El moviment excursionista que va néixer a la segona meitat del segle XIX no es va endinsar cap al Pirineu fins ben entrat el segle XX, però la Val d’Aran, degut a les difícils comunicacions, era un lloc remot i una mica misteriós. Dos destacats excursionistes la van recórrer i divulgar, obrint el pas a altres excursionistes i posteriorment als turistes.

Juli Soler i Santaló (1865-1914) durant els primers quinze anys del segle XX va sobresortir en el panorama excursionista català amb una trajectòria curta en el temps però intensa en activitats i decisiva per a l’evolució del mateix. Fins al tombant de segle l’excursionisme s’havia dedicat principalment a remoure pedres i visitar monuments i poc a pujar muntanyes. Soler i Santaló, sense oblidar el vessant científic i tradicional de l’excursionisme (feia sovint excursions amb Carreras Candis per admirar monuments o conèixer poblets, i amb Ceferí Rocafort descobrí el 1908 les pintures rupestres del Cogul), practicà i divulgà a fons l’excursionisme explorador, de caràcter muntanyenc. Es pot dir que Soler i Santaló va ser qui va normalitzat i donar carta de naturalesa a l’excursionisme purament contemplatiu i caminador. També fou un dels primers excursionistes que va recórrer a fons les muntanyes catalanes i veïnes, i són cèlebres les seves exploracions metòdiques de les valls i dels cims del Pirineu aragonès, quan aquest era totalment desconegut per als mateixos aragonesos i només alguns pireneistes francesos el recorrien. Soler no era un escalador, ja que sempre anava per les vies normals i mai tingué la inquietud d’explorar vies noves (fins a l’aparició de l’Estasen, l’excursionisme no donarà aquest nou pas), però sí un caminador formidable i per alguns ha estat el Russell català.

Dins del seu llegat destaca la seva faceta de fotògraf, que pot qualificar-se d’excepcional, tant pel valor històric com tècnic del seus clixés, alguns dels quals no han estat superats. També cal assenyalar el seu paper cabdal en la construcció del refugi de la Renclusa. Soler i Santaló fou l’ànima i el motor que va dur endavant aquest projecte, des de la redacció de plànols fins a la supervisió de l’obra, i va superar sense defallir totes les dificultats.

El que volem destacar és la seva dedicació a la Val d’Aran, vall per la que sentia una especial estima i que visitava periòdicament, i que qualifica com a Suïssa catalana. Entre 1895 i 1906 havia recorregut metòdicament les principals vies d’accés (des del Pallars, Ribagorça, Ariege), coneixia perfectament tots els camins interns que unien els pobles i llogarrets de la Vall, havia explorat detalladament els principals circs i valls i havia ascendit a alguns dels cims més destacats. Fruit de les seves nombroses excursions el 1906 publica l’obra La Vall d’Aran.1 És una guia sensacional, de 400 planes, completíssima, que suposa un salt qualitatiu importantíssim respecte a les guies del moment d’Artur Osona i Cèsar August Torras.

L’obra té dues parts clarament diferenciades. La primera és una completa i extensa introducció, de gran valor històric, que de fet és tota una monografia de la Vall. Al llarg de cent planes parla de la seva topografia, geologia, hidrologia, geografia humana, pobles, climatologia, flora, fauna, comerç, indústria, costums i folklore, llengua, història, dret, església... Hi recull informacions variadissimes que posen de manifest un gran coneixement de la vall, com ara per exemple que la collita mitjana de cada casa és de 80 sacs de patates, el curiós procés d’enterrament i dol que es feia quan hi ha un mort a una casa, explica que el Tuc de Sendrosa, a la carena que separa el circ de Colomers de Saboredo pertany al poble pallares de Son, opina que els grans blocs que hi ha al Pla de Beret no son antiquissims menhirs, sino simplement grans fites plantades pels veïns de Montgarri o els pastors per orientar-se els dies de boira, qualifica a l’aranés de “modest, sobri, sofert davant les adversitats...afanyos per millorar sa sort...llest per als negocis” i amb molta perspicacia avança que les aigües del Güell de Jou, a l’Artiga de Lin, provenen del Forat d’Aigualluts, i que la font de la Garona no està al Pla de Beret, sino a la vall de Ruda.

A la segona part hi descriu més de 100 itineraris amb gran rigor i exactitud, i afirma que ha realitzat personalment tots els itineraris, alguns més d’un cop. No són exactament itineraris excursionistes tal com ara els entenem, sinó com es feia a l’època, i ressenya camins entre pobles, l’accés a collades o valls veïnes, i algunes ascensions pròpiament als grans cims, encara que no oblida els principals ( del Mauberme destaca que té un “panorama esplèndit, pot-ser el més extens de tot el territori y un dels millors dels alts Pirineus...” s’admira amb el “sorprenent panorama a tot vol” del Gran Tuc de Colomers, mentre que del Gran Tuc de Saboredo pensa que el seu cim “és una vista d’espantoses ruines”, intueix que el Tuc dera Salana té “el millor panorama del cercle lacustre de Colomers”, mentre que l’ascensió a la Forcanada “és difícil y sols pera’ls excursionistes molt avesats als mals passos y no propensos al vertic”, perque des del cim “un se troba com sospes dessobre’ls abims que rodegen per tots costats ab plomades plaes de blanquinos y llist granet” i del Montardo diu que és “una de les ascensions més interessants a fer a la Vall d’Aran”). Un petit vocabulari de termes aranesos tanca el llibre.

Aquesta guia és un document excepcional sobre la Val d’Aran, amb una munió d’informacions geogràfiques, històriques i muntanyencs de primer nivell, que equilibra el rigor del detall amb la coherència del conjunt i transmet una lluminosa percepció de la muntanya aranesa (és exemplar per la precisió en la descripció del circ de Colomers). La seva lectura avui en dia, acompanyada de les magnífiques fotografies, és un excepcional document de l’estat i situació de la Val d’Aran als començaments del segle XX, d’indubtable interès i permet constatar l’evolució en tots els aspectes de la vall en el darrer segle, comparant-la amb la situació actual. La publicació d’aquesta obra va significar una tarja de presentació immillorable de la Val d’Aran a la resta de Catalunya, feta per una ploma rigorosa, vigorosa i sensible i va portar primer a molts excursionistes i després a una munió de turistes a voler conèixer aquelles contrades. Com agraïment, els pobles de la vall van anomenar a Juli Soler fill predilecte.

Lluís Estasen (1890-1947), és un dels altres grans excursionistes catalans. A banda de la seva faceta de ser un dels primers promotors de l’esquí a Catalunya, Estasen fou sense cap mena de dubtes un dels principals escaladors i alpinistes que ha tingut Catalunya, i indiscutiblement el més destacat i important de la primera meitat del segle XX. Des del CEC va aplegar un petit grup de companys amb els qui va fer entrar l’excursionisme català definitivament en el terreny de l’escalada, l’alpinisme i l’esquí de muntanya. Amb una audàcia i perseverança notables, es va enfilar per parets (destaca la històrica escalada de la cara nord del Pedraforca), crestes i cims tot recorrent i explorant el Pirineu sense treva, una mica a la manera de Jean Arlaud i el seu famós grup. Estasen és el representant i el màxim exponent d’una generació que van fer donar un salt de gegant a l’excursionisme català i el van equiparar amb el francès. Es pot parlar d’un abans i després de la seva carrera.

La seva vinculació amb l’Aran es produeix arrel de la seva faceta d’esquiador. Feia pocs anys que l’esquí havia arribat a Catalunya de la ma d’un soci del CEC (1907) quan durant l’hivern de 1917 es du a terme un Concurs d’Esquí a Ribes de Freser on hi assisteix el que llavors era president de la Mancomunitat de Catalunya, en Josep Maria Puig i Cadafalch. Aquest queda gratament impressionat i intueix amb la seva clarividència llegendària les enormes possibilitats que l’esquí pot tenir per als pobles del Pirineu, especialment per la Val d’Aran, quan resta aïllat durant l’hivern i els viatgers han de creuar colls alts i perillosos. Poques setmanes després encarrega al CEC que organitzi una petita expedició per donar a conèixer l’esquí al Pirineu, sota el patronatge i dotació de la Mancomunitat. El CEC encomana Lluís Estasen, Pau Badia i Josep M. Soler i Coll dur a terme aquesta excursió de divulgació 2 . És una travessa històrica, ja que porta per primera vegada l’esquí al Pirineu lleidatà i obre el camí del que uns quants anys després s’ha anomenat l’or blanc.

El grup surt de Bagà a finals de febrer, salta a la Cerdanya pel Cadí, de la Seu d’Urgell al Pallars per ???, s’enfila a Espot i muntanyes de les vall d’Aneu (ascensió a la Pala d’Erexe, visita a Sant Maurici, Tesso de Son, vall de Gerber) i el dia 9 de març entren a la Val d’Aran pel Port de la Bonaigua (es curiós assenyalar com l’Estasen esmenta sovint la guia de Soler com a referència que anaven seguint). Baixen cap a la vall de Ruda, passen per Tredós i sojornen a Salardú, a la fonda del Sr. España. L’endemà uns traginers fan arribar a Salardú un nombrós grup d’esquís que la Mancomunitat posava a disposició dels habitants dels pobles pirinencs, i comencen les lliçons. La primera la fan al Pla de Beret, per tal que hi puguin assistir els veïns de Montgarri, relativament nombrosos en aquella època. L’endemà cau una nevada monumental i comencen uns dies de fortes nevades a la vall, però lluny de desanimar-se continuen amb les seves lliçons. Segueixen les pràctiques als vorals de Salardu, on deixen uns 20 veïns instruïts i fan el mateix a Arties. Pocs dies després, sota fortes nevades, fan noves lliçons en un prats vora Betren, on assisteixen uns 25 veïns de Vielha, amb les primeres autoritats al capdavant. A la nit, al cafè de Vielha, només es parla de les bondats d’aquest nou sistema de transport, llevat dels correus que feien el servei cap al Pallars. Estasen no entén aquest recels, precisament perquè a ells els esquís els pots ajudar molt en la seva feina, fins que s’assabenta dels seus temors que anant amb esquís s’els obligui a passar mes sovint el Port, faci el temps que faci. El viatge segueix cap a les Bordes, on es fan noves lliçons, deixant 15 veïns preparats, i finalment conclou amb la travessa cap a Benasc per l’Artiga de Lin i coll de Toro, per manifestar les enormes possibilitats de l’esquí a l’hivern pirinenc. Era la part més difícil, degut a les grans nevades recentment caigudes. Estasen sap que un fracàs en aquesta travessa tiraria per terra tot el treball formatiu i de proselitisme fet durant dies a la vall i donaria rao als refractaris als esquís, però amb la seva acostumada decisió aconsegueix saltar a Benasc sense majors problemes.

Juli Soler i Santaló i Lluís Estasen han estat dos grans excursionistes, que un a l’estiu i l’altre a l’hivern, van descobrir la Val d’Aran i la van donar a conèixer a la resta de Catalunya. Van obrir les portes d’aquell país al món excursionista i més tard a l’incipient turisme, i les visites d’aquests han estat la causa de la profundissima transformació de la Vall. Ens ha semblat de tota justícia recordar la seva figura i el paper de l’excursionisme en l’obertura de la Val d’Aran a la modernitat.