Ens quedarem sense isards?

De totes les espècies que habiten a les nostres muntanyes, especialment als Pirineus, l’isard és un dels animals més apreciat, estimat i respectat. La seva extraordinària adaptació a un medi dur i esquerp, la seva elegància natural, la seva oïda fina i olfacte sensible, així com la seva notable presència d’uns anys ençà l’han convertit en el company dels pastors, excursionistes i tot aquell que s’endinsa per les muntanyes en silenci. Fins no fa gaire ha estat fàcil topar amb un ramat d’isards per qualsevol vall o muntanya i poder contemplar les cabrioles agosarades d’aquests animals. Tanmateix des de fa quatre anys els isards s’estan veient afectats per una epidèmia gravíssima que fins i tot amenaça la continuïtat de l’espècie.

Sembla que tot va començar cap el 2001, quan es va trobar un isard a la Reserva Nacional de Caça de l’Alt Pallars-Aran amb uns símptomes que no coincidien amb cap dels coneguts d’aquesta espècie. En els mesos següents es van capturar fins a 7 isards amb els mateixos símptomes. Comparant els censos del 2000 i 2002 es constata un descens del 30 % a tot el Pallars-Aran. El Servei d’Ecopatologia de Fauna Salvatge de la Facultat de Veterinària de la Universitat Autònoma de Barcelona (centre de referència) començà a estudiar els primers animals malalts. Es pensà en una possible intoxicació per ingesta d’alguna mena de verí o producte d’origen humà, però acurades anàlisis van descartar qualsevol enverinament. El brot sembla aturar-se a l’estiu, però a començaments del 2002 es reprodueix el mateix episodi de mortaldat, però amb més gravetat i extensió. Continuen les recerques al laboratori i finalment es detecta un virus del gènere de pestivirus com el causant de la malura. Es confirmen els pitjors temors, ja que els pestivirus són uns virus molt complexos, d’enorme mutabilitat, facilitat de propagació (encara que es desconeixen les vies) i dificilíssim tractament i erradicació, per no dir impossible. El pestivirus ataca el sistema immunològic dels animals i els deixa sense defenses, pel que els animals acaben morint per qualsevol malaltia. Només la fabricació d'anticossos pels mateixos animals permet tenir alguna esperança de guariment.

Durant el 2003 i 2004 no es reprodueix enlloc la malaltia i es pensa que es pot donar per superada, però a finals de desembre de 2004 es detecta un nou isard amb una malaltia respiratòria i durant el febrer i març es produeix una mortaldat massiva d’isards per aquesta malaltia. Posteriors estudis confirmen la presència del pestivirus en els animals morts, el que posa de manifest l’existència d’un nou brot de la malaltia. El juny de 2005 es detecta el primer isard malalt al Cadí i durant l’estiu la mortaldat es molt alta. Es calcula que a l’Alt Urgell la mortaldat ha arribat al 86 %, al Cadí el 34 % i al Pirineu francès entre el 30 i el 75 %, segons zones. Al Pirineu andorrà també es detecten animals afectats. Es decideix per l'Administració la suspensió absoluta de tots els permisos de caça, mesura que ha tingut el consens de tots els caçadors.

En els darrers mesos del 2005 i el començament del 2006 sembla que continua la mateixa tendència, malgrat les dificultats per detectar els animals malalts o morts, no sempre de fàcil localització. Un cens provisional d'hivern a la reserva de la Cerdanya-Alt Urgell parla d'un 90 % de mortaldat aquest hivern de 2006 (el 2002 havia 6.000 isards i ara amb prou feines arribarien a 600), mentre que al Cadí-Moixeró s'estima una afectació superior al 50 %. Pel moment només la reserva del Fresser-Setcases sembla lliure. Amb la retirada total de la neu de les zones altes i els resultats dels propers censos d’aquest estiu es podrà fer una nova valoració però és tem una mortaldat d’entre el 50 % al 90 % segons les zones. La preocupació per aquesta epidèmia ha arribat fins i tot al Parlament de Catalunya, amb una pregunta al Govern i la resposta pel Conseller de Medi Ambient amb la descripció detallada de la mortaldat per àrees, però sense proporcionar cap informació complementària.

Potser val la pena esmentar que l’elaboració dels censos són eines claus per seguir l’evolució de l’epidèmia. Al Parc Nacional d’Aigüestortes i Sant Maurici fa temps que els realitzen de forma sistemàtica i les seves dades són significatives.

Al juny i juliol la gran majoria de femelles i els seus cabrits o cabirols van plegats en grups. El dia fixat tot el personal del Parc es mobilitza i de manera simultània recorren tots les valls i racons i amb l’ajuda dels prismàtics es compten tots els isards que es poden veure. S’intenta anotar el nombre total d’isards, el sexe, el percentatge de cries i joves i la seva localització sobre un mapa. Amb aquestes dades s’obté la productivitat i densitat de població que serveix per indicar la tendència demogràfica. Cada 2 o 3 anys es realitza un segon cens a la tardor amb l’objectiu de detectar el major nombre possible de mascles (més visibles i actius en aquestes dates per ser temps de zel) per tal d’esbrinar la proporció de sexes. Aquest és el sistema emprat al PNAESM. Evidentment no es conten tots els isards i mai es pot obtenir una xifra exacte, però el fet de fer servir cada any la mateixa metodologia, fer-ho les mateixes dates i amb el mateix personal i criteri permet obtenir amb una important aproximació la tendència demogràfica de l’espècie en un territori, ja que l’error de mostreig sempre serà estadísticament el mateix. Les xifres són interessants. Destaca el pic de 11.68 isards per 100 ha de l'any 2001, mitjana que ha minvat a 6,5 l'any 2005, un important descens que ha aixecat les alarmes.

Des del Servei d’Ecopatologia de la Facultat de Veterinària de la Universitat Autònoma continuen investigant la malaltia, però es tenen poques esperances de trobar una solució miraculosa, ja que és molt difícil controlar malalties víriques en animals salvatges en poblacions tan grans i en el medi de muntanya. Es desconeix l’evolució i comportament futur del virus, però el problema ben aviat pot deixar de ser simplement sanitari, sinó de pura supervivència de l’especia, degut al declivi catastròfic que s’està produint. Els censos i recomptes d’aquest 2006 es preveuen claus per valorar l’abast de l’epidèmia i la seva possible evolució. Cal estar atent a la seva progressió i extensió. Hi ha l’esperança que alguna zona del Pirineu pugui quedar aïllada i no es vegi afectada per la malaltia, el que permetria preservar animals sans i exportar exemplars cap a d’altres zones afectades.

Aquesta epidèmia, on sembla que la mà humana és del tot aliena, ens recorda una vegada més la dura llei de la natura. Alhora és una cura d’humilitat, de comprovar la impotència humana, les limitacions de tota la seva ciència i tecnologia front l’evolució natural. Néixer, morir, potser extingir-se. És llei de vida.

Esperem i desitgem que els isards puguin desenvolupar anticossos per superar aquest virus. Es una especia forta i que ja ha superat altres epidèmies greus. Sense isards la muntanya estaria molt més buida i nosaltres més sols. Qui no s’ha bocabadat amb els salts, jocs i curses dels isards a qualsevol vall, feixa o muntanya pirinenca? Seria molt trist quedar-nos sense isards a les muntanyes, una companyia sempre elegant i juganera. Les noticies són pessimistes, les esperances minven, però volem creure que l’isard podrà recuperar-se. Fa poques setmanes em vaig topar un cabirol jove menjant a un prat prop de Gisclareny. Anava sol, semblava ple de vida i mentre el contemplava pensava que potser allí hi havia el futur renaixement de l’espècie.