Com és l’excursionisme en l’actualitat? És manté fidel a l’ideari dels seus fundadors? S’ha sabut adaptar als nous temps i canvis socials ? Té viabilitat en el nou segle que hem encetat ? Com s’ha de transformar per actualitzar-se ?

Aquestes són algunes de les moltes preguntes que sovint es fa la gent sobre un fenomen molt característic de Catalunya. L’excursionisme català, per a uns un esport, per altres una filosofia de vida, potser una forma de cultura, té una personalitat singular i ha suposat una aportació significativa al desenvolupament del país en el darrer segle.

L’excursionisme neix convencionalment en la segona meitat del segle XIX com un dels fruits més esponerosos de la Renaixença amb uns objectius ben clars: donar una nova mirada al país per retrobar-ne la seva identitat. A través de les primeres caminades i excursions al Turó de Montgat, al Monestir de Pedralbes, a Sant Cugat del Vallès o a Sant Llorenç del Munt els excursionistes pioners volien mirar amb nous ulls una terra, uns monuments i unes restes arqueològiques per retrobar un passat que es creia gloriós. En aquells moments l’excursionisme era un moviment clarament nacional que enllaçava el passat amb el present en un intent de redreçament patriòtic.

Per aquest origen l’excursionisme ha estat tradicionalment un moviment amb un claríssim component cultural i científic, ja que l’arqueologia, el folklore, l’estudi de la llengua, de la flora o de la natura estaven en els seus objectius principals originaris.

Han estat moltíssims els personatges claus de la història catalana que s’han declarat excursionistes. Només a títol d’exemple podem esmentar noms com Jacint Verdaguer, Pau Vila, Pompeu Fabra, Joan Amades, Antoni Rubió i Lluch, Norbert Font i Sagué, Josep Puig i Cadafalch, Joan Coromines, Eduard Fontseré, Josep Maria Batista i Roca, Milà i Fontanals, Eduard Todà, Marià Aguiló, Flos i Calcat, Carreras Candi, Serra i Pagés... Totes aquestes personalitats i la seva obra han tingut una importància cabdal en la història de Catalunya i de la seva cultura. S’ha dit que sense l’excursionisme el moviment de recuperació de la identitat nacional que s’origina a partir de la Renaixença hauria estat un esclat primaveral mancat de cap mena de continuïtat

Inicialment l’excursionisme estava clarament deslligat de qualsevol pràctica esportiva. Així quan a inicis del segle XX dins del Centre Excursionista de Catalunya es funda la secció d’Esports de Muntanya, que en el futur permetria desenvolupar l’escalada, l’esquí o les ascensions als cims, molts socis ho veuen amb reticència o s’hi oposen obertament, ja que creuen que aquell objectiu era totalment aliè a les essències de l’excursionisme.

Malgrat aquests inicis clarament culturals, el moviment excursionista cada cop es va transformant cap a unes pràctiques de caire més esportives. L’aparició a finals del segle XIX i inicis del XX del que avui anomenen esports de muntanya (senderisme, escalada, esquí...) poc a poc es van desenvolupant i guanyant adeptes. Sense perdre mai uns trets d’identitat molt marcats, progressivament els objectius de l’excursionisme evolucionen cap a pràctiques de caire marcadament esportives.

La Guerra Civil i el franquisme inevitablement va condicionar l’evolució de l’excursionisme. Sense perdre la tendència esportiva iniciada, l’excursionisme va recuperar el seu component patriòtic i cultural, i amb una vocació clarament de resistència es va comprometre fortament en la defensa de la identitat de Catalunya. Gràcies a l’excursionisme, entre d’altres, es van poder mantenir components claus de Catalunya com la llengua, la recerca, les tradicions, etc. Durant aquells llargs anys de foscor, l’excursionisme dugué a terme una important tasca de suplència d’altres institucions que no podien actuar amb normalitat.

El 1966 apareixia en aquesta mateixa revista (Serra d’Or,nov.1996) un article d’en Jordi Berrio que sota el títol Notes sobre l’excursionisme català aportava unes dades interessants sobre les entitats excursionistes, però que sobretot es lamentava per la pèrdua del component cultural de l’excursionisme català. Si en l’actualitat el mateix autor revises aquell escrit, de ben segur que diria que l’excursionisme és mort.

Probablement un dels problemes principals de l’excursionisme sigui purament semàntic. L’excursionisme és un mot que designa un moviment molt ampli, de múltiples vessants i interessos, de pràctiques diferenciades i inclòs contradictòries. La història demostra que tan excursionista és l’obertura d’una d’escalada com el recull de tradicions folklòriques. Segurament aquesta àmplia capacitat d’aixopluc del mot excursionisme és una mancança del llenguatge. Potser hauríem de distingir entre alpinisme, escalada, muntanyisme, pireneisme o excursionisme cultural o científic per delimitar clarament cada pràctica, però la història ha emprat el mot excursionista per englobar-los tots. No ens sembla malament continuar emprant el mot excursionisme, però en l’actualitat hem d’obrir el ventall del seu significat a noves realitats, sense pors ni nostàlgies del passat.

Així creiem que es pot afirmar que l’excursionisme del XX ha donat lloc a un conjunt de pràctiques dins dels anomenats esports de muntanya molt específiques i ben diferenciades: l’esquí de muntanya, l’escalada en roca o gel, el descens de barrancs, el senderisme, les curses de muntanya, l’alpinisme, la bicicleta tot terreny, l’himalaisme, etc. són algunes d’aquestes activitats practicades per milers de persones que han nascut de l’excursionisme.

En l’actualitat el component cultural de l’excursionisme està en un clar procés de reculament a favor de l’expansió del vessant esportiu. No creiem que aquest fenomen hagi de ser negatiu. Per una banda indica que la situació política i social del nostre país s’ha normalitzat enormement i moltes activitats que tradicionalment ha dut a terme l’excursionisme ara es poden fer poden fer des de les institucions que li són pròpies amb més eficàcia. Cada cop a les activitats organitzades pels centres excursionistes o dutes a terme pels seus practicants dominen més les activitats clarament esportives en qualsevol de les seves múltiples manifestacions, arribant fins a un nivell d’especialització notable. Aquest fenomen no ens ha de sorprendre, ja que en cert sentit indica una bona adaptació de l’excursionisme als canvis socials. La societat actual valora i potencia com mai les activitats de caire esportiu, i és del tot normal i positiu que l’excursionisme reprodueixi les mateixes actuacions. Realitzar activitats a la muntanya o en un entorn natural de caire més o menys esportiu s’ha erigit en l’objectiu central de l’excursionisme actual.

I en paral•lel al component esportiu i en certa manera com a conseqüència, el component competitiu s’ha anat endinsant dins el món dels esports de muntanya, i cada dia hi ha més curses, proves, competicions, campionats, copes, de qualsevol esport de muntanya, on la participació dels excursionistes es conta per centenars o inclòs milers. No hem d’entendre la competició des d’una perspectiva negativa, ja que molt sovint en els esports de muntanya la competició és contra un mateix, i va associada a valors com l’esforç i la superació personal.

A banda d’aquest caire esportiu, i sense abandonar mai els seus orígens culturals, creiem que l’excursionisme actual i de futur hauria d’incorporar entre els seus objectius principals la conservació del medi ambient i la preservació de la natura, un dels reptes socials més importants actuals on l’excursionisme hi té molt a dir ja que pot aportar una experiència més que centenària i on s’hi hauria de comprometre en primera línia.

Afortunadament tot aquest procés està succeint sense trencar amb la tradició, sense oblidar els orígens, en un procés a cops costós i on la nostàlgia hi és present, però clarament amb un balanç final que creiem positiu. L’excursionisme actual, malgrat aquesta profunda evolució i transformació, manté encara alguns trets identitaris característics que el singularitzen. Així creiem que es pot afirmar que en el segle XXI que s’acaba d’encetar l’excursionisme globalment serà esportiu i competitiu, sense perdre les arrels, el que vol dir que estarà format per un col•lectiu extraordinàriament heterogeni, variat, poc uniforme i molt dinàmic.

Un dels desafiament més importants de qualsevol moviment social rau en saber-se adaptar en tot moment a les demandes i canvis socials. Vivim uns moments de profundes transformacions, que a més a més es succeeixin a tota velocitat. Cal estar molt atents als requeriments reals de la societat i des de l’excursionisme, sense renunciar als seus trets propis, identitaris i característics, saber-se adaptar per donar respostes. Si l’excursionisme continua el camí encetat i sap fer aquest procés té el futur assegurat.