Fins aquí hem fet una primera aproximació quantitativa a l’univers actual de les entitats excursionistes. Tanmateix les xifres cal prendre-les amb cura i saber-les interpretar correctament. El nº de socis declarats per les entitats poden no ser exactes, ja que habitualment moltes entitats declaren menys socis dels existents, pel que les xifres reals son mes altes. També cal assenyalar que existeixen moltes colles, grups i altres col.lectius que practiquen l’excursionisme i que no estan federades, pel que les dades reals de practicants serien superiors.
En una primera aproximació és del tot evident el clar creixement del nº d’entitats, també del nº de socis i de federats d’aquests darrers 10 anys. Tantes entitats fa que la mitjana de socis siguis baixa, i per tant provoca un afebliment i atomització dels centres. El promig és de 180 socis per centre, però cal parar atenció al fet que més del 80 % d’entitats té menys de 250 socis i que només 5 superen els 1.000 socis. En canvi aquesta dispersió possibilitat que a la majoria de municipis sigui possible trobar-hi com a mínim una entitat.

També es interessant constatar l’evolució de les entitats. Des del 1984 de promig cada any es creen unes 5 entitats noves. Sovint aquestes noves entitats responen a canvis demogràfics. Així entitats ubicades en pobles, barris o ciutats que han augmentat la demografia han crescut en socis (p.e. Terrassa, Sabadell i Sant Cugat) i nous centres, mentre que en altres llocs han anat minvant el nºde socis ( de les 20 entitats amb + socis només 2 són de Barcelona). Són dades per reflexionar-hi profundament.

Però potser allò més interessant és intentar analitzar l’estat actual de les entitats, les seves preocupacions i reptes de futur. Per fer-ho hem demanat a unes quantes entitats excursionistes que ens responguessin un qüestionari i així saber la seva opinió. Hem buscat entitats ben diferents: entitats joves i altres centenàries, grans i altres petites, de ciutat i altres de barris o pobles, clàssiques i d’altres de mentalitat més moderna.

Diagnòstic i situació actual de les entitats

La situació actual de les entitats és molt diversa. Per una banda hi ha més entitats i socis que mai, algunes amb una vida social molt activa i altres més minsa. El caràcter i activitats de les entitats s’ha anat transformant i encara que les realitats són diferents, no es fa difícil detectar alguns problemes de fons comuns. Segons Enric Nosas, president del CEC, el primer problema de les entitats és de viabilitat econòmica. Mantenir els costos de locals socials i personal sense la participació del voluntariat com anys enrera provoca un augment important de despeses fixes. A més a més d’aquestes dificultats materials, des de la Colla Excursionista La Senyera el seu president Josep Segura assenyala la importància del relleu generacional en les tasques directives per poder garantir la continuïtat. Joan Tiron, president de la UEC Tortosa hi afegeix que per les entitats perifèriques l’allunyament del Cap i Casal és un problema important, i això ha quedat en evidència amb els darrers cursos de monitors i iniciadors. Potser el diagnòstic de Francesc Sanahuja, president del Centre Excursionista de Gracia (CEG), seria el més complet i compartit amb diferents matisos per la majoria d’entitats: problemes en la gestió diària del club, organització i difusió d’activitats, implicació dels socis, coordinació amb les institucions, competència d’agències, empreses i institucions. Des de l’Associació Excursionista i Ecologista Cordada assenyalen també com a problema la manca de reconeixement social del paper de les entitats i des del C.Excta d’Olot hi afegeixen que l’excés de reglamentació actual de les activitats de muntanya comporta una càrrega de responsabilitat vers els centres i els vocals a cops difícil d’assumir.
Així que sembla força comuna entre moltes entitats la preocupació actual per la viabilitat econòmica i el relleu generacional, les normatives administratives i saber trobar un nou rol social en el context actual.

Aquesta preocupació per la incorporació de les noves generacions cal matisar-la. Sovint se sent dir que el jovent no es vol vincular amb el món associatiu, que prefereix sortir per lliure a la muntanya, i que si no fos per l’obligatorietat de ser soci d’una entitat per poder treure la tarja de federat, molt joves no es farien mai socis d’un centre. Aquest és un problema real que es reconeix des de molts clubs. Des de la Senyera matisen que si que es volen vincular, però no amb la força i dedicació que caldria. Jordi Gironés, de la Secció Excursionista de l’Ateneu Santjustenc (Seas) opina tot el contrari: “els joves no s’involucren en els càrrecs i feines. Sols participen en les activitats que els interessen.” . Segons l’Enric Nosas (Cec) “els joves majoritàriament només es vinculen a una entitat si obtenen quelcom a canvi o si per practicar un tipus d’activitat que els agradi molt ho necessitin, però per practicar una activitat de muntanya no senten necessitat de ser d’un club”. Per contra, segons Quim Sicilia, del Club Muntanyenc Sant Cugat (CMSC): “Els joves si que es volen vincular a una entitat. L’educació en valors i en el lleure n’és un viu exponent del gran potencial que tenim.” Francesc Sanahuja (CEG) té el mateix parer “Crec que si sabem oferir a les noves generacions les nostres activitats de forma atractiva no tindran cap problema en estar vinculats.” Sembla que es pugui estar perdent el sentiment d’identitat i pertanyença a un centre, que tanta força havia tingut tradicionalment, però no estaria tan clar que els joves no vulguin associar-se, sinó que potser les seves demandes i inquietuds no troben resposta en algunes entitats i cal reformular la relació jovent-entitats.

El fet de les dificultats d’engrescar jovent en el si de les entitats ha fet revisar a moltes directives la realitat del voluntariat. Tradicionalment els centres funcionaven gràcies al treball benèvol dels seus socis. La creixent complexitat de gestió ja fa anys que ha portat a algunes entitats, especialment les més grans, a professionalitzar algunes tasques de gestió. Per l’Enric Nosas (Cec) “no hi ha dubte de la necessitat de professionalitzar diversos àmbits d’una entitat a partir d’una certa dimensió i també en funció de la quantitat i qualitat de les activitats que es vulguin dur a terme, encara que això té una forta incidència econòmica.” Per Jordi Gironés (Seas) cal matissar: “davant de la manca d’implicació del jovent caldrà professionalitzar algunes tasques, però evitant que això no faci canviar la línia de l’entitat”. Josep Segura (La Senyera) constata també que “cada cop costa més aconseguir voluntaris, però cada entitat ha de buscar el sistema que garanteixi el futur del seu club.” Poset qui millor ho sintetitza és Fèlix Massachs, del C.Excta. del Penedès: “el dia que s’acabi el treball benèvol en les entitats aquestes desapareixeran i seran les empreses professionals les que muntaran les activitats i competicions. Algunes tasques s’han de professionalitzar, però d’altres no, i cada entitat ha de buscar el seu equilibri.” En aquest tema sembla que hi ha un consens clar: cal professionalitzar algunes tasques, sempre que sigui possible trobar-hi finançament , i tendir cap a un sistema mixt (professional/voluntari) però dins d’un equilibri per no caure en una mera empresa de serveis que desvirtuï l’esperit de l’entitat.

Transformació de les entitats

Davant el fortíssims canvis socials, culturals, esportius i econòmics actuals, és del tot evident que les entitats, construïdes en un context molt diferent, han de fer un esforç de transformació i adaptació important. Joan Tiron (UEC Tortosa) no té por en trencar un tabú i parlar clarament “la nostra entitat ja fa temps que va deixar de ser excursionista i va passar a oferir activitats de muntanya”. Per Francesc Sanahuja (CEG) “les entitats han de prendre una línia de serveis amb un clar diferencial entre el soci integrat amb veu i vot i un altre soci que només vol gaudir dels serveis, òbviament amb un altre perfil, es a dir, amb una quota i capacitat de prendre decisions diferents.”. Des del CMSC sembla que també ho veuen de manera similar ja que “possiblement hi haurà dos tipus de demanda, l’associativa que s’incorpora al club i la de serveis, que utilitza puntualment alguna activitat.”, opinió compartida des del CE Olot “s’han de transformar en entitats de prestació de serveis, fomentant grups autònoms per sortir a la muntanya.”Des de Cordada s’afegeix un nou repte amb el compromís en la conservació de la natura “cal que les entitats reintepretin el seu paper social, no només organitzant activitats esportives, sinó esdevenint un referent social en temes de natura.” Per l’Enric Nosas (CEC) no cal canviar els objectius de fons, però si la forma de vendre’ls: “cal fer un esforç per donar un nou aire a l’excursionisme sense canviar-ne l’essència, però si la forma de presentar-ho. Cal trobar un nou llenguatge clar i atractiu pels nouvinguts”. Des de La Senyera assenyalen les grans possibilitats de les noves tecnologies per adaptar-se a les necessitats de la gent.

Línies de futur

Quines han de ser les línies de futur dels centres.? Com s’han de transformar els seus objectius clàssics per adaptar-se a les noves demandes socials? Per l’Enric Nosas (CEC), “...des del 1876 els canvis socials i les formes de practicar l’excursionisme no ha cessat d’evolucionar i només han seguit endavant les entitats que han estat capaces d’adaptar-se als canvis. La diferència entre abans i ara és la velocitat dels canvis i en la lentitud en la capacitat de reacció de les entitats.” Jordi Gironés (SEAS) creu que “el camí recorregut fins ara lligant l’excursionisme amb la cultura i el fer país hauria de seguir sent vàlid i caldria fomentar-ho.” Des de Cordada opinen que “ cal reintepretar el paper social de les entitats, que han d’organitzar tota mena de activitats esportives, però també esdevenir un referent social en la defensa de la natura.” I insisteixen en que cal treballar per trobar un nou lloc a la societat “cal assumir el paper de les entitats a la societat, ens hem de fer valer i ser reconegudes com un interlocutor socialment valorat.” Joan Tiron (Uec Tortosa), introdueix un matís, i assenyala que els centres excursionistes “...som entitats esportives i el nostre objectiu és la promoció esportiva de les activitats de muntanya.”. Els objectius fundacionals de l’excursionisme encara tenen un pes evident, però sembla imparable una clara evolució cap un excursionisme marcadament esportiu.

Col•laboració amb l’Administració

Entre moltes entitats hi ha una crítica força estesa cap a les Administracions Públiques. Per Francesc Sanahuja (CEG) hi ha una constatació molt clara: “si es valora la despesa que fan les institucions (en instalacions, subvencions...) per membre federat, es pot veure clarament la discriminació del nostre esport”. I Fèlix Massachs (C.E.Penedès) rebla aquest aspecte, “pel servei social que fan les entitats l’aportació de l’administració és minsa” També vol deixar patent “el nul pes que tenen les entitats en el procés d’elaboració de la legislació que afecta a les seves activitats o al medi i que són d’obligat compliment.” Des de Cordada assenyalen un matis: “és evident que no ajuden prou, però en bona part és per culpa de les mateixes entitats, que son extremadament individualistes i que son incapaces d’endegar iniciatives col•lectives que ens donin força front l’administració.” Des de la Senyera assenyalen “les peticions de subvencions són massa ferragoses, especialment per entitats petites.”i des del C.E.Olot afegeixen que “l’actual legislació complica molt l’existència de les entitats.”
El clam és generalitzat. Les administracions no ajuden a les entitats ni al col.lectiu excursionista, i quan treuen alguna llei o normativa habitualment ho fan sense cap negociació o consens amb els implicats, com ha passat amb el Decret sobre Activitats en el Medi, el pagament en els rescats de muntanya, normatives restrictives en zones de protecció, etc.
Varies entitats també assenyalen diverses crítiques cap a la Feec. Per Joan Tiron, malgrat una actuació globalment positiva “quien mucho abarca poco aprieta”. Per Cordada “la Feec no es capaç d’acabar amb l’atomització social i falta de cohesió interna i no és capaç de generar iniciatives comunes. Dedica massa esforços a la competició i a l’esport d’èlit i pocs a les necessitats globals. S’haurien d’invertir les energies. També cal un treball a fons per tal que les entitats ens sentim recolzades per la Feec i fer-la nostra, i no una mera oficina per gestionar llicències.” Enric Nosas, del CEC, adverteix del perill de caure en un excés de dirigisme que ofegui a les entitats.

Futur

En el moment actual, ens ha semblat important preguntar a les entitats per la seva visió de futur. Fèlix Masachs (C.E.Penedès) el veu amb optimisme “malgrat els entrebancs, perquè els excursionistes estem preparats per afrontar els reptes que puguin anar sorgint amb coratge i valentia.”. Francesc Sanahuja (CEG) també hi veu futur esperançador, però remarca que “sempre que es treballi amb qualitat i professionalitat, ja que la societat demana resultats”. Cordada també és optimista “ja que els nostres esports van a l’alça”. Pel CMSC la visió de futur és “d’optimisme de conjunt, però optimisme prudent”. Pel CEC el futur “està garantit si hi ha gent capaç de treballar i comprometre’s”. Josep Segura (la Senyera), també creu que “el futur no ens ha de fer cap por si sabem treballar conjuntament” Jordi Gironés (SEAS) veu un futur “força incert si no hi ha relleu generacional, encara que el camí seguit es bo.”

Conclussions

Fins aquí hem anat recollint alguns elements de reflexió sobre el present i futur de les entitats excursionistes. N’hi ha molts altres també importants (atomització, competència d’empreses, transformació ideològica, competició, etc) que ni tan sols s’han abordat. Si només ens fixem en les xifres aquest present i futur estaria assegurat, però si procurem fer un estudi més enllà dels guarismes, són evidents algunes dificultats i reptes. Tanmateix aquells que deien que les entitats estaven abocades a l’extinció s’ha demostrat que anaven ben errats. Les entitats han resistit, s’han creat de noves i fan veritables esforços per adaptar-se als nous temps. No sembla agosarat afirmar que estem en un clar procés de canvi, de transformació i evolució accelerada. És significatiu que totes les entitats que han col.laborat en aquesta enquesta veuen un futur esperançador. L’objectiu de la Redacció de Vèrtex al plantejar aquest article no ha estat donar receptes ni solucions, sinó obrir un debat, compartir experiències i buscar entre tots els camins per tal que les entitats excursionistes continuïn sent el pal de paller de l’excursionisme català en el segle XXI.