Els Alps del Valais són per un bon grapat d'alpinistes potser un dels sectors més notables de tot el massís alpí. En aquest sector és on trobem una major concentració de muntanyes de quatre mil metres, grans arestes, prestigioses cares nord, excepcionals escalades. Cims com el Gran Combin, la Dent Blanche, els Liskam, el Mont Rosa, els Mischabels, el Cerví, el Weisshorn són alguns dels noms que destaquen entre aquesta constel·lació de grans muntanyes, i qualsevol d'elles per si sola ja justifica aquest prestigi.

La fascinació per les muntanyes del Valais va començar ja fa molts anys. Els pioners de l'alpinisme es van sentir atrets des del començament de la seva carrera per aquells cims. Un reduït i selecte grup d'individus (format per clients i guies en igualtat d'importància) van tenir el privilegi de descobrir, explorar i ascendir tots els cims del Valais, en una època on no existien telefèrics ni refugis, els mapes eren desconeguts, els materials a anys llum dels actuals i la tècnica extraordinàriament rudimentària, però on el coratge, gosadia i valor ho suplia tot. En record i homenatge a aquells extraordinaris alpinistes volem dedicar aquestes ratlles.

En aquest limitat i incomplet recorregut per la història de les primeres ascensions als cims del Valais, és de tota justícia que comencem per la història dels intents al Cerví. Del Cerví no es pot dir res que ja no estigui dit, però el mateix magnetisme que encara desperta en l'actualitat aquest cim exercia sobre els primers alpinistes. Malgrat ser prou conegut, és necessari recordar el desenvolupament dels fets. Edward Whymper va fer durant l'estiu de 1860 el seu primer viatge als Alps. Visita Zermatt i en aquell moment el Cerví no li causa una emoció especial: "...pa de sucre elevat sobre una taula. El cap està inclinat de costat. Certament és grandiós, però no puc dir que sigui bell." Aquestes foren les seves primeres paraules respecte el Cerví. Per contra el veí Weisshorn el va deixar sense alè: "la més majestuosa muntanya de Suïssa." Malgrat l'atracció que el Weisshorn li va desvetllar, quan el seu compatriota Tyndall va fer la primera ascensió va perdre repentinament l'interès per aquella muntanya i va concentrar tots els seus esforços en el Cerví. En aquella època el Cerví era considerat inaccessible. La tècnica d'escalada en roca era gairebé desconeguda i els guies només s'atrevien en els recorreguts glacials degut a la precària confiança que tenien en els piolets i destrals de gel. Zermatt tenia uns 500 habitants i una trentena volien passar per guies, però quan Whymper va intentar contractar-ne un per intentar l'ascensió al Cerví tots es van tirar enrera. Contrariat s'en va anar cap a Italia i contactà amb Jean-Antoine Carrel, guia de Valtournache que estava convençut que l'ascensió era possible. Junts van fer un primer intent per la banda italiana i assoliren la cota 3.855.

L'estiu de 1862 Whymper continuava obsessionat pel Cerví. Arribà a fer 5 intents, tots frustrats per motius aliens a les dificultats intrínseques de la via: mal temps, errors d'itinerari, mancança de guies o de material. Tots aquest intents es van fer pel costat italià, ja que Whymper considerava que la banda suïssa era "totalment impracticable." Durant l'estiu de 1864 faria un nou intent que gairebé acabà en tragèdia. Mentrestant Whymper continuava amb la seva frenètica carrera pels Alps i s'embutxacava primeres tan importants com la Barre des Ecrins, l'Aiguille Verte o les Grans Jorasses. L'estiu de 1865 Whymper estava decidit a ascendir el Cerví. Tenia 25 anys, estava pletòric de forces i una gran confiança i experiència. Desprès de diverses incidències i problemes amb els companys i guies es formà a Zermatt per un cúmul de casualitats una amplia cordada: Whymper, Francis Douglas, mossèn Hudson, l'inexpert Hadow i com a guies Taugwalder pare i fill i Croz. Era un grup molt fort. A més a més de la gran experiència de Whymper, mossèn Hudson havia fet la primera ascensió a la Punta Dufour al Mont Rosa, la primera al Montblanc sense guies i la segona a la Verte. Francis Douglas només amb 19 anys tenia la primera a la Wellenkuppe, el Trifthorn o la primera travessa de l'Obergabelhorn. Croz era un dels guies amb més prestigi de l'època i el predilecte de Whymper. El 13 de juliol surten de Zermatt i assoleixen els 3.350 metres, on vivaquejen. El dia 14 s'anuncia amb temps excel·lent. Es posen a caminar a les 3.40 de la matinada i a les 10 del matí ja estan a 4.300 m. A l'espatlla s'encorden i continuen ascendint. La clau de l'ascensió rau en deixar el fil de l'aresta i desviar-se cap a la cara nord per superar les dificultats i trobar el pas clau que conduirà al cim. A la 1.40 es fa la primera petjada al cim del Cerví. Paral·lelament s'estava fent un intent pel vessant italià guiat per Carrel. Whymper patia que ja haguessin aconseguit el cim, però els italians encara no ho havien fet. Van estar-se durant un hora al cim, probablement l'hora més feliç en la vida de Whymper. Durant el descens fan també una sola cordada. En un pas el jove Hadow rellisca i en la seva caiguda s'emporta Croz, Hudson i Douglas, desapareixent els 4 cossos en les profunditats de la cara nord. Whymper i els Taugwalder es salven miraculosament degut al trencament de la corda. Aquest accident tingué un grandíssim ressò. Va significar la fi de la carrera alpina de Whymper, la fi de l'època d'or de l'alpinisme victorià, però un esglaó mes en la conquesta de la muntanya.

Ja s'havia obert la primera via al Cerví i s'havia trencat el malefici de muntanya inaccessible. A partir de llavors s'anirien escalant i recorrent metòdicament tots els itineraris, sense deixar cap via per obrir. Cal destacar entre les primeres ascensions l'ascensió per l'aresta italiana per Carrel i Bich només tres dies després de l'ascensió de Whymper. El juliol de 1876 l'excepcional alpinista A.F. Mummery, acompanyat per Burgener, Petrus i Gentianetta obren l'aresta de Zmutt, magnífic itinerari mixt. El 1899 una cordada menada per Guido Rey, obre en descens l'aresta Furggen. El 1931 els germans Schmid obriran la primera via a la cara nord del Cerví, i el 1965 Walter Bonatti obrirà la seva mítica cara nord al Cerví en hivernal.

Però encara que el Cerví sigui la muntanya més emblemàtica del Valais totes les altres tenen també una història de setge i primeres ascensions apassionants. En aquestes breus ratlles no podem donar una ressenya completa d'aquesta història i els interessat hauran d'acudir als llibres de història. Simplement tenim espai per apuntar les dades més importants.

Com a molts altres llocs les primeres muntanyes en ser ascendides varen ser les de caràcter nivós o glacial. El 1779 el canonge del monestir del Gran Sant Bernat fa la primera ascensió al Mont Velan, veí del Gran Combin i muntanya important amb els seus 3.731 metres. El 1859 es fa la primera al Gran Combin per Ballay, Dorsaz i Sainte Claire de-Ville. Les puntes més senzilles del massís del Mont Rosa com la Piràmide Vinent, la Zumsteinspitze o la Signalkuppe ja han estan ascendides abans de 1850 per diverses cordades. El 1854 veiem entrar en acció als alpinistes victorians al Valais amb la primera ascensió del Strahlhorn. A partir de llavors la seva collita és impressionant. Dels 40 cims principals del Valais 26 son ascendits per primer cop per anglesos, i a finals de segle XIX es pot afirmar que la carrera per les primeres ja està gairebé conclosa i que tots els cims tenen alguna via oberta. En els darrers vint anys del segle XIX l'alpinisme comença a evolucionar i es fixa en vies de més dificultat, cercant nous itineraris a cops compromesos i d'envergadura. Així el 1882 es fa la primera ascensió a la Dent Blanche per l'aresta dels Quatre Anes per Anderson, Baker i els guies Almer i Pollinger. El 1889 Topham i Maître fan la primera ascensió a la cara nord del Pigne d'Arolla, el 1890 la nord del Mont Collon, el 1892 la S de l'Obergabelhorn i el 1900 l'aresta Young del Weisshorn.

La primera guerra mundial atura inevitablement aquesta carrera cap a les primeres cada cop més difícils. Fins els anys vint no es reprenen de nou les ascensions. El 1925 Welzenbach i Allwein obren la directa a la cara nord de la Dent d'Herens, el 1928 cau la cara nord de la Dent Blanche, el 1930 la nord de l'Obergabelhorn i el 1931 la nord del Cerví com ja ha estat esmentat. A partir de llavors ja comença una nova etapa, de vies de caire més modern, a la recerca de la dificultat cada cop més alta i amb l'aparició de les hivernals, que dona una nova perspectiva a l'alpinisme.

La història de l'alpinisme no està feta només de dades i dates, primeres ascensions i escalades difícils. Darreres aquestes xifres sempre hi ha persones i entre els alpinistes destaquen algunes personalitats especials. Ja hem esmentat breument alguns trets d'Edward Whymper, lligat inexorablement al Valais pels intents i primera ascensió al Cerví. Entre molts altres cal destacar també la figura d'Albert Frederick Mummery, també anglès, encara que sigui d'una generació lleugerament posterior a la dels primers pioners. El 1873 ascendeix el Mont Rosa, el Cerví el puja el 1874 i 1875 i el 1879 fa l'aresta de Zmutt. Entre moltes altres ascensions el 1887 recorre per primer cop la difícil aresta del Diable al Täschhorn. Malgrat una planta esquifida, un caràcter tímid i reservat i unes ulleres que el fan semblar fràgil és un alpinista excepcional, de gran resistència i agilitat i molt segur en roca. La seva carrera alpinística és impressionant però el més destacable és la seva mentalitat, avançada al seu temps. S'atreveix a encarar ascensions de forta dificultat per la mentalitat de l'època, sense tenir por de les incerteses de l'itinerari. Es cèlebre la seva ascensió a l'agulla de Charmoz o Grepon, a la Verte pel vessant de Charpoua. Farà ascensions al Caucas i desapareixerà en un intent al Nanga Parbat el 1895. De Mummery es famós el desideràtum formulat durant l'ascensió al Grepon: de ser un "cim inaccessible" serà seguidament "l'escalada més difícil dels Alps" per esdevenir finalment "una cursa fàcil per senyoretes", que ha quedat com a paradigma de l'evolució en l'apreciació de la dificultat. Mummery va fer donar un pas de gegant a l'alpinisme i resta a la història com un dels personatges de ment més clara i innovadora i sens dubte com el primer alpinista on la recerca de la dificultat per la dificultat és un objectiu en si mateix.

Una figura anterior és la de John Tyndall. Aquest irlandès de formació britànic és un genuí representant de l'alpinisme victorià. Va recórrer tots els Alps, però sentia especial afició per Suïssa, especialment el Valais i l'Oberland. De formació científica va realitzar importants estudis sobre les geleres alpines i va protagonitzar una forta polèmica al si de l'Alpine Club sobre l'orientació d'aquesta entitat, si havia d'evolucionar cap a una pràctica purament esportiva o més aviat científica, com ell pensava. El 1858 va dur a terme una ascensió en solitari al Mont Rosa, amb una bona dosis d'imprudència per aventurar-se per importants geleres tot sol. Però potser la seva gesta esportiva més destacable és l'ascensió del Weisshorn el 19 d'agost de 1861 acompanyat pels guies Bennen i Wenger. El Weisshorn és una muntanya que s'alça sobre Randa, a la vall de Zermatt. Retallat per grans arestes desprèn una majestuositat i bellesa captivadores. No té cap via d'ascensió fàcil i les dificultats sovint són de caire mixt. Els intents realitzats fins llavors havien fracassat. Després d'un magnífic i fred bivac cara el Mont Rosa i el Dom des Mischabels, amb una llarga posta de sol, els permet preparar-se. El dia 19 d'agost es lleven a les 2.30 h de la matinada i a les 3.30 ja caminen. Entre neu i roca segueixen el sinuós itinerari que els acosta a l'aresta E del cim. Bennen va primer, superant totes les dificultats i després de més de deu hores d'esforços aconsegueixen el cim. Deixen una banderola perquè els habitants de les valls puguin veure que han fet el cim, ja que pensaven que era del tot impossible. El 1861 i 1862 havia fet temptatives al Cerví i el 1868 va dur a terme la primera travessa del Cerví d'Itàlia a Suïssa.

Achille Ratti és un nom poc conegut. Era un alpinista italià que va dur a terme notables ascensions al massís del Mont Rosa i del Mont Blanc. Al Mont Rosa és cèlebre una travessa de Macugnama a Zermatt, ja que era la primera travessa realitzada al massís. També es va atrevir amb el llarguíssim corredor Marinelli al Mont Rosa el 1890. Aquell jove alpinista esdevindria Papa, amb el nom de Pius XI!!

El Täschhorn és una de les puntes del massís dels Mischabels més altives. A part de les arestes que menen a la seva punta destaca en aquesta muntanya la grandiosa cara sud, d'ascensió complicada i molt compromesa. L'agost de 1906 es troben embarcats en aquesta paret l'alpinista anglès Geoffrey Winthrop Young i el seu company Ryan guiats pels excepcionals guies Franz i Joseph Lochmatter. Durant dotze hores van guanyant alçada laboriosament, superant les dificultats continues, fins que es troben bloquejats sota un sostre, sense veure cap possibilitat de continuar endavant o intentar el descens. La situació és molt delicada. Gràcies a l'extraordinària capacitat dels germans Lochmatter poden sortir del mal pas i culminar amb èxit aquesta primera. El relat d'aquest ascensió escrit per Young resta dins la història de l'alpinisme com un dels més vibrant i patètics. Fins a la primera guerra mundial Young continuarà fent una carrera molt prestigiosa als Alps (cal destacar també el primer recorregut el 1900 de l'aresta O del Weisshorn o aresta Young)i malgrat que a la guerra perd una cama arrencada per un obús continuarà fent muntanya amb una pròtesis.

Ja hem esmenat l'ascensió dels germans Schmid a la cara nord del Cerví el 1931. Però una ascensió tan excepcional no pot restar en la fredor d'una xifra. Els 1.100 metres d'aquell vessant de roca dolenta, glaç vidriós i preses invertides molt difícils de protegir, caiguda continua de pedres i manca de repises no havien estat desflorats i l'ascensió era cobejada. Alguns alpinistes, acompanyats de prestigiosos guies, havien realitzat intents que havien acabat sempre en retirada. De sobte dos germans de Baviera, amb experiència només als Alps calcaris i les Dolomites, totalment desconeguts als Alps occidentals apareixen a Zermatt. Com que no disposen de prou diners per viatjar han vingut des de Munic en bicicleta! Passen per Zermatt sense dir res a ningú ni contractar cap guia, ja que queda fora de les seves possibilitats i mentalitat i es dirigeixen al peu de la muntanya. Monten la seva tenda als 2.400 metres i estudien detingudament totes les possibilitats. La mitjanit del 30 de juliol es posen en marxa. Després de superar les dificultats sense grans problemes fan un bivac als 4.150 metres. L'endemà, dins una tempesta, aconsegueixen el cim del Cerví. Baixen com poden fins la cabana Solvay i resten dos dies bloquejats allí pel mal temps. A la primera aclarida baixen fins Zermatt i s'en tornen cap a casa en bicicleta. Així de discretament i de manera aparentment senzilla dos escaladors anònims han dut a terme una escalada excepcional. Com va dir una revista de l'època:"veni, vidi, vinci". Fins l'escalada 34 anys més tard per Bonatti d'una nova via a la mateixa cara nord no es reviurà una gesta de importància semblant.

Cal assenyalar també la figura de Guido Rey. Aquest italià enamorat del Cerví fou un notable alpinista i escalador. A més a més d'importants escalades per tots els Alps, especialment al massís del Mont Blanc i de les Dolomites, va obrir l'aresta Furggen al Cerví en descens, per evitar més fàcilment els importants desploms existents i que fins llavors havien impossibilitat el seu recorregut. A part d'aquesta primera va recórrer en tots els sentits el Cerví, arribant a conèixer-lo perfectament. El seu nom queda associat a la cresta Rey a la Punta Dufour, magnífica ruta per arribar a la punta del Mont Rosa que té aquest nom en homenatge a aquest alpinista. Però cal destacar especialment la seva vessant de pintor i escriptor. Esperit sensible i delicat les seves pintures o els seus textos destil·len una devoció per l'alta muntanya, una sensibilitat i una poesia que l'han fet esdevenir un autèntic clàssic.

Seria injust no anomenar la figura dels guies. Així com la fama de les ascensions se l'han endut tradicionalment els clients, que han estat els desvetlladors d'aquestes, el veritable mèrit de les ascensions es deu al treball abnegat dels guies. Son ells els que han obert totes les vies, han tallat els esglaons al glaç o s'han aventurat en els passos de roca de incert resultat. A cops suplien la manca de tècnica i material amb una sang freda, un coratge i un aplom extraordinari, per no parlar de la seva resistència o força. Sense el seu concurs no haurien estat possible la majoria d'ascensions. Els guies han estat els veritables però anònims pioners dels Alps. Al massís del Valais en va haver-n'hi molts, i entre els més importants destaca el mític Franz Lochmatter i el seu germà Joseph Lochmatter, els Taugwalder, la nissaga dels Zurbriggen, Burgener o Knubel.