Bona nit,

Des de Cal Ble, aquest invent que amb la façana de restaurant està duent una gran tasca cultural a Igualada, m’han cridat perquè parli d’això que ells en diuen La màgia de la muntanya.

La màgia de la muntanya és un bon títol per una conferència. Curt, clar, atractiu i amb un punt d’incertesa per cridar l’atenció del curiós desvagat. Però, que vol dir això exactament? Quin és el sentit que li volen donar ? Tanmateix per a aquell que ha de desvetllar el misteri, que ha interpretar aquesta màgia, el repte és complicat. S’en poden dir moltes coses de la muntanya, i una d’elles és intentar acostar-se a la màgia que s’en despren. Seguidament ho assejaré.

Des de l’ascensió de Moises que va pujar a la muntanya a recollir de Déu les Taules de la Llei fins avui, som molts els que ens hem sentit cridats per la màgia de la muntanya. Cadascú hi ha anat per motius diferents, a cops contradictoris i tot, sovint sense saber-ne les raons també, però la muntanya, les altes muntanyes i les petites que ens envolten, tenen un poder d’atracció, de seducció, que es perpetua al llarg dels segles.

Són molts els que hi han reflexionat, els que hi han intentat donar-hi un sentit i trobar alguna explicació. I s’han apuntat moltes raons, a cops ben diferents, distintes sovint per a cada persona. En tot cas, ningú ha aconseguit explicar-ho ben bé. Així que no seré pas jo qui pretengui donar una explicació definitiva, però si més, m’atreviré a a intentar donar algunes pistes.

L’estima per les muntanyes és un fenòmen relativament recient. Des de l’antigor, la muntanya, i especialment l’alta muntanya, era un lloc temut, un lloc terrible, on hi habitaven els dimonis, s’amagaven els malfactors i els perills eren una amenaça constant. Només els pagesos i ramaders a cops s’hi acostaven, per pura necessitat de supervivència, però amb recança i maleint la seva sort. Els pocs viatgers que anaven d’una banda a una altra quan havien de passar per un coll de muntanya tremolaven, i els militars en les seves conquestes i expedicions intentaven evitar sempre els terrenys muntayosos.

Bernat Desclot, a la seva Crònica, deia que el Rei puja al monestir de Montserrat, ...loch de gran devoció e hon Déus a fet tos temps molts miracles e virtuts a tot hom, situat en un loch fort salvatge e agrets en entre grans muntanyes e feres assetjar. I això era la muntanya per Desclot i la cultura de la seva època (finals del segle XIII), un lloc vinculat al perill i la selvatgeria. La mateixa idea es desprèn dels viatges de Rafael d’Amat, el baró de Maldà: parlant també del Monestir de Montserrat diu les muntanyes rodegen tot lo monestir i fan federat mirar-les per sa grandissima elevació, sent moltes de ses penyes grossissimes, que apar amenacen ruïna algunes per lo inclinades que queden, i això ho diu a cavall del XVIII i el XIX. Hi ha una frase d’un abat montserratí que sempre m’ha cridat l’atenció. Miquel Muntadas (al voltant de 1880) diu Generalmente hablando todas las montañas causan cierto horror al hombre...

Amb el renaixement això comença a canviar i alguns esperits il·lustrats, ben pocs, comencen a intuir que a les muntanyes, a banda dels perills i dels dimonis, potser s’hi pot trobar quelcom mes. Un exemple ben paradigmàtic és el de Petrarca, que un bon dia del segle XIV, en concret el 26 d’abril de 1336 va decidir pujar a un cim impulsat només pel desig de contemplar un lloc cèlebre per la seva altitud. Aquesta actitud és totalment nova i revolucionaria. Evidentment que abans s’havien pujat muntanyes, però sempre era amb una finalitat practica. Portar el bestiar a pasturar, conrear, fer una conquesta militar, tallar fusta del bosc, però mai amb una finalitat contemplativa, personal. Petrarca és el primer que un bon dia decideix pujar al Mont Ventos, que s’alça majestuós sobre la plana de la Provença, impulsat per un desig personal. És un fet històric. Sabem que Petrarca estava angoixat per mals d’amors, i que cercava a la muntanya la pau, la serenor i la tranquil·litat que no tenia a la plana, però el rellevant de la seva gesta és que va pensar que això ho podria trobar a la muntanya, enlloc de retirar-se a un monestir.

Però no és realment fins el romanticisme on l’estima per la muntanya creix i es comença a generalitzar. A finals del segle XVIII amb la revalorització de la natura que fan els romàntics, alguns comencen a mirar-se a les muntanyes amb uns altres ulls, amb un nou interès, oblidant les pors ancestrals, intuint que allí hi havia un nou món per descobrir. Són molts els autors i personatges cèlebres del Romanticisme que descobreixen la muntanya. Potser un cas també molt paradigmàtic és el del savi ginebrí Horace Benedicte de Saussure, que des de Ginebra, al costat del llac Léman, resta meravellat pels massís del Mont Blanc, i promet una recompensa a qui el pugi per primer cop. Així comença una curiosa competició entre alguns nadius de la vall de Chamonix, fins que un cercador de cristalls i el metge del poble aconsegueixen la primera ascensió. Uns anys més tard el mateix Saussure aconseguirà el somni de la seva vida amb l’ascensió al Montblanc.

Més a prop nostre hi ha també nombroses exemples d’aquest canvi de visió sobre les muntanyes. Un dels que em sembla més emblemàtic i significatiu és el de Jaume Almera. Geòleg i eclesiàstic, Jaume Almera (1845-1919). va ser membre de les societats geològiques més prestigioses de la seva època, president de l’Acadèmia de Ciències i Arts i fundador del Museu de Geognòsia i Paleontologia del Seminari de Barcelona. Dins del món excursionista, Almera va ser soci de l’Associació d’Excursions Catalana i en el terreny més científic l’hem de considerar el mestre de l’insigne espeleòleg Norbert Font i Sagué. Almera va ser una de les primeres veus que donaren a conèixer el Montseny, Montserrat o la Vall de Núria i que convidaren a conquerir-los. Amb ell es començava a trencar una mirada secular per a la qual les muntanyes eren perilloses o desagradables. És en aquest context que s’inscriu la figura de Jaume Almera: l’any 1882 fa servir el mot paisatge i justament en el sentit que a nosaltres ens interessa. En la seva Historia geológica de la Vall de Núria escriu que, pujant cap a Núria, “se disfruta de paysatges á qual mes imponents é interessants, no sols baix lo punt de vista geográfich ó físich, sino també baix lo geológich” (P. 8). De fet, en els escrits de Jaume Almera es troba una barreja entre l’admiració del turista i l’interès del geòleg, en la qual volem aprofundir. D’aquesta manera, un cop a Núria, recomana al visitant que “pera disfrutar de panoramas hermosos, extensos y variats, mes que pujar al cim de Puigmal, fes una excursió á'ls estanys de Carançá, ó á lo menos fins en vista d'ells." (P. 16). Per a Almera, els plegament, les ondulacions, les denudacions i els altres efectes geològics de la zona fan interessant aquesta excursió, però no només és el seu esperit científic el que el condueix a Carançà, sinó especialment el seu sentiment estètic.

Això es veu molt clarament en el seu treball sobre el Montseny, especialment quan diu que “Algo se ha dicho, sobre todo muy recientemente, de esta elevada montaña, mas no han llegado todavía, por desgracia, á ser patrimonio del pueblo culto las innumerables bellezas que en su seno encierra, ni los atractivos que convidan á visitarla y á estacionarse en ella durante el verano" (Almera, Jaime: "Excursión al Montseny". Memorias de la Real Academia de Ciencias Naturales y Artes de Barcelona. 1876. P. 436). Almera, donc, convida a pujar al Montseny o a Núria a l’estiu, perquè a l’hivern ambdós llocs li semblen perillosos i inhòspits. Ara bé, això no li impedeix reconèixer que a l’hivern també s’hi pot trobar “fortas y sublimes” impressions. Però, a més, Almera vol que tothom participi del seu gust per la muntanya.

A partir del segle XIX aquest corrent esdevindrà imparable i la conquesta de cims, el descobriments de massissos i l’exploració dels principals massissos muntanyencs d’arreu del món esdevindrà sistemàtica.

Catalunya, pais de muntanya i de muntanyecs

A Catalunya tenim la sort de tenir un relleu notablement accidentat. El Pirineu és el massís muntanyos per excel.lencia, però arreu del pais les serres sovintegen i és normal aixecar el cap i trobar una o una altra muntanya. També hi ha planes, i de molt importants. Malgrat aquesta concentració de muntanyes, l’afició per la muntanya és relativament recent. Hi ha antigues llegendes que parlen de gestes de muntanya, de diverses aventures mitològiques en zones de muntanya. Potser les més conegudes són les aventures d’aquell habitant del castell de Mataplana, al Ripollés, des d’on el comte Arnau es passejava per les muntanyes del Prepirineu Català. També és cèlebre la suposada ascensió del Rei Pere II de Catalunya l’any 1285 al Canigó descrita minuciosament per fra Salimbene de Adam, però tot això no son més que llegendes.

En aquest ràpid i incomplet repàs de la història de la muntanya a Catalunya, cal aturar-se un moment en la figura de Verdaguer. És prou coneguda la seva vida i obra, i ara no m’extendre gaire en ella, però si que vull remarcar dos aspectes. Verdaguer és dels primers catalans que s’endinsa pels Pirineus per pur plaer. Certament que ell anava a la recerca de la inspiració per la seva obra literaria, però cal destacar que Verdaguer va ser un autèntic muntanyenc. Quan ningú gosava aventurar-se gaire per la muntanya, a les darreries del segle XIX Verdaguer va fer diverses campanyes pels Pirineus que són una autèntica gesta. Amb la sotana, un paraigua i una maleta, Verdaguer pujà nombroses vegades al Canigó, va fer la primera catalana a la Pica d’Estats, va estar a punt d’arribar a l’Aneto (i va caure en una esquerda de la gelera), va recorrer el Pallars, l’Aran, la Ribagorça. D’aquelles excursions va sortir el magne poema Canigó, que va mostrar la màgia de la muntanya als catalans d’aquells temps per primer cop. I aquí trobem l’altre aspecte que m’interessa resaltar de Verdaguer. Amb la seva obra literaria Verdaguer va ensenyar als catalans a mirar amb uns altres ulls la muntanya. Amb les seves descripcions, la seva poesia, la seva literatura, Verdaguer va transmetre als habitants de les ciutats una imatge nova de la muntanya. La muntanya ja no era un lloc remot, miserable, perillos i a evitar. Gràcies a Verdaguer la muntanya esdevé un lloc bonic, un lloc atractiu, un lloc que es bo per les persones, un lloc on trobem la tradició i l’essencia del nostre pais. De tenir unes connotacions mes aviat negatives esdevé un lloc positiu. Amb Verdaguer el poble català comença a descobrir la muntanya.

I en aquest apressat recorregut hem d’esmentar el moviment excursionista com el veritable descobridor i divulgador de la muntanya a Catalunya. L’excursionisme és un moviment que neix el 1876, quan un grup de joves van amb el tren de Mataró fins a Montgat i pugen fins el seu turó. De retorn, entusiasmats amb el dia que han passat, decideixen fundar una entitat amb la finalitat d’organitzar les seves sortides. Així neix l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, el que es considera primer centre excursionista català.

L’excursionisme neix a partir de l’impuls de la Renaixença i de tota la ideologia d’aquest moviment. Aquest moviment, entre altres coses, preten assolir un renaixement del país, i un instrument és la recuperació del passat, de les essencies nacionals, de les tradicions, i enlloc com la muntanya per aconseguir-ho. Les zones de muntanya són el lloc on la tradició i l’essència del pais millor s’ha conservat. L’excursionisme és l’instrument de la Renaixença per assolir aquest objectiu.

El moviment excursionista tindrà i té una força extraordinaria. Durant els finals del segle XIX i bona part del segle XX, alguns dels personatges més ilustres de Catalunya són excursionistes: Verdageur, Gaudi, Pau Vila, Pompeu Fabra, Joan Amades. Rubió i Lluch, Puig i Cadafalch, Coromines, Mila i Fontanals, Batista i Roca, Eduard Todà, Marià Aguiló, Flos i Calcat, Carreras Candi, Serra i Pagès... són només alguns dels noms que en algun moment de la seva vida van estar vinculats a l’excursionisme.

Durant molt de temps l’excursionisme és un moviment cultural, patriotic i científic, que fa una tasca per Catalunya extraordinaria. Hi ha prous llibres d’història per conèixer la tasca de l’excursionisme, i ara no és el lloc per extendre’s-hi mes, però cal destacar que el moviment excursionista posarà la muntanya a l’abast del poble català. Des de finals del segle XIX i durant tot el segle XX recorrerà sistemàticament totes les muntanyes catalanes i les divulgarà abastament. Gràcies a l’excursionisme la muntanya, i la màgia de la muntanya, arribarà al poble català.

La crida de la màgia de la muntanya

Fins ara hem parlat molt breument i esquematica de la història de l’apropament de l’home a la muntanya. Hem vist com la visió de la muntanya ha canviat, i des d’una inicial perspectiva de por i perill ha evolucionat a una perspectiva atraient i agradable, s’ha recorregut un llarg camí.

En aquest punt hem de parar atenció a un fet cabdal en la comprensió d’aquesta evolució de la percepció de la muntanya per l’home. Si la muntanya és un mer accident geogràfic, una pura contingència geològica, perquè la seva percepció canvia? Si sempre és la mateixa muntanya, perquè aquells elements que abans eren negatius (la desolació, els perills, els precipicis, el fred) esdeven positius?

Al llarg del segles es produeix una revolució a la mentalitat occidental respecte a la percepció de la muntanya. I això només té una explicació: la cultura i el coneixement.

El canvi de percepció de la muntanya per l’home occidental evoluciona al mateix temps que evoluciona la cultura. Quan observem i contemplem un paisatge no veiem allò que hi ha, sinó allò que creiem que hi ha, és a dir, allò que la nostra cultura ens fa veure i apreciar. Això és el paisatge. La visió de la natura pasada pel cedaç de la cultura. Donem a la natura unes qualitats que aquesta no te. Quan diem que un lloc és salvatge, ferèstec, solitari, bell o harmònios, li estem atribuint uns conceptes humans, no naturals. Mirem i llegint la natura, l’interpretem, a partir d’uns conceptes intelectuals i humans. No podem mirar la natura des d’una mirada “pura”. Ens és impossible. La mirem amb unes ulleres carregades de cultura, filosofia, religió i convencionalismes socials. Així que hem d’entendre que l’actual visió i percepció de la muntanya és una construcció intelectual, feta des de la cultura i el coneixement, i per això alguns parlen del concepte “muntanyes de la ment”. En aquest sentit creiem que cal tenir molt present que l’actual valoració positiva de la muntanya, la nostra percepció com a lloc màgic, és una construcció de la menta humana, de la seva imaginació, dels seus somnis, dels seus sentiments. Entendre això és fonamental per entendre el concepte de la màgia de la muntanya.

Un altre aspecte que em penso que cal destacar és que a començaments del segle XXI unes quantes persones ens haguem aplegat avui per parlar de muntanya i de les seves bondats. La nostra societat cada dia és més tecnificada, interrelacionada i el sistema econòmica capitalista i ultraliberal ho domina tot. En aquest entorn sembla que només tenen sentit aquelles accions que tenen una finalitat pràctica, de les que es poden obtenir un guany o treure’n un profit. No sembla que restin espais per dur a terme activitats que no només no s’en pot treure un benefici, sinó que més aviat tenen un cost i que impliquen risc i perill. En aquest context em sembla que el fet d’estimar la muntanya, o simplement de gaudir fent una caminada, és tot un desafiament al sistema econòmic. Reivindicar i exercir un dret com anar a la muntanya, caminar, amb tot el que implica quasi es pot considerar un acte subversiu. Dir que existeix una dimensió humana, natural, no economicista ni tecnològica és un acte subversiu. Fa poc vaig llegir un llibre (Eloge de la marche, David le Breton) que ho diu perfectament: Caminar és donar un cop de peu al capitalisme. És un acte de resistència front un sistema polític, social i econòmic. Fer muntanya, anar a la muntanya, estimar la muntanya, és un desafiament en tota regla a molts dels valors imperants del nostre sistema econòmic, i per això mateix, té un abast que va molt més enllà del que pugui semblar.

Però potser ara arribem al moll de l’os. Per què la muntanya és un lloc atraient? Per què hi ha tanta gent que té necessitat d’anar a la muntanya? Per què hi ha essers humans que estan disposats a afrontar l’esforç, el cansament, les penalitats i inclos els perills que suposa apropar-se a la muntanya? Que hi troben? O millor dit, que hi busquen? Potser si poguessim respondre a aquestes qüestions podriem entendre una mica millor això que en diem « La magia de la muntanya ».

Sobré això s’han escrit molts moltes planes, molts i molts llibres, i ben ben mai ningú ha arribat a conclussions definitives. I potser millor així. Potser part d’aquesta màgia sigui el seu misteri. Jo no puc ara explicar les raons que s’han donat i ni tans sols detallar-les, però he pensat que n’intentaré enumerar algunes. I per fer-ho, enlloc d’utilitzar paraules meves, he manllevat paraules d’altres, d’alpinistes, d’escaladors, de literatas, de poetes, de pintors o de simples caminadors, per intentar esbrinar les raons que porten a algunes persones a la recerca d’aquesta magia. Alguns dels elements que perfilen la màgia de la muntanya serien:

- la divinitat: les muntanyes han estat tradicionalment la llar dels Déus. L’alçada i l’isolament són un bon lloc perque els Déus hi fixin la seva llar i així es distingeixin dels humans. En l’imaginari col.lectiu sempre s’han situat els Déus en llocs de muntanya. Són moltes les persones que van a la muntanya a cercar Déu, perquè són moltes també les persones que cerquen una trascendència. El vessant trascendent i espiritual de la muntanya és fonamental. I no només com a temple per acostar-se a Déu, sinó que per a molts la muntanya és una creació divina, una acte de creació d’un esser omnipotent. I això no és cosa exclussiva de la religió catòlica, sinó de moltes altres religios. Inclós hi ha molts muntanyencs, que en un entusiasme desbordant, fan una mena d’exercici d’animisme i veuen en les parets, les agulles, els llacs, les flors, les geleres o els rius la presència del mateix Déu.

(Leslie Stephen. Apologia d'un agnòstic)

"Si s'hagués d'inventar una nova idolatria (tasca més aviat inútil), m’agenollaria no davant una bèstia, l'oceà o el sol, sinó davant d'una d'aquestes masses gegantines a les quals, malgrat tota raó, no hi ha manera de negar una certa personalitat tèrbola. La seva veu és mística i ha trobat intèrprets discordants; però, almenys per a mi, parla en tons més tendres i a la vegada més imponents que qualsevol mestre humà. Els versos més sublims o delicats de Milton o Wordsworth poden ser més articulats, però no deixen una impressió tan viva en la meva imaginació."

Un dia vaig trobar escrit en un llibre de cim aquesta expresió:

"La muntanya és l'avantguarda de Déu."

Superació: la muntanya ha estat tradicionalment també un lloc de superació. De superació física i espiritual. A traves de l’esforç i la tècnica es superen les limitacions materials, el cansament o la manca d’energia, però sobretot es superen les limitacions personals, les pors, les angunies, i es creix com esser humà, podent assolir un estadi superior del nostre propi esser.

Mallory, va dir una idea que ho exemplifica perfectament

"Hem vençut a un enemic? A cap, llevat de nosaltres mateixos. Hem guanyat un regne? No, i no obstant si. Hem aconseguit una satisfacció completa, hem realitzat un destí. Lluitar i comprendre, mai l'un sense l'altre, aquesta és la llei."

Sublimitat: la muntanya, i especialment les alçades són el recer de la sublimitat, entés com quelcom excels, destacadissim, grandiós. Alli dalt hi ha quelcom inexplicable, hi ha una dimensió que ens obra noves portes, hi ha uns espais que no es troben a la plana, hi ha una bellesa inassolible, hi ha uns sentiments unics. I molts cops això no es pot explicar ni compartir. S’ha de viure personalment per copsar-ho. Però qui ho assoleix viu una experiència única.

Chantal Maudit

"L'essencial a la vida, no és tocar el sublim? Transcendir allò vist, allò viscut, bressolar-se al sostre de les muntanyes, somiar en les alçades il·limitades."

Petrarca. El paradís

"Existeixen coses que no sap repetir aquell que baixa de les alçades."

Solitud: la muntanya és un lloc únic per viure la solitud. En unes societats abigarrades, on cada cop hi ha menys espais per escapar-se de les multituds, cada cop resten menys espais de solitud. La solitud permet a l’home retrobar-se a si mateix, permet fer un exercici d’introspecció, permet endinsar-se en la part mes intima de cadascu. El descobriment i la vivència de la solitud és una experiència inefable per l’esser huma que la muntanya possibilita excepcionalment.

Georges Sonnier. La muntanya i l'home

"Perquè, per l'alpinista, la victòria més bella, no és potser la conquesta de la seva solitud?."

Ibsen

"L'home més fort del món és el que està sol."

Wagner

“Oh solitud benaurada dels cims!!!”

Sommi : la muntanya és un terreny excepcional per poder somniar i alhora viure alguns somnis. Si entenem el somni com aquella representació mental de fets, imatges o actes que potser creiem que no podrem dur a terme, per ser inabastables o impossibles, a cops la muntanya és un escenari excepcional per viure un somni. En qualsevol ascensió, excursió o simple passejada, igual d’important que la seva realització material, és el temps dedicat a pensar-hi, a imaginar, a ilusionar-se, a somniar en definitiva. La muntanya genera somnis i alhora permet acomplir-los.

G.Rébuffat. Horitzons conquerits

"Des de molts punts de vista una ascensió és un espai que creuar. Es somia amb ella. Però somiar i esperar és ja estar en marxa."

Bellesa : per a molts, els espais de muntanya són els espais de la bellesa per excel.lencia. allò que ens dona un goig estètic, esperitual, personal és pot sentir i viure a la muntanya. La bellesa és una recerca permanent de l’home, i alguns la troben a la muntanya

Lord Byron

"Muntanyes, per què hi ha en vosaltres tanta bellesa?."

Infinit : viure, sentir i copsar l’infinit és una experiència inenarrable. Contemplar un paisatge sense fi, on la vista o els nostres sentits no arriben a copsar la llunyania, sentir l’enormitat de la natura, la grandiositat geologica d’una serralada, és a dir, trobar quelcom més gran del que mai hem pensat, o sigui, topar-se amb l’infinit, no deixa indiferent a cap esser humà. La muntanya és un lloc privilegiat per l’infinit.

Pierre Dalloz. Zénith

"La muntanya no és l'infinit, però el suggereix."

Aventura : els essers humans basculem entre un desig de seguretat, de confort, de confiança, d’evitar sorpreses amb un desig alhora de viure aventures, de viure fets que ens facin sortir de la nostre quotidianitat. L’aventura ens permet entrar en terrenys infrecuents, viure sensacions excepcionals. L’aventura és quelcom important per omplir una vida, i certes dosis d’aventura son el motor de la vida d’algunes persones.

Anaïs Nin

"El sentit de l'aventura és indispensable per la nostre supervivència, perquè només ell ens permet superar allò tràgic i suportar les desgràcies i les proves trobades en el camí."

Robert Tezenas du Montcel. Ce monde qui n'est pas le nostre

"L'aventura no és en les coses: és en nosaltres."

Geoffrey Winthrop Young

"La nostra aventura commovedora, els perills que nosaltres mateixos ens busquem sense cap raó fins el cim d'una pedra sense utilitat, no té justificació moral o racional."

Grans espais : la muntanya és un lloc on viure l’experiència dels grans espais, dels horitzons ilimitats, de la natura verge, dels elements atmosferics desfermats, viure l’aventura, perdre’s en la boira, veure caure els llamps, patir set, calor, fam, fred, d’això que s’en diu la wilderness. I això cada dia es més necessari.

Damodara

"Només els éssers que gaudeixen lliurement d'un gran horitzó són feliços en aquest món."

Poesia: cada persona,i especialment cada artista, necessita expressar els seus sentiments i la seva sensibilitat de forma diferent. Uns pintant, altres escribint, altres composant, i uns altres pujant muntanyes. Expressar les vivències, les experiències estètiques, la bellesa que portem a dins, és fer poesia.

Guido Rey

"La muntanya és la meva poesia."

Bellessa: la muntanya és el regne de la bellesa per a molts. En una posta de sol, en una aresta retallada, en un prat florit, en un mar de nuvols, en un estany, en una cascada, en un tartera, es possible trobar-hi bellessa. Per algunes persones a la muntanya és on es poden tenir experiències estètiques molt intenses.

Tyndall, al cim del Fisteraarhorn

"Si la bellesa mereix un culte, aquelles glorioses muntanyes, cobertes de neu i d'estels, es diria posades a propòsits per inspirar sentiments d'adoració."

Màrius Torres

"L'aigua de l'estany reflectia
sobre totes les clarors de l'espai
el color canviant i ple de melangia
com els ulls somien cada dia
però no trobem mai"

Retorn als origens: l’esser humà té sovint la necessitat de tornar als origens. Hi ha com una crida telúrica de retrobament. Retrobar allò que ens lliga amb el planeta terra, d’on venim i al que hi estem lligats. Per alguns aquest és el cami de la muntanya.

Rudyard Kypling

"Qui va a veure a la muntanya va a veure a la seva mare."

Font de coneixement personal : l’esser humà té unes preguntes existèncials que ha de respondre. Busca i cerca explicacions a coses que potser no la tenen, però mai està satisfet amb la seva realitat. Cerca, es fa preguntes, vol esbrinar repostes, sigui com sigui. Per alguns aquest recorregut de coneixement personal es fa a la muntanya.

Joan Enric Farreny. Del bruc a l'extraplom

"La muntanya no es domina, es compren. No es tracta de cap força salvatge que calgui civilitzar ni d'un camp de lluites violentes i heroiques. Cada petit detall, irrisori potser, val molts anys de vida. Per això és bo atansar-s'hi sempre sense fer remor i amb el cap despert, a punt d'aprendre. I és llavors quan un fracàs no representa un desengany, sinó una lliçó molt profunda. Caldria esbrinar si, fins i tot, no formem part d'aquesta muntanya, si no fos així no entendríem aquest tornar-hi, aquesta recerca diumenge rera diumenge. Potser esperem que, qualsevol dia, tot superant una balma, o penjats d'una aresta, ens vingui a la ment la resposta a tots els nostres dubtes, a aquesta insatisfacció permanent que portem a dins."

S.Kierkegaard

"¿Què hi ha a l'interior de l'home
que des del principi dels temps
l'impulsa a abandonar el benestar i
la seguretat per posar-se en perill
per a cercar coses noves i
enfrontar-se fins i tot a la mort?"

V.Gayda

"Necessitem escalar les muntanyes per comprendre que la vida no només es composa de coses petites. Necessitem provar la força del nostre esperit, de la nostra consciència i de la nostra voluntat, exercitant-la en lluites difícils. Només així arribarem a conèixer aquestes facultats nostres i a embriagar-nos amb elles. La raó de ser del veritable alpinisme és aquesta: una imperiosa necessitat de renovació interior."

Gaston Rébuffat. La montagne est mon domaine.

"En qualsevol cas l'arribada al cim mai és una victòria sobre la muntanya, sinó sobre un mateix."

Passió: a la vida ha d’existir la passió. Sense passió tot és molt més aborrit. La passió és un sentiment sense explicació, sense justificació, sense comprensió. Però essencial. El desig entés com una aspiració a gaudir, a sentir determinades sensacions, son un altre motor de la vida. Per per algunes persones la muntanya és font de desig i alhora un lloc on dur a terme el seu desig de bellesa, de solitud, dels grans espais.

Michel Ende

"Les passions humanes són un misteri i als infants els passa la mateixa cosa que als grans. Els qui es deixen portar per elles no les poden explicar, i els que no les han viscudes no les poden comprendre. Hi ha homes que es juguen la vida per pujar una muntanya. Ningú, tampoc ells, no poden explicar realment perquè."

Ramon Suriñach i Senties

"Veure més o menys a prop una muntanya i no sentir desig d'enfilar-s'hi és impossible."

Felicitat: potser una de les aspiracions més universals és la felicitat. Assolir un estat de felicitat, sentir-se bé amb un mateix i amb els altres, trobar-se a gust, satisfet, content, és quelcom molt humà. Els camins de la felicitat són inescrutables, però tots aspirem a la felicitat. Alguns la troben a la muntanya.

Josep Maria de Segarra. Elogi de les muntanyes

"Allà dalt no et revoltes ni t'escanyes
ningú se't menja ni t'escup al front.
Oh! si poguéssiu veure les muntanyes!
Com les muntanyes no hi ha res al món!"

Guido Rey. Les vacances de Pont Sant Martí

No hi ha potser en el món cap forma de felicitat més perfecte i més fàcil d'aconseguir que la de caminar, vagarejant, per les muntanyes."

Conrado Gesner, 1516-1565

"¿Quin altre plaer d'aquest món pot ser tan important, valuós i perfecte com el de pujar una muntanya?."

Gratuitat: Avui en dia, on tot té un preu, on has de pagar pels objectes i a cops pels sentiments, on sembla que qualsevol acció que no tingui per finalitat aconseguir un profit personal no tingui un sentit, donar o rebre quelcom sense pagar cada cop és més rar, però continua sent molt satisfactori. La muntanya permet viure la gratuïtat

Joan-Enric Farreny. Del Bruc a l'extraplom

"Seria totalment absurd buscar una finalitat, un progrés, a tot els fenòmens d'aquesta vida."

Amistat: el lligam amb un altre, amb el company de cordada o amb els membres del grup o la colla, les relacions personals satisfactories, les complicitats i afectes, són quelcom molt necessari. La muntanya permet establir, mantenir i perdurar aquestes amistats.

Gaston Rébuffat. La montagne est mon domaine.

"...però la pràctica de l'alpinisme no és en primer lloc un pretext per l'amistat?"

Agustí Faus.Huellas profundas

"Qualsevol lloc i qualsevol amic de muntanya poden haver-nos creat una petjada suficientment pregona per impactar vigorosament en el nostre record."

Eternitat: contemplar allò que no té principi ni fi, que potser ha començat però no finirà, que durarà per sempre, que continuarà sent vàlid o existent en tot temps, a cops es viu a la muntanya.

Ruskin

"Les portes de la muntanya m'obren una nova vida que no tindrà fi."

Llibertat: els homes aspiren a la llibertat. Encara que saben que la llibertat exigeix responsabilitat i compromís, volen sentir-se lliures. La muntanya és un espai únic per assolir la llibertat

Georges Sonnier. Où règne la lumière. Pàg.196

“La muntanya m’ha fet lliure.”

Milarepa

"Caminar a traves de les muntanyes salvatges és un camí vers l'alliberament."

Amor: com la llibertat o la felicitat l’amor és una altre de les aspiracions humanes fonamentals. Sentir-se estimat o estimar és probablement la més alta aspiració de l’esser humà. La muntanya és capaç de desvetallar aquest sentiment.

Escrit trobat al llibre de signatures de l'ermita de Sant Bartomeu de Fraguerau

"No sé si el meu cor m'enganya
o és massa dolça la mel
o bé el cel era la muntanya
o la muntanya era al cel
però he vist una llum clara
quan m'amaganyava el son
i, al tebi bes de la mare,
he estimat tot el món."

Risc: La societat actual rebutja les situacions de risc, vol viure en un entorn controlat, sense marge a la imprevisió o la novetat, generant una sensació de seguretat i estabilitat. Hi ha por a les coses desconegudes, imprevisibles, sense un final determinat, sense un control previ. La societat actual rebutja les situacions de risc, vol viure en un entorn controlat, sense marge a la imprevisió o la novetat, generant una sensació de seguretat i estabilitat. Hi ha por a les coses desconegudes, imprevisibles, sense un final determinat, sense un control previ.
El risc s’ha de defensar com una dimensió humana fonamental, intrínseca a la persona. L’exercici del risc permet un enriquiment personal, ja que a l’enfrontar-nos a determinades situacions descobrim facetes de la nostra persona que sinó no arribaríem mai a conèixer. El risc obre noves perspectives de la vida i de la persona humana, i els esports de muntanya són un camp privilegiat per conèixer aquestes facetes.

Willi Unsoeld

“Gracies pel món on vivim. Gràcies per tanta bellesa que trobem en el risc.”

Esport: i perquè no l’esport, la realització d’una activitat física i corporal realitzada en un entorn exterior, sigui amb finalitat de superació personal, de competició o purament exhibició agraden a moltes persones. Els nostres temps són l’apoteosi de l’esport i la competició. És signe de la nostra època. La muntanya és un entorn únic per practicar esports.

John Salathé

“Considero que l’escalada en roca és el millor i més saludable esport de tot el món.”

Hemmingway

“Només existeixen tres veritables esports: les curses de cotxes, els braus i l’alpinisme. La resta no són més que jocs.”

Conclussió

I podriem anar dient moltes qualitats, estats i adjectius per definir això que en diem La màgia de la muntanya. Hem parlat d’esport, de risc, d’eternitat, de bellesa, de divinitat, amistat, felicitat, passió, poesia, retonr als origens, retrobament personal... tot això conforma això de la màgia de la muntanya. Però ho hem d’entendre des d’una perspectiva molt personal. Per una persona l’esport serà allò que el lliga a la muntanya, mentre que un altra hi anirà a la recerca de la bellesa, i una altra per retrobar-se a si mateix. Cadascú té els seus motius, tots importants. Tot això forma la magia de les muntanyes. I per tot això, o bé per una part d’això, o simplement per un sol aspecte d’aixo, hi ha gent que encara perills, inclos la mort, supera riscos, esforços, cansaments i penalitats. En el fons per donar o trobar un sentit a la vida. Alguns per això necessitem la muntanya. I aquí és on rau la magia de la muntanya. Tothom ho ha de fer? No, gracies a Déu.

Igualada, maig 2005.