HENRI BRULLE

Aquell set d' Agost es va aixecar fred. Eren gairabè les nou del matí, quan un heterogeni grup de cinc persones, es va aturar al peu de la cara nord del Vignemale, per preparar-se a ascendir pel canaló de neu i gel que solca aquell sever pany de paret. En poc més de set hores, Henri Brulle, Roger De Monts, Jean Bazillac, guiats per Celestin Passet i Bernat Salles aconseguirien la primera ascensió del Couloir de Gaube, inaugurant l'any 1889 amb aquella mítica escalada l'era del pirineisme de dificultat, encarnat aquest període sense cap mena de dubte en la figura d'Henri Brulle, pare d'un nou estil d'anar a la muntanya i de tota una nova concepció del pirineisme.

Fins llavors hi havia hagut al Pirineu una importantíssima tasca de descobriment i exploració, però sempre buscant la ruta més còmoda i fàcil del cim, defugint qualsevol dificultat i perill. Brulle va imposar una nova mentalitat, ja que no en tenia prou amb resseguir rutes ja conegudes i fàcils, sinó que, sense cap mena de por a la dificultat i allò desconegut, buscava una nova via als cims, per perillosa, difícil i arriscada que fos. La dificultat per la dificultat era la divisa a seguir, i la via fàcil quedava només pel descens. Entenia el muntanyisme com una lluita entre l'home i la muntanya, on la persona s'ha de superar a ella mateixa i a les dificultats objectives de la natura, per aconseguir el cim com a victòria final.

Va introduir una nova teoria de l'ascensió als Pirineus que obria als muntanyencs tot un univers nou i inexplorat, encara que ben pocs contemporanis seus l'imitarien, i donà les lletres d'honor als Pirineus, fent palès que aquestes muntanyes no tenen res a envejar al caràcter o dificultat de les ascensions alpines. Aquesta nova doctrina de fer muntanya conté els elements inherents i imprescindibles a les realitzacions extraordinàries: la voluntat ferma, l'equilibri moral, la força psíquica i el desig de superació són uns ingredients de les activitats de dificultat i perill que ni els materials o noves tècniques han pogut suplantar, i en Brulle és el primer pirineista en qui trobem aquests principis. Igualment fou un formidable explorador de massissos desconeguts i pics secundaris.

Però tot això no ens ha de fer pensar que Brulle era purament un pirineista esportiu, amant de la dificultat en sí mateixa, deslligat de les meravelles de la natura i poc receptiu als sentiments de l'ànima. Tenia una gran sensibilitat per copsar les belleses del Pirineu i per interpretar els seus senyals. Defensava l'element espiritual del pirineisme i no la força del múscul purament. Això queda perfectament palès en una cita que semblaria més pròpia de Russell que no pas del mateix Brulle: "L'alpinisme és l'escalada; el pirineisme és menys l'esperit esportiu que l'anima que la set de solitud i de llibertat, l'atracció del pintoresquisme, de l'aventura, de la penetració en el misteri dels aspectes secrets de la natura...". També diu en un altre moment,"El muntanyenc és el poeta-atleta. Aquest sap assaborir les escenes pintoresques i pastorals de la vall; li agrada retardar-se vorejant els llacs tranquils i blaus o seguint els viaranys del bosc; frueix llargament de les alçades i modera el pas per veure de l'horitzó les nits o les tempestes; acampa sota una roca al clar de la lluna. Sap també afrontar les esquerdes i les parets amenaçadores, assaborint les sensacions intenses de perill. El que li parla al cor, però, és menys l'esport que la muntanya". En la seva trajectòria va evidenciar una concepció total de la muntanya, i sabé combinar l'activitat física i les satisfaccions espirituals.

Els de Monts, Bazillac i altres importants pirineistes del mateix tarannà queden perfectament representats per Henri Brulle, figura paradigmàtica d'aquesta nova i reduïda generació. El seu currículum és extensíssim i gairabè impossible de resumir. La primera excursió la va fer l'any 1874 al Vignemale i la darrera el 1934 al Mont Blanc. Són gairabè seixanta anys i 274 curses per tot el Pirineu i algunes incursions als pics més clàssics i severs dels Alps. Va fer 85 primeres als Pirineus, algunes de pics verges i altres de noves rutes, veritablement difícils i que amb el temps esdevindrien grans clàssiques.

Brulle va ser un pirineista sensacional, de dilatadíssim historial i que féu donar un pas de gegant al pirineisme. La seva fecunda i brillat trajectòria, la seva reservada personalitat, la seva ètica exigent, el seu elitisme indissimulat, i per sobre de tot, la seva extraordinària qualitat com a muntanyenc, el fan destacar amb llum pròpia com un dels pirineistes fonamentals en la història del massís, malgrat un cert i injust desconeixement sobre la seva aportació inqüestionable i decisiva.

 LA PERSONA

 Jean-Jacques-Henri Brulle va néixer el 29 de gener de 1854 a Libourne, on el seu pare, clàssic representant d'una vella família de Burdeus, era notari.

Al 1870 va aconseguir els Batxillerats en Ciències i Lletres al col.legi de la seva vila i seguidament començà els estudis de Dret a la facultat de Burdeus, on es llicencià l'agost de 1874. Així, amb vint anys ben justos, tornava a la seva vila nadiua, on li esperava un futur brillant i assegurat, encara que probablement monòton. Entrà com a passant al despatx del seu pare, on va ocupar el seu lloc al 1906. Abans, al 1887 es casaria, i d'aquest matrimoni va néixer el 5 de maig de 1889 un fill, el Roger, estimadíssim i decissiu en el seu final allunyament del Pirineu.

L'any 1919 va traspassar el despatx a un familiar i es va dedicar a la cria de cavalls, l'altre gran afecció seva. Igualment fou un afeccionat a la botànica (arribà a reunir unes boniques col.leccions) i a la fotografia, esdevenint els seus clixés documents d'important valor històric. També fou un dibuixant ocasional, de tècnica senzilla, però els seus dibuixos tenen el dolç encant de la sinceritat. L'any 1928 moria la seva muller i restaria ben sol, amb pocs amics. Tota la seva vida va viure a Libourne, vora el mar, encara que mai participà del caràcter gascó que li seria propi. Tenia un temperament d'home del nord. Discret, reservat, seriós, amb una flema i un humor típicament britànic, només la passió per la muntanya l'humanitzava. D'una religiositat sincera i pregona, i amb una rica vida interior, la família, la feina i unes poques afeccions omplien la seva vida, allunyat de les frivolitats socials.

 ELS PRIMERS PASSOS

 La primera ascensió al Pirineu la va realitzar l'estiu de 1874. Amb la seva mare anà a Cauterets (lloc que seria la seva base d'ascensions i estiueig durant aquests primers anys), probablement com a premi i descans després d'haver conclòs els estudis de Dret, i amb la companyia del Comte Saint-Saud va fer l'ascensió i travessia del massís del Vignemale. Pujaren per la vall d'Oulettes de Gaube, i per l'oblidada via del príncep de Moskowa descendiren al riu Ara. L'endemà saltaren a Gavarnie i d'allí retornaren a Cauterets. Aquesta primera excursió fou gairabè una premonició, ja que el seu primer contacte amb l'alta muntanya es produí al Vignemale i al circ de Gavarnie, dos llocs que esdevindrien els seus santuaris predilectes, constants i inexcusables fites en la seva carrera pirineista.

Fins tres anys més tard no tornà al Pirineu, i amb Saint-Saud un altra cop, va fer la senzilla ascensió del Pic de Ger, saltant immediatament a una llarga travessia pel massís del Néouvielle i pic Long. Des d'aquell estiu de 1877 fins l'any 1914, cap estiu deixà d'anar al Pirineu, encadenant curses i ascensions de primeríssim nivell.

Al 1878 va fer una coneixença molt important. Un veí li presentà Jean Bazillac, qui esdevindria el seu millor company d'escalades. Per conèixer-se i provar-se van acordar una ascensió a l'Ardiden, i sembla que quedaren satisfets, perquè als pocs dies s'embrancaren en una travessia que els portà als pics del Balaitus, Infiernos, Tendeñera i Mont Perdut. Aquesta travessia va segellar l'amistat entre ells dos, i esdevindrien companys gairabè inseparables fins molts anys més tard, quan per causes personals Bazillac abandonaria el país. A tots dos els agradava la recerca de la nova ruta, sense cap mena de por al desconegut o la dificultat.

Fou l'estiu següent, el de 1879, que s'esdevingué una fita destacable en la seva carrera vers la dificultat. El 12 d'Agost, amb l'inseparable Bazillac i els guies Sarrettes i Bordenave, van realitzar la primera ascensió del corredor del Clot de la Hunt. Durant la seva primera ascensió al Vignemale havia constatat que la via normal donava molta volta, i creia intuir que existia una ruta més directe. Descartada la banda nord es dirigí vers la fondalada del Clot de la Hunt. Malgrat temptatives anteriors, a Brulle la mala fama de la possible via no l'espantava, "convençut que sempre s'han de jugar les coses per un mateix". Bazillac s'entusiasmà d'immediat amb el projecte, però la recerca de guies esdevingué laboriosa, perquè aquests no ho veien clar. Sarretes, que havia participat en el primer intent, i Bordenave, es deixaren finalment contractar. Eren les vuit del matí quan van entrar a la fàcil gelera, que s'anava redreçant. Bona neu i bones condicions. Cap a la meitat del recorregut intentaren anar per la roca, però aquesta es tornava llisa. Per on seguir? A la part superior el corredor es bifurca en dos canalons. Malgrat la seva verticalitat i el gel negre, es van decantar per la branca esquerre, obrint Bordenave la sortida brillantment. Aquest delicat final portà a Brulle a reflexionar sobre la necessitat de la tècnica en les ascensions difícils. Van fer tota l'ascensió sense corda, perquè no era costum dels guies fer-la servir, però ell va intuir la necessitat del seu ús.

De fet es pot considerar aquesta ascensió com la primera pedra en la història del pirineisme de dificultat.

TRAVESSIES

 A més a més d'aquelles ascensions puntuals a cims per noves vies, durant aquells estius procurava realitzar una travessia d'uns quants dies, que el permetés conèixer algun tram nou del Pirineu. Així l'estiu de 1879 enllaçà Gavarnie amb el Salvaguardia, mentre que el 1881 ho feia en sentit contrari, anant de la Forcanada a Gavarnie.

Potser una de les travessies més memorables va ser la de l'estiu de 1882. Anà del Canigó al Vignemale, recurrent al tren, la tartana o l'auto quan calia. En quinze dies van fer setze grans cims. Cal destacar la jornada del vint-i-set de juliol, com a paradigmàtica de la seva manera d'anar a la muntanya, i sobretot com a pionera d'un nou estil, el pirineisme col.leccionista, enllaçant cims a tota cresta. Van sortir de Vallhibierna seguint el següent itinerari: Tempestats-Bretxa de Tempestats- cara Sud de l'Aneto-Aneto-Pic del Mig-Maladeta Oriental i Occidental i Pic d'Alba amb descens final a l'Hospital de Benasc. Malgrat no seguir el fil de l'aresta en tot moment, i combinar-ho amb trams de gelera (de fet van haver de rescatar al guia Passet del fons d'una esquerda) feren aquest memorable recorregut en catorze hores. Practicava un excursionisme agosarat i dur, de gran fons, amb jornades de sol a sol, sense por a matinejar (sovint començava les excursions a mitjanit o a primeríssimes hores de la matinada) o a les penalitats de la ruta. Els bivacs, el pes de la motxilla (que majoritàriament portava personalment i no se la feia portar) les inclemències meteorològiques o els desnivells a superar no li feien cap por. Tenia una força i una energia impressionant aquests anys.

L'activitat muntanyenca de Brulle va ser gairabè exclusivament estiuenca, i malgrat alguna ascensió o intent hivernal , només durant aquesta temporada va dur a terme la seva sensacional carrera.

L'estiu de 1884 va fer una activitat insòlita. El 17 de juliol realitzà una ascensió en solitari al Vignemale, fet anormal en la seva dilatada carrera. No podia disposar de la companyia de Bazillac, i s'animà a fer la travessia del massís. Des d'Oulettes saltà a la canal de Cerbillona, i baixà per la ruta normal fins Gavarnie. El sorprengué una tempesta amb gran aparell elèctric que l'impressionà fortament. La solitud i les forces de la naturalesa se li imposaren, però lúcidament sabé prendre les decisions necessàries en cada moment. Fou una ascensió que visqué amb una intensitat pregona, desvetllant-se-li un nous sentiments.

Les primeres ascensions es succeien, tant a la regió de Gavarnie com a la de Luchon. Aquell any realitzà una llarga travessia, després d'una brillant campanya al Luchonais. En menys de dinou hores va enllaçar Luchon amb Gavarnie a peu, creuant colls i valls, i encara seguiria fins a Cauterets si no fos que un compromís el retenia al Circ. Quan algú de l'Hotel dels Voyageurs l'insinuà que això era una fanfarronada i que en realitat estava esgotat, ell, per demostrar les seves forces, alinea tres capses enmig del saló de l'Hotel i les saltà succesivament amb els peus junts, deixant salvat l'honor.

JOCS DE CIRC

L'any 1887 es va casar, i no va fer cap ascensió, contemplant amb un punt d'enveja les notables curses del seu company Bazillac. Ara els nous compromisos familiars no li permetien tanta llibertat per recorrer el Pirineu de punta a punta, però no per això deixà de realitzar les seves sensacionals primeres, prenent Gavarnie com a base i explorant a fons el Circ. Tots els cims del Circ, des dels Gabietus als Astazus foren metòdicament ascendits. En aquelles muralles i graons Brulle va fer els seus Jocs de Circ. Escalades curioses, en un ambient molt especial, acompanyades del brogit de la gran cascada, les congestes, les inclinades vires herboses o tarteroses, les vertiginoses cornises, els cims al cap i ben poc sol. Malgrat recorrer gran part del Pirineu, Brulle va ser sempre un gavarnista i aquest Circ seria el seu terreny de joc natural. Aquestes campanyes les relatà Brulle amb un títol evocador, "vell país, curses noves". Feia un pirineisme d'exploració al detall, cercant vies noves a cims ja coneguts, per difícils que aparentment poguessin semblar. Afirmava que s'enganyava qui creia que per haver fet dues o tres ascensions a un cim ja el coneixia. Ell encara descobria aspectes nous al Vignemale en la seva setena ascensió!. Les ascensions al pic Roig de la Pailla, al Marboré, al Casc, a la Torre, al pic d'Entre les Bretxes (posteriorment anomenat pic Bazillac), al Tallon... es succeien any rera any, descobrint noves vies, explorant racons dels graus del circ, collets o arestes. Amb de Monts i Bazillac van formar un equip potentíssim, que sota el mestratge del guia Celestin Passet, no s'aturava davant de cap paret.

Al 1881, com a cloenda d'una sensacional travessia, havia inaugurat el recorregut de tots els cims del circ, i sembla que llavors es proposés ascendir-los per la seva banda nord. Les primeres anaven caient inexorablement sota la seva passió: Marboré, Espatlla de Marboré per la gelera de l'Espatlla, coll entre el Casc i la Torre, el Casc i la Torre pels graus del Circ, Gran Cascada,... amb la culminació a la nord de la Torre.

Així el 1888 resseguia el couloir Swan. El descens d'aquest bonic corredor l'havia intentat el 1881 al fer la primera al Gran Astazú, però la boira el va privar d'avançar-se Swan. Igualment inaugurà aquell mateix estiu dues notables vies nord: al Marboré des del fons del Circ i al Casc.

El 1891 feia la primera ascensió a l'Espatlla de Marboré pel nord i una nova via al pic de Tucarroia. Es representatiu del seu tarannà innovador el reconèixer que en cert sentit s'inventà el pic de l'Espatlla, ben anodí des d'Espanya, però que des del fons del circ justifica una bonica ascensió, que certament els va exigir grans esforços i on Celestin Passet tornà a evidenciar les seves excepcionals facultats. Va inaugurar la nova via al pic de Tucarroia perquè la via normal la trobava massa fàcil i lògica, i per fer l'ascensió d'aquest cim més interessant va obrir un corredor a la cara Oest i un tram de difícil cresta.

L'any següent faria la primera ascensió a l'interessant aresta Noroest del Petit Astazú i a la Punta de les Oles i Torre de Góriz.

L'ennumeració d'ascensions es podria allargar. Va dur a terme diverses escalades de notable dificultat al pic Rouge de la Pailla, caurien les cares nord del Gran Astazú, del Tallón, Pineta, Gabietus, Torre... Igualment foren innombrables les ascensions a colls, el descobriment de vires o repises, dels recorreguts pels graons del Circ i les seves geleres penjades, de la gran cascada... Treballà a fons el Circ, demostrant una inventiva i qualitat d'ascensions extraordinària.

 EL COULOIR DE GAUBE I LA NORD DEL MONT PERDUT

 Va ser l'estiu de 1889 quan realitzà la més extraordinària ascensió de l'època, i tota una fita en la història del pirineisme: la primera ascensió del Couloir de Gaube. Ell ja havia fet més de mitja dotzena d'ascensions al Vignemale, obrint vies com la del Couloir del Clot de la Hunt o recorrent les rutes des de la vall del riu Ara, però fidel a la seva divisa que una muntanya no s'acaba d'entregar mai i que sempre té nous aspectes que es poden descobrir, es fixà en el llarg canaló de neu i gel que solca la cara nord de la Pique Longue. Es ben representatiu de la nova mentalitat de Brulle que fos ell el primer en atrevir-se amb una ruta de les evidents dificultats i perills com aquella. L'equip el formaven l'inseparable company d'aquells anys, Jean Bazillac, i Roger de Monts. Celestin Passet, sense dubtes el millor guia del moment, secundat pel guia Bernat-Salles, comandava la cordada. Certament el pirineisme va haver d'esperar la maduresa de dos personalitats com Brulle i Celestin Passet per poder anotar en la seva evolució aquesta important ascensió.

Van sortir de Gavarnie el dia 6 d'Agost i s'allotjaren a la cova Bellevue de Russell, que no compartia aquell esbojerrat projecte, incomprensible per la seva mentalitat. El dia 7 es llevà fred, i eren tres quarts menys cinc de nou quan entraven al Couloir. La rimaia estava una mica oberta i els va exigir atenció superar-la, però sense trobar especials dificultats. A partir d'allí la neu es trobava en bones condicions i malgrat que Celestin anava tallant esglaons (n'arribà a fer més de 1300 durant tota l'ascensió) progressaven ràpidament. Ja es coneixien el crampons i tots ells en portaven, però eren uns models molt rudimentaris, sense puntes davanteres, que obligava a treballar la neu. La inclinació del pendent anava creixent, i en el punt on el Couloir es bifurca la neu es transformà en glaç. Eren les dues de la tarda quan van arrivar sota el bloc empotrat. Segons Brulle "...era veritablement diabòlic. Era un bloc enorme, d'uns cinc metres d'alçada, empotrat entre les dues parets, no gaire llunyà del cim, vertical, sinó extraplomat, i cuirassat per una espessa capa del gel. A la dreta una cascada es precipitava en un forat negre; a l'esquerra la muralla era totalment llisa; no era més que un mur de gel vertical de vint metres, limitat per una paret de roca totalment inaccesible". No obstant conèixer l'existència del bloc, el van trobar en pitjors condicions del que esperaven. Celestin intentava repetidament tallar uns petits esglaons en el gel, però no ho aconseguia. Van ser dues llargues i tenses hores de lluita amb el gel. Els demés, tiritant, s'ho miraven mig esglaiats, tement un perillós descens. Deixem que sigui Brulle qui ho expliqui "Vàrem passar dues llargues hores (sota el bloc), nerviosos, tiritant immòbils sobre els esglaons, mentre Celestin intentava vanament tallar sobre el mur de gel una inútil escala. Així es varen fer tres intents, però varen resultar infructuoses. La situació era greu; el promotor de l'ascensió començava a trobar greu el pes de les seves responsabilitats i jo crec que sense dir-ho, cadascú estava ja decidit a baixar aquell esgarrifós precipici que s'obria als nostres peus. Podríem dur-ho a terme? Caldria retallar i doblar els esglaons massa espaiats durant hores i hores, lluitar contra la fatiga, no cometre un error per cansament o falta d'atenció, afrontar el temible fred d'una nit sobre el gel.

Amb gran dificultat van passar un a un el pas, constatant cadascú la duresa i potència del tram. "Jo vaig pujar darrera Celestin, i malgrat que em va ajudar amb la corda, em va costar molt arribar. Després el vaig ajudar a pujar de Monts i llavors vaig poder adonar-me de la dificultat del pas: el meu company era el millor home de gel de tota la cordada; malgrat això va relliscar i va quedar penjant durant uns minuts, el que va estar a punt de fer-nos perdre l'equil.libri i omplí de por als de sota. Com que no hi havia lloc per a tres a la terrassa en que ens trobàvem, vaig haver de pujar més amunt".

A partir d'allí les complicacions disminuïren notablement. La progressió es va agilitzar i a l'arribar cap al final es van trovar que la fusió de la gelera havia escarbat el gel, marcant resalts a manera d'esglaons, i el posteriorment temut mur de gel final "es pujava com per una escala". Brulle havia fet situar dos homes a la sortida per vigilar que cap turista llencés pedres i aquests els van allargar una corda que utilitzaren de passamà, però sense desmerèixer en absolut el mèrit de l'ascensió. Després de més de sis hores de lluita i tensió pogueren abandonar el fred i humitat del Couloir i escalfar amb el dolç sol de la gelera d'Ossue. Encara van tenir forces de rematar la jornada amb l'ascensió de la Pique Longue i a les cinc de la tarda en punt estaven prenent el té amb el comte Russell a la seva cova, relatant-li l'ascensió. Aquest, entre admirat i escandalitzat, ja que no trobava justificació per afrontar tals perills, comentà irònicament, "la propera vegada haureu de fer l'escalada cap enrera". Era nit tancada quan entraven a Gavarnie.

Amb aquest digníssim horari van inaugurar el més famós recorregut de gel de tots els Pirineus. Certament varen trobar unes bones condicions i una sortida sense problemes, però l'ascensió va ser tota una gesta heroica per l'època, quelcom avançat al seu temps i que va donar un impuls importantíssim al Pirineisme, obrint i confirmant el camí vers la dificultat.

 Després d'aquesta memorable primera, aquell mateix estiu de 1888 encara li restaren uns dies per fer la seva primera ascensió a la cara Nord del Mont Perdut, ascensió que ja havia fet de Monts, i que li va complaure en gran manera. El divendres nou d'Agost va sortir de Gavarnie a un quart de dotze de la nit i quatre hores després es trobà amb de Monts, Bazillac, Celestin i Salles, que havien acampat a la Bretxa de Tucarroia. L'ascensió començava per una cascada de sèracs, seguida d'un plateau més o menys esquerdat i un segon pendent de neu i gel. La gelera superior era infranquejable frontalment, perquè la cascada de gel que hi donava accés no oferia cap pas. L'ascensió esdevingué meravellosa. Obeliscs i catedrals magnífiques de gel viu i blau, esquerdes profones, ponts de neu. Ascensió estèticament impressionant que els arrancava crits de joia i admiració. Va concloure amb grans elogis de Celestin "jo no puc deixar d'admirar la seva inteligència de la muntanya i la seva rapidesa en les decisions, però potser encara més el seu vigor i la seva direcció superiors" i amb una delicada frase referent a aquesta ascensió; "Potser hi ha una mica de perill, però no s'hi pensa pas, és tot tan bell".

 Des de Gavarnie continuà amb intenses primeres els anys següents. No passava ni un any quan feia la primera ascensió al Petit Vignemale pel Nord, inaugurant la via dels Sèracs. Gran via que li recordà les intenses sensacions viscudes al Couloir de Gaube. Sembla que les possibilitats d'un cim fossin inesgotables per a ell, i en cada nova ascensió descobria una nova ruta a un cim ja conegut.

 Una activitat que posa en evidència la extraordinària forma d'aquests anys va ser l'ascensió del Mont Perdut i el Vignemale en la mateixa jornada. Vell projecte que esdevingué una gesta notable, a l'abast de ben poques persones. Potser podria ser aquesta la màxima expressió de les seves caminades.

 Gairabè cada estiu incloïa en el seu programa almenys una ascensió al Vignemale, muntanya estimadíssima per a ell. I més d'un cop hi anava sense guia. També foren nombroses les invitacions que correspongué a Russell, sojornant en les seves coves. Continuava en la seva recerca de noves vies, variants, resseguint parets, creuant colls i ascendint cims i cims. Un pic elegant com el Midí d'Ossau no va escapar a la seva atenció i el 1896 inauguraria la clàssica de la Fourche, pel vessant Nord.

 NOUS HORITZONS

 Amb el tombant de segle va coincidir amb una ampliació del camp de les seves activitats, i així el 1901, en una campanya al massís de la Maladeta va fer la primera ascensió al pic del Mig, i es dedicà a cercar la possible ruta dels geodèsics en la primera ascensió al Balaitús, vell misteri pirineista, encara avui no resolt.

L'any següent feia una primera incursió a l'Aran i el Pallars, país que l'encisà. Descobria uns nous aspectes del Pirineu, diferents dels típics del sector central i dels massissos calcàris, i nous massissos amb una personalitat igualment atractiva i amb infinites noves rutes a recórrer, que de ben segur hauria d'excitar el seu instint d'explorador. Constatà que els Pirineus són un món riquíssim i variat. Es quan diu "no es coneixen els Pirineus quan no es coneixen els Encantats". El petit Encantat ("llarg, penós, difícil, perillós" definició total!), el Besiverri Sud, el Comaloformo i el Mulleres són els pics ascendits. Ell es reconeixia un pirineista centrista, perquè el seu terreny de joc més habitual era el que anava del Vignemale al Mont Perdut, però els nous matisos d'altres punts del Pirineu el frapaven igualment.

Restà meravellat i l'any següent hi va tornar. Aquesta campanya la va fer acompanyat d'Astorg i Germain Castagné i recorregueren la vall d'Aran i valls pallareses limítrofes. Continuava entusiasmat d'aquell país i va definir aquells paratges amb les següents paraules. "Allò que caracteritza l'entre Nogueres, és l'abundància del detall, la riquesa del primer pla al mateix temps que l'atreviment de les formes i la grandesa del conjunt." Diu també més endavant "El Portarró és el límit de dos móns; a l'Oest el caràcter alpí, la roca fosca i la neu; a l'est apareix clarament l'estil mediterrani, la roca colorejada, i la llunyania blava".

Aquell mateix estiu faria la seva dotzena ascensió al Mont Perdut, aquest cop pel coll dels Astazus. Va sortir de Gavarnie a les 4,15 de la matinada i hi torna a les 9 de la nit. El més destacable d'aquesta ascensió és que Brulle va establir-hi el seu rècord, però de lentitud!, per culpa d'un acompanyant inexpert.

El 1906, a part de la dinovena ascensió al Vignemale i la quinzena al Mont Perdut, dugué a terme un altre dels seus sensacionals "exploits". Amb Germain Castagnè, Celestin Passet i el seu fill Roger van fer la primera ascensió a la Torre de Marbore pel nord.

L'estiu de 1909 fou un any dolent. Una caiguda de cavall, la seva segona passió després dels Pirineus, el tingué prostrat i només va poder fer dues senzilles excursions. En una d'elles, el Néouvielle per la bretxa Chaussenque, el 1 d'Agost, senyala que a la gelera van trovar Falisse amb esquis, el que dona la idea de la quantitat de neu que alguns anys hi havia a l'estiu al Pirineu, quelcom inimaginable avui en dia. Va haver de restar deu dies a Gavarnie sense poder escalar. Quin suplici per a ell!.

DARRERES CAMPANYES

El 1911, mentre el seu fill Roger estava complint el servei militar, amb els Castagnè, va explorar el desconegut massís del Posets, gairabè verge. Realitzà algunes ascensions i recorregué les valls principals, descobrint el racó de la Aigüeta de la Vall, que li complagué especialment i a on hi tornaria els següents anys, però sembla que es reservava les primeres ascensions principals per l'any vinent, per poder anar-hi amb el Roger.

 L'any següent Roger continuava al servei i Brulle tornà sol a fer una bona campanya al Pallars, amb ascensions a les agulles de Travessany i d'Amitges. Finalment l'estiu de 1913 Roger estava lliure i pogueren anar plegats al massís del Posets. Abans feren una incursió al massís de la Maladeta, obrint les primeres ascensions de les Agulles de Llosas, amb la clàssica placa llisa de l'Agulla Central resolta brillantment per Germain Castagnè. Per l'Aigüeta de la vall van fer els Eristes, bateixant una punta amb el nom de Beraldi, en honor a l'insigne historiador i bibliòfil. Feren també la cresta des del coll d'Eriste fins el Posets i els pics de Bardamina. Aquelles muntanyes eren ferèstegues i inexplorades, i no trobaren a ningú.

 El massís li havia robat el cor i l'any vinent hi retornà, acompanyat pel seu fill, un amic d'aquest, Motas d'Hestreux i el fidel Germain Castagnè. El dia dels fets de Sarajevo iniciaven la campanya. Van aprofundir el coneixement del massís i feren grans ascensions. A la cresta dels Espadas els agafà una espantosa tempesta elèctrica i jugant-se el tipus pogueren arrivar al Posets. Durant el descens una aclarida els permeté veure la ruta i quedaren tan meravellats de la seva bellesa que la bateixaren com a "Ruta Real", nom afortunat.

En el transcurs de la travessia de la cresta entre el Gran Eriste i la punta Sud van tenir el privilegi de gaudir d'un d'aquells dies d'estiu d'una puresa excepcional, el que li portà a exclamar que fou el dia més bell de l'any!. Igualment durant aquestes tres campanyes van fer nombroses primeres a pics secundaris, realitzant una tasca d'exploració important. Durant la darrera campanya Brulle realitzà l'ascensió al Bardamina i Tuques d'Ixea, el seu darrer tres mil i darrer cim respectivament al Pirineu. Cruel jugada del destí!.

 EXCURSIONS ALS ALPS

 De fet Brulle, des de ben jove havia sentit l'atracció pels Alps, i va anar-hi vàries vegades, aconseguint algunes de les clàssiques més severes. L'any 1883 va poder dur a terme el desitjat projecte de la primera visita alpina, i acompanyat de l'inseparable Bazillac i Celestin Passet com a guia van fer una bona campanya a la Vanoise i els Ecrins, culminant amb una emocionant ascensió a la Meije i la Barre . Van contractar al famós guia Gaspard i a un fill seu, i Celestin Passet, sense desmerèixer en absolut de la seva experiència pirinenca, aprengué noves tècniques d'assegurança i progressió, donant un pas endavant en la seva formació, que afegit a la seva gran classe i evidents facultats el convertirien en un guia mític. Brulle constatà que l'ús de la corda i el piolet en determinades ascensions era imprescindible i va aprendre també noves tècniques. Van culminar aquella campanya amb una dura ascensió al Mont Blanc per la banda francesa.

D'aquest primer contacte amb els Alps restà impressionat, però, donant mostra de la seva intel.ligència i sensibilitat, no s'enlluernà. Afirmava que les dues cadenes no s'havien de comparar, perquè són diferents, i no creia que els Alps fossin superiors als Pirineus, com havia afirmat algun muntanyenc mediocre. Anys més tard confirmava aquest criteri. Considerava que són dues entitats diferents que no s'han de contraposar. Els Pirineus són uns, mentre que els Alps són múltiples. Reconeix que tots dos l'han apassionat, però ell ha acabat de preferir els Pirineus perquè tenen un encant especial, una grandesa singular, una llum original i una poesia sense parió. Hi resten espais verges i no hi manquen dificultats de primer ordre. Admet que escalar en ells no dóna la glòria, però dóna als muntanyencs totes les joies i alegries.

Al 1887 tornà als Alps, i, junt amb Bazillac i Champeaux, van fer en un mes escàs una impressionant campanya, aconseguint com a fites més destacades la Grand Casse, el Gran Paradís, el Mont Blanc per Itàlia, el Cerví i la Dent Blanche al Valais. Va ser un estiu molt dur, amb llarguíssimes caminades (amb un rècord màxim de vint-i-cinc hores), però amb uns records inesborrables. L'any vinent no va poder resistir la temptació de tornar-hi, aquest cop sense Bazillac, que es va quedar a Gavarnie caçant isards. Només amb Champeaux durant un llarg mes van visitar Suïssa, Austria i Itàlia, ascendint cims tan representatius com el Bernina, el Mönch, la Jungfrau, el Finsteraarhorn, el Gross Glockner, i mitja dotzena de puntes dolomítiques.

Igualment faria altres viatges per països europeus, procurant sempre fer alguna ascensió. Així en un viatge al Regne Unit escala alguna de les difícils puntes escoceses, o el Vesubi i l'Etna en sengles viatges a Itàlia. Igualment va recorrer el Tirol, Sicília, Còrsega, els Apenins i Portugal, fent ascensions locals, alguna de les quals el complagueren especialment.

 COMPANYS I GUIES

 Henri Brulle va ser tota la seva vida un home de pocs amics i declaradament contrari d'anar en grup a la muntanya. Malgrat haver participat en algunes activitats socials, (fundació de la secció del sud Oest del C.A.F., participació al Congrés a Lourdes del C.A.F. del 1880 o en la commemoració del refugi de Tucarroia), per conviccions pròpies tenia un sentit elitista i restrictiu de la muntanya, i només hi anava amb els companys més apreciats i directes.

Es va iniciar en la muntanya de la mà del Comte de Saint Saud, un any més gran que ell i probablement company de carrera a la facultat de Dret de Burdeus. Va ser al 1878 quan va conèixer al seu gran company de tota la vida. La seva mare, patint que la incipient afició del seu fill el portés a sortir sol, va demanar a un veí, M.Jaumus, que li busqués un company d'excursions. Al mateix Cauterets aquest li va presentar Jean Bazillac, qui esdevindria el company predilecte. Aquest, nascut a Mirande el 1856 era un jove inquiet, nerviós, flexible i amb els mateixos ideals, amant de la dificultat i el perill, i amb un entusiasme galopant. Orfe prematur una mica tancat es va aficionar a caminar durant el seu voluntariat en els Caçadors a peu. Fins 1890 va ser el millor company de curses, formant un duet qualificat per Beraldi com "els germans siamesos del temerari". Bazillac va haver d'abandonar el país per la fallida de la seva banca.

Jean Bazillac

A ells dos sovint se'ls juntava Roger de Monts, qui es pot considerar pare del pirineisme hivernal. Aquest home "de negra barba, aspecte tranquil i resolt, com el d'un gran guia de Zermatt" entre 1879 i 1889 va fer les primeres ascensions hivernals a cims com l'Aneto, Maladeta, Mont Perdut, Posets, Vallhibierna, Balaitús, La Múnia, Tallón, Gourgs Blancs, Cabrioules i Midi d'Ossau entre altres. Es una pena que no deixés res escrit perquè aquests relats tindrien un valor històric incalculable. El 1893 es va casar i deixà la muntanya.

Llavors va aparèixer el darrer amic de muntanya, René d'Astorg, qui entre 1894 i 1906 l'acompanyaria en totes les seves ascensions, seguint-lo pels viaranys més envitricollats. Era molt diferent a ell, nerviós, irònic, xerraire, però els agermanava el comú menyspreu per la vulgarització i el "club alpinisme". D'Astorg, al 1906 "havia anat a l'extrem de les seves forces i després havia d'haver abandonat".

Ocasionalment va sortir amb algú altre (Champeaux, Briet...) però foren unes unions que no es consolidaren, a part de companys circumstancials.

Brulle restava llavors sols, amb el darrer però alhora més estimat company, el seu fill Roger.

Roger havia nascut el 1889, l'any del Couloir de Gaube, i havia rebut una excel.lent i progressiva educació muntanyenca, prudent i constant alhora. Als dotze anys feia el primer passeig al pic Mourgat i als disset l'ascensió a la torre de Marbore per la banda nord. Des de començament de segle acompanyava regularment al seu pare en totes les escalades del Circ, per difícils que fossin, moments que eren d'especial felicitat per Brulle. Entre 1911 i 1912 va fer el servei militar a Tours. La darrera campanya de pare i fill al massís del Posets es pot contar com de les més joioses i plenes per Brulle.

Anys després, comentant l'ascensió al petit Encantat, va fer-li a un conegut aquest significatiu comentari. "Jo hauria volgut passar de la punta petita a la gran; presentia un bonic treball, però el meu company (René d'Astorg) va dir que era una bogeria. No es pot imaginar el nombre de belles escalades que no he pogut fer a causa de la timidesa dels meus companys. No hi havia ningú com Bazillac o Roger per anar al fons...". El 31 de març de 1918 el sots tinent del Vuitè de Cuirassats Roger Brulle va morir en una batalla de la Gran Guerra.

Per Brulle va ser un cop fortíssim. Havia perdut el fill estimat, i la pena esdevingué insuperable. En el seu pregon i immens dolor va renunciar per sempre més als Pirineus. Darrera de cada pedra, en cada cim o vall veia l'esguard del fill plorat i els records dolços i bells es convertien en ràbia i dolor.

Es va recloure a Libourne, on vivia en un ferotge issolament, rosegat per l'aflicció i la pena, dedicat al despatx i la cria de cavalls, passió que no podia amagar el buit del fill absent. Només acollia als joves que l'anaven a veure per demanar-li consell, que no oblidaven que havia estat un pirineista excepcional i l'anomenaven carinyosament l'oncle Brulle.

Brulle conegué a tots els pirineistes cèlebres de la seva època, i durant els estiuejos a Gavarnie contactava ocasionalment amb ells, encara que no sortien plegats. Amb Russell tingué sempre una bona relació personal, malgrat la distància de les seves filosofies muntanyenques. Russell probablement mai acabà d'entendre la nova mentalitat defensada i practicada per Brulle, que considera excessivament perillosa i temerària, però respectà extraordinariament a la persona i els apropà el comú amor per la muntanya i sobretot el que els agermanava era la mateixa devoció pel Vignemale. Brulle sovint visità Russell a les seves coves del Vignemale i féu nombroses estades, amb la seva dona i els seus companys, fent alguna ascensió amb el mateix Russell. Russell apadrinà Brulle en el seu ingrés a l'Alpine Club i li facilità la publicació d'un article seu a l'Alpine Journal. Tot sovint Russell l'anomenava "le bon monssieur Brulle", delicat i respectuós epítet d'un muntanyenc genial a un altre no menys extraordinari. Es cartejaven sovint i es comunicaven els diferents projectes i ascensions. Brulle en cert sentit es considerava deixeble de Russell i li tenia un respecte i apreci evidents.

 Cal no oblidar als guies que van acompanyar Brulle durant les seves ascensions. Brulle pertanyia a l'escola on el normal era sortir acompanyat d'un guia, que era el que realment obria l'itinerari i passaven sempre al davant. Brulle, com altres muntanyencs del moment, era l'impulsor de les sortides, el qui tenia les idees i la voluntat de dur-les endavant, però els veritable executors materials dels projectes eren els guies, que en justícia són els qui s'ha de compartir el mèrit de les primeres ascensions.

Els primers anys de muntanya els guies s'alternen: Sarrettes, Latapie, Pujo, Juntun, Bordenave són els habituals, essent Sarrettes i Bordenave els principals.

A partir de 1879 contacta amb Celestin Passet, qui esdevindria el seu guia inseparable, amb qui realitzaria les millors curses. Celestin Passet llavors ja era un guia important, però per la seva unió a Brulle esdevindria sense cap mena de dubte un dels millors guies (per algú el millor) de tota la història dels Pirineus. Pertanyia a la cèlebre família Passet de Gavarnie, que va donar més de cinc guies de gran categoria. Descobert, com el seu cosí germà Henri Passet, per Russell, era un veritable especialista en la roca i el gel, amb un talent natural i un sentit de la muntanya únics, i les anades als Alps amb el mateix Brulle l'acabaren de formar. Feia muntanya per gust i no per obligació, i mai es tirà enrera davant de cap dificultat. Van tenir una relació de trenta anys, amb una col.lecció d'ascensions extraordinàries. Es calcula que en la seva vida va obrir unes vuitanta primeres, totes de gran nivell. Caçador per sobre de tot, va viatjar força, visitant Gran Bretanya, Africa del Nord, Etiopia, Sardenya, Creta, Caucas, Sinai. Apreciat per Whymper (qui li va fer un retrat excepcional), aquest se'l va voler endur en la seva anada als Andes. Brulle li tenia una estima especialíssima. Com a guia havia contemplat autèntics recitals de destresa i habilitat, superant Passet dificultats que fins llavors es consideraven insalvables. Però també l'apreciava com a home i el tenia com a company, malgrat les distàncies imposades per les relacions contractuals.

Celestin Passet

 Molt sovint els acompanyava el també notabilíssim guia de Gavarnie Bernat-Salles. Home fort i simple donava una gran confiança, encara que va quedar una mica amagat pel gran prestigi de Celestin Passet.

Quan Celestin Passet no va poder sortir a la muntanya, el seu gendre Germain Castagnè va prendre el relleu amb tota dignitat. Gran escalador, amb la particularitat d'escalar sovint descalç, va acompanyar Brulle en les darreres campanyes al Pallars, Aran, Aneto i Posets, obrint importants primeres.

 ESCRITS I ARTICLES

 Durant tota la seva vida Brulle va portar en una petita llibreta de butxaca un carnet on anotava metòdicament les seves excursions, seguint un escrupulós ordre cronològic, i ressenyava els horaris i els companys. Brulle va descriure una bona part de les seves ascensions i excursions en articles apareguts a les principals revistes de muntanya . Aquests articles són textos molt breus, concisos (a cops desesperadament concisos!) i sobris. Descriu esquemàticament l'itinerari, l'horari i els detalls tècnics. Semblen pures ressenyes i Brulle procura sistemàticament evitar qualsevol emoció o sentiment personal. Llevat de les descripcions de les panoràmiques de cims o algun detall molt especial, són uns textos freds i asèptics, amb alguna escadussera mostra d'un humor típicament britànic . Molts han estat escrits temps després de quan s'esdevingueren, però a més a més d'aquesta llunyania temporal hi ha una llunyania personal. Les intenses hores viscudes a la muntanya, la inqüestionable felicitat i joia aconseguida, i els plaers que sens dubte va tenir, no suren en aquests articles, ben al contrari del lirisme esclatant de Russell. En aquest sentit sembla pertànyer més a l'escola britànica que a la francesa. Els seus textos no passaran a la història de la literatura de muntanya per cap valor estilístic, sinó per les extraordinàries activitats que s'hi relaten. Malgrat això entre línies es pot intuir una emoció continguda i una gran puresa de sentiment, potser només copsables per aquells que han viscut les mateixes sensacions o s'han trobat en idèntiques circumstàncies. I aquesta era la intenció última de Brulle. Ell entén els seus articles gairabè com a meres ressenyes tècniques dirigides als entesos, als professionals del pirineisme, i on no tenen lloc cap element superflu o emotiu. No té la més mínima intenció divulgativa o apologètica de la muntanya. En més de cinquanta anys d'activitat arriba a publicar unes dues-centes planes escasses, i només en publicacions especialitzades. Unicament escriu pels amics, els especialistes i l'èlit, i defuig qualsevol concessió a un públic més ampli.

Demostratiu d'aquest criteri restrictiu i clarament elitista, conseqüència d'una ètica exigent, és la història de les peripècies sofertes per l'edició del recull de la seva obra.

Beraldi va animar Jean Arlaud a que reunís els articles de Brulle i les notes de les seves ascensions per publicar per entregues en un suplement del Butlletí de la Secció dels Pirineus Centrals del CAF, sota el títol de Souvenirs, dins una petita col.lecció de textos pirinencs clàssics. Després d'una llarga tasca de recopilació bibliogràfica Arlaud va començar l'edició, però a Brulle no li va agradar. Considerava que els seus escrits no tenien la suficient el.laboració literària, que no eren uns autèntics records, sinó una mera recopilació d'articles dispersos. A més a més, com que es publicaven en una separata tenia por que es poguessin comercialitzar amb més facilitat i s'extengués la seva divulgació, possibilitat que li desagradava enormement. Va exigir a Arlaud, capficat en aquell moment en la preparació de la primera expedició francesa a l'Himalaia, la destrucció dels exemplars existents, i va indemnitzar personalment a l'impremta.

Però curiosament Brulle no va destruir els seus exemplars, i Raymond d'Espouy, nebot polític seu, al fer l'inventari dels arxius de l'oncle de la seva dona, va trobar un exemplar, que junt amb alguns papers del llegat d'Arlaud al CAF, el van permetre concloure l'edició. Rectificant els errors d'Arlaud i ajustant-se a l'esperit desitjat per Brulle, ajudat per Jean Fourcassie, va treure una edició molt restringida en dos volums, titulats Ascensions i Ascensions II, títol més ajustat al criteri de l'autor. Modernament s'ha fet una reedició en un sol volum enriquida amb fotografies i dibuixos de Brulle.

MORT AL MONT BLANC

Després de quinze anys d'allunyament de la muntanya va acabar admetent que no es pot trencar amb ella quan se l'ha estimat amb passió: la muntanya és una temptació permanent que mai arriba a desaparèixer. El temps havia mitigat el dolor dels records, però el Pirineu continuava sent un camp vedat per a ell. Tornà als Alps, cap a Chamonix i el Mont Blanc, muntanya que ja coneixia per haver-la pujat dos cops. El setge duraria quatre anys i set intents, tots frustrats pel mal temps. Tenaçment no defallia i finalment el 9 d'Agost de 1932 va aconseguir el cim amb esforç (quan ja passava dels setanta anys). La joia de les alçades el tornà a envair. Va poder gaudir d'un dia puríssim i un panorama esplèndid, recuperant vells records que tenia al fons del cor. Havia retrobat l'alegria de viure i la font de la joventut.

S'animà i recobrà el desig de la muntanya. Els anys següents faria dues ascensions més al cim del Mont Blanc. L'intent de 1935 resultà fallit pel mal temps i l'any 1936 faria la seva darrera excursió. Un nou intent al Mont Blanc aturat pel fred, que el portaria a ingressar el 17 d'agost a l'hospital de Chamonix, amb congelacions i congestió pulmonar. Les complicacions se succeiren i el 29 d'Agost de 1936 moria a Chamonix Henri Brulle. Paradoxal mort la d'aquest pirineista genial, allunyat dels Pirineus estimats, on havia viscut les hores més intenses i felices de la seva vida, i on ha deixat una petja inesborrable i un llegat incalculable. Amb ell el pirineisme va donar un pas de gegant i la dificultat guanyà les seves lletres de noblesa.

 VIGNEMALE (19 COPS)
- Couloir Clot de la Hunt (1ª)
- Couloir de Gaube (1ª)
- Nord Petit Vignemale (Via del Sèracs) (1ª)
NEOUVIELLE
- Oest (1ª)
PIC LONG
- Aresta Oest (1ª)
BUGARRET (1ª)
CABROUNOUSE (1ª)
ARDIDEN
BALAITUS
INFIERNOS
MONT PERDUT (19 cops)
MUNIA
- Crestes de Tromouse
COTIELLA
POSETS
ANETO
- Aresta sud-oest (1ª)
- Descens paret sud (1ª)
MIDI D'OSSAU
- Cara Oest (1ª)
CILINDRE
FORCANADA
RUSSELL
TEMPESTATS
PERDIGUERO
CABRIOULES
LEZAT
- Cara sud (1ª)
QUAIRAT
SEIL DE LA BAQUO
- Pic Central directa pel glaciar (1ª)
PIC DEL PORT D'OO (PIC ARLAUD) (1ª)
GRAN GABIETU (1ª)
TALLON
- Cara nord (1ª)
TORRE DE MARBORE
- Cara nord (1ª)
MARBORE
- Cara nord (1ª)
GRAN ASTAZU (1ª)
- Cara nord
CANIGO
CARLIT
COMA PEDROSA
COMA LO FORNO (1ª)
MALADETAS
BOOM
MAUPAS
HOURGADE (1ª)
LA MEIJE
BARRE DES ECRINS
MONT BLANC
GRAN FACHE
FRONDELLAS
BATOUA-CULFREDA
- Cresta (1ª)
PIC DEL PORTILLO (1ª)
SPIJEOLES
CASC
GRAND CASSE
GRAND PARADIS
PETIT DRU
CERVI
DENT BLANCHE
JUNGFRAU
MONCH
FINSTERAARHORN
EGGISHORN
BERNINA
ROBIÑERA (1ª)
ESPATLLA DE MARBORE
- Vessant Nord (1ª)
PIC DE TUCARROIA (1ª)
PETIT ASTAZU (1ª)
- Cara nord
- Aresta Nord-oest
PUNTA D'ASTORG (1ª)
PETIT ENCANTAT (1ª)
BASSIERO OEST (1ª)
AGULLES DE TRAVESSANY (1ª)
AGULLA TCHIHATCHEFT (1ª)
AGULLA FRANQUEVIELLE (1ª)
DENT DE LLARDANA

BIBLIOGRAFIA

Brulle, Henri. Ascensions Ed.Sirius International. Toulouse 1986 (conté en un apèndix tota la bibliografia publicada per Brulle).