"El 10 de Febrer de 1909, sota una fina pluja barrejada de neu, una comitiva fúnebre precedida per quatre guies de Gavarnie s'encaminava cap al cementiri de Pau. Haurine, Celestin i Henri Passet, Salles, companys dels dies de joia i d'ascensions, conduien fins a la tomba oberta el cos d'Henry Russell: com a les litografies napoleòniques, l'escuadró fantàstic dels dies de glòria desfilava per darrera vegada davant el Cèsar mort. Fou un cosa estranyament emocionant i bella aquest suprem homenatge fet al pirineista que acabava de morir per aquests quatre muntanyencs de trets pesats..."

Amb poques i lacòniques paraules, i amb el mut testimoni dels grans guies del Pirineu del moment, ens relata Le Bondidier l'enterrament del pirineista més cèlebre de tots el temps, probablement el més popular i el que ha deixat un llegat més apreciable i reconegut. Al llarg de tota la història del pirineisme han estat varis els protagonistes inqüestionables i decissius, però potser cap com Henry Russell ha transcendit el reduït ambient del món muntanyenc per arribar a estrats més amplis, a insertar-se dins de la història dels Pirineus amb un nom propi i a encarnar per a la majoria de la gent el prototipus de muntanyenc romàntic i explorador de l'edat d'or del pirineisme. Una dilatadíssima activitat, una gegantina tasca d'exploració, la seva pintoresca personalitat, les seves excentricitats, un cert elitisme social mal dissimulat, el romanticisme i poesia dels seus escrits i la passió desbordada pel Vignemale l'han convertit en el personatge més destacat d'entre tots els protagonistes del pirineisme, i alhora en un dels pirineistes més importants de tota la història.
Es fa difícil conèixer i penetrar en la persona i filosofia d'Henry Russell. Russell s'ha convertit en una llegenda, i com totes les llegendes se'l coneix més malament que bé. La seva complexa i riquíssima personalitat i la seva trajectòria i incidència en la història del pirineismeque és el que procurarem esbrinar en les properes ratlles.

HENRY-PATRICE-MARIE

El 13 de Febrer de 1834 neix a Toulousse Henry-Patrice-Marie Russell-Killough. Fill d'una familia molt antiga i amb una llarga història, el pare era irlandès que havia fugit del seu pais al 1820 per les persecucions d'Anglaterra contra els catòlics (eren de l'Ulster i degut a unes reformes religioses varen perdre els seus bens i terres, i nomes els restà la seva fe), mentres que la mare era francesa, també noble, i ell mateix seria Comte per herència. Seran dos nois i dues noies, el Franck, Christine i Ferdinand.

Durant uns quants anys ronden per diferents residències, i al 1841 s'instalen a Pau, engruixint la forta colonia anglesa d'aquella vila.

La influència de la seva mare, enèrgica i valenta caminadora, seria decisiva en el seu apropament de nen petit a la muntanya. Als sis anys feia la primera excursió, de Cauterets al llac de Gaube, durant una estada familiar als balnearis d'aquella vila. Un estiueig familiar al 1851 a Luchon el permeté anar d'allí fins Gavarnie pel coll de Campbieil. Però això eren petites distraccions estiuenques amb la família i els germans, i la seva autèntica vocació no havia nascut encara.
Estudia inicialment al Col.legi de Pons, prop de Saintes, però als 15 anys li posen un preceptor i deixa l'escola. És en aquesta época quan apren a tocar el violonxel, instrument que mai deixarà de practicar. A finals de 1851 la família marxa temporalment a Irlanda, ja que el seu pare volia que els fills coneixesin la terra dels seus avantpassats. La familia s'instala a Dublin i Russell completà la seva formació, amb els jesuites de Clongowes, realitzant estudis de filosofia, i consolidant el caràcter de doble nacionalitat que el marcarà per a tota la seva vida. La barreja entre els trets sobris i reservats del nord i el temperament sensible, poètic i apassionat meridionals serà una constant de difícil equilibri en la seva existència.

A Irlanda li neix una passió fortissima pel mar. Surt amb les barques dels pescadors, neda, es banya i durant hores contempla el mar. Es llavors quan pren la decisió de viatjar arreu del món i es fa mariner.

Als vint anys torna a França i es trobà totalment lliure i independent. A Paris ha de fer la seva declaració de francés, amb la que es naturalitza com a francés, encara que per la llei anglesa com és fill de pare irlandes restarà sempre com a subdit britànic, i en els seus viatges gaudirà de la protecció d'Anglaterra. Aquesta doble nacionalitat, legal, però també espiritual, provocarà fets tan curiosos com que sigui cridat per l'exercit francés però en canvi, més endavant, rebi la Legió d'Honor de l'estat francés a títol d'estranger. La seva posició benestant el permetien viure folgadament sense treballar ni haver d'atendre cap obligació que el lligués i el seu esperit jovenil i inquiet l'empenyien a fer quelcom fora del normal. Realitzaria llavors llargs viatges arreu del món, coneixent els països més exòtics i diferents d'Europa.

RUSSELL VIATGER

Als vint-i-dos anys, "ja fatigat d'Europa" , inicia el seu primer viatge, aquest cop marítim, creuant to l'Atlàntic cap el mític cap d'Hornos, i finalment arriba al Peru, on fa una estada.. S'enrola com a pilot d'una nau francesa i passa nou mesos a l'oceà, patint fortes tempestes patagòniques, i durant tres setmanes resideix a Lima, hipnotitzat per les blanques muntanyes dels Andes. De retorn fan una escala al Brasil, i pot fer una petita incursió a la selva amazònica, quedant fortament impressionat per aquells grans boscos verges i la extraordinària fauna. El mes de Gener de 1857 esta de retorn a París, però abans de sis mesos torna a marxar, cap el Canadà, Estats Units i Cuba. Acompanyat per un amic irlandès al Canadà, recorren els grans boscos verges i llacs d'aquell inmens país, i contacten amb els indis Sioux. Ja sol travessa del Nord al Sud, pels grans rius, tots els Estats Units fins Nova Orleans, realitzant el retorn a Europa per l'Havana, Nova York i Liverpool.

Immers dins una frenesi constant de viatges ja coneixia les dues Amèriques i semblava que no en té prou. Prepara un nou viatge molt més llarg cap als continents més allunyats i exòtics: l'Asia i Oceania, viatge que dura tres anys i és una veritable odissea. Així el vint-i-cinc de Setembre de 1858 surt de Bagnères de Bigorre amb un destí: Moscou. Des d'allí recorre 800 kilòmetres fins Kazan, patint temperatures entre els -15º i els -30º i realitzant esgotadores jornades. Reposa durant tres setmanes i el primer de Gener de 1859 surt cap Irkoust. Ha deixat enrera Europa i s'endinsa per les infinites estepes siberianes, patint penalitats extremes, gairebé sense poder dormir ni menjar pel fred. Segueix amb trineu vers Tomsk, divuit dies duríssims al pic de l'hivern siberià, arribant a una màxima de -50º. Continua cap a Irkoutsk, fent 1.600 kilòmetres en deu dies. Allí és acollit cordialment per les autoritats locals i aquestes li faciliten la continuació del viatge fins Pekin. Però per aconseguir arribar-hi s'ha de fer passar per rus i es procura un passaport amb el nom de "Russelloff". Travessa un gelat llac Baikal que l'inspiren una bella descripció "La sortida de sol, efecte grandiós, potser únic en el món, d'aquest immens desert de gel més fosc que l'Oceà, ja que no hi ha neu: el vent se l'ha enduta: és un mar veritable, immòbil, petrificat, sense una illa, sense vaixells, sense escuma ni soroll: espectacle estrany, inoblidable i sorprenent, però tan llobreg i contra natura, que acaba per fer mal: hi ha massa silenci i massa solitud: és trist com la tomba..." i Mongolia d'un extrem a l'altre, sofrint jornades extraordinariament dures en la travessa del desert del Gobi. Són mil kilòmetres de tortures indecibles, amb freds àrtics i ciclons de sorra i neu, però rebent sempre l'ajuda i hospitalitat de cosacs i mongols. Russell arriba a l'extrem de les seves forces.

El 1er de març de 1859, després de tantes penalitats, fa l'entrada triomfal i emocionada a Pekín on descansà unes setmanes. L'objectiu del viatge és Australia, i mentre estudia com travessar tota la Xina arriba una ordre de les autoritats xineses prohibint-li taxativament continuar al país, ja que s'ha descobert la seva falsa nacionalitat russa. Només al pensar en els turments patits al desert del Gobi es desespera però no li quedà altre solució que sometre's, i tornar a patir les dures jornades a cavall i tempestes de sorra. A Kiakhta es refà durant un llarg mes, donant-li voltes a la manera de continuar cap Australia des d'un perdut poblet enmig de l'Asia. Aprofitant el desglaç de la primavera s'embarca en un vapor pel riu "Amour"(?), i vorejant Manchuria aconsegueix arribar a l'extrem de Sibèria, prop de Vladivostock, i a l'ansiat Pacífic. Han estat 15.000 kilòmetres de viatge amb grans penalitats per poder ensumar la sal marina. A partir d'aquí el caràcter del viatge canvia totalment. Deixa enrera el continent i durant tot un any es dedica a recòrrer els mars de la Xina i Oceania.

Continua el viatge per mar cap al Japó (on passa calor per primer cop després de 10 mesos) veint-se atrapat enmig d'un terrible tifó tropical i altres tempestes marines que més d'un cop estan a punt d'enfonsar els petits vaixells que el duen. Coneix Shangai, Hong-Kong, Canton i Macao i el 10 de Gener de 1860 arribà, després de 64 dies seguits de navegació a Melbourne. Allí pogué retrobar-se, després de nou mesos de silenci, amb el correu familiar, i sentir-se estimat i recordat pels parents llunyans, amb gran felicitat seva.

Fa algunes incursions per l'interior del Continent, passant a patir unes calors estremidores, amb màximes de 49º a l'ombra i 64º al sol, que minen la seva salut. Des de Sydney segueix fins Nova Zelanda, les antípodes de la llar. Vol conéixer l'interior i li renéix el gust per ascendir muntanyes, contactant sovint amb els maoris salvatges. Durant una exploració de les muntanyes Kaïkoras el sorprén la boira i es perd al Rock-Gill. Durant tres dies, sense aliments, camina buscant un ser humà, i quan ja s'ha resignat a morir solitariament en un racó perdut d'aquell país troba finalment una granja, on arriba absolutament esgotat.

La guerra l'obliga a abandonar Nova Zelanda i segueix cap a l'India. Passant per Ceylan, que considerà l'illa més bella del món, arriba a Calcuta. Una carta de la seva família que li trametia diners es va perd a l'oficina de correus de Calcuta i es veu obligat a escriure articles en un diari local relatant el seu viatge per Sibèria per poder sobreviure.

El veritable objectiu del viatge per l'India són les muntanyes himalaienques i es dirigeix al nord, fins Darjeerling. Des d'allí pot entreveure les colossals muntanyes, immaculadament blanques, que l'emocionen fortament "Descriure la vista de Darjeerling està per sobre de les forces humanes: cal veure-la: és absolutament única al món... Es el més gran esforç de la natura, la seva obra més sublim..." Vol apropar-se més a les muntanyes però unes sobtades febres el retenen al llit fins l'entrada de l'hivern, època desaconsellada per a fer-ho.

L'hivern i primavera de 1861 s'escolen recorrent en zig-zag l'interior de l'India, visitant poblets, ciutats i monestirs, empapant-se d'una cultura, unes religions i uns costums tan diferents als seus. La màgia d'aquell país el fascina "Més que mai, l'India m'agrada, m'encanta, em fa vibrar, i el seu record electritzarà sempre el meu cor..."

Finalment el vint-i-set de juny de 1861 s'embarca a Bombay de retorn a casa, passant pel Caire, Constantinoble, Viena, Venècia i Marsella.

Fou un viatge formidable, fabulós. Tres anys ininterromputs de trashumància, coneixent noves cultures, societats i civilitzacions, religions, costums, i sobretot la més variada manifestacions de la natura en el seu estat més pur i salvatge. Havia fet servir tots els mitjans de locomoció possibles, li havien esdevingut les anècdotes i peripècies més increibles, havia sofert penalitats inimaginables i se n'havia pogut sortir de totes. Sembla un viatge fet per un personatge de novel.la anglesa, a la manera d'un Phileas Fog o un Livingstone.

I per què s'havia embrancat en la realització d'uns viatges tan intensos i dilatats ? ¿ Era simplement una etapa més en la formació d'un jove europeu ric, sensible i somniador, com es feia en aquelles èpoques quan s'acabaven els estudis ? O potser hi havia quelcom més ? Fugia d'alguna cosa que atormentava el seu inquiet esperit ? Estava a la recerca d'algunes respostes ? Russell mai va comentar les motivacions dels seus viatges i per tant mai sabrem les raons autèntiques d'aquests. Algun autor ha insinuat la tesi que foren deguts a la negativa familiar a aprovar un amor jovenívol , i altres ho atribueixen merament a la curiositat jovenil per conéixer altres països i altres cultures. En qualsevol cas, i sense cap mena de dubtes, aquests viatges el marcarien per sempre més. Li van fer agafar un gust definitiu per la naturalesa i li desvetllaren en el seu esperit unes sensacions i emocions tals que el portarien la resta de la seva vida a dedicar-se a cercar-les i complaure-les, a partir de llavors a través de la muntanya.

NEIX LA VOCACIO PER LA MUNTANYA

Durant els seus viatges, a França, s'havia esdevingut un fet intrascendent i aparentment banal, però de forta repercusió en el naixement de la seva vocació muntanyenca. Chaussenque publicava la segona edició del seu llibre Pyrénées. Una tarda, de repòs de les penalitats viatgeres, a la casa familiar de Bagnères de Bigorre, Russell es va posar a fullejar aquest llibre, i restà entusiasmat pel món nou que s'obria davant seu, recordant les caminades de la infantesa. En el seu estat d'home inquiet i transhumant, la muntanya esdevé un nou país a on viatjar. Immediatament va dur a terme unes ascensions sota l'influència d'aquesta lectura: el Néouvielle i el Mont Perdut. Se li va aparèixer un univers nou, poc explorat, misteriós i carregat de belleses naturals per a descobrir que el cridava. Però no era el moment encara per fixar la seva vocació. Jove i ardorós l'entusiasme pels viatges podia més. Restava per fer el llarguíssim viatge per Asia i Oceania. De retorn, a la fi de l'estiu de 1861, estava finalment a punt per la muntanya. Tenia 27 anys i l'experiència d'un home que pràcticament ha donat la volta al món, que ha superat tota mena de dificultats i ha patit tot tipus d'inclemències, i alhora el costum dels grans espais, de la natura desconeguda, lliure i salvatge, de la solitud i de la llibertat de les alçades. El formidable periple havia colmat el seu esperit d'aventures viatgeres i tancava definitivament una etapa de la seva vida, però per obrir-ne un altre, potser encara més plena i fructífera. L'aburrit i estret món de la ciutat, monòton i ensopit, no podia plaure a un home com ell que havia rondat mig món, i es concentraria per sempre més en una reduïda cadena muntanyenca al continent més petit del món, els Pirineus, a on dedicaria tots els seus esforços i energies fins el final dels seus dies, fent-los l'objectiu central de la seva existència. Potser s'adonà que allò que havia anat a buscar tan lluny ho tenia molt proper.

Als Pirineus ja s'havia fet una important etapa d'exploració. Els oficials geodèsics, Ramond, Chaussenque, Parrot..., entre altres ja havien ascendit i explorat les alçades principals i restaven poques primeres importants per a realitzar. Però encara restava molta muntanya per a recòrrer i conèixer. Els mal anomenats pic secundàris, multitud de valls inexplorades, nous itineraris per vessants diferents a muntanyes ja conegudes, valls espanyoles gairebé verges, eren un camp d'acció prou atractiu i emocionant per a un jove de vint-i-set anys amb set de llibertat i aventura. Aquí comença l'etapa de la seva vida més fecunda. Al llarg de vint-i quatre anys recorrerà els Pirineus de banda a banda, sense un pla metòdic i definit d'exploració, sinó més aviat com "el vol en zig-zag d'una papallona anant de flor en flor en un jardí segons el caprici de cada instant."

EXCURSIONS I EXPLORACIONS PELS PIRINEUS

Es fa difícil condensar tota l'activitat muntanyenca de Russell, perquè aquesta fou dilatada i extensa. La seva activitat muntanyenca durà més de quaranta cinc anys i voltà per a tots els Pirineus, encara que tingué unes zones preferides on es concentrà de manera especial. Malgrat que els pics més importants ja havien estat ascendits, encara va fer un nombre important de primeres ascensions a pics ben representatius, explorant grans zones gairebé desconegudes i ferèstegues, i obrint noves rutes originals a muntanyes ja ascendides. Així les seves primeres ascensions principals foren: pic de la Grand Fache, pic de l'Ardiden, pic de Gabietou, pic de Tapou, Casc de Marboré, Astazú Occidental, pic de Lustou, pic de Clarabide, pic de Gourgs Blancs, pic de Spijeoles, pic d'Argualas, Cilindre de Marboré, pic d'Eriste, pic de Corones, pic d'Alba, pic de Tempestats, pic Russell, pic de Mulleres...

Noms que avui són absolutament clàssics en la toponímia pirinenca, com le Rocher de Dejeuner al Balaitús, coll Maleït a la Maladeta, pic de Tempestats, Dent d'Alba, bretxa dels Druides a l'aresta Passet del Marboré, coll dels Isards i coll de la Cascada a Gavarnie, van ser propostos per Russell, i l'ús i el veredicte del temps els han consolidat plenament, mostrant l'encert en l'elecció. Igualment va dur a terme una importantíssima tasca d'exploració per extenses zones del Pirineu verges i de les que no s'en sabia res. Les valls que envolten el massís de la Maladeta (Tempestats, Castanesa, Corones, Cregüeña, Alba) foren explorades per ell, així com el Cotiella, grans zones del Posets o el massís dels pics de Infiernos i Algas (Panticosa). En el mateix sentit va tenir una notable imaginació en la recerca de noves rutes a cims ja coneguts, com la ruta de l'Aneto per Barrancs, la Múnia per la gelera nord, Balaitus per l'Est, coll d'Astazus per les Roques Blanques...

I un altre paper molt important jugat per Russell a la història del pirineisme és el de descripció literària de molts itineraris ja fets per altres pirineistes, però gairebé desconeguts per manca de testimoni escrit, donant-los a conèixer gairebé per primera vegada, propiciant una important divulgació i renovació d'ells. Moltes ascensions i excursions es coneixen a partir de la narració de Russell encara que abans ja s'havien fet.

Però malgrat aquesta importantíssima tasca, Russell mai fou un explorador i excursionista minuciós i planificat, que agafava una zona i es dedicava a estudiar-la i recórrer-la seguint un pla preconcebut i metòdic. Ell va pujar els cims que l'atreien, va explorar noves valls o va cercar noves rutes quan hi havia un motiu que el feia anar cap allà i només hi tornava quan havia obtingut unes satisfaccions estètiques o espirituals que volia recordar o renovar o intuïa que a les muntanyes veïnes en podia gaudir d'elles. Si una regió no l'havia complagut a la primera visita no hi tornava perquè havia perdut la motivació. L'intensitat de sensacions va ser el seu criteri d'exploracions.

Respecte a l'aportació tècnica de Russell al pirineisme aquesta si que és molt més minsa. Va seguir les tècniques existents del moment i feu ben poques innovacions. Va fer servir el bastó ferrat en les seves excursions i mai el piolet. Si s'havia de tallar esglaons era el guia qui ho feia, amb la destral de gel, com als temps de Ramond. La corda la va fer servir en contadissímes ocasions i amb moltíssimes reserves, fins gairebé abominar d'ella, sobretot a les geleres.
Les seves úniques innovacions foren tres: el sac de pell de xai, els bivacs en alçada i la construcció de refugis a la muntanya. Russell va ser el primer en defensar els bivacs a l'alta muntanya, quan fins llavors la nit a la muntanya havia estat considerada un mal i un perill del que s'havia de fugir. Els bivacs en alçada per a ell eren un autèntic plaer, un rar privilegi. A partir del seus bivacs s'han fet famoses les cèl.lebres nits russellianes, caracteritzades per bivacs durs, després de llargues caminades, al cim o sota un bloc, potser sense aigua, però amb sortides i postes de sol esclatants, que ho compensava tot, encara que altres vegades la tempesta el mullava i el gelava. En qualsevol cas era un altre camí per estar més aprop de la natura. "Buscant bé, sempre es troba, a qualsevol alçada, blocs de pedra preferibles a les cabanes de pastors, més nets, sovint més càlids, formant coves o túnels i on hom es troba com a casa seva. A les cabanes cinc o sis homes s'entaforen sovint en pocs metres quadrats! Per altra banda, quin avantatge inapreciable quan es vol sojornar a les muntanyes, el dormir, inclòs sense fusta per fer foc, a una hora del cim."

Després de fer uns quants bivacs on va patir fred i moltes penalitats es va fer confeccionar un sac de pell de xai per a protegir-se, probablement el primer sac de dormir que van veure els Pirineus, restant entusiasmat del seu invent, i mentre els guies o companys tremolaven de fred ell dormia o mirava els estels confortablement:"és el meu amic més inseparable i he dormit dins seu cent vegades sota els estels millor que cap potentat." . Però l'edat i les penalitats inherents dels bivacs el portaren a buscar un medi de fer estades a la muntanya menys dur i es decidí per la construcció de refugis a l'alta muntanya, en forma de coves. Les cabanes dels pastors on tants cops s'havia aixoplugat les trobava brutes, insanes i pudentes "Jo preferiria viure amb les àligues sota una roca, que en aquests caus infectes i plens de fum, on s'instalen els mandrosos pastors dels Pirineus." Mai li agradaren tampoc les tendes ni els refugis d'obra, que criticà durament "obres geomètriques i rectilínies que tenen alguna cosa de rídicula i inclòs impertinent... profanació... insult... ofensa a la natura... fràgils... pesats... horrorosos... glacials... inhabitables..."

Mai va realitzar excursions ni ascensions de dificultat real, defugint els perills evidents o aparents, i era poc atrevit davant les escalades o grimpades massa exposades. Una vegada va declarar que les tres ascensions més difícils dels Pirineus eren " La Múnia pel nord, el pic de Corones (prop del Néthou) per les seves parets meridionals, i el Balaitús per la seva aresta occidental. A menys de ser una sargantana, és impossible d'escalar res més vertical" quan avui aquestes ascensions no serien considerades en cap cas gaire difícils. Recordem que l'aresta dels Cabrioules, els couloirs de Gaube o del Clot de l'Hunt i moltes altres rutes foren declarades absolutament impossibles per Russell, i es farien pocs anys després per altres pirineistes.
Es fa difícil destacar alguna excursió respecte a altres, perquè per a Russell no eren més important segons la dificultat o descobriments que hi fes, sinó per l'intensitat de les sensacions viscudes. Per exemple, comença la seva gran obra Souvenirs d'un montagnard amb una sentida descripció del mar Atlàntic des d'un petit pic de 900 metres prop de Biarritz. Fa una difícil ascensió hivernal al Midi d'Ossau, que ha de treballar a fons per a poder reixir. Al Balaitús, que qualifica com el Cerví dels Pirineus, fa també una difícil ascensió amb un intens bivac a Larribet "I en canvi és cert que són tan estranyes, tan paradoxals i imborrables, les impressions, les emocions que sempre em fan aquestes nits novel.lesques, on m'adormo sota una roca amb el soroll soporífic de les cascades i el vent. Aquests plaers no es poden mai raonar. Perquè segurament sembla dur estirar-se sota un bloc de pedra, a les fredes nits de tardor, amb la perspectiva de perdre's l'endemà o trencar-se els membres...

Per això mai no he baixat sense pena d'aquests llocs plens de misteri, on l'ànima se sent més propera del cel que de la terra. L'home no té la sensació d'estar al seu lloc, en aquesta natura en runes, en aquests cementiris de glaç i granit, on la congelació, més ràpida que la mort, ve al mig de la nit per petrificar els torrents, els imposa silenci, i llença rocs als llacs tan negres com el Styx... Sembla que tot conspira contra el benestar i la felicitat de l'home adormit per terra a les muntanyes... I malgrat això, aquest hi retorna sempre amb el mateix plaer per fugir del dolor o les passions. La seva ànima esdevé més fantàstica i també més pura que la flama vermella i capriciosa que es mou als seus peus, ella recupera aquí els seus colors naturals, i, embriagada de poesia i de novel.la, troba una voluptuositat suprema a renunciar a les coses humanes." Bateja la Roche de Dejeunner al fer-hi l'esmorzar però no s'enfila per la Gran Diagonal, sinó per l'aresta Oest, anomenada posteriorment aresta Packé-Russell, on hi troba grans dificultats, que el porten a dir que "és el pitjor pas dels Pirineus" però l'especial vista del cim el compensa de tots els patiments. Els pics dels voltants de Cauterets els recorre sovint, i fa una important tasca d'exploració dels cims de la vall de Latour, regió molt desconeguda i deixada de banda. A la gelera del Gabietus disfruta amb l'ambient dels grans séracs, que a cops assoleixen el 15 metres d'alçada. El CAF li encarrega buscar un abric per escurçar les excursions al Mont Perdut des de Gavarnie i ell tria un lloc prop del Llac Gelat, però no s'accepta per estar dins d'Espanya. Finalment escolleix al costat de la Bretxa de Roland un lloc, on fa construir un cubícul de 18 metres quadrats, que costa 2.000 francs francesos de l'època i fa força servei durant anys, i que ell aprofita sovint. Per la Bretxa hi passa moltes vegades, anant o venint d'excursió o bé com a base de les exploracions dels cims o graus del circ de Gavarnie, dormint-hi sovint, aguantant tempestes i freds, però també calmes i bellíssimes postes de sol, i la màgia d'aquell lloc el porta records molt intensos.

Avantçant-se Brulle s'embolica en solitari en un intent d'ascensió de la cascada de Gavarnie, patint molt en aquell terreny envitricollat, encara que pot arribar a la Bretxa dels Druides en l'aresta Passet.

El pic de Marboré, gran pic senyor del circ, el bateixa amb aquest nom. En aquella època estava constantment cobert per la neu, i afirma que és una mena de Camp de Mart, on hi cabrien més de 20.000 homes, i que juntament amb el Midi de Bigorre i el Posets és un dels millors observatoris de la cadena.

Cada any procura fer una ascensió al Pimené, cim que l'entusiasme per la gran vista que té, i que Schrader ha sabut recollir tan bé en els seus dibuixos, segons Russell.
Fa la segona ascensió al pic Long (" El pic Long té l'aire d'un bust colocat sobre un pedestal blau d'altes muntanyes"), amb el mateix guia que havia fet la primera ascensió amb el duc de Nemours, comentant la bona gelera que hi havia.

S'estranya que el Campbieil, malgrat l'evident facilitat del seu itinerari, gairebé mai es pugi. Des d'allí gaudeix d'una bellíssima posta de sol, i es declara enemic de les caminades nocturnes per arribar al cim per veure la sortida de sol, quan els capvespres són molt més bells. Tot sol explora la desconeguda i solitària vall del llac Rabiet fins al coll de Bugarret. Li agraden els llocs solitaris, allunyats de tota petja humana, aïllats i durs, especialment a l'hivern, quan la neu ho amaga tot."Més que mai estimo aquests colossos refulgents, solitaris i superbs, vestigis gloriosos d'un món en runes, on més lliure i més pur que un nen del desert, un s'emborratxa de llum, de blancor i de blau cel; caos sublim on l'home no deixa més petjada que en l'ona del mar o en la sorra...Només Déu ha deixat la seva, i molt sovint aquesta és suficient per la nostra felicitat."
Pel Midi de Bigorre sentia una atracció especial, i va pujar-hi més de 40 cops. Sovint hi passava la nit, acollit pel General Nansouty. Té records molt pregons, i des d'allí pot gaudir de bellíssims espectacles de la natura, i és en una magnífica sortida de sol quan diu la immortal frase "Fou una matinada per a donar als Sants la nostalgia de la terra."

El massís de la Munia també és molt estimat per a ell, i hi fa exploracions importants, reconeixent les valls d'Aigoullus, Barroude, Bielsa, inaugurant la pujada directa pel nord.
Al Gran Bachimala hi puja tot just un mes després que Schrader hi fes la primera ascensió, i pot veure-hi un isard blanc, quelcom molt infrecuent.

Al Gourgs Blancs, on en aquella època hi havia una gelera molt important, realitza la primera ascensió i està a punt de caure en una profonda esquerda, i declara que sembla un paisatge de Greonlàndia.

Encara que amb menys intensitat que al Pirineu central o occidental, també recórrer el Pirineu oriental i l'Ariége. Realitza la primera ascensió coneguda al pic del Carlit, encara que aquell cim probablement ja havia estat ascendit per algun pastor anteriorment. Sembla que va quedar molt complagut, perquè va pujar-hi dos cops en una setmana. En canvi el cim del Puigmal no li agrada gens, i la seva ascensió la troba monòtona i pesada. A la Pica del Canigó es cansa molt, perquè el desnivell és superior als dos mil metres, però hi torna a pujar una segona vegada per acompanyar al seu amic Packe, tal com havia fet al Carlit. A Andorra hi passa gana i hi veu bastanta misèria, confirmant els testimonis d'altres excursionistes, que descriuen el Principat com un país molt pobre en aquella època.

El Montcalm i la Pica d'Estats els puja dos cops cadascun, en una duríssima jornada la primera vegada de més quinze hores d'anada i tornada des de Vicdessos. L'Ariége li agrada, però ell realment se sent lligat més al Pirineu central "A partir de Luchon, els Pirineus perden alçada cap a l'Est. El conjunt d'aquesta regió, malgrat l'inqüestionable bellesa dels seus detalls, i el luxe de la seva flora, ofereix una certa monotonia, i te menys majestat que la resta de la cadena. Els pics perden una mica el caràcter alpestre: són menys alts, menys atrevits, menys nevats, i encara que alguns cims passen els tres mil metres, no es troben, a l'Est dels Monts-Maudits, una sola gelera real: són congestes, amb la neu més o menys esquerdada.
...Però el que fa el gran encant dels Pirineus Mediterranis, és el seu sol, el millor amic del muntanyenc: són les seves aigües superbes, els seus llacs sense nombre i les seves grans cascades, les seves flors i l'elegància dels seus voltants. Aquestes muntanyes tenen una gràcia femenina, una poesia, que manca als cims glacials, abruptes i tempestuosos del centre i de l'Oest de la cadena. Si elles inspiren menys terror, entendreixen, i es fan estimar no se com. Si es té el desig, també hom pot trencar-se el coll: no hi manquen precipicis."

TEMPTATIVES AL MONT PERDUT

Amb el Mont Perdut Russell mantingué una relació intensa, encara que poc afortunada en els primers intents. En total va fer-hi 7 ascensions i va ser el primer dels grans pics que pujà. En aquella època l'única ruta que es coneixia per fer-lo sortia de Gavarnie, passava per la bretxa de Roland, baixava al pla de Millares i pel coll del Descargador anava fins Góriz, on es passava la nit en una precària cabana. L'endemà es pujava al cim, es tornava a baixar a Góriz i es desfeia el mateix camí fins Gavarnie un altra cop. Llavors anar al Mont Perdut era una aventura, dura, llarga i incerta. Al 1858 fa una primera ascensió. Passa un vespre molt agradable a Góriz, xerrant de muntanyes amb un xicot jove, il.lustrat i sensible, que segons sabria quaranta anys més tard (!), gràcies a les investigacions de Beraldi, era ni més ni menys que Alfred Tonellé, que pocs dies abans havia pujat per primer cop a la Forcanada. Plegats pugen al cim, però el mal temps els priva de veure-hi res. Deu dies més tard hi torna a pujar, però el temps fou encara pitjor. Picat en el seu amor propi, jovenil i fogós, va fer una tercera ascensió pocs dies després, per salvar l'honor. Com anava just de diners no va contractar cap guia i feu l'ascensió en solitari. Així el mes de Setembre, pocs dies abans de marxar cap a Sibèria, concebeix el fantàstic projecte d'anar de Luz al cim i tornar en menys de vint-i-quatre hores. Bogeria de joventut que mai repetirà. A mitjanit surt de Luz, a les cinc de la matinada està a Gavarnie i a les deu a la bretxa. Ràpid descens fins Millares, Góriz, i a les tres de la tarda arriba al cim, en una extrema solitud, després de quinze hores de marxa. Però torna a trobar boira i li agafa una fortíssima tempesta, amb gran aparell elèctric. Corrents fuig cap a la bretxa de Roland, on vol arribar abans que caigui la nit. Gràcies al seu instint i sentit de l'orientació pot trobar miraculosament el pas correcte. Sol, mullat, sense menjar ni aigua, sense sac, cansat, en la més absoluta foscor, afronta un bivac allà dalt, enmig de la tempesta. Per por a gelar-se renúncia a dormir i gairebé pateix alucinacions. Es una nit horrorosa. L'endemà intenta baixar cap Gavarnie. El temps no ha millorat i la boira ho cobreix tot. En el descens està a punt d'estimbar-se per un grau del circ, al perdre la ruta, però el brogit de la gran cascada l'orienta i pot rectificar a temps. Després de 35 hores entra a Gavarnie, on gairebé ja el donaven per mort.

Aquell estiu havia fet tres ascensions al Mont Perdut, totes amb mal temps. I de la darrera rebé una forta resposta de la muntanya quan ell buscava la seva revenja. Va ser un cop al seu orgull jovenil, però alhora una lliçó!

Fins el 1871, tretze anys més tard, no hi torna. Guiat per Celestin Passet, inaugura una nova ruta pels graus superiors del vessant d'Ordesa, que evita haver de perdre alçada i fer mil metres de desnivell gratuitament. Bateixen el coll dels Isards i el coll de la Cascada, flanquegen fins el llac gelat i abans de migdia són al cim, en quatre hores des de la Bretxa de Roland. Han inaugurat una nova ruta, d'una lògica evident, i finalment troba bon temps i pot gaudir de la vista del cim. "Al Nord, quina diferència amb els pendissos d'Espanya! La neu, la neu, per arreu la neu! Cap riuet, cap bri d'herba, a penes una roca! Una enorme blancor, on l'imaginació representava rens i trineus arrossegats cap als Pols, en un racó de Sibèria!."

L'any següent, 1872, farà una nova ascensió per l'Est, intentant reviure l'ascensió de Ramond, explorant els tocoms d'Esparrets i coll d'Añisclo. A la bretxa de Tucarroia s'admira del nou món que descobreix "Les roques cremaven. Vista fantàstica cap al Sud, on els glaciars del Mont Perdut i del Cilindre resplendien com la superficie del sol. Tres-centes hectàrees de neu resplendent davant nostre: a penes alguns illots començaven a emergir d'aquesta mar blanca; costa de creure que estem a Europa, o inclòs en el nostre planeta." Fa un bivac memorable prop del cim "...jo no he passat mai una nit millor. El meu llit era un tro com mai cap potentat ha tingut. Dormint sobre pedres, entre dos blocs que formaven un recambró cap a l'Orient, i guardant gairebé tota la nit la calor acumulada en 15 hores de sol, disfrutava de la vida i em deia: Oh! que són de belles i memorables, aquestes nits d'estiu passades a les muntanyes, inclòs enmig de les neus, i de les majestuositats de la mort. Veritablement sembla que sigui aquest l'únic plaer que els anys mai fan oblidar! Es massa pur per amortiguar-se, afeblir-se, oblidar-se."

Amb anterioritat ja havia passat una nit als cims de l'Aneto i del Vignemale, i vol reviure l'experiència des del Mont Perdut. Així al 1891, amb l'idea de fer una bivac al cim, surt per la tarda des de Gavarnie i amb els guies sopen prop del Marboré "Es un sopar curiós i memorable, potser l'únic de la seva classe. La lluna ens ilumina: és un somni, un conte del Pol Nord. Tot voltats de neu, mengem millor que els reis, ja que ells mai tenen gana, i nosaltres no tenim altra cosa que la poesia." La darrera pujada ja la fan amb mal temps i arriben al cim a mitjanit. Malgrat la tempesta mantenen amb coratge l'idea inicial i bivaquegen al cim. Nit terrible, amb un vent fortíssim, fred i molta humitat. "Quina nit! Cap de nosaltres no l'oblidarà mai! Només arribar la nostra primera precaució fou construir un mur sòlid i alt de més d'un metre, per no ser arrossegats com la palla, i llançats al buit. Era un veritable perill estar fora...Ben aviat el fred m'atrapà també a mi: l'aigua es gelava als meus cabells, i de comú acord encenguerem el cremat a les dues de la matinada, a l'abric del nostre mur. Fou, com el sopar, una escena inoblidable. Que s'haurien cregut els mortals de la plana, si haguessin vist sortir del cim del Mont Perdut llengües de foc, enmig de la nit, flamenjant com serpents, i iluminar misteriosament quatre figures humanes garrativades i enrogides pel fred?" Amb la matinada el temps no millora i han de marxar ràpidament. Passen una segona nit a la cova de la Bretxa de Roland, on tampoc poden dormir pel fred i el mal temps. Han estat cinquanta hores sense dormir, arribant a la tortura física.

1-2