ESQUI D’ALÇADA. PELS TRES MILS DEL PIRINEU EN ESQUÍ DE MUNTANYA

L’esquí de muntanya és probablement un dels mitjans més enginyosos inventat per l’home per acostar-se al món de la muntanya hivernal, quan la neu ho cobreix tot i el camí esdevé feixuc. Posar-se unes fustes als peus i començar a caminar cap als cims sobre la neu, allunyant-se dels sorolls i convencions de la civilització, per submergir-se en un món blanc, gèlid i pur, és un dels somnis que per alguns muntanyencs no té parió.

Els Pirineus són unes muntanyes especialment dotades per la pràctica de l’esquí de muntanya. El seu relleu en general no és extrem, i si més no en els llocs més difícils sempre hi ha un coll o bretxa que permet el pas. Malgrat que la innivació no sempre està assegurada o és del tot regular, rar serà l’hivern on no es trobi neu en alguna muntanya o vall per calçar-se els esquís. També hi ha anys excepcionals, quan grans nevades deixen tota la cadena ben curulla de neu des del fons de les valls fins les puntes més altes. Llavors l’esquiador de muntanya pot dibuixar i traçar itineraris per arreu sense més limitació que la seva força i la seva tècnica, realitzant aquells recorreguts tants cops somniats i no realitzats.

Als Pirineus trobarem muntanyes de tots els caràcters i estils. Des de la suavitat dels relleus arrodonits del Pirineu oriental o de les valls més occidentals navarreses als pendents més verticals o esquerps del Pirineu Central. La varietat i riquesa pirinenca ens permet descobrir una muntanya o una vall sempre diferent que s’adigui al tipus de muntanya que ens agradi practicar.

Però una de les travesses o ascensions més preuades per tots els esquiadors són aquelles que menen cap als cims més alts. Els Pirineus són relativament modestos en relació a altres massissos muntanyencs, i els 3.404 metres de l’Aneto fan riure enfront les alçades dels Alps, els Andes o l’Himàlaia. Però com ha escrit un bon alpinista i millor escriptor, en François Labande, allunyat dels Pirineus i poc sospitós d’escombrar cap a casa, ... l’altitud no s’expressa només en mil·límetres de mercuri, es abans que res una cosa de l’esperit...
I amb aquest esperit els esquiadors de muntanya del Pirineu s’acosten a les alçades que superen la màgica cota dels tres mil metres. Totes les muntanyes plauen i agraden, però cada cop que s’encara l’espàtula dels esquís cap a un cim dels grans, un tres mil, es nota un formigueig especial, una emoció més gran.

Afrontar durant l’hivern o a començaments de primavera l’ascensió al Posets, al Vignemale, a l’Aneto o al Balaitus és quelcom diferent, i sempre es prepara amb una atenció especial. El fort desnivell del Posets des de Viados imposa sempre un respecte, i malgrat la magnificència del seu descens, potser un dels millors de tots els Pirineus, es creua en la fosca de matinada el Cinqueta d’Añes Cruces amb l’esperit una mica encongit pel que s’alça pel davant.

Endinsar-se per la gelera de les Neous cap a la base del Balaitus, per deixar els esquís a la rimaia sota la canal que cal grimpar sense badar fins assolir la punta d’un dels tres mil més occidental, és una de les més grans emocions que pot sentir un esquiador de muntanya al Pirineu.

Travessar el Portilló camí de l’Aneto, rarament sol, no per conegut deixa d’emocionar una mica. Es va cap al sostre del Pirineu i això sempre és una festa i malgrat el neguit per les condicions del Pas de Mahoma, el delit del descens cap Aigualluts no abandona el pensament.

Passar sota la paret nord de la Pique Longue del Vignemale, esguardar amb respecte el sempre ferreny couloir de Gaube, atansar-se a la gelera d’Ossoue i creuar per davant de les coves del comte Russell és travessar un llibre d’història del pirineisme on cada pedra, cada esquerda té un record al darrera.

Aquestes emocions només les donen els grans cims del Pirineu, aquells que sobrepassen la màgica cota dels tres mil metres.

Al costat d’aquests grans cims hi ha els que es coneixen com a tres mils menors, aquelles muntanyes que sobrepassen per pocs metres la cota màgica, però que també s’han d’afrontar amb respecte. Pujar a la Punta Alta des del Ventosa i Calvell és aparentment fàcil i ràpid, però no s’ha de menystenir mai la canal final o el descens cap a Comalesbienes, sempre intricat. I fer al final de primavera l’ascensió del Neouviella és també agraït i assequible, però molt de compte en relliscar en la cresta somital. L’ascensió al Vallhibierna des de Llauset és directe i còmode, però atenció amb el pas de cavall, on una relliscada seria irreparable.

Al costat d’aquestes muntanyes sortosament existeixen també els pics de tres mil metres desconeguts, aquells que han quedat fora dels circuits i les modes, on la solitud i el silenci estan garantits, però que tenen també la màgia de l’alçada.

Per què es fa tan poc la dreta pala de l’Estaragne? Perquè es exposada i rarament està en condicions, però quan l’esquiador expert, pacient i amatent de les condicions la pot ascendir i descendre, utilitzant tots els seus sentits i experiència, servarà en el seu record quelcom de molt especial.

Quantes traces es dibuixen cada hivern en les crestes del Lustou? Ben poques, i en canvi el seu recorregut per la vall de Rioumajou és un exercici de la intuïció.

La discreta intel·ligència del recorregut dels humils pics de Tapou i Milieu queda enfosquida per la força i la fama del proper Vignemale, però quina ascensió concedeix a qui els afronta!

I malgrat la seva anomenada, quants esquiadors s’atreveixen amb el Mont Perdut o el Marboré. La llarga aproximació i un relleu sempre compromès ho converteixen en empreses severes, però quina joia té qui els assoleix!

Els cims més alts del Pirineu tenen sempre quelcom d’especial. Acostumen a tenir els descensos més llargs, sovint són els que aguanten millor la neu fins a final de temporada, i sempre representen una pedra de toc en l’historial de l’esquiador de muntanya pirinencs abans d’encarar-se amb algun dels gegants alpins.

Pierre Dalloz, el sensible autor de l’Himne a l’Altitud va dir dues grans veritats: "Com totes les necessitats pregones de l'home, la de l'altitud és universal“ i "Qui ha conegut un cop l’altitud queda obsessionat per ella." Encara que ell pensava en els Alps i els cims de quatre mil metres, molts pirineistes podrien subscriure plenament aquests bells i savis pensaments.

Malgrat tot això seria un error encegar-se amb la màgia d’una xifra i oblidar la resta de cims que no tenen l’injustificat prestigi dels tres mil metres. Les muntanyes més altes són diferents, però la muntanya és una sola, i aquells que veritablement l’estimen no es fixen en la seva alçada, sinó en la seva bellesa.

Certament el descens del Garmo Negro cap a Panticosa és excitant, l’adrenalina recorre el cos en els flanqueixos del Molières sota el perill de l’allau, però quan l’esquiador aprofita una llevantada i ascendeix al Taga o al Balandrau gaudirà d’unes sensacions que cap tres mil li podrà donar. Recórrer els boscos nevats d’Ansó i Echo en el pic de l’hivern desvetllarà unes emocions que cap cim granític pot oferir. L’esquiador que s’atreveixi a marcar amb els seus esquis les dretes pales del Mauberme o Mont Valier, el que menys pensaran és en la cota de la muntanya que pugen, sinó en emprar tots els seus sentits i tècnica en no estimbar-se. I qui picat per la curiositat es decideixi a conèixer la geografia del Cotiella o el Turbón descobrirà uns paisatges que no trobarà mai al Pirineu Central.

L’alçada és una convenció que els humans ens hem donat en el nostre delit de classificar-ho i mesurar-ho tot, especialment la natura, en un va intent de dominar-la. La bellesa de les muntanyes no la trobarem a partir d’una determinada cota, sinó en l’espectacle de la natura i dins d’un mateix, i això l’esquiador de muntanya pirinenc no ho ha d’oblidar mai. És del tot absurda l’actual moda d’anar “tatxant” els cims de tres mil metres que algues persones han classificat en una llista per poder dir que s’han fet tots els tres mils dels Pirineus.

La muntanya no coneix de la vanitat humana i davant la bellesa de la natura i l’alta muntanya sembla ridícul el que s’arriba a fer per donar sortida a l’esperit competitiu d’alguns muntanyencs. L’atracció dels tres mil metres és molt forta i cada temporada s’ha de fer algunes visites al temple de l’alçada, però per sobre de tot s’ha de gaudir amb la natura hivernal, i això ho trobarem a qualsevol muntanya amb neu, amb una pala per traçar unes voltes maries i amb un horitzó per contemplar, i un dia poder dir com Nehru “Únicament sobre els cims de les muntanyes, lluny del brogit dels homes, es troba la pau i la felicitat."