"El camí al cim és com la marxa vers un mateix: una ruta en solitari".

Alessandro Gogna

Sona el despertador sobtadament. Em llevo i miro per la finestreta de la habitació. Fa una nit excel.lent, el cel és il.luminat per milers d'estels. El desperto i silenciosament ens vestim i ho recollim tot. Baixem al menjador, escalfem l'aigua del te i desganats ens mengem les quatre coses de sempre, mentre acabem d'equipar-nos. Hi ha un gran silenci, són les quatre de la matinada i tothom dorm.

Les botes, com cada matí, costen d'entrar. Encaixem els crampons i amb el piolet a la ma sortim, tapats fins les orelles. Som al mes de gener i fa un fred extraordinariament tallant. Es un any de neus i poques pedres sobresurten de l'uniforme capa blanca. El cel és lluent i estelat i brilla amb més força de l'habitual per la manca de lluna. La neu està dura i es camina amb comoditat, mecànicament.Passo primer. Avancem lentament, mig adormits encara. Una parada per ajustar un crampó. Una bota mal cordada. Un esternut. Aquesta hora és freda, dura, gairebé inhumana.Poc a poc vaig entrant en calor. Em sento fort i això m'anima. L'excursió serà llarga.

El fort pendent abans del coll ens fa perdre la resta de fred i son que encara teníem. Ara es veu el circ que cal travessar. La seva immensitat resta en tenebres, com si no volgués que violéssim la seva intimidat. No hi ha pèrdua. Comencem el descens fent una suau baixadeta. Per primer cop des de que hem sortit del refugi parlem. Sembla una agressió, un atemptat al silenci absolut de la muntanya, l'estat lògic de la natura en aquesta hora.

El soroll que fan els crampons, les botes i els paraneus en doblegar-se i enfonsar-se a la neu és especialíssim. De sobte faig un mal pas en un pendent pronunciat i em salta un crampó. Automàticament s'encén el frontal i me'l torno a colocar correctament. No ens ha calgut dir res. Ens entenem.Cal començar a pujar per un lleuger pendent que gradualment s'anirà redreçant i ens menarà a un altre coll.

Camino a gust, ficat dins meu, pensant un altre cop en allò que em fa tornar a la muntanya una vegada i una altra. I em torno a preguntar per que tinc necessitat de pujar cims i recòrrer valls. Ara ja se que no només hi vinc per estar a prop dels companys o de la natura. Se que estic a la recerca de quelcom. Però el què? Busco potser en el seu silenci la resposta a moltes preguntes? O en la seva solitud quelcom que em manca? O simplement aspiro a trobar una solució a l'insatisfacció permanent que sembla inherent a la condició humana? Encara no ho sé, però intueixo que la muntanya ha esdevingut una necessitat indefugible, un recer segur on asserenar l'esperit confós.

Inicialment pensava que la muntanya era un retorn als orígens, a l'identitat perduda. La vida de l'home de ciutat com jo és estranya. Allunyat de la seva terra, dels elements que amb el pòsit de molts i molts segles han fet la seva identitat, es troba perdut i desorientat. Exclós d'un medi fet a la seva mida, se n'ha creat un altre amb més comoditats, però que s'ha fet massa gran i ha acabat escapant-se-li de les mans. Per naturalesa i instint de conservació l'ésser humà s'adapta a tots els medis i a totes les condicions, però com animal racional que és coneix i recorda altres temps, quan un home era un home, se sentia fill d'una terra i se l'estimava. I avui aquest home ha estat empeltat en un medi aliè, que ha esdevingut el seu i del que no sabria estar-se'n, però encara no ha pogut oblidar el temps passats.Però ara sé que aquestes nostàlgies bucòliques i romàntiques son només una excusa, la pantalla per no arribar al fons. Pensava que abans l'home sabia qui era, on estava ell i on estaven els altres, qui l'estimava i a qui estimava. Però probablement en qualsevol temps i en qualsevol lloc un home s'ha fet les mateixes preguntes. Qui és? Què ha de fer? Per què?

I probablement mai ningú, llevat dels fanàtics i dels inconscients se les haurà pogut contestar satisfactòriament. I l'home haurà continuat a la recerca, buscant en els diferents camins de la vida la solució a aquest neguit, sospitant que mai arribarà a veritats absolutament certes i que potser més val així. Enlloc hi ha el paradís somniat. Després de recòrrer tant i tants camins sabem que només en nosaltres i en els altres homes, i en Aquell que ens vetlla i mai ens abandona, és on rau l'esperança de trobar el camí encertat. I si al final de la ruta estem menys lluny que al començament d'aquesta fita que mai assolirem, podrem tenir l'esperança que els esforços no han estat endebades, i que en el nostre actiu tenim quelcom més que a l'iniciar la marxa.

A la llunyania es comença a aixecar una claror que va creixent i esdevindrà irrepetible. Els colors augmenten i sembla un mostrari de totes les tonalitats grogues i vermelles imaginables. Amb aquestes visions arribem al coll sense adonar-nos-en. Fa més de tres hores que hem sortit del refugi i sota els primers raigs d'un sol espantadís que no escalfa ganyipem.Menjar i parlar és un sol fet, com si les nostres energies reprimides s'alliberessin. El cel és net i la temperatura baixa. El dia s'anuncia esplèndid.

Des d'aquí es veu la ruta amb claredat. Malgrat tenir el cim a la dreta, a menys d'una hora, per arribar-hi baixarem tres-cents metres per una forta canal, creuarem un estany gelat i pujarem una rampa de neu fins situar-nos sota un esperó que solca la cara nord i ens menarà directament al cim. Les cornises són poques, el gel llueix amb puresa i la roca resta neta de neu. Les condicions són bones i crèiem que ho podrem fer.

Ens llencem per la canal, els primers passos amb precaució, assegurant cada petjada, però la neu és segura i anem agafant desimboltura. Creuem el petit circ i en el replanet que fa la rimaia ens encordem. El company comença la via i amb tranquil.litat i seguretat progressem. La dificultat mitjana de la ruta, malgrat les dures condicions, ens permet avançar amb una certa comoditat i gaudir de l'itinerari. Les reunions es repeteixen i torno a recuperar el gust per la roca i el gel a la punta dels dits. La corda tibant i pendent de les meves vacil.lacions acaba de donar la seguretat necessària per disfrutar. El sol, astre venerat de les cares nord, no es deixa veure i es troba a faltar. Metòdicament anem guanyant alçada i la fi s'acosta. Un pas una mica exposat, una reunióincòmode, unes lloses i la creu del cim.

La via s'ha acabat sobtadament i amb ella les tensions i angúnies. Una encaixada silenciosa i sense escarafalls confirma la nostra satisfacció. El retorn al refugi, malgrat la incipient foscor, és tranquil i segur, i un cop allí posarem fi a aquesta jornada tants cops repetida i tants cops desitjada. Haurà servit per apropar-nos, encara que només sigui una mica, al camí encertat?