Donant un cop d'ull a les dades de la FEEC relatives al nombre d'entitats federades s'evidencia una tendència constant cap al creixement. Agafant només els darrers 15 anys es constata que l'any 1984 hi havia 204 entitats federades mentre que l'any 1999 eren 294 les entitats federades. Josep Iglèsies, a la seva obra Enciclopèdia de l'Excursionisme, ens diu que al 1936 hi havia 236 entitats registrades, però que els grups excursionistes efectius molt probablement superaven els 300, mentre que el 1940, desprès de la guerra civil només sobrevivien 20 entitats i el 1950 al voltant de 60 entitats estaven legalment constituïdes. A la mateixa obra assenyala que aquesta proliferació d'entitats va ser amb tota seguretat una de les raons per les que l'excursionisme català va sobreviure a la guerra civil i al règim de la dictadura.

Es reconegut per nombrosos estudiosos que els catalans en general son individualistes, poc gregaris i amb dificultats per agrupar-se en grans col·lectivitats, llevat d'algunes excepcions. L'existència d'un nombre tan alt d'entitats excursionistes confirma això, alhora que referma la vitalitat de la societat civil i de l'associacionisme català. A més a més aquesta multiplicitat d'entitats pot significar una millor eina d'apropament a col·lectius diferenciats i un bon sistema per arribar a tots els racons de la geografia estenent la tasca de l'excursionisme per simple capilaritat.

Però darrera d'aquesta primera anàlisis general s'en poden fer altres més precises i alhora més preocupants. Per una banda es constata que el nombre de persones federades en els darrers 15 anys no ha variat substancialment i ha oscil·lat entre els 10.000 i els 13.000 membres segons els anys. El nombre d'associats a les entitats tampoc ha variat significativament. Segons dades facilitades per les entitats sense cap verificació el 1990 eren 47.601 les persones eren sòcies d'entitats mentre que el 1998 eren 52.400 persones els associats a les entitats excursionistes. Tot això sense tenir en compte el nombre de grups, colles o altres formes d'associacions no federades o bé practicants de l'excursionisme no integrats en cap centre excursionista (que han augmentat espectacularment en els darrers 15 anys) el que faria variar de ben segur aquestes dades de manera molt important.

Així, sense un augment significatiu d'associats ni de federats si que es constata un augment molt important d'entitats. D'entrada això evidencia que a més entitats no hi ha un augment proporcional de més socis, que el promig de membres per entitat cada cop és més baix i que per una altra banda cada vegada hi ha més gent que surt a la muntanya sense estar associada ni federada. En un moment en que més d'una entitat té serioses dificultats de projecció futura per manca de renovació de socis, quan l'aplicació de la Llei d'Arrendaments Urbans està creant problemes molt seriosos a algunes entitats en relació als lloguers dels locals social, sembla que sigui més fàcil de crear-ne una de nova que integrar-se en una existent per revitalitzar-la. Això porta a pensar que algunes entitats son potser poc acollidores o poc sensibles a noves tendències i estils.

Les causes d'aquest fenòmen son enormement complexes, però és ben evident que un creixement d'entitats sense el proporcional creixement de membres porta a un afebliment global de les mateixes, a una dispersió i duplicació d'esforços, a una manteniment d'estructures burocràtiques (secretaries), locals, revistes i butlletins i altres infrastructures d'un notable cost econòmic que es multiplica exponencialment i que no reverteix en un servei de qualitat pels socis. ¿Els recursos existents gestionats mancomunalment no podrien donar lloc a una millor xarxa de refugis, a una millor qualitat en els serveis o cobertura en les prestacions de la llicència federativa, a més bones revistes de muntanya en català o a uns millors locals socials, per exemple?

No és difícil constatar que l'existència d'un gran nombre d'entitats excursionistes, malgrat unes innegables bondats socials, suposa una minva important de la força del moviment i des del punt de vista econòmic és clarament ineficient. De tot això es desprèn la necessitat d'encetar un debat al respecte. Cal plantejar-se quines son i han de ser les vies associatives de futur de l'excursionisme català, en un moment d'importants transformacions socials i intrínseques del mateix excursionisme, on es constata un cert allunyament d'un ampli espectre de practicants de la muntanya dels centres excursionistes tradicional i de la federació, partint de la base que els escassos recursos econòmics que disposa l'excursionisme català haurien de tenir una utilització més eficient. Cal parlar potser de fusions entre entitats? Cal restringir les facilitats que en l'actualitat dona l'Estatut de la FEEC per la creació de noves entitats? (Eduard Padrós de Palacios, president de la delegació catalana de la FEM, va declarar el febrer de 1957 que durant el seu mandat de 478 peticions de creació de noves entitats només s'acceptaren 7) Cal arribar a acords per compartir serveis, espais o recursos entre entitats i abaratir els costos? Cal plantejar una potenciació de la Federació? Les vies de futur estan obertes i han de ser objecte d'un debat seré i desapassionat, fugint dels personalismes que a cops han fet molt de mal a mes d'una entitat. Començant per la Federació però seguint pels centres grans i els més petits, dels més antics als més moderns i per tots els excursionistes, cal racionalitzar aquesta estructura associativa per fer-la més eficient i més eficaç per la comunitat excursionista catalana. Amb valentia, fermesa, generositat i alhora sense perdre la perspectiva s'ha d'encarar el futur. Aquest és també un dels reptes de l'excursionisme català.