, carregant contra el col.lectiu amb menys força per comportament gairabé inapreciables, però alhora permetent actuacions de gran impacte. L'excursionisme i els excursionistes no són i no han de ser una mena d'escollits amb uns privilegis especials. En els seus rengles, com a qualsevol col.lectiu, es barreja tota mena de persones, des de gent conscienciada amb alguns elements clarament irresponsables. Es lògic i absolutament normal que els excursionistes s'hagin de sotmetre a les normatives i reglamentacions, però el que no s'entén des de l'excursionisme són unes limitacions a uns comportaments i actuacions gairabé inofensius amb la natura, mentre la mateixa normativa permet, incentiva i subvenciona altres actuacions amb un fortíssim impacte. L'excursionisme ha de reaccionar davant les normatives i reglaments que restringeixen el seu camp d'actuació, criminalitzant uns comportaments excursionistes majoritariament inoquos mentre que es fa els ulls grosos davant altres comportaments molt mes agressius. Ja fa massa temps que l'excursionisme i els excursionistes només reben normatives restrictives, multes i amenaces per la practica del senderisme, l'escalada o l'esqui, i en canvi la construcció de noves carreteres o pistes forestals, d'esqui o apartaments reben subvencions oficials, sense parlar d'altres actuacions molt més greus. El ressó que ha obtingut la important campanya en defensa de la Vall d'Arreu no ha d'amagar que a la Vall Fosca ja s'han concedit els permisos per a construir unes pistes d'esquí a la Vall de Filià. Malauradament no tots els problemes medioambientals es concentren unicament al Pirineu. Es prou coneguda la problemàtica de les terres del sud amb motiu dels trasvassaments derivats del Pla Hidrològic nacional o la recent i contorvertida aprovació del mapa eòlic, les tensions amb l'administració a les Guilleries, la construcció del camp de golf de Torrebonica.... Tanmateix aquetes crítiques no han de fer pensar que el col.lectiu excursionista és contrari a les regulacions per conservar el medi. El col.lectiu excursionista ha estat capdavanter en codis de comportament i actuació respectuosos amb el medi, com per exemple autoregulant l'escalada i evitant-la en aquelles parets on els nius de rapinyaires en epoca de cria es poden veure afectats per la presencia de persones. Alhora ha donat mostra de la seva voluntat i capacitat d'arribar a consens i pacte, buscant solucions, com el recent acord sobre la regulació de l'escalada al massís de Sant Llorenç, estudiat, debatut i treballat durant molts mesos entre grups excursionistes i l'Administració. Fets com aquests demostren que és compatible les actuals polítiques expansives de protecció dels espais de muntanya amb la pràctica d'un excursionisme conscienciat i respectuós amb el medi, sempre que hi hagi voluntat de diàleg.. Tradicionalment els excursionistes tenien una certa exclussivitat sobre la muntanya, que només havien de compartir amb alguns caçadors i uns pocs pastors. El canvi social ha convertit la muntanya en un lloc d'esbarjo i consum per amplis grups socials, i aquesta mena de monopoli tradicional sobre la muntanya s'ha acabat. Des de fa pocs anys s'ha produit un doble fenònem. Per una banda hi ha un augment notable de practicants de l'excursionisme, el que produeix una inevitable massificació de certs llocs i indrets, però alhora els excursionistes han de compartir la muntanya i el gaudi de la natura amb empreses d'aventura i del que s'anomena turisme actiu, amb les administracions públiques, amb turistes, promotors immobiliaries i empreses de serveis i amb forts interessos econòmics. L'excursionisme s'ha de resituar en aquest nou rol, renunciant potser a privilegis avui no justificables, però alhora defensant amb tota fermesa al seu espai d'actuació. L'excursionisme ha d'alçar-se contra aquest tipus de normatives i situacions que volen limitar la seva actuació i passar a l'acció sense cap mena de complexes, amb actituds valentes però serenes, defensant els seus drets, actuals i històrics, el seu camp de joc i no deixar-se trepitajar per instàncies més poderoses economicament o politiques.
L'any 1987 es va fundar a Biella (Itàlia), en el marc d'una reunió impulsada pel Club Alpí Italià i la Fundació Sella i amb la participació de grans alpinistes, el moviment Mountain Wildernness i es van proclamar la famosa Tesis de Biella, un document d'avantguarda en el camí cap a la defensa de la muntanya. El concepte de wilderness , d'origen anglosaxó, és de molt difícil traducció, però vol recollir la idea de la natura en el seu estat més pur, salvatge i verge, no modificada per l'actuació dels homes i sense cap impacte humà. S'entén com a un medi d'alta muntanya no contaminat, on es pot dur a terme un retrobament amb la puresa de l'alta muntanya, amb la solitud, l'aillament, el risc, el silenci, els ritmes i les dimensions de les lleis naturals, o com diu literalment un paràgraf d'aquesta proclama : "...es considera per wilderness de la muntanya aquell entorn d'altitud no contaminat on tots els que tinguin la necessitat interior poden dur a terme l'experiència d'un reencontre directe amb els grans espais, viure la llibertat, el silenci, els ritmes, les dimensions, les lleis naturals i els seus perills. La qualitat de la wilderness rau fonamentalment en la seva capacitat potencial de permetre una aportació creativa entre l'home civilitzat i l'entorn natural. Es aquest grau d'autenticitat, aquesta simbiosi, el que dona un sentit no efímer a l'aventura." Es reclama des d'aquests col·lectius alpinistes i excursionistes el dret a mantenir i conservar espais de wilderness a Europa, espais de natura virginal, perquè es considera que son imprescindibles per l'esperit i l'ànima de l'ésser humà. L'autèntic espai de relació de l'home amb la natura, en aquest cas amb la muntanya i l'alta muntanya, només podrà ser un espai wilderness. Així aquest concepte de muntanya esdevé gairebé un estat de l'esperit, un estat on la qualitat de la natura, el seu aïllament, la seva solitud, esdevé un marc per a un retrobament personal. Es diu que per l'equilibri moral de l'home calen uns espais wilderness, uns espais autènticament salvatges i purs on l'home es pugui mesurar amb si mateix. Certament
es un concepte discutit i discutible, exclusivament occidental, elitista
i que segons on i com es formuli pot semblar un insult pel tercer món.
Es una construcció cultural postmoderna fruit d'una societat postindustrial
amb un fort contingut intelectual i ètic, però summament
suggerent i del que s'en parlarà sovint en el futur.
Conclussions L'AIM no ha d'esgotar la seva virtualitat el 31 de desembre de 2002, sinó que aquesta data ha de marcar un punt de sortida, ha d'estar el catalitzador d'un corrent de fons, continu i de futur per a un millor coneixement de les zones de muntanya, una més gran conscienciació de la imperiosa necessitat de la seva preservació i una millora de les condicions de vida de les comunitats que hi tenen la seva llar. Aquest objectiu ha de ser individual i personal i alhora col.lectiu i social, i implica a tothom, des de comportaments personals a les grans actuacions de l'Administració. Amb la declaració per Nacions Unides de l'any 2002 com AIM un organisme internacional ha oficialitat quelcom que els excursionistes saben des de fa molt de temps. La muntanya i els sistemes muntanyosos són un patrimoni de l'humanitat importantissim. La lluita per la conservació dels ecosistemes de les muntanyes però alhora també la defensa del patrimoni cultural i social dels pobles de muntanya, en un context del que s'anomena desenvolupament sostenible, passen a ser objectius generals amb la declaració d'aquest Any Internacional. L'excursionisme, a partir del bagatge i autoritat moral que li atorga una trajectòria més que centenària en defensa de la muntanya, ha de continuar en primera línia de foc en aquesta tasca. Les Administracions públiques, universitats i centres de recerca i els ens amb poder de decisió farien bé en tenir més en compte les opinions i veus sorgides del col.lectiu excursionista. I al mateix temps les Administracions públiques haurien de ser més coherents en les seves actuacions i reglamentacions, no limitant al col.lectiu excursionista el que permeten al turisme o als interessos immobiliaris.
Webs
d'interes |
