El proper 21 d’octubre de 2005 es celebrarà els cinquantenari de la promulgació del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, l’únic Parc Nacional català. El balanç d’aquest mig segle s’ha de qualificar globalment com a positiu, encara que certs aspectes de la gestió actual i l’aplicació del PRUG vigent mostren alguns punts obscurs prou importants que no poden quedar amagats pel soroll de la celebració.

La intenció de protegir una zona del Pirineu que coincideix en bona part amb l’actual Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici (PNAESM) ja estava prevista en un llunyà pla del govern de Francesc Macià de 1932 de crear un Parc Nacional de l’Alt Pirineu. Però no fou fins una visita del General Franco que va travessar el Portarró d’Espot des d’Aigüestortes a Sant Maurici l’estiu de 1955 que es va dur a terme la protecció d’aquells extraordinaris paratges. Així un Decret de 21 d’octubre de 1955 crea el PNAESM a partir de l’antiga llei de Parcs Nacionals de 1916. L’extensió inicial fou de 9.851 h. Durant 20 anys la gestió del PN va ser pràcticament inexistent (s’hi caçava, pescava, tallaven boscos i fins i tot es va arribar a inaugurar algun aprofitament hidroelèctric). Va ser el cinquè PN d’Espanya i el segon del Pirineu, desprès del d’Ordesa.

Amb l’arribada de la democràcia comença una nova etapa. El 29 de maig de 1976 s’anuncia per l’Estat un projecte de reclasificació per ampliar-lo i incloure la Mata d’Anèu i la zona del Montardo. En aquesta mateixa època la Generalitat reclama la gestió exclusiva del PN i s’entra en un període de constants enfrontaments entre Administracions, fins el punt d’existir 2 directors, dos cossos de guardes, dos pressupostos i una gestió territorial molt minsa. La Llei catalana 4/89 tanca aparentment el conflicte amb l’exclusió del PNAESM de la xarxa de PN estatals i el 1990 una nova llei reclassifica el PNAESM, amb una nova reforma el 1992. El 28 de desembre de 1990 s’amplia la zona perifèrica de protecció i amb un Decret de 15 de juliol de 1996 s’aconsegueix una nova ampliació del PNAESM fins les 14.119 ha actuals i torna a integrar-se en la xarxa nacional de PN, en el marc d’unes noves i més positives relacions entre l’Estat i Catalunya. L’Estat s’integra en el Patronat i participa en el seu finançament. El 10 de novembre de 2004 una important sentencia del Tribunal Constitucional sobre els PN reforma de nou el règim d’aquests i estableix que la seva gestió és competència exclusiva de les CC.AA i l’Estat només hi aportarà una part dels fons, exercirà una coordinació entre els PN i establirà un Pla Director. Aquesta sentencia hauria de donar per acabada una llarga tensió entre l’Estat i les CC.AA per la gestió dels PN que només ha causat problemes.

Fins aquí hem examinat breument la història legislativa del PNAESM, important, però molt més important és examinar la situació real de la natura del PN. Com ja hem dit, durant el franquisme la protecció legal va servir de ben poca cosa. Des de l’adveniment de la democràcia les continues tensions entre l’Administració central i l’Autonòmica van produir un enfrontament total i poca gestió del territori. A partir de 1992 la situació es pacifica notablement i cal reconèixer que es comença a fer una gestió molt més activa i racional del que ha de ser un PN i el balanç global s’ha de considerar positiu.

L’eina que serveix per a gestionar un PN és el seu Pla Rector d’Usos i Gestió (PRUG). El darrer va ser aprovat per la Generalitat el març de 2003. Aquest PRUG recull un conjunt de normes habituals en qualsevol PN que procuren protegir la seva fauna, flora, paisatge, etc. Així està totalment prohibit caçar, pescar, encendre-hi foc, tallar el bosc, llençar escombraries i sembla que aparentment tanca les portes a les estacions d’esquí veïnes (encara que algunes veus afirmen que el Prug sembla que deixi una porta falsa per a possibles ampliacions).

Malauradament el PRUG estableix una colla de disposicions anòmales i absurdes, que han estat contestades per amplis col•lectius.

En primer lloc s’estableix la prohibició total d’acampada o bivac, alegant que el PN disposa de prou refugis de muntanya (6) per acollir els visitants. Aquest és una norma totalment absurda i que no es dona en cap altre PN espanyol ni europeu. A tots els PN està permesa l’acampada o bivac a partir de determinades alçades des del capvespre fins la sortida del sol. A l’altre PN pirinenc, Ordesa, existeix una regulació coherent sobre el bivac que l’actual direcció del PNAESM s’entesta en no voler prendre com a exemple. Allí uns quants anys d’experiència demostren l’absoluta compatibilitat entre la protecció i l’acampada sota determinades condicions. El col.lectiu excursionista a traves de la seva federació (Feec) s’ha manifestat repetidament en contra d’aquesta disposició i continua lluitant per la seva derogació, demanant una regulació com a qualsevol altre PN europeu o alpí.

Un altre aspecte discutit és el manteniment d’aprofitament hidroelèctrics dins del PN. És ben cert que hi ha unes concessions vigents (fins el 2024) i s’han de respectar uns drets jurídics previs a la creació del PN, però moltes veus critiquen a la direcció del PN la poca voluntat de gestionar de manera diferent aquests aprofitaments i la manca de fermesa envers les companyies elèctriques, malgrat que darrerament s’han retirat dues línies i les seves torres.

Però potser un dels aspectes més discutits és el relatiu a l’accés. El PNAESM té totalment prohibit el seu accés en vehicle particular i ha arbitrat un sistema de concessions de llicències pels taxis dels pobles veïns (Espot i vall de Boï) que si tenen permès l’accés. Des dels aparcaments a l’entrada del PN només s’hi pot accedir caminant o contractant un d’aquests serveis de taxis. L’actual direcció del PN afirma que està lligada per la legislació, ja que la majoria del territori del PN són zones comunals i als veïns no s’els pot negar el trànsit. Encara que això sigui cert, un cop més l’exemple de gestió del PN d’Ordesa mostra les flagrants diferències. A Ordesa l’accés al PN es realitza des de Torla amb un autobús públic, amb un cost de 3,10 euros per persona i uns horaris periòdics des de la matinada fins la posta de sol, mentre que l’accés a Sant Maurici des d’Espot només es pot fer amb un taxi privat que cobra 8 euros per persona, amb un mínim de 4 persones. Per exemple, si es vol accedir al refugi d’Amitges la tarifa és 15,50 euros, amb un mínim de 6 persones, i si no s’assoleix, s’ha de pagar el total de 93 euros. Les contradiccions són encara més flagrants quan el PRUG vigent prohibeix totalment la circulació en bicicleta per qualsevol pista del PN, però permet aquest negoci de taxis per totes les pistes, amb l’evident diferència d’impacte dels dos tipus de vehicles. Durant l’hivern els taxis dels pobles es fan obrir les pistes principals per poder circular com si estiguessin en la seva finca particular.

Dins de l’actual PRUG existeix també normes ridícules o d’impossible compliment, com la que estableix que a l’hivern només es podrà realitzar esquí de muntanya exclusivament pels camins i els cims s’hauran d’assolir sense sortir dels camins (sic) o la prohibició de la pràctica del snowoard de muntanya.

Les queixes relatives a la fotografia sovintegen. Els particulars poden fer fotografies, però els professionals han de demanar un permís, encara que sovint els guardes limiten l’acció de particulars quan porten trípode.

També s’han denunciat els pocs i limitats programes de sortides i excursions guiades, així com els d’educació ambiental.

És del tot evident que en un PN ha d’existir una regulació precisa i estricte, i en un petit territori que suporta més de 350.000 visites anuals, queda clar que l’impacte no és negligible. La gestió i la regulació ha d’existir, però des del diàleg amb els col•lectius afectats i a partir d’una fonamentació sòlida i coherent. L’objectiu principal d’un PN és la conservació amb la màxima protecció possible, però seguidament cal possibilitar l’accés i el seu ús públic. Calen polítiques imaginatives que facin compatibles ambdós aspectes, tal com els PN alpins ja fa molts anys han demostrat. Hi ha veus que assenyalen aquestes contradiccions, sense fonament ni lògica, i defensen una futura modificació en el proper PRUG.

Sembla molt difícil entendre que una bicicleta no pugui circular per una pista i si ho puguin fer tota una corrua de 4x4 cremant gasoil, fent soroll i removent les terres. És del tot absurd que l’esquí de muntanya en teoria no es pugui realitzar fora dels camins marcats i en canvi els taxis es facin obrir les pistes, removent la neu, per poder-hi circular. No s’entén com es prohibeix el bivac i les preses o canalitzacións d’aigua estan al descobert.

Malgrat aquests punts foscos, en perspectiva històrica l’evolució del PN s’ha de considerar globalment positiva i encarrilada en una bona direcció. Especialment des de la superació dels conflictes entre l’administració estatal i l’autonòmica i a partir de la sentencia del Tribunal Constitucional del 2004, les perspectives de futur haurien de ser més bones. El Departament de Medi Ambient té prevista una futura ampliació de 2.854,57 ha a afegir a les actuals 14. 119 i ampliar la zona perifèrica també en 5.686, 64 ha. Bàsicament es tracta de convertir algunes zones de l’actual protecció perifèrica en centrals i ampliar aquesta des de la Noguera Ribagorçana a la Pallaresa. Aquesta ampliació té alguns aspectes polèmics, com la proposta de retallada de 254 ha de la zona perifèrica propera a Espot, per permetre una futura ampliació de l’estació d’esquí.

Davant la celebració dels 50 anys del PNAESM cal superar estèrils enfrontaments del passat i tenir la mirada en el futur, amb dos objectius ben clars: treballar per la modificació d’aquells aspectes de l’actual PRUG que tenen una justificació més que dubtosa, i esperonar a la Generalitat per tal d’avançar cap a la creació del segon PN de Catalunya.