ELS GERMANS CADIER

 "Els muntanyencs són com els músics, que tenen el do de crear les obres mestres amb quinze o vint notes ja utilitzades pels seus avantpassats, però amb un altre esperit, amb un altre to, i sobretot amb unes altres emocions" (Henry Russell, escrit a l'introducció de Au pays des isards. De l'Aneto a la Múnia, referint-se a ells indirectament).

Cada generació de muntanyencs ha aportat quelcom a la història del pirineisme. Un Ramond, un Russell, un Brulle són personalitats molt diferents, però cada un d'ells ha significat una nova mentalitat i un pas endavant en l'apropament de l'home a la muntanya. I en aquesta enumeració no poden faltar els cinc germans Cadier, probablement uns dels que recolliren i reflectiren amb més puresa el genuí esperit del pirineisme de tots els temps. Representen la culminació d'un llarg camí i aporten uns aires de llibertat, entusiasme i imaginació que renoven una mentalitat una mica estancada, i potser el que és més important, refermen l'afirmació d'un amor profund, autèntic i pur per la muntanya. Tal com diu Beraldi representen un moment característic en el gran pirineisme.

 En els darrers anys del segle passat i primers d'aquest, la gran època de l'exploració inicial ja havia finit i els cims més importants eren coneguts i havien estat ascendits, i fins i tot s'havia encetat el camí de les realitzacions de dificultat. Però fins aquells moments la muntanya havia estat reservada a una èlit de muntanyencs i ciutadans, normalment de distingida posició social, que no sortien sense els seus guies, mentre els turistes restaven al fons de les valls, voltant prop dels establiments termals. L'alta muntanya era encara reserva d'una minoria.

 Aquests muntanyencs, amb les seves constants recerques, havien pogut formar un important corpus de coneixements de les muntanyes, i havien conformat unes tradicions i costums d'anar a la muntanya molt determinades. Els germans Cadier són els primers en trencar amb aquest esquema una mica encarcarat, però sense cap voluntat de ruptura, sinó més aviat com un pas més en una evolució lògica i natural. Ells se sentien plenament hereus dels pioners més clàssics i fidels seguidors de la tradició (la seva devoció per Russell o el seu respecte per Beraldi era prou manifest), però la força de la seva joventut i il.lusió desbordant els feia sentir lliures de certs costums més propis d'èpoques periclitades.

 Russell, que era una mena de pare espiritual per a ells, els va qualificar com "muntanyencs models, que tenien la sort de pertànyer a dues escoles, l'antiga i la moderna". I aquesta definició, que pot semblar simplement una frase afortunada, té molt sentit. Van fer de generació intermedia entre els pioners heròics i les noves generacions acrobàtiques.

 Probablement l'aportació material dels germans Cadier a la petita història del pireneisme consisteix en que van ser dels primers en prescindir del concurs dels guies en les seves ascensions. Certament alguns anys abans gloriosos pireneistes ja feien alguna ascensió sense guies, el mateix Brulle o Russell en va fer alguna, però era sempre per repetir rutes ja conegudes o fàcils. Els Cadier es van atrevir a enfrontar-se amb vies desconegudes, algunes d'elles difícils, tots ells sols, sense els guies. Volien encarar-se amb la muntanya personalment, sense cap desconegut que els digués on havien de posar peus i mans, per cercar i crear la seva pròpia ruta, tal com els sortia de dins, així com ho fa l'artista al modelar el fang abans de fer la seva obra d'art. Això va ser un nou pas en el procés d'apropament de l'home a la muntanya, i especialment de la joventut, que gairabè tenia vedat l'accès a la muntanya.

 Però potser és més important la seva aportació immaterial. Varen saber transcendir l'element físic de la muntanya per arribar al seu component espiritual, però no al tràgic sentiment romàntic, sinó més aviat al sincer sentiment d'aquell que s'estima la muntanya per ella mateixa, sense voler treure'n cap profit. Deixaren en les seves obres un llegat de romanticisme i d'amor autèntic de la muntanya més pura del que s'han nodrit moltes generacions de pireneistes. Les seves ascensions de sol a sol, les llarguíssimes caminades, empassant-se cims i valls, els decidits recorreguts de crestes, els bivacs sota un bloc, són una manera de fer muntanya on molts s'han emmirallat, potser fins i tot sense saber-ho.

 Al resseguir algunes de les cèlebres vies Cadier es pot tenir una especial sensació d'alta muntanya, on és més important l'instint d'elecció de la ruta i el sentit de muntanya en la progressió, que una depurada tècnica. Són unes vies potser no massa difícils, però plenes de llibertat, on l'home s'encara amb la muntanya de tu a tu, sense gaires materials o estris que envileixin aquesta relació de puresa, i on sempre s'obtenen grans gaudiments i una sensació de plenitud i de llibertat molt notable.

ELS CINC GERMANS

 Nascuts en el poblet d'Osse, en la vall d'Aspe, al Bearn, eren fills d'un pastor de l'esglèsia reformada de França. Es van criar a les verdes valls del Pirineu bearnés, on van rebre tots una educació estricte però lliure. Estaven sotmesos a l'austeritat i rigidesa de la llar, típica de tota família protestant, però el seu pare des de ben petits els va portar a la muntanya, seguint una llarga i extesa tradició familiar, i quan els altres nens només pensaven en jugar, ells ja coneixien totes les muntanyes des del pic d'Anie al de l'Aspe.

Malgrat que van haver de rodar per França per motius d'estudis, de servei militar o de feina procuraven trobar-se sempre que podien, especialment per vacances, al vell casalot d'Osse, el famós Isardia, des d'on sortien d'excursió.

 Van tenir sempre un sentit familiar molt marcat. De petits havien fet excursions amb el seu pare i el seu oncle, procuraven sortir quan podien tots els germans junts, enrecordant-se amb amistat i amor de l'absent, i portaven a fills i nebots en les seves excursions.

 Igualment és important destacar la seva profunda volada moral i humana. L'educació religiosa i familiar rebuda, així com unes creences molt arrelades els feren homes de conviccions pregones, amb una ètica molt exigent i una noblesa de caràcter rellevant.

 Eren cinc, i del més gran, el George, al més petit, el Charles, es portaven vuit anys. Enmig l'Henri, l'Albert i l'Edouard completaven l'equip.

 El George va néixer el 21 d'Abril de 1874 i va morir el 24 de Desembre de 1952, vigília de Nadal. Amb la salut una mica delicada durant la seva adolescència, que una temporada de repòs va arranjar per sempre, va fer el servei militar a la caserna del Pourtalet, des d'on va pujar a la Collarada, i a Pau. Tot sortint de l'exèrcit va anar a la facultat de teologia de Montauban, on estudià. Al 1907 es llicencià en Dret, però la seva autèntica professió va ser la de pastor protestant. Va exercir com a pastor i va estar a algunes parròquies de l'Oest del país, on va dur a terme una destacada tasca, especialment important a favor dels nens desheretats, quan cap llei ni servei social els emparava. D'ell el seu nebot ha dit que va ser tota la seva vida un gran lluitador, a la recerca de la justícia i de la fraternitat entre els homes. Durant la primera Guerra Mundial va ser enviat a un hospital militar de Pau, però ell, que als seus 40 anys s'ho podria haver estalviat, no va parar fins que el van enviar al front, on creia que podia ajudar més als altres com a capellà de la tropa.

Abans havia fundat un periòdic, "La fraternité", al 1904, que després de la gran Guerra es diria "La Concorde", des d'on combatia, lluny de tota ideologia política, pel bé i la justícia. Aquest diari, malgrat la seva divulgació mes aviat rural i popular es publicà durant més de 50 anys i des de les seves pàgines, especialment les editorials, lluitava per la dignitat dels homes. Els horrors de la guerra el van portar a escriure una novel.la de caire alegòric, Le plus grand amour on feia aparèixer Crist a les trinxeres i als pobles bombardejats. Igualment va ser un escriptor muntanyenc important. Les seves col.laboracions a les revistes de muntanya (Bulletin Pyrénéen, La Montagne, Pyrénées) són molt nombroses, però la seva gran obra va ser la monografia sobre el Balaitus. El llibre Un grand pic. Marmuré ou Balaitous és una obra importantíssima, sensacional per alguns, que per modèstia probablement, no va voler firmar. A més a més la seva col.laboració va ser fonamental en les altres dues obres englobades sota el nom Au pays des isards, on recullen dues travessies fetes per tots els germans els estius de 1902 i de 1903 pel Pirineu Central. Com a germà gran era l'ànima del grup i l'autoritat indiscutida. Organitzador metòdic i meticulós, dirigia les ascensions de l'equip.

L'Henri va ser un advocat a Oloron-Sainte-Marie i després a Pau, on va dur molts afers davant els tribunals, encara que mai no es va fer ric, perquè defensava a la gent per la seva consciència i no pels seus diners. Potser era el menys atlètic de tots els germans, però era la rialla del grup, el qui animava els bivacs o els focs de camp i donava moral quan calia.

L'Albert, nascut al 1879, prim i flexible, era el més resistent i àgil de tots ells. Bon escalador, era el qui que passava al davant en els passos difícils. Va dirigir als seus germans en la famosa ascensió a l'Espatlla de l'Aneto, en l'escalada de la cresta oriental dels Cabrioules i en l'ascensió al Bachimala. Amb predilecció pel Midi d'Ossau, havia fet del Petit Pic la seva punta favorita, assolida per diverses vies. Al 1900 va fer una dura anada al Mont Perdut en solitari en tres dies. També amb algunes anades als Alps, havia obert una via entre el cim de la Tour Noir i la gelera de les Ametistes. D'ell l'Alphonse Meillon deia que practicava un muntanyisme fulminant, gairebé compulssiu. Una bona mostra d'això és la seva primera anada al pic d' Anie. Tenia ja divuit anys i per una sèrie de circumstàncies no havia pogut assolir l'Anie, quan tots els seus germans ja l'havien fet. El Setembre de 1897 decideix que això no pot durar més i surt un dia a l'una del migdia d'Osse, en poc més de tres hores i mitja es planta al cim i a tres quarts de nou torna a casa, on encara pot sopar amb la família. El mateix Alphonse Meillon diu que era un sensitiu, però alhora una ànima robusta. La natura li despertava unes emocions molt intenses i "tenia un sentiment agut de l'esplendor de les coses". Amb evidents dots d'artista, era el fotògraf del grup. Va estudiar a Ginebra i va fer de pastor durant tota la seva vida. Predicava sovint a l'Alt Aragó la seva fe, que vivia amb especial intensitat. Per ell les ascensions als cims i els esforços físics que feia a la muntanya eren una escola per educar virilment la força de voluntat i per acostar-se al Déu creador, glorificant les seves meravelles. Tenia 4 fills i en els últims anys de la seva vida la malaltia el va impedir anar a la muntanya amb els germans. Es va fer construir un xalet a Peyranère, prop de Somport, on passava els estius prop de la muntanya. Va ser el primer germà en morir l'any 1929.

L'Edouard era el més alt i fort, i per això tenia sempre el plaer de portar la motxilla més grossa i pesant. Era un muntanyenc complet, però que no va actuar com un solitari, sinó com a excel.lent gregari a favor del grup. Va ser enginyer i industrial, i malgrat el seu laicisme militant s'apuntava generosament a totes les causes nobles.

El Charles era el petit. Fort i vigorós va jugar al rugby com el George, i va ser també pastor, passant més de vint anys a les missions del Gabón.

Tots ells semblaven tallats pel mateix patró. Alts i forts, el més baix mesurava 1,80 centímetres, posseïen una resistència notable al cansament i cap penalitat ni esforç els espantava.

Formaven un equip llegendari, el nom de "les cinc frères", que es com varen voler ésser coneguts i així van firmar els seus llibres, ho diu tot, i s'avenien entre ells moltíssim. Era compartida la seva afició per la muntanya i el seu amor al Pirineu. Amb un cert sentit de clan, la felicitat esdevenia completa si podien sortir en comú, sense cap absència.

Des d'infants havien fet nombroses ascensions per tots els pics de la comarca, fins i tot alguns d'ells ja coneixien el Balaitús, però és l'estiu de 1902 quan fan la seva gran primera excursió tots plegats. En deu dies aniran de l'Aneto a la Múnia, recorrent valls i cims, crestes i colls. L'any anterior el George ja portava l'idea de fer una travessia pel Pirineu Central amb els seus germans, i l'estiu de 1901 els va escriure una carta perquè es preparessin per la travessia que farien l'any vinent, a tota cresta pels cims més alts. Els diu "...si nosaltres volem fer alguna cosa superba, meravellosa, única, hem de tenir l'estòmac sòlid, el cor inflamat, el cap lúcid i la voluntat ferma, des d'avui." Aquella travessia va solidificar l'unió entre els germans i va ratificar aquell equip d'isards com equip ideal, malgrat les diferents edats i temperaments.

Surten el 7 d'Agost en bicicleta des del seu poblet de la vall d'Aspe fins Lourdes, carregats amb grandíssimes motxilles, des d'on agafaran el tren fins Bagneres de Luchon. A mitja tarda enfilen el camí de l'Hospice de France camí de l'Aneto, però abans d'arribar al Port de Benasc l'amenaça de pluja i el cansament els decideix a muntar el bivac. Diuen, "Contràriament a certs pireneistes audaços nosaltres no tenim `l'amor a la fatiga'. Tenim molt interès en conservar senceres les nostres forces i sobretot les facultats de sentir i admirar". Van ser sempre uns grans afeccionats als bivacs a l'alta muntanya, i amb els seus sacs de pell de be i una precària vela ideada pel George per protegir-se de la pluja, afrontaven les seves famoses nits russellianes als llocs més feréstecs.

L'endemà, al passar el port de Benasc, resten meravellats de la formidable panoràmica dels massís de la Maladeta. S'encaminen cap Aigualluts, i per la vall de Barrancs pugen per la seva gelera. La segueixen fins al capdamunt i, sota la paret, després d'estudiar-la detingudament, el George s'hi enfila per una canal fins la cresta, on després d'uns quants equil.libris es planta a la bretxa de Tempestats. Crida als seus germans perquè no el segueixin, i mentre aquests, guiats per l'Albert contornegen per la gelera i aresta de Barrancs, arriben a l'Espatlla de l'Aneto, ell hi fa cap a tota cresta, decantant-se pel sud. Amb aquesta senzillesa i normalitat han obert una nova via i han fet una primera a un cim verge, que si no estigués sota l'Aneto, seria molt més respectat. En un moment es planten per la cresta a l'Aneto. Amb aquesta ascensió han obert una primera, però potser el més destacable és que han fet la seva gran primera com a colla. De germans han passat a ser un ferm equip de muntanynecs: "Allí fou on s'afirmà per primera vegada, en les regions glaciars, la nostra dolça i forta solidaritat fraternal."

El dia és esplèndid, l'atmosfera puríssima amb un sol lluent en un cel blau sense cap boira que enterboleixi l'horitzó i el panorama que es divisa espatarrant. Amb gran sensibilitat els seus pensaments van vers Déu i les seves creacions, infinitament superiors a les dels homes. Diuen, "Hom se sent envait per l'aprehensió de l'immensitat, de l'infinit. D'un salt, l'ànima s'eleva vers Déu. Un sent amb força que entre les creacions humanes i les creacions de la Natura existeix l'abisme que en totes les coses, separa l'humà del diví. El pensament s'atura, glaçat d'impotència; l'ull contempla, l'ànima embriagada s'exalta".

Fan un fresc bivac al cim i l'endemà, abans de marxar, escriuen unes breus anotacions al llibre registre, que si no haguessin estat rossegades per les rates, serien un autèntic catecisme del seu pireneisme, pel què es pot intuir.

Al passar pel Pas de Mahoma llancen les seves pedres superficials perquè aquest mític pas recuperi la seva dificultat i prestigi. A tota cresta s'enfilen cap al pic de Corones i del Mig, i des del coll Maleït fan la Maladeta Oriental pel corredor. Per la gelera aconsegueixen la punta Occidental, des d'on baixen al forat de la Renclusa i Hospital de Benasc, on poden finalment reposar i refer-se després d'aquesta memorable jornada. Bivaquegen al començament de la vall de Remuñe, embadalits per la natura verge que hi troben.

L'endemà la sortida del sol els agafa remuntant la vall, fins prop de la cota 3.000. Mentres els altres descansen, dos dels germans s'arriben al Maupas, grimpant entre els blocs de la cresta. Reunits tots de nou ressegueixen la cresta fins la Punta Oriental del Cabrioules, i des d'allí a l'Occidental, desmentint Russell, qui considerava aquella curta i penjada cresta com infranquejable, i obrint alhora una nova primera. Bivaquejen prop del llac de Literola, restant encisats per l'ambient solitari de la raconada . "Regió d'una grandiosa magnificència. Imagineu un circ immens, dominat per dos gegants: el Perdiguero i el Cabrioules. Belles crestes l'encerclen per totes bandes. Els seus vessants estan recoberts de neus, d'on el sol, amb lentitud, es retira. Al mig, un llac estrany. Les seves aigües lletoses s'escolen en sordina vers la vall de Literola, per sota una congesta enclotada dins una canal."

Al dia següent es planten en una hora dalt del Perdiguero, gaudint d'una fabulosa panoràmica. Inauguren una nova via de descens per la paret S.O. fins la gelera, i d'allí segueixen cap al Portilló d'Oô i llac superior de Gias, on tornen a bivaquejar.

L'endemà s'enfilen al Gourgs Blancs, seguint les indicacions de Russell, i completen la jornada inaugurant la cresta que des del Port d'Aigües-Tortes s'alça fins la Punta del Sabre i Bachimala, i encara els queda temps per baixar a sopar a Plan.

Retornen a Viados amb la intenció d'enllaçar en una sola jornada Posets i Eristes, però al calibrar les dimensions d'aquelles muntanyes s'adonen del seu error i es decideixen per resseguir la cresta que des del coll d'Eriste s'alça fins el Posets, encara que el mal temps els obliga a anar directament al Posets i baixar corrents per la vall de la Clot, enmig de la tempesta.

A través del pas de Cavalls seguiran cap a Parzàn i Barrosa, circ que els impressiona especialment per la seva aridesa i solitud. Un atac directe a la Múnia posa fi amb tots els honors a aquesta esplèndida travessia, però la visió de tota la cadena calcària, especialment de les Tres Sorores, els deixa corpresos, i els decideix a repetir l'any vinent una travessia similar, per conèixer totes les muntanyes que hi ha fins al seu estimat Marmuré.

Així han clos la seva gran primera travessia junts, practicant un pireneisme dur i auster, passant gana i set, mullant-se al bivacs, però extraordinariament proper a la muntanya i a la natura. Han conegut unes muntanyes noves per a ells, obrint primeres i reconeixent llocs desconeguts.

L'agost de 1903 es tornen a posar en marxa, il.lusionats en repetir una travessia que tantes satisfaccions els procurà. No poden anar els cinc germans junts, perquè un està complint el servei militar i només els podrà acompanyar els dies de permís.

Surten de Luz i fan un primer bivac sota el llac Tourrat, vigilats per la ferrenya cara nord del pic Long, en aquell racó encara avui solitari del Pirineu. Seguint la cresta oberta per Brulle i de Monts es planten sense dificultats al pic Long, i passant pel Campbieil, van cap a Heas. Un bivac al circ d'Estaube, on es reagrupen amb el germà milicià, els retorna les alegries de l'any passat. L'endemà s'enfilen per la cara est de l'Astazú i el Marboré, d'on s'han d'acomiadar amb tristesa del germà que ha de tornar a la caserna de Pau. Els altres faran un remullat bivac al Marboré, sota una sensacional tempesta, passada enmig de rialles i bromes, amb un humor envejable.

L'endemà recorren les Tres Sorores, fent nit en una cabana de pastors al Coll de Gòriz. Visiten Añisclo, i com a tots el francesos aquesta contrada els impressiona especialment.

Seguiran cap a la bretxa de Roland i Tallon, superant les clavilles de Cotatuero. Al fons del circ de Gavarnie fan un bivac, per veure millor la gran cascada, però "per escapar també a un confort enemic de la nostre manera de ser".

A Gavarnie se'ls pot tornar a sumar el germà absent i remuntant la vall d'Osse s'enfilen cap al Tapou, Montferrat i Pique Longue, amb un gèlid bivac a la gruta Paradís. Seguint pel capdamunt de la vall del riu Ara faran un nou bivac al coll de Bramatuero, sota una altra tempesta.

Inexcusablement han de tornar cap a casa, però els sap greu no passar pel seu Balaitús estimat. La consulta del mapa els convenç que la ruta més directe passa pel mateix cim, i malgrat la inestabilitat atmosfèrica i el poc temps travessen en línia recta el massís, en comptes de vorejar-lo, i poden passar pel cim, arribant el diumenge a casa a l'hora justa. Amb melanconia i nostàlgia s'acomiaden d'unes muntanyes amb les que han establert uns lligams que mai ja no oblidaràn, però alhora contents de retornar a la llar amb la família.

Aquestes dues travessies les van fer amb un material extraordinàriament senzill i pesant. Portaven les motxilles reglamentàries de l'exèrcit, les sabatilles d'Oloron (començaven a aparèixer les botes amb sola d'ales de mosca) un sac de dormir de pell de xai, una vela per arrecerar-se de la pluja als bivacs i un llarg bastó de punta ferrada. Els piolets no els van incorporar fins uns anys més tard. Una pesada corda completava l'èquip, instrument que pràcticament mai utilitzaren en les seves ascensions. El menjar a cops era escadusser i més d'un dia s'havien quedat amb gana, penalitat que no els importava si un bon bivac ho compensava.

Recolliren aquestes travessies en dos volums, titulats Au pays des isards (En el país dels isards) en homenatge als isards, animals a qui consideraven els autèntics "professionals del pireneisme". Són uns volums on relaten el recorregut de les travessies, les anècdotes i les seves impressions. Encara que es poden llegir com a guies, ja que hi ha detallades descripcions de l'itinerari amb horaris molt precisos, s'han de llegir, més aviat, com autèntiques obres de literatura de muntanya, perquè saben transcendir la pura descripció tècnica del recorregut.

Els encapçalen amb una petita poesia, que si no és gaire modèlica en la rima i la mètrica, si que ho és per la professió de fe que hi ha:

A la muntanya

" Tu ens has vist néixer i créixer.
" Nosaltres et devem músculs i pulmons.
" Nosaltres et devem una cosa millor que aquesta:
" els entusiasmes, les alegries altes i pures,
" els record fortificants, la salut moral.
" Nosaltres t'estimem apassionadament
" com una amiga molt poderosa i molt bella;
" i nosaltres només tenim una ambició
" a l'explicar la nostra primera visita
" als Pirineus Centrals: fer-te estimar."

 

No estan firmats per cap del germans, sinó per tots ells, encara que se sap que el George tingué una intervenció més destacada en la redacció del primer. Potser sigui per això, o potser no, el cert és que hi ha una notable diferència entre el primer i el segon volum. L'inicial és molt més senzill, fresc, sincer i sensible que el segon, una mica més elaborat i ferragós. Les nombroses cites mostren com havien begut dels grans pioners, especialment Russell, i que havien llegit amb atenció l'enciclopedista Beraldi, i quan calia els esmenaven la plana, sense pedanteria però amb autoritat. També queda palesa la seva profunda cultura humanista i la seva alçada moral i religiosa. Es repeteixen les descripcions de les emocions produïdes per les meravelles de la natura, juntament amb les lloances a Déu per haver-les creat i donar-los els mitjans i la sensibilitat per a gaudir-ne.

Alhora expliquen amb naturalitat les bromes a la vora del foc, o com a un se li esquinça el pantaló pel cul i ha de demanar-li a una pastora que l'hi cusi, o com l'altre s'esclafa un dit per jugar amb massa delit amb les pedres d'una tartera.

Donen una preciosa informació sobre el Pirineu d'aquelles èpoques, amb més presència humana a les alçades que avui, amb molts pastors que acollien als pocs excursionistes, amb descripció de la gana que es passava als poblets perduts de les valls, o com la neu senyorejava els cims molt més que en l'actualitat.

Per a alguns autors aquests dos volums, especialment el primer, són dels que honoren qualsevol literatura de muntanya en el seu nivell més alt. El perfecte equil.libri entre les descripcions tècniques i les sensacions obtingudes, la frescor, senzillesa i tendre lirisme, una religiositat sincera i pregona, però exempta de tot fanatisme, i un amor desmesurat per la muntanya conformen unes peces inoblidables. Demostren plenament que han sabut copsar l'esperit de la cadena com pocs.

 ALTRES ASCENSIONS

A partir d'aquell estiu els esdeveniments de la vida no els permeté tornar a realitzar travessies tots plegats, però no deixaren d'anar a la muntanya quan podien, recorrent tot tipus de muntanyes, especialment al Pirineu Central.

Al 1906, al Midi d'Ossau, el Charles i l'Edouard farien tres intents per aconseguir directament la Fourche, per la seva cara nordoest. Gesta notable, precursora del pireneisme que vindria.

També feren algunes escapades als Alps. El Charles, l'estiu de 1902, fa una ascensió al Montblanc sense guies amb dos amics. Tot i reconeixent la magnificència d'aquelles muntanyes, recorda amb certa nostàlgia l'ascensió d'un mes abans a l'Aneto, on va gaudir d'una solitud i un ambient ferèstec que no trobà a les muntanyes alpines. Al 1909 el George fa una escapada cap la Grand Casse, Gôuter i la Meije, amb molt mal temps. El 1912, acompanyat aquest cop pel Charles i l'Edouard hi torna, fent via un altre cop vers la Meije i el Montblanc. Al 1914 el mateix George faria un llarg viatge circular per Suissa i Itàlia, visitant les seves ciutats.

Les obligacions pastorals o professionals els allunyen dels Pirineus, i la família que va creixent els deixa cada cop menys temps lliure per anar a la muntanya però quan poden hi tornen, per pujar a aquells cims que tan estimen.

L'estiu de 1921 fan una travessia per l'Aran-Pallars, terres que no coneixien, restant entusiasmats de la seva riquesa lacustre.

El George, l'Henri i l'Albert, amb altres companys més joves i audaços, recorren els circs de Saboredo, Colomers, Sant Maurici, Colomina, Sant Nicolau i Travessany. L'ascensió als Encantats per la canal central els diverteix, i la del Peguera per la canal nord els recorda al Pallas.

L'Agost de 1923 hi tornen per conèixer millor aquell país meravellós. Per Valarties i l'Estany de Mar fan un atac al Besiverri nord, i mentre que l'Henri i l'Edouard continuen per la bretxa Peyta, el George i el Charles el volen aconseguir per la paret nord, però un pas difícil els fa retirar, perquè recorden que entre tots dos tenen vuit fills, i s'estimen més ser prudents. Des de la bretxa Peyta i per l'aresta oriental aconsegueixen el cim a les set de la tarda. L'endemà al cim del Montardo hi romanen tres hores, gaudint d'un dels "panorames més harmoniosos del Pirineu". L'ascensió del Besiverri Sud, Central i Comaloformo per la seva aresta oriental clou aquella travessia, on han descobert uns paratges amb una quantitat d'estanys d'altíssima qualitat que els ha entusiasmat. A la Restanca xerren llargament amb els enginyers de la "Productora de Fuerzas Motrices", que inicien els treballs de connexió de tots aquells llacs. La seva reflexió sobre els brutals canvis que patiran aquells paratges és d'un gran realisme, amb la lògica nostàlgia: "Crisis de transició pels nostres estimats llacs pirinencs. Ells passen de l'era natural a l'era industrial. Sobre les seves ribes encantadores hom parla menys de lirisme que d'utilitarisme".

Amb això mai obliden el Pirineu Central. L'agost de 1930 el George i el Charles, acompanyats de tres nebots, tornen a recòrrer les valls i pics de Cregüenya, Llosars, Corones, Russell, recordant la primera travessia amb tots els germans.

Le Bondidier, recolzat per Beraldi, proposa al 1930 batejar l'Espatlla de l'Aneto com el "Cap des cinc Frères", en record i homenatge de la seva primera, però aquesta proposta no cualla a Espanya.

El nou de setembre de 1931 es reuneixen els germans supervivents en aquest cim, amb un record emocionadíssim però serè per l'Albert, que acabava de morir.

Però va ser el Balaitús el seu cim predilecte, que van fer una mica seu com anys abans havia fet Russell amb el Vignemale. Malgrat no construir-se coves, en els quinze primers anys del segle el van recórrer per totes bandes, obrint algunes rutes que esdevindrien grans clàssiques. Un cop el Charles, recollint un sentiment segurament compartit per tots, va escriure sobre el seu estimat Marmuré: "De tots els pics que jo he escalat amb més delit, des de la vall d'Aspe a la vall d'Aran, el Balaitouse és el que m'ha donat les més pures satisfaccions", fet gens estrany en una muntanya tan rica i complexa, que per ella sola ja forma un petit massís complet. Les diverses vies d'ascensió, les agulles i crestes, valls i estanys, vires i vies, conformen un món complet en ell mateix, prou atractiu per a qualsevol pirineista. A més a més, antecedents familiars els lligaven de manera especial amb aquesta muntanya, apart de les més properes raons de veinatge. El George li va dedicar una monografia sensacional per testimoniar-li la seva admiració i amor.

Aquesta obra, titulada simplement Un grand pic. Marmuré ou Balaïtous (Le massif de Balaytouse) va ser escrita pel George, encara que ell no va voler firmar-la, sinó que va posar, "Un dels cinc".

El George va escriure el llibre de la seva vida amb aquesta obra. Comença amb una frase que és tota una professió de fe, "Marmuré, quin pic ha estat més estimat que tu?", i com diu Saint Saud al prefaci, talment com si fos un cirurgià amb el seu bisturí, aconsegueix extreure l'ànima d'aquesta muntanya, cosa que mai no aconseguiria cap cirurgià.

El llibre està dividit en quatre capítols i una part introductòria. A l'introducció passa revista a tots els treballs anteriors i a l'espinosa qüestió toponímica, estudiant l'evolució dels noms d'aquella muntanya. En la primera part descriu les vies d'accés i aproximació, amb un capítol dedicat a cada vall, fent un repàs exhaustiu de tots els recorreguts,(per exemple, descriu dotze rutes per anar a Respumoso) amb la seva història i primeres ascensions. A la segona part, titulada El vell Balaitous, fa la descripció dels tres itineraris històrics, això és, "La gran Diagonal", "La gelera de les Neous" i "La bretxa Latour".

La tercera part l'anomena La nova joventut del pic i comença preguntant-se sobre el gran enigma irresolt d'aquest cim, per on haurien fet la primera Peytier i Hosard, avançant la seva tesi. La quarta part, Al cim. Diàleg de morts i vius és una divertida conversació imaginaria de tots el grans i petits personatges relacionats d'una manera o una altra amb la muntanya. Fet d'una manera imaginativa i original, és una excusa per a fer un ràpid retrat d'ells. Potser al ser una part més creativa no és la més ben resolta, però certament és molt insòlita i divertida.

Es una monografia prodigiosa, on fa un buidat de llibres, revistes i papers exhaustiu, a més d'aportar per primer cop multitud de comunicacions personals originals. Cada pedra, cresta o coll, accident geogràfic o bellesa natural té una llarguíssima història al darrera que ell ha sabut trobar i explicar amb amenitat, com altres han fet amb el Cerví o la Meije. No es limita a ser una rata de biblioteca, sinó que amb les cartes que escriu a muntanyencs en actiu, estableix per primer cop la història de muntanyes com els Frondellas o les crestes de Diables o Costerillou. Es un treball d'un nivell científic i històric impressionant, fet amb un mètode cartesià modèlic. Però tot això no conforma una aburrida història enciclopedista. Les anècdotes intercalades, les experiències personals, les descripcions viscudes, fan que es puguin utilitzar com a guia i que neixi un desig incontrolable d'anar a recórrer aquelles rutes, perquè la passió de l'autor fa intuir que són quelcom extraordinari. Treball vibrant i que deixa el llistó de l'erudició muntanyenca altíssim.

Durant més de deu anys exploraran a fons aquell petit massís, contribuint enormement al seu coneixement. Ressegueixen la cresta de Costerillou, descobrint vertiginoses vires horitzontals que els permet evitar la Torre i anar de l'agulla d'Ussel al Gran Pic. El 1913 aconsegueixen fer la primera a la Torre de Costerillou, potser la seva ruta més difícil. El nom de Torre George Cadier per aquesta agulla en el seu record tampoc cuallaria.

A la cara sud del Balaitous el Charles i l'Edouard inauguraran una xemeneia, i també faran escalades per la muralla de Batcrabere. La primera ascensió a la punta que hi ha sobre la Bretxa Latour i els Frondellas, coneguda com pic Anònim o Cadier, serà una altra fita en la seva constant recerca pel massís.

  ESCALADORS O EXCURSIONISTES?

 Respecte a la seva qualificació tècnica com a muntanyencs cal dir que ells se sentien escaladors i no mers excursionistes. Potser avui aquesta afirmació no seria del tot exacte, però en el seu temps només els escaladors feien els recorreguts que ells seguien, malgrat que als ulls actuals ni la tècnica ni la dificultat els faria mereixedors de la qualificació d'escaladors.

El George, en un bonic escrit , assenyala que tenien un rebuig gairebé instintiu per l'ús de la corda i els mitjans artificials. De fet, llevat d'un descens de la bretxa de Tempestats, sembla gairebé segur que mai l'utilitzaren, i és ben significativa la foto de l'Edouard abans d'encarar-se a la difícil Torre de Costerillou, amb la corda al voltant del cos i no lligat a ella, com en l'actualitat fan la majoria de persones en aquest pas.

Al fer una anàl.lisis molt realista i gens immobilista de l'evolució de la mentalitat d'aquells que van a la muntanya, assenyala que, afortunadament, el pirineisme té una història fecunda perquè les diferents generacions no s'han limitat a repetir mecanicamente les mateixes rutes i ascensions, amb la mateixa tècnica i manera de pensar. Hi ha hagut una sèrie de personatges genials que han aportat noves raons, nous aires i un nou esperit a cada època. El pirineisme ha seguit una evolució natural que l'ha anat enriquint.

Anima als joves escaladors acrobàtics a seguir el seu camí endavant, amb només dos advertiments: que la seva passió no els faci perdre el seny i que per sobre de tot no perdin "el sentit de la bellesa de les coses", això és, que la tècnica no domini l'esperit, que la gimnàsia dels nous atletes de la muntanya no oculti la natura ni la seva pròpia personalitat. Acaba amb un paràgraf antològic: "L'essencial és tenir confiança en el futur, confiança en l'home, criatura de Déu; l'essencial és que els pigmeus que som esdevinguem ànimes grans. Per la seva sensibilitat un Russell, un Schrader foren més grans que els pics que porten el seu nom".

L'edat els anà allunyant de la muntanya, i anaren envellint voltats de l'amor familiar. Però ells ja havien plantat la seva llavor, i moltes generacions de muntanyencs farien germinar sense estridències, amb la seva manera d'anar a la muntanya, el llegat d'aquests humanistes de l'alta muntanya a la història del pirineisme.

BIBLIOGRAFIA

- Un des cinc frères, Au pays des isards, Trilogia.

- 1èr volum: Un grand pic. Marmuré ou Balaïtous. Prefaci del Comte Saint Saud.

- 2on volum: De l'Aneto a la Múnia, subtítol par les pics de 3.100 metres. Prefaci d'Henry Russell

- 3èr volum: Du pic Long au Balaïtous, subtítol par les pics de 3100 metres. Prefaci de Franz Schrader.

S.D. de la primera edició. Nomès sabem que el 2on i 3er volum s'editaren en un sol llibre.

Reedició a Pau al 1968 per "Les amis du Livre Pyrénéen" dels volums 2on i 3er. 136 pàg. Amb mapa i fotos. Textes de presentació d'Henri-Albert Cadier, Henri Mabille, Jean Cazayus, Jean i Pierre Ravier i Raimond Ritter.

Reedició del 1er volum al 1969 pels mateixos. 156 pàgs.

 - Cadier, George. "Lacs pyrénéens", La montagne, 1924, pàg.145.

- Cadier, George. Bulletin Pyrénéen, 1922, nº103.

- Cadier, George. "Sur la faîte des Pyrénées", Bulletin Pyrénéen, 1931, pàgs.257-262.

- Els supervivents. "Sur le cap des cinc frères: Evocation", Bulletin Pyrénéen, 1931, pàgs.431-435.

- Cadier, George. "Le pyreneisme des sommets evolué", Bulletin Pyrénéen, 1932, pàgs.2-8.

- Cadier, George. "Un massif rare: Los Alanos", Bulletin Pyrénéen, 1954, pàg.311

- Cadier, Albert. Vallée d'Aspe, s.d.(possible reedició moderna)

- Cadier, Henri. Georges Cadier (1874-1952), La Boisardiere, Montcautant (Deux Sevres), 1956, 82 pàgns.

- Dtor. Fauyon. "En souvenir. George Cadier", Bulletin Pyrénéen, 1953, pàg.117

- Meillon, Alphonse. "Albert Cadier (1879-1929) et la montagne", Bulletin Pyrénéen, 1929, pàg.131.