De totes les muntanyes del Valais, i probablement de tots els Alps, el Cervi és la més coneguda i emblemàtica. El seu aïllament i la seva extraordinària bellesa l'han fet el "cim exemplar" en paraules de Gaston Rebuffat. La història dels principals intents, les primeres ascensions i de les escalades més rellevants pels millors alpinistes de totes les èpoques és tan apassionant com l'ascensió per les seves parets i arestes.

Durant la segona meitat del segle XIX la conquesta dels cims principals dels Alps estava en el seu moment de més efervescència. Curiosament el Cerví restava estranyament oblidat, ja que la seva ascensió era considerada inaccessible. En aquells moments la tècnica d'escalada en roca era gairebé desconeguda i els guies només s'atrevien a afrontar els recorreguts glacials gràcies a la precària confiança que tenien en els piolets i destrals de gel. Per aquelles èpoques Zermatt era un llogarret perdut al fons d'una vall dels Alps i voltat de grans geleres que tenia uns 500 habitants i entre ells una trentena passaven per guies, però de fet cap d'ells s'atrevia a encarar-se amb l'ascensió d'aquell cim. Només l'aparició d'un personatge com Whymper va possibilitar que es duguessin a terme els primers intents.

Edward Whymper va fer durant l'estiu de 1860 el seu primer viatge als Alps. Visità Zermatt i en aquell moment el Cerví no li causà una emoció especial: "...pa de sucre elevat sobre una taula. El cap està inclinat de costat. Certament és grandiós, però no puc dir que sigui bell." Aquestes foren les seves primeres paraules respecte el Cerví. Per contra el veí Weisshorn el va deixar sense alè: "la més majestuosa muntanya de Suïssa." Malgrat l'atracció que el Weisshorn li va desvetllar, quan el seu compatriota Tyndall va fer-hi la primera ascensió va perdre repentinament l'interès per aquella muntanya i va concentrar tots els seus esforços en el Cerví. Va intentar contractar un guia de Zermatt per fer un primer intent, però cap es va atrevir a acompanyar-lo. Contrariat s'en va anar cap a Itàlia i contactà amb Jean-Antoine Carrel, guia de Valtournache que estava convençut que l'ascensió era possible. Junts van fer un primer intent per la banda italiana i assoliren la cota 3.855.

L'estiu de 1862 Whymper continuava obsessionat pel Cerví. Arribà a fer 5 intents, tots frustrats per motius aliens a les dificultats intrínseques de la via: mal temps, errors d'itinerari, mancança de guies o de material. Tots aquest intents es van fer pel costat italià, ja que Whymper considerava que la banda suïssa era "totalment impracticable." Durant l'estiu de 1864 faria un nou intent que gairebé acabà en tragèdia. Mentrestant Whymper continuava amb la seva frenètica carrera pels Alps i s'embutxacava primeres tan importants com la Barre des Ecrins, l'Aiguille Verte o les Grans Jorasses. L'estiu de 1865 Whymper estava decidit a ascendir el Cerví. Tenia 25 anys, estava pletòric de forces i una gran confiança i experiència. Probablement era un dels millors sino el millor alpinista del moment. Desprès de diverses incidències i problemes amb els companys i guies es formà a Zermatt per un cúmul de casualitats una amplia cordada: Whymper, Francis Douglas, mossèn Hudson, l'inexpert Hadow i com a guies Taugwalder pare i fill i Croz. Era un grup molt fort. A més a més de la gran experiència de Whymper, mossèn Hudson havia fet la primera ascensió a la Punta Dufour al Mont Rosa, la primera al Montblanc sense guies i la segona a la Verte. Francis Douglas només amb 19 anys tenia la primera a la Wellenkuppe, el Trifthorn o la primera travessa de l'Obergabelhorn. Croz era un dels guies amb més prestigi de l'època i el predilecte de Whymper i el seu historial era impressionant.

El 13 de juliol surten de Zermatt i assoleixen els 3.350 metres, on vivaquegen. El dia 14 s'anuncia un dia excel·lent. Es posen a caminar a les 3.40 de la matinada i a les 10 del matí ja estan a 4.300 m. A l'Espatlla s'encorden i continuen ascendint. La clau de l'ascensió rau en abandonar el fil de l'aresta i desviar-se cap a la cara nord per superar les dificultats i trobar el pas clau que els conduirà al cim. A la 1.40 es fa la primera petjada al cim del Cerví. Paral·lelament s'estava fent un intent pel vessant italià guiat per Carrel. Whymper patia que ja haguessin aconseguit el cim, però els italians encara no ho havien fet. Van estar-se durant un hora al cim, probablement l'hora més feliç en la vida de Whymper. Durant el descens fan també una sola cordada. En un pas el jove Hadow rellisca i en la seva caiguda s'emporta Croz, Hudson i Douglas, desapareixent els 4 cossos en les profunditats de la cara nord. Whymper i els Taugwalder es salven miraculosament degut al trencament de la corda. Aquest accident tingué un grandíssim ressò social i mediàtic. Va significar la fi de la carrera alpina de Whymper, la fi de l'època d'or de l'alpinisme victorià, però un esglaó mes en la conquesta de la muntanya.

Ja s'havia obert la primera via al Cerví i s'havia trencat el malefici de muntanya inaccessible. A partir de llavors s'anirien escalant i recorrent metòdicament tots els itineraris, sense deixar cap via per obrir. Cal destacar entre les primeres ascensions el recorregut de l'aresta italiana per Carrel i Bich només tres dies després de l'ascensió de Whymper. El 1898 te lloc la primera ascensió en solitari de l'aresta Hörnli per W.Paulcke i la primera hivernal d'aquesta aresta ja s'havia realitzat el 17 de març de 1882 per Victorino Sella i J.A.Carrel, J.B.Carrel i L.Carrel que estaven fent la travessa de les dues arestes principals i havien pujat per l'aresta de Lion. El 3 de setembre de 1879 l'excepcional alpinista A.F. Mummery, acompanyat per Burgener, Petrus i Gentianetta obren l'aresta de Zmutt, magnífic itinerari mixt El 1899 una cordada menada per Guido Rey, obre en descens l'aresta Furggen, per evitar els importants desploms que fins llavors havien impedit l'ascensió. Realment la primera ascensió d'aquesta aresta no es fa fins 1911 quan J.Carrel, J.Gaspard i M.Piacenza fan l'itinerari de pujada.

Les quatre grans arestes ja estaven obertes. Quedava llavors resoldre els problemes de les parets, especialment la primera ascensió a la cara nord. Fins ben entrat el segle XX l'alpinisme no estarà prou madur per encarar-se amb una ascensió d'aquesta envergadura. El 1923 hi ha un intent de Horeschowky i Piekielko i el 1928 Imbodeer i Mooser ho intenten de nou. Però no és fins el 1931 que els germans Schmid obriran la primera via a la cara nord del Cerví. Els 1.100 metres d'aquell vessant no havien estat desflorats i l'ascensió era cobejada pels mes prestigiosos alpinistes del moment. La roca dolenta, el glaç vidriós i preses invertides molt difícils de protegir, la caiguda continua de pedres i la manca de repises configuren un dificil coctel que ningú havia aconseguit resoldre. De sobte dos germans de Baviera, amb experiència només als Alps Calcaris i les Dolomites, totalment desconeguts als Alps Occidentals apareixen a Zermatt. Com que no disposen de prou diners per viatjar han vingut des de Munic en bicicleta! Passen per Zermatt sense dir res a ningú ni contractar cap guia, ja que queda fora de les seves possibilitats pecuniaries i especialment lluny de la seva mentalitat, i es dirigeixen al peu de la muntanya. Monten la seva tenda als 2.400 metres i estudien detingudament totes les possibilitats. La mitjanit del 30 de juliol es posen en marxa. Després de superar les dificultats sense grans problemes fan un bivac als 4.150 metres. L'endemà, dins una tempesta, aconsegueixen el cim del Cerví. Baixen com poden fins la cabana Solvay i resten dos dies bloquejats allí pel mal temps. A la primera aclarida baixen fins Zermatt i s'en tornen cap a casa en bicicleta. Així de discretament i de manera aparentment senzilla dos escaladors anònims han dut a terme una escalada excepcional, establint el que serà en endavant la clàssica de la nord del Cerví. Com va dir una revista de l'època:"veni, vidi, vinci".

Tot just 100 anys més tard de la primera ascensió l'alpinista Walter Bonatti obriria una nova via a la cara nord del Cerví. Entre els dies 18 i 22 de febrer de 1965 Bonatti traçarà un nou recorregut en solitari i en hivernal. Va ser una ascensió veritablement excepcional, de gran dificultat i que tingué un enorme impacte per diferents motius. Per una banda va enlluernar a tota la comunitat muntanyenca per la qualitat i compromis de l'ascensió, però alhora va significar l'adéu de Bonatti a l'alpinisme de punta, que es va despedir de les gran muntanyes amb una ascensió que ha entrat en el petit grup d'ascensions mítiques de la historia de l'alpinisme. Aquest comiat va representar un cert desafiament a la comunitat alpina, ja que Bonatti havia tingut algunes polèmiques importants que va voler resoldre de manera definitiva amb una ascensió inqüestionable.

Desprès de totes aquestes ascensions només restava obrir un itinerari en la difícil paret de la Nez de Zmutt. Entre el 14 i 17 de juliol de 1969 L.Cerruti i A.Cogna van obrir en aquesta paret una dificilíssin recorregut de 1.000 metres de desnivell excepcionalment difícil i compromès.

Però el Cerví ha tingut un extraordinari poder d'atracció per als alpinistes de totes les generacions i els més representatius han volgut deixar-hi la seva petja. Entre les ascensions més destacades es pot anomenar la via oberta per Patrick Gabarrou i Lionel Daudet, "Aux Amis Disparus" a la Nez de Zmutt, oberta l'estiu de 1992 o la via Piola-Steiner en el mateix pany de paret oberta el 1891.

El gran poder d'atracció del Cerví no s'esgota amb el pas dels anys. Des del més humil excursionista al més important alpinista senten el reclam d'aquesta muntanya excepcional i qualsevol d'ells ha sommiat amb almenys una ascensió al "més noble escull d'Europa" en paraules de Ruskin.