Contractar un guia o acompanyant per anar a la muntanya a casa nostra ha estat tradicionalment una pràctica insòlita. En els darrers anys els canvis socials, de costums i de mentalitats està fent emergir una nova realitat que semblava reservada als països alpins i poc a poc el guiatge a la muntanya va arrelant a la nostra societat.

Tradicionalment a Catalunya la manera d’iniciar-se a la muntanya i de practicar-la ha estat a partir de la família o una entitat excursionista. Els centres excursionistes han estat el canal clàssic d’iniciació i formació en els diferents esports de muntanya, i un cop assolides les capacitats per poder desenvolupar-se lliurament per la muntanya, el costum ha estat sortir amb els amics, la colla o els companys del centre.

Els guies de muntanya a casa nostra sempre han existit, però de manera molt minoritària i mai han tingut la importància d’altres països muntanyosos. Potser la mateixa orografia, ben diferent als Alps, i la força dels centres excursionistes ho feien innecessari. En els primers temps dels excursionistes pioners, exploradors del territori català i descobridors del Pirineu la figura del guia tenia la seva importancia. Artur Osona no es cansa d’elogiar a en Jaume, un pagès que l’acompanyava en les seves excursions. Verdaguer majoritàriament es movia sol, però Cèsar August Torras o Juli Soler i Santaló a cops recorrien a guies, que eren pagesos o rabadans dels pobles per on passaven, però en qualsevol cas sempre han estat fets anecdòtics.

Aquesta situació ha començat a canviar radicalment en els darrers 20 anys, però especialment en aquests darrers 5-10 anys. Encara que de manera minoritària cada cop hi ha més gent que contracta a un guia o acompanyador per anar a la muntanya. Les raons i motivacions són variadíssimes. A cops una persona sola vol fer una ascensió i contracte els serveis d’un guia o acompanyant perquè el porti. Altres vegades excursionistes, alpinistes o escaladors amb experiència o veterans contracten puntualment els serveis d’un guia per fer aquella ascensió o escalada somiada que està fora del seu nivell sense l’ajuda d’un professional. A cops un grup d’amics que volen anar a la muntanya ja no s’adrecen a un centre excursionista, sinó que s’apunten a qualsevol proposta del catàleg d’una agència de viatges d’aventura, activitat que estarà menada per un guia o acompanyant. L’aparició dels esports d’aventura han portat cap a la muntanya un nou perfil de persones que sovint no segueixen el camí tradicional dels clubs excursionistes com a via d’iniciació, i aprenen a sortir a la muntanya amb l’acompanyament d’un guia o acompanyant.

Els canvis socials, l’augment del nivell de vida i les noves mentalitats permeten que avui en dia un petit grup de persones es pugui dedicar professionalment el guiatge de muntanya. És un sector reduït en clara emergència que cada dia va a més i que té per davant seu un futur en expansió.

L’accés a la professió

És important aclarir alguns conceptes, i diferència clarament la figura clàssica del guia de muntanya d’altres figures que fan guiatge a la muntanya. El guia de muntanya en el seu vessant més clàssic i pur és un professional amb anys d’experiència, que ha passat per diferents avaluacions, cursos de formació i reciclatges i que està preparat i autoritzat per portar gent a la muntanya, en activitats d’escalada, alpinisme, gel,esquí de muntanya, etc., sigui quina sigui la seva dificultat, de la més difícil a la més senzilla. Està associat a l’Unió Internacional de Guies Alpins (UIAGM) i es considera el vèrtex de la piràmide dels professionals del guiatge.

En paral•lel a la clàssica figura del guia existeixen altres persones i figures que fan guiatge a la muntanya, però que en puritat no es poden anomenar guies d’alta muntanya. Són també professionals que per la seva formació i experiència estan autoritzats a fer activitats de guiatge però només en activitats concretes (alta muntanya, mitja muntanya, escalada, barrancs) i fins a un determinat nivell. Són els Tècnics d’Esports de Muntanya i escalada de grau mig, destacant la figura de l’acompanyant de mitja muntanya que actua en l’àmbit de l’excursionisme.

Tradicionalment la professió de guies o les activitats de guiatge han patit d’una regulació confosa o clarament insuficient, que creava molta inseguretat i afavoria l’intrusisme professional. Aquest fet ha afavorit que molta gent hagi fet guiatge sense la titulació adient, encara que la seva experiència els ho permetés fer.

Avui l’accés a la professió està molt millor regulat. Fent una breu mirada històrica, el 1950 es va crear la Escuela Nacional de Alta Montaña i el 1953 la seva delegació catalana, que el 1978 es va convertir en l’Escola Catalana d’Alta Muntanya (ECAM). Aquestes escoles formaven instructors pels excursionistes i entitats, però aquests instructors sovint acabaven en empreses de guiatge per la demanda que hi havia. Entre el 1992 i 1996 es van dur a terme uns cursos per donar titulació a professionals en exercici, impulsats per l’Asociación Española de Guías de Montaña (AEGM) per intentar arribar a unes titulacions reconegudes internacionalment i equiparar-se als països del nostre entorn. Hi havia dues titulacions : Guies d’Alta Muntanya, integrat en la UIAGM i Guies Acompanyants de Muntanya integrats en la Plataforma Europea de Guies Acompanyants de Muntanya.

El 1997 es publica el Real Decret 1913 que configuren els ensenyaments de Tècnics Esportius com Ensenyaments Professionals de Règim Especial amb reconeixement oficial de Cicles Formatius de Grau Mitjà i Superior. El guia d’alta muntanya s’anomena Tècnic Esportiu Superior en Alta Muntanya o de Nivell 3 (CFGS) i el guia acompanyant s’anomena Tècnic Esportiu en Mitja Muntanya o de Nivell 2 (CFGM), sotmesos a la LOGSE i per tant a l’administració educativa i no esportiva. En el nivell 2, també es distingeix entre Alta Muntanya, Escalada o Barrancs i Mitja Muntanya. Tots ells han d’haver superat prèviament el Nivell 1 o Certificat d’Iniciació al que s’hi accedeix després de fer una prova d’accés de nivell físic i tècnic. A partir d'aquí es desplega una normativa específica i es posen en marxa diferents escoles que imparteixen aquests ensenyaments (veure Vèrtex nº??). Fins el moment s'han dut a terme cursos de nivell I i II i recentment ha acabat la primera promoció de nivell III.

Aquesta primera promoció de Guies d'Alta Muntanya ha estat envoltada d'una forta polèmica. La UIAGM ha assenyalat que no podia reconèixer ni validar aquests guies, ja que segons els seus criteris la formació rebuda no era suficient i no s'acreditava l'experiència necessària. Això ha aixecat un gran rebombori en el sector, amb posicions confrontades i acusacions de manca de transparència entre els implicats. Malgrat la seva validesa legal és evident no poder disposar del reconeixement de la UIAGM suposa una invalidació professional evident pels nous guies. Aquesta polèmica per la bona salut del sector i la consolidació d'aquests nous estudis s'ha de superar, i sembla que hi ha voluntat entre les parts per fer-ho. En qualsevol activitat nova hi ha deficiències que s'han de corregir i de ben segur els estudis de nivell III ho hauran de fer, però alhora no es pot al•legar una sèrie d'objeccions per amagar un cert corporativisme mal entès.

Això no vol dir que els tècnics que hagin superat el nivell II no puguin realitzar guiatge a la muntanya en la seva especialitat (el nivell I és un certificat que no permet l’exercici professional), ja que hi estan autoritzats, però estrictament no es poden anomenar guies. Els Tècnics d’Esports en alta muntanya seria una figura similar als aspirants a guies de l’arc alpí, mentre que els Tècnics d’Esports en mitja muntanya serien els acompanyadors. En qualsevol cas en l’actualitat per fer de guia o realitzar activitats de guiatge cal una titulació oficial i ja s’ha culminat el procés legislatiu per passar de titulacions federatives a les professionals oficials en l’àmbit professional. Malgrat aquesta clarificació en el procés de formació també és una realitat que és un sector amb un fort intrusisme, ja que per tradició hi ha força gent que realitza funcions de guiatge sense tenir la titulació adient, i els sistemes de control són clarament insuficients.

Com és el guiatge de muntanya?

Potser aquesta pregunta pugui semblar sobrera, ja que segons el diccionari el guia és aquella persona que condueix i ensenya a una altre el camí, des d’una perspectiva professional i comercial, és a dir, que realitza la seva tasca no de manera amateur o altruista, sinó a canvi d’una retribució. La feina de guia i guiatge ha anat perdent la seva àuria de romanticisme per esdevenir una autèntica tasca professional amb diversitat de perfils. Un guia és una figura diferent a la de l’acompanyador. Per una banda un guia passa al davant en tota ascensió, però també fa companyia i molt sovint té un clar component didàctic, ja que ensenya les tècniques de l’activitat.

Per Joan Jover, un dels guies catalans amb una experiència més dilatada, un guia és “un tècnic i un comunicador. Això vol dir que acompanya i ensenya, però també transmet valors lligats a la conservació i l’ètica de l’alpinisme”. L’Oscar Aleman, tècnic esportiu en alta muntanya, amb experiència de guiatge, amplia els papers del guia o de la persona que fa guiatge, ja que “el guia orienta, assessora, dirigeix i acompanya als seus clients. Però el guia és bàsicament un estratega que gestiona la disponibilitat i capacitat del client. A més a més és un pedagog enamorat de la seva feina.” Potser qui va definir de forma més poètica l’autèntica tasca d’un guia va ser Gaston Rébuffat: “els guies no escalen per a ells, obren als altres les portes de les seves muntanyes”.

Com ha de ser un guia?

Per la singularitat de la feina de guia o acompanyant no tothom a qui li agradi la muntanya i si vulgui dedicar professionalment hi està preparat. El primer requisit és una enorme vocació i motivació. Però amb això no n’hi ha prou. És una tasca dura, exigent, perillosa. Cal una disposició constant al reciclatge, a l’aprenentatge de les noves tècniques i materials, però també resistència a l’esforç, al cansament, a saber suportar les inclemències del medi. Ser guia o acompanyant suposa estar disposat a viatjar constantment, estar molt sovint fora de casa, sense horaris previsibles i amb evidents dificultats per portar una vida familiar. A més a més cal un perfil personal especial, on es combini un cert do de gents i relacions públiques amb la fermesa, molta paciència i empatia en les relacions humanes, capacitat de no perdre els ànims ni els nervis davant de cap situació, per imprevista que sigui, saber llegir i interpretar les condicions de la muntanya però sobretot els pensaments de cada client, les seves pors i angoixes. Un bon guia ha de ser un gran tècnic, tenir una vocació pedagògica clara i bones dots per les relacions personals. I per sobre de tot, molta vocació.

Qui contracte a un guia

La diversitat de clients és enorme i variadíssima. Per l’Oscar Aleman “hi ha del despistat que vol tenir sensacions noves a l’alpinista que sap exactament el que vol i recorre a un professional”. Joan Jover confessa que té clients de fa molts anys, que son bons muntanyencs amb els que hi ha una relació personal que va més enllà de la purament contractual. La seva experiència el porta a considerar que la majoria de clients son gent de mitjana edat i de nivell socioeconòmic mig i alt (professions liberals, empresaris). Altres guies o acompanyadors declaren que tenen clients de perfil molt divers, tant de gent gran com jove, amb experiència o que s’inicien. En general els clients d’un guia o acompanyador acostumen a ser persones que no volen o no poden assumir el risc i l’exigència física o mental d’anar al davant, que no té un entorn de companys per sortir o simplement gent que no té els coneixements ni temps per preparar una sortida i compren un paquet que els facilita aquesta sortida amb els serveis de guia o guiatge inclosos. Sovint qui contracte un guia sap perfectament el que vol fer, el tipus d’activitat o ascensió, però també hi ha clients que simplement volen fer alguna activitat en un entorn o medi i s’adapten a les propostes del guia o acompanyador.

Els guies i els centres excursionistes

Aparentment podria semblar que l’augment dels guies i del guiatge a muntanya pugui representar una competència directe als clàssics centres excursionistes, i sobretot a la seva funció d’iniciació en el món de la muntanya, ja que li pot treure gent que vulgui sortir a la muntanya o formar-se, però la realitat és més complexa. Difícilment qui tingui vocació de continuïtat per anar a la muntanya ho faci sempre de la mà d’un guia o acompanyant. Tècnicament un centre és una entitat sense ànim de lucre, mentre que el guia o acompanyador és un professional. Més d’un cop algun centre excursionista recorre als serveis de professionals externs per a dur a terme les seves sortides o cursos de formació, i més d’un guia ofereix els seus serveis professionals a través d’una entitat, com un servei complementari que dona aquest centre als seus socis. En principi els centres excursionistes estarien més cridats a cobrir tots els aspectes excursionistes de base, mentre que els guies o acompanyants actuarien en àmbits més tècnics i clarament professionals. Tanmateix la línia que separa el voluntariat del món professional en el món esportiu a cops és subtil, i no és estrany que es produeixen conflicte d’interessos. La majoria de guies o acompanyadors opinen que la seva tasca no representa una competència als centres malgrat que no totes les entitats vegin clarament la diferenciació d’àmbits. Joan Jover estableix una comparació molt clara “de la mateixa manera que els capitans de la marina mercant no fan competència als clubs de vela, un guia (profesional) no fa competència a una entitat (amateur)”. A la llarga serà el públic i la societat qui anirà delimitant els àmbits d’actuació d’ambdós i s’entrarà en una dinàmica de convivència