Des de l’inici de la descoberta de la muntanya es va fer manifest la necessitat de disposar d’un aixopluc. Primer van ser les antigues cabanes de pastors. Després van venir les coves excavades a la roca i des de llavors s’inicià un llarg camí fins arribar als moderns refugis amb lavabo dins del dormitori. En aquests moments, importants reptes, exigeixen una reflexió sobre el seu futur.

Refugi Estasen al peu del Pedraforca

Temps era temps

Els refugis formen part de l’imaginari de la muntanya i l’excursionisme. El refugi és un lloc d’acollida davant la tempesta, un recer segur i càlid abans de l’escalada o la travessa, però també en certs indrets un lloc massificat, agobiant, ben lluny de la poesia de la muntanya. La conversa cordial amb alguns guardes es superposa alhora també amb el record de la mala educació d’altres. Cada muntanyenc té els seus records i històries dels refugis, però probablement el cèlebre dibuix de Samivel reflexa a la perfecció i amb gran plasticitat l’icona del refugi ideal.

Al llarg de la història els refugis han anant evolucionant en paral.lel al canvi de les practiques de muntanya, adaptant-se al signe del seu temps. Els refugis han nascut per cobrir les necessitats dels excursionistes, alpinistes i escaladors, i les entitats o institucions han anat dissenyat una xarxa que permetessin tenir un recer segur arreu de les muntanyes. Així s’han anat bastint construccions als llocs de moda de cada època, sovint massificats, o bé en aquells indrets remots on sense el suport d’un aixopluc es fa molt difícil la pràctica de la muntanya.

Tanmateix, a cada país, raons històriques i realitats socials diferents han condicionat notablement el disseny de la xarxa de refugis. A Catalunya, com assenyala Narcís Ferrer, President del Comitè Català de Refugis de la FEEC, tradicionalment les ajudes publiques per la construcció de refugis han estat insuficients, amb el que l’excursionisme s’ha hagut d’adaptar a les possibilitats dels seus recursos. Gràcies a la col·laboració de les diverses hidroelèctriques, amb pocs recursos s’han pogut reconvertir antics magatzems o cases de l’època en refugi (p.e. Colomers, Restanca, Colomina). Al mateix temps, la migradesa de recursos i la voluntat d’ampliar la xarxa en llocs més aillats, va impulsar la construcció d’uns refugis bivac, gràcies al seu cost més assumible, però també per facilitar uns punts de pernocta que permetessin l’impuls de les travesses per amplies zones pirinenques. Tanmateix per Narcís Ferrer, aquesta filosofia “s’ha prostituit una mica, i el que havien de ser refugis d’una nit dins d’una travessa, sovint es converteixen en refugis-base per fer una estada en una zona, perquè a més, es considera que és gratuït, no enviant el cost de les pernoctacions a l’entitat titular”.

A l’Aragó la història ha estat totalment diferent. En tot el seu Pirineu, no tenien cap refugi propi, i quan es va crear l’Administració Autonòmica, la Diputació General d’Aragó (DGA) va prendre una opció clara per potenciar el turisme de muntanya i va fer una aposta decidida per la construcció de refugis. Tal com assenyala Modesto Pascau, durant més de vint anys responsable de la política de refugis aragonesos i pare de l’actual xarxa, a començaments de 1980 es va dissenyar un pla de refugis a partir d’unes prioritats molt clares: “refugis grans, de 80/125 places, en llocs claus, amb d’apertura durant tot l’any i bones condicions d’habitabilitat”. El 1995 la DGA va promulgar el Decret de Refugis i Albergs, el que ha obligat a complir unes normatives estrictes, però sempre hi ha hagut una generosa i constant dotació econòmica de la DGA que ha permès arribar en pocs anys a la realitat actual.

En Josep Fornieles, portaveu de la Comissió d’Equipament del CEC, assenyala que “per a una entitat bastir un refugi i mantenir-lo té un cost molt important, i s’entén com un servei al soci i com una forma de patrimoni.”

Als Alps s’han seguit històricament polítiques intensives de creació de refugis. Les característiques de la muntanya alpina (alçada, geleres i llarguíssimes aproximacions), així com una enorme tradició de pràctica de l’alpinisme que assegura omplir els refugis, ha permès bastir una xarxa actual molt extensa i completa, comptant sempre amb importants ajudes de les administracions.

Refugi de Serradets sota la bretxa de Roland

Confort versus austeritat

Un dels temes de debat més viu és la discussió sobre si els refugis del futur han de tenir cada cop més bones condicions d’habitabilitat i confortabilitat, o bé han de mantenir unes condicions dignes però austeres. Es a dir, han d’evolucionar cap a petites hostatgeries de muntanya o mantenir el seu esperit tradicional. Per Modesto Pascau “els refugis, on es cobra un preu per un servei, han de tenir totes les garanties i condicions davant l’usuari-consumidor. El debat entre hotels de muntanya o refugis és fals i allò important és que els refugis tinguin tots els serveis, si convé lavabos dins de cada habitació, ja que això els converteix en més sostenibles i tenen menys impacte ambiental.”. Tal com el mateix Modesto Pascau precisa, la filosofia de la FAM d’entendre els refugis com un servei públic obliga a tenir-los obert durant tot l’any. Això només és possible si els refugis conten amb unes bones condicions d’habitabilitat i confort pels guardes. Pel contrari Narcís Ferrer matisa que dins d’una línia de dotar als refugis dels serveis necessaris actuals, “seria un error, contrari al tradicional esperit muntanyenc, de convertir els refugis en un lloc ple de confort, i s’ha de mantenir una certa austeritat.” Encara que reconeix que precisament “aquesta manca de condicions, especialment en les zones dels guardes, és una de les causes que impedeix que els refugis catalans estiguin oberts tot l’any”. En Xavier Fernández, guarda de Coma de Vaca, comparteix aquesta opinió. Segons ell “els refugis no podran tenir mai els serveis d’un hotelet. Basicament la manca d’electricitat limita molt. Sempre hi hauria d’haver lavabos i dutxes, però a partir d’aquí la gent valora més el lloc i l’acolliment.” Per Josep Fornieles “la demanda de més serveis respon a la llei del mercat i avui l’excursionista exigeix més comoditats.” A França i als Alps en general les exigències dels col.lectius muntanyencs, però especialment dels guies, i de la creixent presència de grups de turistes, han decantat als seus gestors a optar majoritàriament per dotar als nous refugis o als que es van renovant, dels mitjans més actuals (lavabos, dutxes, calefacció), però sense perdre l’esperit tradicional.

Refugi de la casa de Piedra a Panticosa

Obertura permanent

Una demanda creixent del col·lectiu muntanyenc com és l’obertura permanent dels refugis és un repte molt difícil d’assolir. A Catalunya la manca de condicions de molts refugis i el seu tamany mitjà o reduit impossibilita totalment obligar a mantenir oberts en permanència els refugis. Per aconseguir-ho caldria un elevat nivell d’inversions. Pel Xavi Fernández, els refugis de tamany mitjà que no estiguin al peu d’una gran muntanya, com el de Coma de Vaca, no justifiquen una apertura permanent “entre setmana, inclos a l’estiu, no hi ha pràcticament ningú i els costos són molt alts per la poca demanda”. Josep Fornieles reforça aquesta posició, ja que “és molt difícil plantejar una obertura permanent, hi ha molts dies amb una molt poca afluència i no està justificat pels grans costos”. A l’Aragó es van dissenyar (condicions, habitabilitat, serveis, aforament ) els refugis per tal que estiguessin oberts durant tot l’any i per contracte els guardes hi estan obligats. Als Alps pràcticament no existeixen refugis oberts en permanència, i aquesta no ha estat mai política del CAF tampoc.

Nous refugis o moratòria en la construcció?

Un altre debat important és el del futur de la construcció de nous refugis. Els refugis són el fruit de la història, i molts responen a unes circumstàncies que han desaparegut en l’actualitat. El radical canvi en les comunicacions en les zones de muntanya, l’obertura constant de noves pistes, el canvi de mentalitats sobre les distancies entre els refugis i els cims, les diferents filosofies d’afrontar les ascensions, haurien de fer replantejar a fons l’actual disseny de la xarxa de refugis. Però lògicament aquest és un procés molt lent i costos. Per Narcís Ferrer “hi ha refugis que ara per ara no tenen sentit i no es farien al mateix lloc on es van fer al seu moment (p.e. els refugis de Montserrat, Serra d’Ensija), però no es poden tirar a terra i s’han de mantenir. Són un servei al federat, pel que és possible que evolucionin més cap a serveis de restaurant que de pernocta.” Introdueix un concepte interessant segons el qual “la nova consciencia conservacionsita i ambiental per una banda però també el nou esperit de la wilderness ens fan pensar que han de restar espais (valls, circs, cims) sense refugis, on sigui possible viure l’aventura i l’emoció d’un bivac hi tingui cabuda, pel que no prevec la construcció de gaires refugis a Catalunya a curt i mitjà termini. El nostre repte de futur és la renovació, ampliació i millora dels refugis actuals, i potser completar alguna zona avui no equipada”.

Remodelació del refugi de la Renclusa al massis de la Maladeta

Modesto Pascau comparteix aquesta filosofia, i assenyala que ara per ara els futurs plans de la FAM passa més per “la renovació i adecuació a la normativa dels actuals refugis que per la construcció de nous bastiments” i fins d’aquí a 5-8 anys no es tornarà a obrir aquest debat. A França i a l’arc alpí en general es segueix la mateixa filosofia, de renovació i adequació dels refugis actuals, i només molt excepcionalment es planteja una nova construcció.

Refugis i Parcs Nacionals

Especialment conflictiva es la relació dels refugis amb els Parcs Nacionals. Una errada concepció dels refugis per alguns dirigents dels PN han posat i posen moltes dificultats als refugis en el seu si. Amb tristesa i impotència Narcís Ferrer constata “que els actuals directius catalans, no entenen la finalitat esportiva i social dels refugis, tenen una visió molt restrictiva i costa molt esforç aconseguir autoritzacions per realitzar qualsevol reforma i/o millora i especialment ampliacions. Per exemple el Parc d’Aiguestortes i Sant Maurici, no ens va deixar substituir el refugi Besiberri de la bretxa Peyta en el mateix indret, i es va haver de situar a la vessant Oest dels Besiberris, a mes de dos hores d’on era situat l’anterior”. Per contra Josep Fornieles manifesta que ” amb el PN hi ha hagut una relació cordial i s’han trobat solucions als problemes.”
En canvi en altres llocs s’entén perfectament l’utilitat i funció d’un refugi a un PN i la relació dels seus directius és molt més fluida. Especialment als Alps, aquest debat està superat i la col.laboració entre els titulars dels refugis i els gestors dels Parcs és molt estreta i s’acostuma a treballar junts. A l’Aragó Modesto Pascau explica que la relació de la FAM amb el PN d’Ordesa va ser molt dolenta, ja que es va posar de costat de l’alcalde de Fanlo que es volia apropiar del refugi, però el panorama comença a canviar i pensa que en el futur milloraran.

Massificació

Una de les queixes que es fan sovint és la massificació d’alguns refugis de muntanya. Intentar trobar plaça a la Renclusa o Gòriz, o més recentment a qualsevol refugi de la Carros de Foc, per no parlar del refugi de Gouter al Montblanc, és a cops una petita aventura, i molt sovint quan s’aconsegueix es per tenir una llitera estreta en un refugi saturat i amb els serveis desbordats. Narcís Ferrer constata que “en els darrers anys hi ha hagut una explosió de l’ocupació dels refugis, en part perqué s’hi incorporen noves persones de fora l’àmbit excursionista. Poc es pot fer contra això, i no soc partidari de l’augment de places, ja que té uns costos financers i medioambientals molt alts per una ocupació d’uns pocs dies l’any. És imprescindible reservar sempre abans d’anar a un refugi, planificar-ho com si fos un viatge, i redescobrir el plaer dels bivacs.” Per Modesto Pascau cal matisar aquest augment de visitants, amb petites oscil·lacions segons el temps de cada estiu, i ell més aviat parla de tendència a l’augment que d’explossió. Llevat del refugi de Gòriz, la xarxa aragonesa pot assumir les demandes actuals i no es planteja l’ampliació dels refugis actuals.

Els refugis del segle XXI

Malgrat els canvis en les maneres en la pràctica de la muntanya, les dificultats econòmiques i ambientals, els refugis continuen sent necessaris. En el llindar del segle XXI les entitats titulars dels refugis tenen uns reptes importants. Per una banda la primera prioritat consisteix en la progressiva renovació dels refugis existents. Això normalment exigeix uns recursos financers importants, i és del tot evident que s’ha de fer amb el concurs de les administracions públiques. A Catalunya especialment, és molt important que les diferents administracions entenguin la funció social, esportiva, turística i de servei dels refugis de muntanya i col·laborin decididament en el seu manteniment i renovació. Amb un grau més alt o més modest sembla també evident que els refugis han d’anar dotant-se dels serveis que exigeix la societat en l’actualitat, especialment en les zones de cuina i dels guardes, i s’hauran d’anar adaptant a les normatives de seguretat i higiene, i anar cap a una gestió ambiental i económica sostenible. Existeix una norma ISO (14001) que certifica la construcció i gestió d’un refugi des d’una perspectiva integral (des dels materials emprats en la construcció a l’evacuació d’aigües i residus i de l’energia). A Espanya només el refugi Angel Orus esta certificat des de 2003, mentre que a tot Europa nomes hi ha 3 refugis certificats (Margherita, Walter Bonatti, Federic Chabod). A curt i mitjà termini no és de preveure la construcció de nous refugis i els guardes cada cop hauran de professionalitzar-se més i els usuaris adaptar-se a l’imprescindible reserva.

Que cal fer per ser guarda ?

L’ofici de guarda està probablement molt mitificat i voltat d’una certa aurèola romàntica. Gestionar un refugi és una tasca dura i complexa, amb uns horaris interminables, que exigeix unes grans dots en les relacions humanes i el tracte personal, però també tenir capacitats d’organització, gestió d’equips humans en els refugis més grans, logística, cuina, reparacions, atenció mèdica i estimar la muntanya. Avui en dia la feina de guarda, sense deixar de ser vocacional, exigeix cada cop més la preparació d’un professional molt complet. Ha de ser molt més que un venedor de cerveses o com diuen despectivament als Alps “marchand de soupes”.

En Xavi Fernández, guarda del refugi de Coma de Vaca, constata que per ser guarda “t’ha d’agradar molt la muntanya, però també la relació amb la gent, i estar preparat per resoldre els imprevistos i les eventualitats més impensables. Ser guarda és una vocació, no un xollo” . Ramon Vilatovà, guarda del refugi dels Rasos de Peguera, insisteix en que cal que “t’agradi molt el contacte amb la gent i la muntanya alhora.”

Aquells interessats en esdevenir guardes tenen dues possibilitats. Una primera via consisteix en adreçar-se als guardes titulars dels refugis més grans, que cada any en els mesos de més feina, agafen personal eventual de reforç, el que els permetrà tenir un primer contacte amb el món dels refugis. Si l’experiència és positiva a continuació caldrà adreçar-se a les entitats titulars dels refugis i manifestar la voluntat de ser guarda. Aquestes sol.licitaran un currículum vitae del candidat i en quan hi ha una plaça disponible s’hi posaran en contacte. Cada cop més les entitats titulars exigeixen un projecte i memòria als futurs guardes. Joan Sebarroja, encarregat de refugis del C.E.Montserrat explica que per triar els guardes del refugi dels Rasos, van valorar molt el projecte presentat pels diferents candidats, la seva experiència i les qualitats personals dels candidats. Normalment s’estableix un contracte de servei entre el titular i el guarda, encara que depèn de cada cas. Per exemple, la FEEC estipula un canon que cada refugi ha de pagar que es calcula sobre el volum de pernoctes de mitjana, i el guarda entre els menjars i les pernoctes obté els ingressos. No sempre és fàcil viure només amb els ingressos d’un refugi. Els refugis més grans si que donen per viure, però en molts refugis els guardes han de complementar els seus ingressos amb altres feines fora de temporada.

Algunes xifres

· El refugi amb més places del Pirineu és el xalet-refugi a la Molina del CEC, amb 180 places.Aquest mateix refugi ja fa anys que està per sobre les 9.000 pernoctacions anyals
· Els refugis d’Amitges, la Restanca i Ventosa i Calvell són els refugis amb més pernoctes del Pirineu Català d’aquests darrers anys, per sobre les 7.000 pernoctes.
· A Catalunya hi ha un promig de més de 70.000/any pernoctes en els refugis de la FEEC i el CEC.
· El CAF disposa de 7.000 places en els seus 140 refugis, i té prop de 300.000 pernoctes per any, però el CAI i la DAV en disposen de més de 18.000. Es calcula que a Espanya hi ha poc més de 2.000 places en refugis.
· Al Pirineu aragonés el refugi de Gòriz està per sobre de les 11.000 pernoctacions ens els darrers deu anys.
· Els refugis més antics del Pirineu són el Cortalets al Canigó (guardat), Ull de Ter (1909).

Un refugi fantasma?

El refugi de Vallferrera és dels més antics de Catalunya i fou el primer construït pel Comité Cátala de Refugis l’any 1935. Està al peu del cim més alt de Catalunya, encara que força lluny, i ara s’hi arriba molt aprop en cotxe a l’estiu. Fa molts anys que es parla de la necessitat de construir-ne un de nou a mig camí de la via normal, prop del llac d’Estats. El Comité de Refugis de la FEEC ja des dels anys 80 del segle pasat va començar a treballar-hi, dissenyant un projecte, negociant amb l’ajuntamet d’Àreu la cessió del terreny i l’any 1984 ho tenia tot llest, però finalment la manca de recursos econòmics ho va aturar. Fa pocs anys, arrel de la mort del periodista Ernest Udina en el descens del Montblanc, uns amics seus van voler homenatjar-lo i van reprendre aquest projecte. Es van fer gestions prop de la Generalitat i des de la Direcció General de Joventut es va pressupostar una important partida de 200 milions de les antigues pessetes per la construcció del refugi. Els plans de la Generalitat era l’adjudicació directe del refugi a una entitat excursionista. Des de la FEEC es va fer veure a l’administració la realitat del teixit excursionista català i l’error de donar unilateralment a un entitat un refugi finançat amb diners públics. Desprès de moltes gestions, la Generalitat va rectificar i va decidir mantenir la titularitat i convocar un concurs per la gestió del refugi. L’ajuntament d’Àreu va manifestar el seu desacord, ja que era partidari d’una construcció al Pla de Boet. Mentrestant es van convocar eleccions i es va produir el canvi de govern. En el traspàs de funcions s’ha produit una situació de confusió, però la FEEC continua treballant per intentar desencallar el projecte i que no es perdi.

Algunes webs d’interes

www.pirineo.net
www.refugiosyalbergues.com
www.aneto.com
www.montagne-de-france.com/refuges
www.lcfs.chim.unifi.it/cai
www.feec.org/??
www.refugiosyalbergues.com
www.montagne-de-france.com/refuges
www.lcfs.chim.unifi.it/cai

Per saber-ne mes

A continuació ressenyen alguns llibres d’interès sobre refugis de muntanya.

- Des dels estanys de la Pera. Col. Llibre de motxilla. Abadia de Montserrat. Divertits records d’un guarda català

- I Plan Nacional de Refugios. Memòria documental de les actuacions dutes a terme durant aquest I Pla. Editat pel CSD i Prames.

- Homes i refugis. Joan Massats. Col. Llibre de motxilla.Abadia de Montserrat. Breu història de la construcció dels refugis a Catalunya.

- Régimen jurídico de los refugios de montaña. José María Nasarre. Prames

- Refugis dels Pirineus. Louis Audoubert. Joventut

- Gîtes d’étape et refuges. Annick et Serge Mouraret. La biblia dels refugis alpins.