El descobriment “modern” de la muntanya s’acostuma a datar convencionalment a partir de la primera ascensió de Petrarca al Mont Ventós, a la Provença francesa, en el llunyà segle XIV, per tal de plorar les penes del seu amor, “impulsat únicament pel desig de contemplar un lloc cèlebre per la seva altitud”. Es fixa aquesta data pels historiadors degut a que és el primer cop que un humà puja a una muntanya sense cap interès geogràfic, científic, d’exploració o conquesta, sinó simplement mogut per un impuls purament gratuït, contemplatiu i quasi estètic (tot i que el mot “estètica” apareix al segle XVIII). Altres fites en aquest llarg camí d’apropament de l’home a la muntanya són l’ascensió al Mont Aiguille el 1492 i la primera ascensió al Mont Blanc impulsada per H. B. de Saussure al segle XVIII. Des d’aleshores s’enceta un llarg període de 2 segles de conquesta, exploració i descobriment de la muntanya per l’home. A Catalunya aquest moviment arrelà al segle XIX i pren el nom d’Excursionisme. És uns dels fruits més esponerosos de la Renaixença i ha estat fonamental pel redreçament nacional de Catalunya, no només des d’un punt de vista estètic o de descobriment i contemplació del paisatge, sinó com a eina educativa i de ciutadania. En l’esperit de l’Excursionisme de la Renaixença era bàsic l’impuls per redescobrir el país, retrobar els seus costums i tradicions, defensar la llengua catalana i la identitat nacional i educar una generació rera un altre en l’amor a una terra i en els valors que neixen de la compenetració de l’home amb el paisatge.

Aquest esquema es mantingué bàsicament inalterat fins ben entrada la segona meitat del segle XX, mentre la muntanya fou només un terreny reservat als excursionistes, pastors i alguns caçadors escadussers. L’aparició de l’esquí i el seu imparable desenvolupament, portà les primeres fornades de turistes a la muntanya. L’anomenat "or blanc" proporcionà riquesa a les zones de muntanya i facilità un primer fenomen d’aproximació de l’home urbà a la muntanya, en un entorn segur, controlat i amb pocs riscos, amb un innegable i importantíssim impacte sobre el medi.

El model turístic de la costa no havia arribat a zones de muntanya fins a la segona meitat del segle XX però l’esgotament del litoral ha provocat el seu trasllat cap a terres més altes. L’impacte sobre el territori d’un model tan agressiu és importantíssim i el preu a pagar en la conservació del medi, insostenible a mitjà termini. De consolidar-se aquesta tendència d’un turisme consumista de territori en zones de muntanya cometrem un gran error com a país, amb la destrucció del medi natural, la degradació de la natura i la destrucció de la fauna i la flora i la transformació brutal del paisatge, reproduint els errors irreparables que s’han produït a la costa.

Encara que més subtil, però potser més greu, serà la destrucció dels darrers espais de wilderness que li resten a l’home occidental. El desenvolupament de l’actual model turístic (amb una tendència creixen cap al parc temàtic) a la muntanya portarà la desaparició d’uns espais verges en que l’home pot retrobar-se amb si mateix, amb el silenci, amb l’aventura, amb la solitud, amb l’autonomia personal, amb el risc, amb la natura primigènia i pura, no contaminada ni modificada per l’actuació humana.

Els sentiments i sensacions que un dia John Muir, Thoreau, Aldo Leopold o Elisée Reclus van lloar esdevindran impossibles de gaudir. Si el soroll dels motors impedeixen escoltar la fressa dels rius i gaudir del silenci, si els blocs d’apartaments i les pilones dels telefèrics impedeixen contemplar els grans panorames, si les pistes asfaltades i els grans aparcaments espanten a la fauna, si reglamentacions absurdes impedeixen endinsar-se en una vall pirinenca, si cal pagar per anar a veure una cascada o un llac, l’ home occidental postmodern desorientat no tindrà espais on buscar-se. No podrà conèixer-se, retrobar-se a si mateix i acostar-se a la plenitud. Ben aviat, com un dia va fer Petrarca, ascendir al cim d’una muntanya a la recerca de la felicitat, serà un record del passat. I potser alguns no ho saben, però s’haurà perdut quelcom fonamental que fins fa poc era gratuït i a l’abast de tothom.