Aquesta primavera de 2006 s’han d’alliberar al Pirineu
francès cinc nous óssos en diferents valls, en
zones properes a la vall d’Aran i Pallars. Aquests nous
alliberaments són la continuació d’un projecte
iniciat el 1996, quan en el marc del programa Life Gran Fauna
Pirinenca Amenaçada es van alliberar tres exemplars (Pyros,
Giva i Melba) que han tingut descendència. Aquell projecte
volia revifar una població autòctona reduïda
només a 5 exemplars. L’experiència va ser
positiva biològicament, ja que es calcula que en l’actualitat
hi ha entre 14 i 18 exemplars distribuïts en tres nuclis
al llarg de la serralada. El novembre de 2004 un caçador
va abatre Cannelle, la que es considerava la darrera óssa
autòctona del Pirineu i ara per ara només resten
dos mascles pirinencs, pel que genèticament és
una raça a extingir. Aquella mort va forçar la
decisió del Ministeri de Medi Ambient francès
d’alliberar nous exemplars, en un intent de consolidar
la recuperació de l’espècie i portar sang
nova a uns exemplars perillosament endogàmics. Els objectius
són arribar el 2008 a la trentena d’exemplars,
que segons els experts és una xifra suficient per garantir
la viabilitat de l’espècie.
Mentre que el projecte de reintroducció
de l’os bru pirinenc ha tingut el suport decidit del govern
francès i català, les poblacions locals tradicionalment
s’hi ha oposat, al•legant els greus perjudicis que
l’ós causa en la ramaderia. Malgrat que són
animals majoritàriament herbívors de tant en tant
causen baixes en els ramats i el ramaders s’hi oposen
aferrissadament. A banda de raons atàviques que caldria
cercar en l’imaginari més primigeni els ramaders
diuen que no poden deixar els ramats pasturant lliurament per
les muntanyes, com venien fent. Ara cal mesures de vigilància
i protecció, i els danys causats pels atacs dels óssos
no es veuen compensats per les indemnitzacions que reben.
A la Vall d’Aran el Síndic Major,
Carlos Barrera, ha estat i és un dels principals abanderats
de la lluita contra els óssos, ja que la resta d’administracions
públiques (francesa, catalana, aragonesa i andorrana)
hi son a favor. El Síndic no es cansa de denunciar els
estralls que causen els óssos en els ramats i el perill
per les persones. Tanmateix les xifres no semblen donar-li la
raó. El 2005 es van registrar 25 atacs d’ós
a ramats a l’Aran, amb 24 animals morts, als que cal afegir-hi
341 caps desapareguts per diverses causes que s’imputen
als plantígrads. A la resta de Pirineu Català
el departament de Medi Ambient calcula el 2004 29 animals morts
per l’ós i 253 desapareguts, per una cabanya superior
als 20.000 xais. A França el 2005 es calculen 130 baixes
per un cabanya superior als 570.000 xais. Com es pot veure,
les xifres són marginals i sembla del tot evident que
les amenaces als ramats pirinencs no vindran per la banda dels
óssos. Respecte al possible perill per les persones mai
s’ha descrit un sol atac a essers humans, ni la més
mínima amenaça, i no sembla que la presència
d’óssos pugui fer minvar el turisme al Pirineu.
L’ós és un animal poruc, discretíssim,
que evita tant com pot els humans, dificilíssim de veure,
ni pels més experts i no representa cap amenaça
pels humans. La demagògia i irresponsabilitat de polítics
com el Síndic Major aranés ha fet molt més
mal en el procés de reintroducció que els danys
causats pels úrsids.
A les valls pirinenques, franceses, aragoneses
i catalanes, la contestació per la població local
també és important. Nombrosos ramaders s’hi
oposen, a cops de manera violenta i tot, i sovint reben suport
per part dels ajuntaments. S’han arribat a crear diverses
associacions disposades a lluitar contra la reintroducció
ursina, s’han fet manifestacions i els dos primers alliberaments
s’han hagut de fer d’amagatotis, per evitar els
opositors. S’han descobert paranys enverinats i la pressió
popular ha aconseguit aturar l’alliberament dels tres
óssos restant fins un pronunciament del Consell d’Estat
francès.
El retorn de l’ós bru al Pirineu
i l’èxit en la consolidació de l’espècie
ha d’anar acompanyat d’un procés de concertació
amb la població local. Les queixes dels ramaders s’han
d’entendre en el marc de la dificultat per tirar endavant
les seves explotacions. Les dificultats de comercialització,
els controls administratius, els preus fixats pels grans intermediaris,
fan perillar la viabilitat de molts negocis. I en aquest context
l’ós es percep com una amenaça més.
Una amenaça que recau injustament sobre els ramaders,
els veritables perjudicats. A muntanya el procés de reintroducció
de l’ós es veu com un projecte de despatx, fet
d’esquena al territori, sense diàleg i amb imposicions.
Cal molta pedagogia i molt diàleg, pagament
automàtic i generós de les indemnitzacions pels
danys causats, ajudes en la contractació de pastors i
implicar a les poblacions locals per obtenir l’èxit
en el retorn dels óssos. Els ramaders s’equivocarien
molt en voler veure només en l’ós l’únic
responsable dels mals dels seus negocis i les administracions
també s’equivocarien en imposar un procés
de reintroducció sense concertació. Cal invertir
el procés que fa percebre el retorn de l’ós
com una calamitat i fer veure que pot ser una nova oportunitat
de futur.
L’experiència de la Cordillera
Cantabrica (amb una població de 100-130 exemplars), amb
una població ursina més extensa i consolidada
i una convivència amb els ramaders més pacífica
posa de manifest que és possible el retorn dels óssos
i el manteniment de les explotacions ramaderes.
En el fons el debat sembla una mica esbiaixat
i equívoc. El debat de fons és el futur de les
poblacions de muntanya i els possibles sistemes de desenvolupament
econòmic. Els sistemes de vida tradicionals, l’agricultura
i ramaderia arcaica, el pastoralisme de tota la vida tenen un
futur molt incert, i les poblacions locals no perceben ajudes,
sinó imposicions. L’ós és una simple
excusa, però el veritable debat és el model de
futur. També el debat sobre el retorn de l´ós
serveix novament per posar de manifest la contradicció
intrínseca, la paradoxa, entre la voluntat i possibilitat
de reintroducció d’espècies extingides o
amenaçades i l’actual sistema econòmic,
del tot insostenible.
Un altre tema és el relatiu als caçadors,
un dels col•lectius també més fermament
oposat al retorn de l’ós. Els motius són
diferents i no s’exposen obertament, però en el
fons el retorn de l’ós suposa un major control
sobre el territori i les seves activitats, i això no
agrada. Hi ha molts grups de caçadosr que sempre han
fet a la muntanya el que han volgut, el grau de furtivisme és
elevat, i no volen més guardes ni controls.
