|
Probablement, entre altres, l'ascensió als Picos de los Infiernos en travessia sigui una clàssica i amb un bon dia ens podrà omplir una jornada completa de muntanya. Les valls per on passarem,els diferents i amagats estanys que coneixarem i el dilatadíssim panorama del cim així ho confirmen. Cal sortir ben d'hora del Balneari (1650m.) en direcció Nord cap als llacs de Bachimala pel fressat caminet que neix darrera just del refugi. Aquest camí segueix l'estreta i un xic embolicada vall del riu Caldares fins que aquesta s'obre en un petit circ per on cau la cascada del Fraile. Per l'esquerra, en un seguit de redraçades ziga-zagues, superem el fort pendent , fins arribar al petit Ibon inferior de Bachimaña. A l'altra banda de la presa una petita cabana pot servir de refugi. Sense deixar el camí, per la dreta de l'Ibon arribarem al del Gran Bachimaña (2200 m.) a les dues hores d' haver començat a caminar. Aquest majestuós estany és de grans dimensions, i les primeres clarors dels dies juguen amb les tranquiles aigües, conformant unes tonalitats molt especials. Es una bona base d'ascensions i travessies i es troba a faltar un refugi guardat que escurçaria les llargues caminades per aquesta zona. El panorama s'obre en un seguit de carenes, colls i contraforts, així com d'alguns cims. Seguint el caminet que voreja el llac per la dreta anirem fins a la seva cua, al lloc on s'afageix el riuet que baixa dels Ibones Azules, i on hi ha una magnífica i recollida pleta de flonja herba adient per acampar. Resseguint aquest riuet en marcada direcció Oest, per una vall perpendicular a la seguida fins ara, pujarem facilment fins a l'Ibon Azul Inferior, i en deu minuts més serem al Superior. Farà dues hores i mitja des de que hem començat a caminar. A partir d'aquí els pics comencen a quedar més propers a nosaltres i al fons es distingeix, llunyà encara, el coll del Infierno, pas clau en les travessies cap a Respumoso i Sallent de Gállego, i a l'esquerra es veuen clarament les tres puntes dels Picos dels Infiernos. A la seva base queden les restes de l'antiga congesta condemnada a desapareixer, i un parell d'atrevides canals solquen audaçment la seva paret. Es curiossísima la marcada veta de roca blanca-gris que hi ha entre la punta occidental i la central, faixa característica que permet distingir aquest cim des de ben lluny. La ruta es veu clarament. Cal arribar-se al coll per resseguir l'aresta que ens menarà fins el cim. Hi ha una altra via molt més directa, però més difícil. Cal ficar-se decididament per la petita gelera fins la base de la paret i guanyar alçada per una marcada canal que ens portaria tot just abans de la punta occidental. Probablement sigui una via interesant amb neu, però a començament de la tardor i amb una rimaia molt oberta i una roca descomposta sembla entretinguda. Superats un petits plans ens dirigirem per un terreny caòtic, on el camí es perd sovint fins esdevenir gairabè imperceptible, cap al coll del Infierno (2721 m.). A la dreta la imponent paret que cau des del Pico de Piedrafita començarà a configurar aquesta sensació de grandiositat, vastedat i solitud que s'anirà confirmant a mesura que avanci l'excursió. Per una plana i incomode tartera i alguna congesta de neu arribarem finalment al coll després d'una hora de caminar des dels Ibones Azules. Sobrepassat el coll ens sorpendrà l'imatge del recollit Ibon de Tebarray, d'extranya regularitat, sota mateix del tibat pic del mateix nom. Es un lloc recòndit, amb un encant que et fa mirar-lo en silenci durant una llarga estona. Del mateix coll s'eleva un imperceptible rastre de caminet en direcció sud vers el cim. Es pot anar per la mateixa aresta, un pel entretinguda, o una mica per sota, resseguint-la. Aviat el rastre s'esborra i haurem de trobar el millor camí segons la nostra intuició. La pujada es fa llarga i quan creiem ser a la primera punta resultarà que és un avantcim, el Garmo Blanco, i encara trigarem uns vint minuts fins arribar al cim. Aquest tram es fa grimpant per un terreny molt més espectacular que difícil, però pot esdevenir delicat amb neu o gel. La timba és respectable, però les preses són fermes. Finalment a l'hora i quart d'haver sortit del coll arribarem a la primera punta (3073) de les tres que conformen el pic. D'aquesta punta a la central (3082) trigarem cinc minuts per sobre la clara faixa en una aeria cavalcada. Fins a la punta oriental (3076) trigarem cinc minuts més. La vista és impressionant des de qualsevol de les puntes, nomès amb petites diferències sobre les valls. Cap al nord domina el massís del Balaitús i de les Frondelles, distingint-se perfectament la bretxa Latour i les crestes de Costerillou i de Diables. El Palas i el pic d'Arriel queden una mica empetitits, però no dissimulats pel veí gegant. Cap a l'Oest s'imposa el sempre bonic i captivador Midí d'Ossau, tan isolat i reptador. Al fons de la vall s'endevina Sallent de Gàllego i els prats verds del Formigal. Enfront tenim el Garmo Negro amb una bretxa característica, que des d'ací presenta una paret ferrenya i que tanca un petit circ on hi ha els Ibons de Pondiellos o de Garmo Negro, que són d'aquells estanys que donen el seu valor al Pirineu. Més propers els els pics de Cambalès, Gran Faxa, Piedrafita, Bacias, Batanes o Bramatuero, ens recorden que sempre queda algun cim per assolir. Cap a l'Est s'alça el massís del Vignemale i destaca la nevada canal, germana petita del Coloir de Gaube, que hi ha entre la Pique Longue i el Clot de l'Hunt. Des d'aquesta banda és dels pocs llocs des d'on es pot veure aquest amagat corredor. Més enllà la Múnia, el pic Long i el Neouvielle ens porten records d'antigues excursions. El panorama és dilatadíssim en totes direccions i poc a poc es va impossant tal vastedast. La roca lluenta, les llarguíssimes tarteres, les taques blaves dels llacs i la solitud dominant hi ajuden. Per tonar al Balneari es pot desfer el camí que hem fet durant la pujada en quatre hores, i sense cap més novetat arribariem al refugi. Però és més interessant tornar pel coll de Pondiellos i fer el descens directe als Banys. Per seguir aquesta ruta la via més lògica és la que ressegueix l'aresta que cau en direcció al pic d'Arnales. La guia ressenya tambè com a alternativa, una canal entre el pic Central i l'Oriental que baixa directament als llacs de Pondiellos. De baixada no es veu del tot comode i certament és menys elegant. Aquesta cresta, en descens, és força aeria i curta, i no especialment difícil si s'esta avessat a les crestes pirinenques, llevat del pas d'una marcada bretxa, anomenada per la guia bretxa Sarrettes. La desgrimpada a aquesta bretxa és incòmode i si no s'està habituatat es pot agrair la seguretat de la corda, malgrat que el pas no és especialment difícil. En direcció contrària, de pujada, aquesta bretxa es deu superar sense complicacions. Un cop passada la bretxa val la pena enfilar-se per qualsevol de les fàcils canals fins el pic d'Arnales, per gaudir de la vertiginosa vista sobre els Banys i el seu llac, mil- quatracents metres per sota. Del pic d'Arnales cal anar fins el coll de Pondiellos, a tota cresta, entretinguda i llarga, o be baixar per qualsevol canaleta i flanquejar per una incomode tartera fins el coll, per sota del pic de Pondiellos. Tenim als nostres peus els Ibons de Pondiellos, tranquils i serens, en un lloc isolat i solitari. Pot valdra la pena restar una estona aquí i amarar-se d'aquesta solitud. Un cop al coll de Pondiellos el camí és molt evident. Cap avall en linea recta, passant per la Majada Alta i Baixa d'Argualas, empalmant amb el camí normal que puja cap al Garmo Negro, primer per tartera i després pel glever, en un descens ràpid i dur. Des del mateix coll, si s'està fort i es porta un bon horari, es pot allargar l'excursió fins el Garmo Negro, l'Algas i l'Argualas. Pel marcat caminet entre el bosc i amb aigua per tot arreu, en unes tres hores des del cim, ens plantarem a la clotada del Balneari, despedint-nos forçosament de les grans panoràmiques que ens han acompanyat durant tot el dia. |