1-. Introducció

2-. Antecendents històrics. Decobriment de les possibilitats turístiques de la muntanya catalana gràcies a l’excursionisme

3-. Què s’hauria d’entendre per turisme sostenible des de la perspectiva excursionista?

4-. La Wilderness: un nou concepte per l'excursionisme i el turisme sostenible

Introducció

Benvolguts senyors,

Vull començar aquesta xerrada agraint la invitació per parlar en aquest fòrum. Encara em pregunto que hi faig jo aquí, una persona que no és especialista en turisme, ni tants sols practica gaire el turisme. Suposo que m’han triat per la meva relació amb la muntanya i l’excursionisme, i d’això els parlaré, de muntanya i excursionisme des de la perspectiva del turisme.

Antecendents històrics. Decobriment de les possibilitats turístiques de la muntanya catalana gràcies a l’excursionisme

I per començar el que m’ha semblat més interessant és plantejar l’origen del turisme a les zones de muntanya. El turisme en zones de muntanya a casa nostre és un fet relativament recent, de poc més de cent anys.

Encara que rigorosament no sigui potser del tot correcte, en un breu repàs històric del turisme a la muntanya, hauríem d’esmentar famosos hospitals de muntanya, com l’hospital de Viella, de Benasc o l’Hospice de França. Aquests llocs no eren instal•lacions sanitaris, com el seu nom erròniament poden portar a pensar, sinó que es poden considerar de les primeríssimes instal•lacions turístiques, ja que servien per hostatjar i aixoplugar als viatgers que anaven d’un país a l’altre i que havien de descansar abans de traspassar un alt port de muntanya. Els seus visitants no eren el que avui en dia considerem com a turistes, ja que viatgen per trobar feina, fugir de la misèria o de guerres, i no per la seva satisfacció o esbargiment personal, però els primers turistes van utilitzar en el seu moment aquestes instal•lacions.

Em sembla que podem situar l’origen del turisme a la muntanya a partir de dues realitats: els balnearis i el moviment excursionista.

A França i altres països europeus amb zones de muntanya, és a dir, els països que s’anomenen de l’arc alpí, el turisme com a fenomen social va començar a partir del descobriment de les propietats guaridores de les aigües termals (per una altra banda ja conegudes des de l’època dels romans). L’expansió dels balnearis i la moda d’anar a prendre les aigües va ser un dels antecedents del turisme.

Quan la burgesia, com a nova classe social emergent va tenir prou temps lliure i recursos sobrers per anar a fer turisme, el primer motiu per anar a la muntanya van ser els balnearis. Per exemple, al Pirineu són clàssics els exemples de Bagneres de Luchon, Bagneres de Bigorre, Vernet, Amelie les Bains o Ax les Thermes, o bé Caldes de Boí, Ribes de Freser a casa nostra. Per les persones interessades en aquest tema només citaré l’existència d’una tesi doctoral defensada pel Sr.Juan José Molina Villar, feta des de la UB, que amb el títol Termalismo y turismo en Catalunya: un estudio geohistórico contemporáneo estudia i demostra la enorme interrelació entre el naixement del turisme gràcies al termalisme a Catalunya.

La construcció dels primers refugis de muntanya són també instal•lacions turístiques arcaiques.

En tot cas el que més m’interessa assenyalar és que el coneixement de la muntanya, i especialment del Pirineu, li va arribar al poble català a partir de l’excursionisme.

L’excursionisme és un moviment que neix com a conseqüència de la Renaixença, amb l’intenció de redescobrir el país, de donar a conèixer el seu passat, els seus costums, el seu folklore. Inicialment no és un moviment esportiu com ara, sinó un moviment bàsicament cultural i científic. Entre els primers viatgers, si entenem com a viatgers a aquelles persones que fan un desplaçament amb una finalitat gratuïta, sense necessitat material concreta, van ser els primers excursionistes que van anar al Turó de Montgat on van decidir fundar el primer centre excursionista. Fins llavors, anar a visitar el monestir de Sant Cugat, el monestir de Pedralbes o les runes de la Mola a la muntanya de Sant Llorenç, que són les primeres sortides documentades de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, el primer centre excursionista català, no ho feia ningú a la societat catalana.

Al segle XIX, quan les comunicacions eren difícils, quan les condicions socials, econòmiques i polítiques eren totalment diferents, el concepte de viatge i viatjar com acte gratuït era totalment aliè a la majoria de la població, que no s’ho podia permetre. I això era encara més accentuat en les zones de muntanya, on els transports eren inexistents, les vies de comunicació dolentíssimes i els perills evidents.

Els excursionistes van ser els primers que es van endinsar per les muntanyes, pel Pirineu, amb l’ànim de descobrir un país que els era desconegut, i amb els seus llibres, escrits i conferències el van donar a conèixer a la població que vivia majoritàriament prop de la costa i a les ciutats.

En aquest procés vull esmentar especialment a mossèn Jacint Verdaguer. Ell va recórrer durant anys el Pirineu per documentar-se per la redacció de l’obra Canigó, magne poema que va parlar per primer cop a molts catalans de cims, valls, llacs o llocs de muntanya totalment desconeguts i que va tenir una gran importància. En terminologia moderna no seria cap temeritat afirmar que Verdaguer va posar a l’agenda de la societat catalana les zones de muntanya. A més a més Verdaguer, quan ni tants sols els excursionistes anaven gaire al Pirineu, va realitzar la primera ascensió a la Pica d’estats i una probable ascensió al cim de l’Aneto. Va passar per aquí, va anar a Montgarri i a la Vall d’Aran.

També cal esmentar la figura de Juli Soler i Santaló, un burgès barceloní que es va dedicar a recórrer a fons el Pirineu, el va escriure i descriure, va publicar una magnífica monografia sobre la Vall d’Aran, potser en alguns aspectes encara no superada, va divulgar el Pirineu aragonès, etc. Es pot dir que Soler i Santaló va ser qui va normalitzat i donar carta de naturalesa a l’excursionisme purament contemplatiu i caminador. També fou un dels primers excursionistes que va explorar a fons les muntanyes catalanes i veïnes, i són cèlebres les seves exploracions metòdiques de les valls i dels cims del Pirineu aragonès, quan aquest era totalment desconegut per als mateixos aragonesos i només alguns pireneistes francesos el recorrien.

També cal esmentar l’obra del CEC i altres centres excursionistes, que amb les seves publicacions, llibres, però també excursions, sortides i exploracions, van fer una enorme tasca en la divulgació de les zones de muntanya. La seva funció ha estat cabdal en l’apropament de la muntanya a l’imaginari col•lectiu català.

És important assenyalar que la muntanya i en especial l’alta muntanya eren territoris que no gaudien de gaire bona fama ni estaven ben vistos. La muntanya era un lloc ple de perills, pobre, inculte, retardat, quan no era la llar dels déus o dels mites més atàvics.

No és fins el romanticisme que aquesta concepció comença a canviar. La reivindicació que fa el romanticisme de la natura permet un nou acostament a la muntanya, una nova visió d’aquesta. Així no ens ha d’estranyar que el descobriment i primeres ascensions a les muntanyes sigui conseqüència del romanticisme.

Els excursionistes, com un dels fruits més esponerosos del romanticisme, són aquells que van tenir aquesta nova mirada sobre el territori de muntanya català i el van traslladar a la societat.

No hem d’oblidar que la muntanya bàsicament és un espai evocatiu, que té un rol fonamental en la construcció de l’imaginari col•lectiu dins una societat. Així en aquest imaginari col•lectiu la muntanya és el recer dels mites fundacionals, dels espais de puresa, de salut, del contacte amb la natura, el fonament del paisatge.

Els excursionistes va elaborar amb les seves activitats una bona colla d’imatges que han servit per descodificar els territoris de muntanya catalana. És a dir, l’excursionisme va proveir uns models estètics i normatius per desxifrar i explicar el medi de muntanya, anomenat pels experts, formalització. Així, defensem que els excursionistes, amb Verdaguer al cap, van ser uns agents claus en l’activació d’una nova mirada del país i de les seves zones de muntanya, en la construcció d’una nova percepció de la realitat física. Els excursionistes van ensenyar a mirar amb uns nous ulls les muntanyes al poble català

Indrets com Montserrat, Montseny, San Miquel del Fai, Núria o la Vall d’Aran prenen una nova dimensió en la societat catalana del segle XIX a partir de la divulgacions i aportacions que en fan els excursionistes.

En aquest necessàriament breu repàs històric, no vull deixar d’esmentar el tema de l’esquí. La neu i l’esquí ha estat el gran revulsiu per les zones de muntanya. Les estacions d’esquí han estat els elements que han propiciat una nova vida a molts llocs de muntanya (Cerdanya, Vall d’Aran i ara el Pallars te un gran repte al seu davant). Però l’esquí va arribar al Pirineu de la mà dels excursionistes. Em sembla de tota justícia reivindicar i recordar la primera travessa feta amb esquís pel Pirineu, encara que només sigui perquè va passar per aquí mateix i va pujar a aquest cim que ens contempla, el Tesso de Son.

Feia pocs anys que l’esquí havia arribat a Catalunya de la ma d’un soci del CEC (1907) quan durant l’hivern de 1917 es du a terme un Concurs d’esquí a Ribes de Freser on hi assisteix el que llavors era president de la Mancomunitat de Catalunya, en Josep Maria Puig i Cadafalch. Aquest queda gratament impressionat i intueix amb la seva clarividència llegendària les enormes possibilitats que l’esquí pot tenir per als pobles del Pirineu, especialment per la Val d’Aran, quan resta aïllat durant l’hivern i els viatgers han de creuar colls alts i perillosos. Poques setmanes després encarrega al CEC que organitzi una petita expedició per donar a conèixer l’esquí al Pirineu, i el CEC encomana a Lluís Estasen, Pau Badia i Josep M. Soler i Coll de dur a terme aquesta excursió de divulgació. És una travessa històrica, ja que porta per primera vegada l’esquí al Pirineu lleidatà i obre el camí del que uns quants anys després s’ha anomenat l’or blanc.

El grup surt de Bagà, salta a la Cerdanya pel Cadí, de la Seu d’Urgell al Pallars, s’enfila a Espot i muntanyes de les vall d’Aneu (ascensió al Tesso de Son, passa per aquests mateixos prats on ara s’aixeca aquest edifici) i el dia 8 de març s’enfilen des d’Esterri a la vall de Gerber i el dia 9 de març entren a la vall pel Port de la Bonaigua (es curiós assenyalar com l’Estasen esmenta sovint la guia de Soler com a referència que anaven seguint). Baixen cap a la vall de Ruda, passen per Tredós i sojornen a Salardú, a la fonda del Sr. España. L’endemà uns traginers fan arribar a Salardú un nombrós grup d’esquís que la Mancomunitat posava a disposició dels habitants dels pobles pirinencs, i comencen les lliçons. La primera la fan al Pla de Beret, per tal que hi puguin assistir els habitants

Així, com a conclusió d’aquest primer apartat, ens hauríem de quedar amb la idea que l’excursionisme i el turisme neixen en el mateix context social i econòmic. Els primers turistes han de recórrer a les informacions facilitades pels excursionistes per poder-se moure pel territori i es fonamental destacar el fet que va ser l’excursionisme el gran divulgador del la muntanya al país. L’introductor del concepte del paisatge i un dels principals constructors de l’imaginari i del paisatge han estat els excursionistes. Fins la Guerra Civil els dos moviments tenen moltes similituds i bones relacions

Per tot això, em permeto sostenir que les relacions entre el turisme i l’excursionisme sempre han estat importants i l’excursionisme ha estat un element clau en la promoció del turisme.

3-. Què s’hauria d’entendre per turisme sostenible des de la perspectiva excursionista?

Després d’aquesta llarga introducció històrica, ara m’agradaria centrar una mica més en el nucli central d’aquestes jornades i mirar d’examinar el que s’hauria d’entendre com a turisme sostenible des de la perspectiva excursionista.

Ja els he dir que no sóc pas expert en turisme, ni en conservacionisme o ecologia, però com tantes persones atentes, sovint em quedo sorprès davant de certs projectes turístics en zones de muntanya que s’intenten vendre com a sostenibles.

Ja sabem que ara tot és i ha de ser sostenible, i aquesta paraula màgica, políticament tan correcte, serveix per justificar-ho tot. Avui en dia tot projecte nou és de turisme sostenible, fins al punt que ja no sabem que és realment turisme sostenible. De tant parlar-ne s’ha desvirtuat, i ara per ara la seva utilització és molt confusa.

Quan Vaqueira Beret planteja la seva ampliació cap a la vall d’Arreu o be la construcció de nous edificis a la vall del Ruda ens diu que està feta des d’una perspectiva sostenible, perquè s’han tingut en compte certs criteris. I els promotors de la nova estació d’esquí de la Vall Fosca ens diuen que l’han dissenyada amb criteris sostenibles. No cal ser gaire expert per dubtar-ne, si més no.

Segons el meu criteri una actuació sostenible en zones de muntanya seria aquella que permet un nou escenari de desenvolupament sense esgotar ni comprometre de cara al futur els seus recursos essencials, difícilment reversibles i no substituïbles. I els recursos fonamentals en zones de muntanya són el territori i el paisatge.

Davant una actuació turística en una zona de muntanya, per començar a valorar si aquesta està feta sota un prisma sostenible, hem d’atendre inicialment a aquests dos objectius: que l’utilització del territori sigui mínima, no el malmeti ni comprometi la seva integritat, i en segon lloc que l’efecte sobre el paisatge sigui el més lleu possible, i no el desfiguri o el transformi de tal manera que l’arribi a destruir.

Des d’aquesta perspectiva la majoria d’actuacions turístiques en zones de muntanya crec que difícilment es poden considerar sostenibles i de mínim impacte ambiental. L’actual model de creixement econòmic i demogràfic en zones de muntanya s’està fent amb un consum accelerat i intensiu d’aquests dos recursos delicats i escassos, el sol i el paisatge.

Hi ha altres autors que encara són més exigents, per exemple Fraguell, i exigeixen quatre criteris claus per poder parlar de turisme sostenible: la planificació, la integració, l’obertura, la mesura, la participació i la viabilitat, però com no en soc expert, ho deixarem per aquests.

Tot plegat ens porta a aquesta paraula màgica que és l’ecoturisme. Avui en dia qualsevol nou projecte és i ha de ser no tants sols sostenible, sinó ecològic.

Segons l’OMT el concepte d’ecoturisme reflectiria totes aquelles formes de turisme on la motivació principal del turista és la contemplació i gaudiment de la natura, alhora que es preserva l’entorn natural i el patrimoni cultural, amb un impacte negatiu mínim.

Aquesta és una bona definició, una mica genèrica, però un bon punt de partida.

Si qualifiquem l’ecoturisme com aquella forma de turisme on la contemplació de la natura i del paisatge, el seu gaudiment i la seva conservació és compatible, com podem dir que models que atempten, destrueixen i malbaraten la natura i el paisatge són models d’ecoturisme. Per exemple, cas de la Vall d’Aran, la Cerdanya, Andorra i ara el Pallars.

Aquesta és la clau fonamental del debat real del turisme a les zones de muntanya catalanes. No estarem important el model de costa, que és un model intensiu, massificat, fordista per alguns, a la muntanya, li donem unes pinzellades verdes i l’intentem vendre com ecològic i sostenible?

Davant aquest discurs, sovint els promotors diuen que no hi ha cap altre alternativa, que el que realment funciona és la seva proposta, i que altres models suggerits no són viables, no duen enlloc i no serveixen per res.

M’agradaria aquí introduir un estudi, facilitat per un amic aragonès, que ho desmenteix. Aquest estudi l’ha Miguel Flores, jove de Torla i que porta l’hotel Edelweis d’aquest poblet a les portes del PN d’Ordesa. En aquest estudi, molt poc divulgat, l’autor demostra de manera palmaria, com el PN d’Ordesa ha estat un autèntic revulsiu per la zona, ha possibilitat un real desenvolupament econòmic i social, i ho ha fet des d’una perspectiva de real sostenibilitat.

L’autor comença a partir del fet que fins als anys 50 del segle XX, l’economia del Sobrarbe era com la del tot el Pirineu, agrícola d’autosuficiència i sobretot una ramaderia extensiva. Així era una economia autàrquica, centrada únicament en el sector primari, com a tantes zones de muntanya.

A partir de la segona meitat del segle XX la ramaderia intensiva es va imposant, i l’extensiva cada cop dona menys rendiment el que provoca el fet masiu de l’emigració.

Al 1933 Ordesa es visitat per 1.800 persones i a Torla hi ha només 3 pensions molt modestes. Ningú pensa que el PN pugui generar negoci en cap sentit.

Malgrat el boom turístic espanyol dels anys seixanta, aquest boom no arriba a les zones de muntanya, i especialment Ordesa, fins els anys 80.

Relación Establecimientos Hoteleros - Demanda

Año Establecimientos Visitantes
1933 3 1.800
1965 6 65.000
1980 8 175.000
2002 34 650.000
* Datos referentes al municipio de Torla * Hoteles, Campings,Turismo Rural y Albergues

Aquestes dades provoquen uns efectes:
- consoliden o incrementen la població
- fan augmentar el poder adquisitiu dels indígenes
- crea un important sector de serveis

El que aquest estudi demostra és que es pot donar resposta a la creixent demanda del turisme relacionat amb el medi ambient que vol la societat des de solucions respectuoses amb el conservacionisme com es un PN o bé un Parc Natural, enfront d’altres apostes com estacions d’esquí, molt més agressives pel medi ambient i molt més costoses.

Un lloc com el Sobrarbe que ven com a producte turístic un enclau natural molt ben conservat com Ordesa té un actiu insuperable que cal tenir cura i aprofitar. Demostra com la conservació del medi pot ser la sortida per a moltes zones de muntanya

Parla també de l’enorme versatilitat del producte natura, ja que obre mercats per a segments molt distints com ara:
- excursionisme
- 4 x 4
- turisme d’observació de la fauna
- turisme d’aventura
- turisme de convencions
- turisme d’hivern
- turisme cultural

Fa també una molt interessant comparació entre el turisme massiu i el turisme sostenible, desfent clixés i malentesos.

Front als models que aboquen cap a la creació de noves estacions d’esquí, la promoció immobiliària i el consum intensiu del territori, hi ha altres models que es plantegen a partir del respecte al medi i al territori, i demostren que són viables.

També es summament interessant la comparació que estableix entre el turisme sostenible centrat en la natura de qualitat front el turisme d’hivern centrat en la neu. Desfà uns quants tòpics i demostra que la destrucció de l’entorn a la llarga es summament negatiu pels indígenes.

Resumidament es podria dir

Turisme Massiu

Avantatges
Alta rendibilitat a curt termini
Millora immediata de les infrastructures
Augment espectacular de la demana
Augment de l’oferta laboral
Augment ràpid de la població
Augment de la influència política de la zona

Desavantatges
Falta de viabilitat a mig i curt termini
Cessió a tercers del mercat turístic
Pèrdua de la temporada primavera-tardor
Temporada hivernal molt irregular i poc segura
Terribles efectes medioambiental i urbans
Reducció, Subordinació o desaparició a mitjà termini de l’hosteleria familiar.
Desvirtua l’essència del producte: la natura no pot ser masiva
Aparició de subproductes artificials menys atractius

Turisme Sostenible

Avantatges
Creixement constant sense límit temporal
Conservació de la hotelería familiar com a base de la oferta
Manteniment d’un gran nivell de qualitat
Conservació de l’essència del producte o producte mare: la natura
Falta de caducitat temporal del sector
Conservació de l’ estètica local dels pobles
Garantir que la riquesa quedi als pobles i no marxi fora.
Creixement demogràfic progressiu i molt més sòlid.
Inversió molt més petita.

Desavantatges
Creixement continu però molt lent, i a cops la població no pot esperar, ni esperar les infrastructures noves.
Implantació més lenta de les infrastructures
Oferta laboral temporal
Menor interès de les institucions públiques
Recuperació de les inversions lentes

També es de notable interès la demostració entre el turisme de neu i el turisme de natura. A banda del fortíssim impacte sobre el territori, la destrucció del paisatge, els mals sobre la fauna i la flora, les inversions i promocions en aquest tipus de turisme és molt i molt més car i econòmicament menys rentable.

Aquest estudi explica com l’empres Aramon, constituida per Ibercaja i la DGA vol emprendre un vast programa de promoció de les estacions d’esquí aragoneses. Té previst com a inversions en promoció turística 15 milions d’euros anuals (quasi 2.500 milions de ptes). Des de l’any 2000 rep 500.000 esquiadors anuals segons els crítics, encara que segons l’empresa en té 1.350.000 persones. Vol dir, invertir 60 milions d’euros només en promoció en 4 anys. A més a més Aramon té previst invertir 210 milions d’euros en l’ampliació de 5 estacions. Aquesta inversió necessita una quantitat desproporcionada i impossible d’assolir per rentabilitzar-ho. Com que és impossible, ja està previst que la inversió es rentabilitzi amb les promocions immobiliàries, el veritable negoci. És un model abocat a la insostenibilitat.

Per contra el PN d’Ordesa té una mitjana de 650.000 visites anyals i un pressupost de pràcticament 4 milions anyals per la conservació, no per la promoció. Així en 4 anys per amb una despesa de 16 milions d’euros tindrà més de 2.5 milions de visites. És a dir, amb un 75 % menys d’inversió s’obté el mateix numero de visites, a banda dels costos mediambientals.

4-. La Wilderness: un nou concepte per l'excursionisme i el turisme sostenible.

El concepte de wilderness és una idea anglosaxona de molt difícil traducció al català, però que vol reflectir la idea de la natura verge, no modificada per l’actuació humana. És a dir, aquells espais on encara la natura es pot trobar en un estat pur, primigeni, virginal, on l’home no hi ha deixat la seva petja, no l’ha transformat ni l’ha civilitzat.

Aquesta filosofia neix amb autors com John Muir (de qui recentment s’ha traduit per primer cop al castellà un llibre seu,), David Thoreau amb el cèlebre “Walden”, però també Elisée Reclus i ....

És curiós com observar com en la història de l’home i la seva relació amb la natura s’ha passat per diferents estadis. Durant tot el segle XVIII, XIX i encara bona part del XX, la natura, i en aquest cas la muntanya, eren territoris a conquerir, a dominar, a controlar. L’home i la seva formidable tècnica en un primer moment (ara podríem parlar de la tecnologia), s’encaraven amb els espais verges amb la intenció de sotmetre’ls. Així s’explica la conquesta de l’oest americà, del gran nord canadenc, de part de les exploracions colonials europees i de bona part de les primeres ascensions a les muntanyes.

Sense voler fer una llarga classe d’història de la sensibilitat humana, crec que es pot afirmar que ara això ha canviat. Els pensadors més intel•ligents, les elits capdavanteres parlen de recuperar i mantenir uns espais purs i verges de la natura.

En un moment on la industrialització, el creixement de les ciutats, la densificació de la població i l’explotació intensiva del territori ens ha portat on estem, cal reivindicar uns espais de wilderness, uns espais on es pugui trobar la natura en un estadi primigeni, on les petjades humanes siguin mínimes o estiguin absentes, on la persona es pugui retrobar amb els valors autènticament naturals.

Això és clar a la muntanya. Existeix un moviment que sota el nom de Mountain Wilderness, i a partir del text fundacional anomenat les Tesis de Biella, treballa i lluita per defensar la muntanya, i especialment l’alta muntanya, de les agressions humanes. Demanen la retirada de telefèrics i arrossegadors, la prohibició de les motos de neu o vols en helicòpter, el respecte del silenci i la lluita contra el soroll, la no expansió de les estacions d’esquí.

Aquest moviment punter en el món de l’excursionisme em penso que apunta també una línia de futur en el món del turisme. Estic convençut que cada dia hi haurà més gent que buscarà un tipus de turisme que li permeti accedir a espais de wilderness. Bona prova d’això són el gran èxits dels caríssims viatges a l’Antartida, o sense anar més lluny, de l’enorme èxit i els centenars de milers de visitants de PN com Ordesa o Aigüestortes. Aquesta línia de futur del turisme ha d’anar acompanyada d’un màxim respecte al medi, a la seva conservació.