|
EXPLORACIONS A LA MALADETA
Al llarg
dels primers anys de la seva activitat pirineista té una important
atracció pel massís de la Maladeta, on realitza una activitat
notable. Fa la primera ascensió a vuit cims verges del massís,
explora totes les valls i hi passa estones inoblidables. Al 1863 fa
la primera ascensió al cim de l'Aneto, tot just uns dies després
del seu germà Franck, que al llibre registre havia escrit un
divertit verset:
" Després de molt pujar, he arribat aquí...Uf!
"I em sento molt content perquè no he fet...puf!"
Per arribar entrenat a l'ascensió de l'Aneto, amb fama de dura
i llarga, dies abans havia fet els 70 kilòmetres que separen
Bagnères de Bigorre de Bagnères de Luchon en un sol dia.
D'aquesta ascensió Russell queda enamorat del massís i
l'any 1866 ja parlava de comprar-lo. L'any vinent, des de dalt del Posets
intueix les possibilitats d'ascensió per la banda sud del massís
i s'interna per la vall d'Alba. Té coneixement de l'ascensió
de Franquevielle i Tchiatcheff per aquell vessant però ignora
totalment els detalls de la ruta i no existia cap mapa per a orientar-se.
Salten a Cregüenya, i resta fortament impressionat per la grandiositat
del llac. Va amb un noi espanyol jove i inexpert, que al coll de Cregüenya,
al veure les esquerdes de la gelera de Corones s'espanta i no vol continuar.
Russell no vol renunciar al cim i s'ha d'inventar una nova ruta per
a fer-lo seguir. Flanqueja cap a la base del pic de Corones, evitant
la gelera, i d'allí escala una curta però dreta muralla
que dona accés a una tartera sota el cim. Amb dificultats hi
arriben i segueixen fins el coll de Corones. El company, esgotat i amb
por per les difícils grimpades fetes, renuncia a continuar, i
Russell puja tot sol fins al cim, essent el primer home en estar sol
a dalt del cim de l'Aneto. L'estiu següent un amic anglès
el visita a Bagnères de Bigorre i li demana que l'acompanyi a
l'Aneto. Per a ell no té gaires atractius repetir una ruta ja
coneguda, però accedeix a condició de fer un bivac al
cim, experiència que si que l'atrau. Fins dotze guies rebutgen
aquest pla però finalment en troben. Superen els tres mil dos-cents
metres de desnivell des de Luchon en una sola jornada, arribant ben
cansats al cim. La nit els castiga amb un fort vent que els obliga a
lligar-se amb cordes a la torre de pedres del cim, però el bivac
i la sortida de sol són inoblidables. "Noves magnificències.
Valia la pena de cantar un Hossana, o caure de genolls. Les neus, ferides
per la llum, eren d'un color roig com la sang, altres eren d'un blau
marí. I després veièrem una cosa que poques vegades
es veu: era l'ombra del Néthou, el cim del qual trepitjàvem,
projectant-se en l'aire, a l'oest, sobre un cel blau, car per aquell
costat no hi havia ni un sol núvol. Però en menys de deu
minuts, la fantàstica visió desaparegué, i l'ombra
immensa de la muntanya baixà a la terra a mida que el sol pujava."
Als pocs anys, 1871, fa una ascensió en solitari per la gelera,
plenament conscient dels perills però confiat pel gruix de la
neu. El mal temps l'acompanya i té unes sensacions ben intenses,
"Sol enmig de la boira, amb quilòmetres de neu al meu voltant,
amb abismes sota els peus, i els trons i la calamarsa damunt del cap,
sentia que el meu cos s'estremia; però l'ànima s'engrandeix
i s'eleva, sentint-se més forta que la tempesta i l'electricitat...
L'home és més poderós que la naturalesa."
La darrera ascensió a l'Aneto la fa el 1876, des d'Aigualluts
(racó del que està enamorat) pel vessant Nord-est. Passà
també pel refugi del Cabellud, on tingué un nit d'insomni,
d'on conclou la següent confessió "Tota la meva vida
he estimat, anava a dir 'adorat', les muntanyes, escalant-les amb passió.
Puc comparar-ne moltes, però per més que l'amor sigui
cec, crec que encara tinc raó admirant més que mai els
Pirineus."
També fa alguns campaments d'estiu pel massís amb Packé,
i mentre aquest es dedica a herboritzar o fer els seus estudis científics
ell explora i fa importants ascensions. Així du a terme la segona
ascensió del pic de Vallibierna, que pocs dies abans havia ascendit
el seu amic. Una mica despistat puja un pic que bateixa com Petit Aneto,
i que no és altre que l'actual pic Russell. Anys més tard,
en el transcurs d'unes exploracions de les desconegudes valls de Salenques
i Llosas amb Celestin Passet fa la primera ascensió al pic de
Tempestats, que bateixa amb aquest nom perquè hi troba una tempesta
i creu que és un cim fortament castigat per elles degut a la
seva situació " perquè el baluard colossal que domina
rep el xoc dels huracans de l'oest i del sud-oest...Deu estar constantment
bombardejat i qualsevol dia s'enderrocarà, perquè és
molt prim..." . Abans ja havien fet les primeres ascensions al
pic d'Alba i Dent d'Alba. També havia fet les primeres ascensions
del pic central d'Estatats, pic de Corones, Mulleres, pic N-O de la
Maladeta i coll Maleït, lloc que li causa tal impressió
que el bateixa d'aquesta forma tan gràfica "Treiem el cap
vers l'Oest...Gran Déu! Què hi veig? Reculàrem
instintivament. Un abisme infernal, absolutament tallat a pic, i ple
de sorolls semblants a bramuls, s'obre en forma de mig cercle l'oest
i sota els nostres peus... Quin despullament, quina ruïna i quina
devastació, de dalt a baix d'aquests abismes rogencs i perpendiculars,
en els que s'arremolina potser una eterna tempesta... Es allí
on caldria llegir L'Infern, de Dante."
PEONER AL POSETS I AL COTIELLA
Pel massís del Posets tingué també un especial
apreci. En aquells temps voler realitzar una excursió per Espanya
suposava una veritable aventura: absència absoluta de mapes,
llibres o guies locals. Era una autèntica tasca d'exploració
i descobriment constant, amb el punt d'exotisme i misticisme que de
sempre han tingut els Pirineus espanyols pels francesos. Va ser amb
la generació de Russell i dels seus companys de "La Pleiade"
(Schrader, Wallon, Gourdon, Saint Saud, Prudent...) quan es començaren
a aixecar els primers mapes i a estudiar les diferents zones, aportant
moltíssima llum sobre grans extensions de terreny.
I aquests problemes encara s'agreujaven més al Posets, el darrer
massís descobert i el més inexplorat. Al cim del Posets
hi pujà tres cops. La primera en solitari des de Turmo i per
la gelera de la Paul, el 1863, baixant per la vall d'Eriste, llavors
absolutament desconeguda i de la que no es tenia notícia ni de
la seva existència. Nou anys més tard, el setembre de
1873 hi tornà, fent un bivac al coll de la Paul, i ensopegant-se
amb una fortíssima tempesta de tardor. Segons Russell potser
fou una de les pitjors nits passades a la muntanya. Moments d'angoixa
i por entre els llamps, trons i neu. Pensà que havia arribat
la fi del món. Al 1879 va fer una ascensió per l'Oest,
pel vessant de Gistain, més tranquil.la que l'anterior. Igualment
fa diferents exploracions per les valls de Perramó, Millares,
Batisielles, Aigüeta de la Vall. D'aquell massís li plau
la seva extrema solitud, que li permet rondar per la muntanya sense
veure absolutament a ningú durant dies, i així li sembla
que té la muntanya només per a ell sol, i la bellesa de
les seves valls tributaries.
Al Cotiella hi feu dues ascensions. Era un cim que havia vist des de
moltes muntanyes i que volia visitar des de feia temps, però
ningú sabia orientar-lo. Finalment decidí anar-hi, només
refiant-se del seu instint. La primera excursió la fa de tornada
de Vallhiverna, per Sahun, coll de Sahun i coll de Corones. Prop del
circ d'Armeña està a punt de ser embestit per un ramat
de 4.000 bens, que cercaven la sal. Logicament aquella muntanya l'atreia,
perquè les seves extensions àrides i desèrtiques
li portaven records dels seus viatges pels deserts asiàtics que
tant el varen marcar. "El Cotiella és una mena d'esquelet
solitari i tenebrós, a penes cobert de pells cremades. Té
l'aire lamentable, caduc i consternat d'un vell volcà que s'extingueix."
"Cremada per tot arreu (el Cotiella), semblava una muntanya de
cendres."
Al cap de 5 anys hi tornà amb Lequeutre i Henri i Celestin Passet,
i feren un bivac al cim, amb una vista fantàstica. De tornada
cap a França els passa el fet més curiós de tota
la seva carrera pirineista. Estaven dormint a una cabana, quan a mitjanit,
es presentaren quatre bandolers espanyols armats fins a les dents. Restaren
aterrits. Russell, en un macarrònic castellà intentà
diplomàticament parlar amb ells, però com a tota resposta
rebé prop seu el tret d'un fusell. En la confusió de l'espetec
sortiren tots quatre corrents, per salvar la pell. Russell es pogué
amagar en el cor del bosc i passa una nit de terror, sentint com els
bandolers el buscaven, angoixat perquè creia als companys morts.
L'endemà pogué arribar a Plan, angoixat. Donà el
crit d'alarma als carrabiners i mentre aquests anaven a la cabana a
buscar els cadàvers van aparèixer els altres, que s'havien
pogut escapolir també. Finalment es pogueren reunir tots quatre,
sans i estalvis, amb un ensurt monumental però sense danys, malgrat
que a Lequeutre li robaren tot. Sembla ser que els bandolers pensaren
que eren carlistes que fugien a França amb un tresor, i només
buscaven l'or. Russell, per a tranquilitzar els seus lectors comenta
que no s'ha de pensar que fos perillós anar a les muntanyes d'Aragó,
que són pacífiques i segures, però on poden haver
els mateixos ensurts que a Paris.
ENAMORAMENT PEL VIGNEMALE
El mes
de Juny de 1885 Russell faria una de les darreres excursions d'exploració.
Va ser al desconegut massís del Posets. Excursió molt
satisfactòria, però que significaria el seu adéu
al vagabondatge pel Pirineu. Als 51 un anys es lligaria de manera definitiva
a una muntanya, oblidant-se pràcticament de la resta de la cadena.
Deia "Explorar cent muntanyes alhora és fer com els Mormons.
Es una falta greu... Es una de les formes de la poligàmia...Cal
esposar-ne només una de sola" . "Adopteu una muntanya,
l'esposeu, l'adoreu, la presenteu orgullosament als amics i acabareu
per trobar-li bellesa i virtuts per a idealitzar-la talment que no hi
ha ulls més dolços, ni amor, sinó per a ella. Així
he arribat jo amb el Vignemale."
Aquí s'inicia un dels capítols de la vida de Russell més
apassionant, intens i alhora curios. Al Vignemale hi faria 33 ascensions,
hi passaria 150 nits, 1 al cim de la Pique Longue, 2 al coll de Cerbillona
i 147 a les seves coves. S'hi construiria 7 coves. Però sobretot
viuria en aquesta muntanya les hores més intenses, felices i
plenes de la seva vida, gaudint de les sensacions més pures i
inefables, arribant a tenir experiències gairebé místiques.
Profesà una devoció encesa, fanàtic, ilimitada,
per aquesta muntanya. Potser l'amor que no tingué o li fou prohibit
el compensà amb l'amor a aquesta muntanya.
Però la seva relació amb el Vignemale feia molts anys
que havia començat. D'anteriors excursions ja coneixia el massís
i es ara que la consolida. La primera ascensió la va fer amb
Laurent Passet (el pare d'Henri Passet) el 1861, tot tornant de les
antípodes. La segona ascensió s'esdevindria set anys després,
el 1868, amb Hippolyte Passet, germà de Laurent, com a guia.
La tercera ascensió seria una de les poques hivernals que faria
Russell (i probablement la primera que s'havia fet mai al Pirineu. Però
el pirineisme hivernal no va néixer pròpiament fins que
De Monts el va practicar de manera regular i sistemàtica). El
11 de Febrer de 1869, amb molt fred i gel, encara que poca neu, realitzà
l'ascensió a la Pique Longue, ascensió que disfrutà
especialment. "A les tres en punt estàvem al cim del Grand-Vignemale
(3.298 metres). Mai no oblidaré els curts però memorables
minuts que passàrem allí dalt al cor de l'hivern, amb
la certitut que cap home a Europa respirava al nostre nivell: orgull
pueril però perdonable: per una altra banda les fibres més
nobles vibraven també en mi. De l'alt d'aquesta espècie
de catedral celeste, veia als meus peus la cadena dels Pirineus glaçada
d'un extrem a l'altre. Estava al centre d'un paradís de neu!...
El meu entusiasme arribava a la bogeria...".
Durant la quarta ascensió, pel capdamunt de la vall del riu Ara,
té la següent reflexió sobre l'impossibilitat de
remuntar el Couloir del Clot de la Hunt "Sense una escala, i quina
escala! mai s'escalarà per allà" . I el 1879 hi pujarien
Brulle i Bazillac!
A la cinquena ascensió, el vint-i-sis d'Agost de 1880, realitzà
un bivac al cim, fet que l'emociona de manera notable i li fa descobrir
nous sentiments. S'entusiasme amb aquesta nit, arribant a un atac de
misticisme, sentint-se molt proper a Déu."En canvi, tenia
set de llum, i esperava la lluna amb una impaciència febrosa,
sense somniar en dormir, perquè no havia vingut per això.
Per altra banda, els meus sentits, en lloc d'ensopir-se estaven sobreexcitats
pel medi estrany que m'envoltava. Em semblava sentir la nit i escoltar
el silenci, i la presència palpable de Déu em frapava
d'estupor... en tot això i per tot arreu, creia veure un univers
sobrenatural, on jo estava sol cara a Déu, sobre les runes de
la natura. Esdevenia teòleg..."
La seva relació amb el Vignemale s'havia anat estrenyent, i els
seus pensaments eren només per aquella muntanya. L'estiu següent
faria el primer bivac al coll de Cerbillona, i començaria la
construcció de la primera cova. L'afició per les coves
de Russell no era fruit d'un caprici. Després de tants anys de
trescar pels Pirineus, de pujar als cims i recòrrer les valls,
havia arribat a la conclusió que el millor sistema per estar
més proper a la muntanya era fer llargues estades en alçada,
però sense haver de patir les penalitats sofertes fins llavors.
L'experiencia el va fer arribar a la conclusió que l'exploració
dels Pirineus podia ser tan penosa com la del Gobi o Greonlandia. A
més a més la manca de refugis en alta muntanya que facilitessin
als turistes la pràctica de l'excursionisme i evitessin les dures
matinades era un motiu afegit (considerava que llevar-se a les dues
de la matinada per sortir d'excursió era del tot antinatural
"Jo estimo molt la nit, quan és pura i fresca com les belles
nits polars. Però per això mateix no aprovo les ascensions
nocturnes, que als meus ulls són una bogeria. Trencar el son,
i grimpar tota la nit, és una prova inclòs pel muntanyenc
més fort, que a la sortida del sol està massa adormit,
massa cansat per a gaudir de res. Està de mol mal humor i no
pensa més que en una cosa, en dormir."
Per això, cansat de tantes penalitats, decidit en l'elecció
de la muntanya preferida, només restava per triar el tipus de
construcció adient per romandre-hi el màxim de temps possible.
Les cabanes de construcció o fusta en l'alta muntanya mai l'havien
convençut perquè les considerava un insult i profanació
a la natura, i a més a més, eren massa febles per aguantar
els rigors atmosfèrics. Així es refermà en el seu
convenciment per les coves excavades en la roca, ja que eren càlides,
seques, sòlides i naturals. La primera la volia construir ben
a prop del cim, però la duresa de la roca de la Pique Longue
el feu canviar d'emplaçament, triant el coll de Cerbillona. La
perforació fou extremadament dificultosa i mobilitzà fins
a tretze persones , endarrerint-se la finalització per desesperació
de Russell. Finalment el primer d'Agost de 1882 pogué prendre
possessió de la primera cova. Acompanyat del seu amic Swan s'emocionà
quan va obrir per primer cop la porta. "El meu cor bategava (no
era natural?) quan per primer cop m'acostava a la meva porta per obrir-la.
Què anava a trobar al darrera? Però una exclamació
de joia sortí dels nostres pits des de que vàrem entrar.
Ella ens captivà a tots des del primer cop d'ull, aquesta petita
cambra de marbre que tants cops havia desesperat de veure més
que en els meus somnis i desitjós... ella sobrepassava les meves
esperances, i de cor cridarem: "Que bé que s'està
aquí! Què calent! Què net! Què sec! I quina
vista!..."
Les primeres estades a la cova les disfruta amb joia i alegria indissimulada.
Només troba avantatges en tots els ordres. Era un lloc acollidor,
calent, sec, on s'hi estava còmodament a recer de tot tipus d'inclemències.
La felicitat esdevé completa i viu tots els aspectes de l'alta
muntanya de manera total. Les extraordinàries sortides i postes
de sol "Quin pintor podrà mai plasmar en una tela, traduir
en color els lànguids resplendors, la tristesa infinita i la
glòria que s'envolta la natura a la fi d'un bell dia, sobre aquests
cims vertiginosos, on l'home està voltat de tal immensitat, es
troba tan alt i veu tan lluny, que li sembla estar fora del món,
i dominar un hemisferi? Quin escriptor sabria descriure això
que passa a l'ànima de qui encara sap sentir? Ella es recull
com la natura, s'ilumina i s'apassiona; els núvols daurats que
es posen a l'horitzó el fan somniar en els serafins prosternats
davant Déu, i en cada bri d'aire que corre, creu sentir un cant
del cel perdut a la terra." , les brutals tempestes i fenòmens
metereològics, les oscilacions de la gelera, les passejades per
aquella superficie immaculada, l'evolució de la petita vida animal
i vegetal, els amics o turistes que el visiten, la solitud extrema d'alguns
dies, la llum de la neu i l'alçada, les vetllades, l'omplen a
bastament. Està veritablement enamorat de la seva cova i de la
seva muntanya. S'agermana amb la muntanya i amb la vida salvatge de
les alçades. Són unes temporades de felicitat plena. El
Vignemale passa a ser el centre de la seva vida muntanyenca. El 1884
fa dir tres mises davant la seva cova com acció de gràcies
seguides per més de trenta persones. Cerimònia emocionant
i solemne. El 1885, davant de l'èxit de la primera cova i com
creix el nombre de les visites, inaugura una segona visita, que l'anomena
com la dels "guies". El 1886 fa construir la tercera cova,
dedicada a "les Senyores".
Russell ha quedat absolutament pres pel Vignemale, però troba
que no es ben be casa seva. Vol consolidar i formalitzar la seva relació
amb la muntanya i el desembre de 1888 adreça una carta al Prefecte
dels Alts Pirineus per demanar-li la concessió del Vignemale,
inspirant-se probablement en la figura semijurídica dels drets
de pastura, tan típica de les valls pirinenques.
Aquest es un dels episodis més curiosos de tota la història
del pirineisme, i gairebé de tota la història de la relació
de l'home amb la muntanya, i certament el més russellià
de tota la carrera de Russell. La justificació que dona Russell
és una estranya barreja de motius pràctics i romàntics
"El meu objectiu al demanar aquesta concessió és
sobretot una satisfacció d'amor propi. Jo voldria sentir-me propietari
d'una magnífica regió on he viscut molt, he treballat
i gastat molt; i el públic s'ha aprofitat molt, el nombre d'ascensions
al Vignemale almenys s'ha quintuplicat des de que he construit les meves
nombroses coves tot al meu càrrec i sense l'ajuda de cap persona.
I potser no he acabat encara. La concessió de l'Alt Vignemale
és l'única recompensa que mai he demanat; i és
la sola que ambiciono per tot això, que des de fa nou anys, jo
he gastat allí d'esforços, temps i diners." Sorprenentment
l'Administració Pública, per una vegada, accepta els desitjos
d'un somniador romàntic, i així, la Comissió Sindical
de la Vall de Bareges, el 25 de Febrer de 1889, li concedeix per 99
anys el terreny sol.licitat, per la suma d'un franc anual.
Aquells anys la gelera d'Ossoue havia crescut espectacularment, fins
arribar a colgar les coves del coll de Cerbillona i es va veure obligat
a construir-ne unes altres en un nou lloc, més segur. Així,
el 1885 inaugura als peus de la gelera, a 2.400 metres dues coves, que
bateixa com de Belle-Vue, per la bellesa del lloc. Més tard en
construiria una tercera. Però s'enyora de la neu i les alçades
i vol una nova cova el més amunt possible i el 1893 pot inaugurar
finalment la cova Paradise sota el mateix cim, que ha costat moltíssim
obrir.
La seva vida al Vignemale no és mai aburrida. Té continues
visites dels pirineistes de l'època, a qui convida a menjar o
dormir i fan alguna ascensió junts a qualsevol pic del massís
(Brulle, Bazillac, Belloc, Wallon, Lourde-Rocheblave, Baró de
Lassus, de Monts...) i dels turistes que pugen a la muntanya (en sis
anys hi dormiran més de 200 persones a les coves). Es cèlebre
la visita de l'estiu de 1883 de Brulle, Bazillac, de Monts i Pascal.
Planten una tenda sobre la neu al davant de les coves, als 3.200 metres
d'alçada, i s'hi estan tres dies, acompanyats per un temps esplèndid.
No han escatimat en res i s'han fer pujar tot el necessari per a viure
en un luxe gairebé asiàtic: catifes, sillons, roba blanca,
perfums, cigars, bons vins, un monumental pernil...
Està sempre acompanyat dels seus guies, però tanmateix
també passa llargues estones de solitud, entotsolat en aquell
racó de món, en comunió amb la muntanya, descobrint
nous sentiments i sensacions, intentant analitzar amb lucidesa el gust
per la muntanya "D'on ens ve, en un mot, la passió de les
muntanyes? No són elles els símbols més tristos
i més eloqüents de la vellesa, de la decrepitud i de la
mort? Com analitzar, com comprendre l'encant sempre nou que troba el
cor humà, l'orga per excel.lència de la tendresa, a exiliar-se
a les geleres, a l'etern hivern i la desolació de les muntanyes
en ruïnes, al costat dels llacs fúnebres i dels abismes
farcits de llàgrimes de neu, i el més lluny possible dels
homes, allí on no hi ha cap rastre? Jo d'això no trec
la conclusió que cal estar absolutament sol per a emocionar-se
vivament davant dels grans espectacles de la natura. Però...potser
si que en cal. Es un estat mòrbid de l'ànima, que aquesta
necessitat de recolliment i isolament, quan es tasta una emoció
sincera, pregona i dolça? No, mil vegades no. L'amor una mica
misàntrop de la natura no és una malaltia: no és
més que una paradoxa i un misteri. La nostra ànima és
plena d'enigmes. Els veritables malalts, són aquells qui pretenen,
i que creuen realment que quan més nombrós s'és
en una ascensió de muntanya, ella és més agradable
i més útil. Quina enorme heretgia. Es com si s'esdevingués
que el millor mitjà de llegit un llibre, d'aprofitar-lo i de
gaudir-lo, es fer la lectura en comú, cinc o sis a la vegada,
agafats de la mà, i en veu alta. No seria ultratjar al seu autor?".
Gaudeix d'esplèndides postes de sol i de excepcionals tempestes.
El sibaritisme dels seus menjars es fa llegendari, i les vetllades a
la cova quan té convidats són d'un luxe impensable d'aquelles
alçades. Es una època de felicitat plena i completa.
Els darrers anys les ascensions cada cop costen més i s'allarguen.
Russell ja no té les forces de la seva joventut però no
vol renunciar a la muntanya. L'agost de 1904, als 70 anys, du a terme
la seva 33ena ascensió al Vignemale i la darrera. Hi fa una estada
de disset dies i s'acomiada voluntaria i definitivament de la seva muntanya.
Es la fi d'aquesta extraordinària odissea. Ludovic Gaurier, el
mossèn estudiós dels llacs pirinencs, ens ha deixat testimoni
de la seva visita a Russell en la darrera estada d'aquest al massís.
Emocionat pot conèixer finalment al "Troglodita del Vignemale",
un mite vivent que està al final de la seva carrera, molt menguant
fisicament, però encara amb tota la seva inigualable personalitat.
Es el testimoni viscut d'un encontre que podria haver estat com el de
molts altres. "Monsieur le Comte ara ve (anuncia el guia)...Henry
Russell és davant meu. Què gran és! Sens dubte
la porta és baixa, però no em podré treuere l'idea
que ell ha preparat la seva aparició. Ah! No ho podré
oblidar! Ara el puc examinar, i aixecant el cap, mentre que ell m'acull
amb una gràcia encantadora, jo resto hipnotitzat pel seu nas.
Oh! el pobre nas, cuit, pelat, cobert de crostes! Quin tribut ha pagat
al sol dels Pirineus! Però quina mirada infinitament dolça
la d'aquest ancià, i quina dolçor també a la veu
que diu coses amables! Si l'imprevist del seu aspecte físic m'ha
desconcertat una mica, reconec el seu esperit: aquí, cap sorpresa;
és ben bé el ser exquisit que els seus escrits m'havien
fet pressentir.
La novetat, és la seducció molt particular de la seva
conversa simple i senzilla. Encara que el tó sigui, d'ordinari,
seriós, fàcilment esdevé alegre, i llavors una
mímica graciosa assenyala alguna reflexió humorística.
El seu gest, sempre contingut, sembla tímid; no gossa allargar
els seus llargs braços, però quines mans més expressives!".
RUSSELL I LA SEVA FILOSOFIA DE LA MUNTANYA
Sovint
s'ha parlat d'una filosofia "russelliana" de les ascensions,
com quelcom innovador i nou. Certament Russell tenia una filosofia de
fer muntanya molt personal i singular, i que dins de l'evolució
del pirineisme suposa un concepte nou.
La premissa bàsica, i la pedra angular de tota la seva filosofia
és el gust, o més aviat amor i passió gairebé
ilimitat per la natura. L'espectacle de la muntanya li desvetlla unes
sensacions, unes emocions, alegries, moments de joia i felicitat, que
són el motor de la seva vida "Però la felicitat i
la salut que ens dona la muntanya són bens tan valuosos i rars,
que jo mai les hi demano cap altra cosa. M'agrada deixar anar el meu
esperit, sense saber on va, al món blau on van els núvols,
els estels i la veu dolorosa dels torrents. Allò que al vent
dels mars i la navegació són als pulmons, aquestes ascensions
a l'Infinit ho són a la meva ànima, perquè quan
més hi és, més lleugera, viva i immortal es sent."
. La bellesa d'una sortida o posta de sol, la vista des d'un cim en
un dia radiant, les grans cascades o els petits llacs d'una vall perduda,
l'atracció irresistible pels paisatges desèrtics, és
un espectacle d'una intensitat tal que tota la seva vida l'esmerçarà
en la recerca i gaudiment d'aquests sentiments. L'objectiu final de
tota la seva carrera: la recerca del sentiment i de l'emoció
estètica a través de la muntanya "Tota la meva vida
he estimat, anava a dir 'adorat', les muntanyes, escalant-les amb passió.
Puc comparar-ne moltes, però per més que l'amor sigui
cec, crec que encara tinc raó admirant més que mai els
Pirineus.". A partir d'aquí s'explica tota la seva filosofia
i la seva actuació. Els bivacs, les estades en alçada,
les coves del Vignemale, les sortides en solitari, les repeticions,
no són més que diferents mitjans per a estar més
a prop de la natura, per entrar definitivament en comunió amb
la muntanya.
I això representa una novetat en la història del pirineisme,
ja que fins llavors a la muntanya només s'hi anava amb intencions
científiques o pràctiques: fer estudis botànics,
geològics, naturalístics, geogràfics, caçar
o portar a pasturar el bestiar. Russell és el primer en anar-hi
de manera molt més pura i desinteressada, potser igual d'egoista,
ja que també en treia un profit per la seva felicitat, però
no buscava res més "Respecto i envejo aquells per a qui
la muntanya és una altra cosa que un ídol. Estic envejós
d'aquells que la geodèsia, l'anatomia dels cims, l'inclinòmetre,
els apassionen tant com la veu dels torrents, la púrpura dels
precipicis i l'incendi de les neus a la posta de sol. Però a
cadascú el seu paper... El meu va ser el de caminar i sentir."
Russell és dels primers en considerar la muntanya com un fi en
si mateix, i no un mitjà, un instrument per a fer estudis o aconseguir
algun producte material."La natura és una altra cosa que
un laboratori: és un espectacle i una escola". En aquest
sentit serà el primer i probablement dels pocs pirineistes eminentment
subjectius.
Abans d'ell els altres pirineistes havien tingut motivacions científiques,
geogràfiques, de conquesta i descobriment, però mai la
recerca de l'emoció estètica havia estat fonamental. Després
d'ell la dificultat, el repte esportiu, el rècord motivaran a
molts pirineistes, però tampoc serà la necessitat espiritual
el seu motor principal. I aquesta és potser la aportació
fonamental de Russell al pirineisme molt més que la llarga llista
de excursions i primeres ascensions a un pic verge. La recerca de la
sensació, de l'emoció, l'aventura espiritual i moral,
a través de la muntanya i de la natura. Així qualsevol
pic o vall pot donar infinites experiències noves, segons el
dia, la llum, un bivac, la boira o la tempesta, l'estat de l'ànima,
els companys o la floració dels prats. Es inesgotable l'escola
de la muntanya i les seves belleses per l'ànima. Sempre hi ha
quelcom nou a experimentar i descobrir en el contacte amb la natura.
La muntanya i la natura esdevenen la font de la seva ànima i
per tant de la seva vida, el motor que el fa seguir endavant.
A més a més aporta alguns altres conceptes nous, majoritàriament
estètics.
Potser una de les seves facetes més interessant i desconeguda,
des d'aquest punt de vista, és que introdueix per primer cop
l'estètica de la desolació. Probablement fruit de l'imprompte
dels seus viatges de joventut, tenia un gust molt especial per les grans
superficies desèrtiques, despoblades i àrides. Les extenses
tarteres, les grans geleres, el paisatges erms, l'atreien inexplicablement,
i li recordaven la passió inexplicable que sentia pel desert.
"Existeixen criatures glacials i menyspreables, que tenen el do
d'inspirar passions eternes. El seu encant és difícil
de definir.... Estimem els bells horrors i l'ànima humana, per
tendre que pugui ser, secretament té propensió cap el
que de més terrible i trist hi ha en la natura."
"L'imperi i la fascinació que exerceix sobre nosaltres l'aspecte
sinistre i boreal de les altes muntanyes és un estrany misteri,
perquè no es compren pas que la natura, privada d'aigua, de boscos,
de verd, vídua de tots els seus colors i reduïda al silenci,
pugui encara entusiasmar-nos, i inclòs apassionar-nos, fins a
"l'abominació de la desolació". El més
gran pintor del món estaria en un compromís, si se li
encomanés un paisatge, amb la prohibició de posar-hi altra
cosa que neu i pedres! Amb això en té prou la natura per
aconseguir efectes sublims. Ella aconsegueix la bellesa a partir de
l'horror. Per a mi, veig en aquest misteri una nova prova de l'existència
de Déu. Ell prova que hi ha una altra cosa a la natura del que
es veu; hi ha allò que es sent i allò que s'endevina.
Encara quan porta l'uniforme dels cadàvers, es nota que hi ha
una ànima al darrera, i que aquesta ànima, és el
mateix Déu."
Sigui a través del vent "Hi ha alguna cosa dolorosa, incosolable,
en aquestes grans ventades de la muntanya a l'entrada de l'hivern, alguna
cosa de les regions dessolades d'on venen. Elles porten l'agonia a l'aire.
Però jo les estimo malgrat això..." , o bé
a través dels grans cims "Més que mai estimo aquests
colossos refulgents, solitaris i superbs, vestigis gloriosos d'un món
en runes, on més lliure i més pur que un nen del desert,
un s'emborratxa de llum, de blancor i blau celeste; caos sublim on l'home
no deixa més petjades que en l'ona del mar o en la sorra... Només
Déu ha deixat la seva, i molt sovint aquesta és suficient
per la nostra felicitat.", o també a través de la
nit "I en canvi és cert que són tan estranyes, tan
paradoxals i inesborrables, les impressions, les emocions que sempre
em fan aquestes nits novel.lesques, on m'adormo sota una roca amb el
soroll soporífic de les cascades i el vent. Aquests plaers no
es poden mai raonar. Perquè segurament sembla dur estirar-se
sota un bloc de pedra, a les fredes nits de tardor, amb la perspectiva
de perdre's l'endemà o trencar-se els membres... Per això
mai no he baixat sense pena d'aquests llocs plens de misteri, on l'ànima
se sent més propera del cel que de la terra. L'home no té
la sensació d'estar al seu lloc, en aquesta natura en runes,
en aquests cementiris de glaç i granit, on la congelació,
més ràpida que la mort, ve al mig de la nit per petrificar
els torrents, els imposa silenci, i llença rocs als llacs tan
negres com el Styx... Sembla que tot conspira contra el benestar i la
felicitat de l'home adormit per terra a les muntanyes... I malgrat això,
aquest hi retorna sempre amb el mateix plaer per fugir del dolor o les
passions. La seva ànima esdevé més fantàstica
i també més pura que la flama vermella i capriciosa que
es mou als seus peus, ella recupera aquí els seus colors naturals,
i, embriagada de poesia i de novel.la, troba una voluptuositat suprema
a renunciar a les coses humanes." , o be de qualsevol petit detall
"Era trist, i per tant, magnífic." , les diferents
manifestacions de la desolació li provoquen uns sentiments estranyament
intensos, que reflexen una especial sensibilitat.
Ell es reconeixia un poeta, que havia obtingut tots els plaers, satisfaccions
i felicitat de la muntanya, però alhora ho volia transmetre als
altres i compartir-ho. Per això reclamava un espai per al simple
excursionista, que també tenia dret a gaudir de la muntanya,
enfront del savi o científic, però s'enfurismava quan
la popularització de la muntanya hi dugué gent insensible
i sorollosa "Vulgaritzar és fer vulgar. No hi ha cap necessitat,
ni tan sols cap utilitat, en que tot el món pugui fer escalades.
No és un deure, com tampoc ho és tocar el piano com Lizst,
pintar com Rafael ni parlar com Ciceró. Encara més, la
multitud ho enllegeig tot, inclòs la naturalesa i sobretot les
muntanyes. Les taca. En la mateixa mesura en que m'agraden els refugis
que no tenen més objecte que facilitar als alpinistes seriosos
i entusiastes unes estades llargues a les altes regions, sense disminuir
en el més mínim els riscos o dificultats de les ascensions,
sóc contrari a la mutilació dels passos difícils,
en els santuaris més sagrats de la naturalesa, per fer-los assequibles
a tot el món."
S'ha dit que Russell tenia una concepció elitista de la muntanya,
però no era per consideracions socials només, sinó
més aviat perqué era un impediment pel sentiment pur."No
dubto que els grups a muntanya puguin ser útils als novells,
però aquells que tenen la passió de la natura, i una llarga
experiència de muntanya, no estimaran mai la multitud; al revés,
en fugiran, perquè ho profana i despoetitza tot. I encara més,
mata la llibertat. Un dels més grans encants de les ascensions,
al menys per a mi, és poder canviar de ruta, i ser totalment
lliure per anar a qualsevol lloc, com els ocells, sense regles ni programes."
A més a més entenia l'escola de la natura i de la muntanya
com la càtedra on educar-se, cultivar-se, enriquir-se, embellir
l'esperit i fer-la servir de camí per la marxa ascendent de la
persona vers un ideal superior, impossible d'aconseguir a la plana "Es
rar ser mandrós o estar de mal humor, en aquestes solituds fredes
i vivificants, en aquests paradíssos blancs, en aquestes zones
mai prou benefactores, on no es coneix ni l'embrutiment ni l'insolència,
ni l'odi o enveja, ni tantes altres coses desoladores terribles, que
afligeixen als mortals de la plana! Les altes muntanyes són el
darrer refugi i consolació de les ànimes ferides de les
tempestes de la vida. Elles són un punt d'unió entre la
terra i el cel i reflexen les glòries i la serenor. L'home hi
canvia de natura, i la vida que hi porta no té res a veure amb
la de la plana." .
Reconeixia els grans efectes benefactors en el terreny físic,
però considerava que els beneficis morals o espiritual podien
encara ser molt superiors "Les ascensions tenen un costat psicològic;
un es torna no solament fort, sinó també filòsof;
perquè l'home es regenera sempre, al respirar, a les muntanyes,
aquests vents sonors, sans i melodiosos que semblen venir d'un món
més feliç i pur que el nostre."
Reconeix que la muntanya té efectes sobre el caràcter
i la personalitat. A cops un es torna salvatge, solitari "Cara
a la natura, la solitud és sovint necessària...","Quina
solitud la d'aquest país, però com n'és de bona
per l'esperit." misàntrop " L'amor una mica misàntrop
de la natura no és una malaltia: no és més que
una paradoxa i un misteri. La nostra ànima és plena d'enigmes.
Els veritables malalts, són aquells qui pretenen, i que creuen
realment que quan més nombrós s'és en una excursió
de muntanya, ella és més agradable i més útil.
Quina enorme heretgia. Es com si s'esdevingués que el millor
mitjà de llegir un llibre, d'aprofitar-lo i de gaudir-lo, es
fer la lectura en comú, cinc o sis a la vegada, agafats de la
mà, i en veu alta. No seria ultratjar al seu autor?" . També
una mica dur "Adonant-me que aquest petit viatge anava a acabar-se,
vaig ser presa de la desesperació només al pensar en baixar
de les muntanyes i abandonar la vida salvatge. Tanmateix espero no ser
un misàntrop. Però qui pot negar que hi ha un magnetisme,
una mena d'embriagament, en la vida lliure que es fa allà dalt,
i en el fet de servir-se de la natura, els rocs, els arbres, els torrents,
en lloc dels homes i dels seus invents més o menys inútils
i costosos. Sense cap mena de dubte hom és feliç en aquests
cims perduts, on sonen amb veu tenebrosa els vents de l'Infinit."
, melancòlic i somniador, però l'explicació sempre
és la mateixa:exprimir el sentiment i arribar a la felicitat
a través de la muntanya.
Però les muntanyes fan pensar i reflexionar, fan néixer
el gust per la bellesa i el be, la serenor i la pau "Les altes
muntanyes són el refugi sagrat de la saviesa, inclòs de
la santedat... Es allí que es veu allò que hi ha de més
bell, de més celeste i de més infinit sobre la terra.
La pau és més duradora i més preciosa que la felicitat."
LA PERSONALITAT DE RUSSELL
Potser
no es pot dir que la personalitat de Russell, com a home, hagi estat
gaire ben coneguda, especialment pel gran públic. La seva passió
desbordada per la muntanya, les seves excentricitats, els seus escrits,
la seva especial sensibilitat, per altra banda no gaire diferent a la
de molts altres muntanyencs, han conformat una mena de personatge entre
mític i caricaturesc, amagant a l'home que hi havia al darrera.
A la seva època se'l va qualificar com a Sir Henry Russell Kilòmetres,
Robinson dels Pirineus, el troglodita del Vignemale, un original amb
una bogeria, anglès de caricatura, excèntric, misàntrop,
aquesta fou l'imatge que donaren d'ell els escriptors generalistes i
divulgadors deformant la seva persona. Certament alguns d'aquests trets
de la seva personalitat tenen una base real, però probablement
amb el pas del temps s'han anat exagerant.
Potser el tret més important del seu caràcter va ser la
seva extraordinària sensibilitat, fina i delicada, a flor de
pell, que feia que per una banda tingués un caràcter variable,
que tant podia bascular entre l'entusiasme o l'irritació, això
si, sempre dins de la més exquisida educació, i per l'altre
cerqués l'espectacle i les belleses de la natura. Misàntrop,
no per rebuig, sinó perquè veia atacada la seva sensibilitat
per l'altri, ja que li impedien gaudir plenament i sense interferències
de les meravelles de la natura, però alhora no podia evitar les
relacions socials i mundanes als salons de Pau. Tenia bons amics, aquests
podien ser tant persones senzilles o importants, però tots compartien
les mateixes afinitats i tenien sentiments similars. Es preservà
dels contactes massius o simples, i tant a la muntanya com a la ciutat
cercava i s'envoltava d'una societat escollida i selecte, on s'hi trobés
còmode. Això explica una mica l'aparent contradicció
entre el Russell solitari i primitiu dels seus bivacs a l'alta muntanya
o a les seves coves, i el Russell elegant dels concerts i balls de societat.
En tots dos ambients cercava la felicitat a través de la bellesa.
Tenia un caràcter ferm i consistent, poc flexible i a cops contundent.
Era difícil que evolucionés o variés algun pensament
seu, la seva línia d'actuació era constant i regular.
La seva sensibilitat s'emocionava per les mateixes coses a la joventut
o a la vellesa, fidel sempre als seus gustos i preferències,
i sobretot a les seves creences, i també amb els petits detalls
de la vida quotidiana. Tota la seva vida va ser una mica immovilista
i gens modern. Alhora era tímid, i només ho superava amb
l'educació i un elegant i mesurat humor irònic.
Dotat d'una gran memòria, desconfiava sovint dels mètodes
científics, sobretot a la muntanya, perqué considerava
que era una entitat supramaterial, gairebé espiritual. Es famosa
una resposta que va donar a Schrader quan aquest li va discutir les
alçades d'un pics del massís de La Maladeta: "No,
estimat amic, no admetré mai les mesures que doneu a les geleres
dels Monts Maudits. Una xifra no és mai una prova. No hi ha certituts
materials, només hi ha certituts morals."
Era un catòlic convençut, de fe pregona i autèntica,
com bon irlandès, però més de sentiment i tradició
que de doctrina. La natura l'apropava Déu, sense arribar a ser
Panteista. "Henry Russell veia l'obra del Creador per tot arreu,
però mai va confondre el Creador amb la criatura." Això
va dir el seu germà.
La seva fina sensibilitat el portà també a ser un gran
aficionat a la música, i era un melòman impenitent, i
en les seves estades hivernals a la ciutat, seguia regularment els concerts,
tant a Pau, París o Londres. La música li exaltava l'esperit
i li produïa gran emoció i també declarà que
havia estat una de les fonts del seu guariment als anys de joventut
i de la seva felicitat. "Dels mils plaers que he gaudit als salons,
el que sempre m'ha agradat més, captivat i entusiasmat, és
la música. Ella em feia oblidar-ho tot. La melodia ens du a vegades
a un extasis que mai la paraula tindrà el do de reemplaçar
o traduir." . Ell mateix tocava el violonxel, i amb uns amics havien
constituit un trio i tocaven sovint plegats, gaudint especialment amb
les construccions melòdiques, i no amb les construccions cerebrals
o matemàtiques, allunyades dels sentiments.
Alhora era un ser espiritual i contemplatiu, allunyat de les foteses
de la vida ordinària, refugiat en la seva alta sensibilitat.
Era un poeta i un sommiador.
Era un gran menjador, amb una gana a cops desmesurada, que quan podia
no es privava de res a la muntanya, però si no hi havia més
remei podia fer l'abstinència que fes falta. Sovint patia d'insomni
i necessitava dormir moltes hores trobant-se malament quan havia de
matinar.
Tenia una gran passió pel color, herència dels tròpics,
i sobretot pel sol, la llum del qual l'embriagava."Seria ben ingrat
de parlar malament del sol: no oblidaré mai el paper moral i
material que ha jugat en la meva vida, en les mars, en les estepes australianes,
i inclòs en ple hivern, en les infinites neus de l'Asia boreal.
Oh! el sol! Es un símbol de Déu, i els pagans que l'han
divinitzat poden ser perdonats. Quan deixa de daurar les nostres muntanyes,
quan elles esdevenen violetes i tristes, quan es posen de dol, no semblen
vídues, no solament dessolades, sinó, pitjor, inconsolables?
Descolorides, glacials i prosaiques, perden gairebé tots els
seus encants, i patint la sort d'aquells que ploren, es veuen abandonades
com éssers inútils, empipadors i vulgars.
La llum simbolitza la felicitat. Ens fa creure que existeix sobre la
terra: i les races afortunades del Migdia estan vestides de raigs de
sol. Les seves llàgrimes semblen somriures.
Faig plena justícia al sol. Però la lluna... els estels,
no compten gens en les meravelles i atraccions de la natura, sobretot
a les muntanyes. Al clar de la lluna, els camps de neu i les geleres
tenen més esplendor que sota un cel ennuvolat durant el dia.
Són més lluminosos, més blancs, i fan gairebé
també claror. Fa alguns anys, vaig poder llegir a mitjanit a
les neus del Vignemale, i quantes llargues caminades he fet sol, i sense
perill!".
Tenia una indiferència absoluta a la qüestió de la
vestimenta, i a cops en el seu llarg cos els vestits semblaven fets
per un mal sastre.
LA SEVA INFLUENCIA EN EL PIRINEISME
Les notables
característiques de la figura de Henry Russell el fan un personatge
singular i irrepetible en tota la història del pirineisme. Però
realment, quina ha estat la seva influència en la història
i evolució del pirineisme? Com ha afectat a altres pirineistes
la seva filosofia i ascensions? Es pot parlar d'un abans i un després
de Russell? Com hagués evolucionat el pirineisme sense ell?
Es fa molt difícil valorar aquesta influència i treure
unes conclusions, perquè com en tots els grans personatges la
seva consideració és irregular i no unànim. Hi
ha un interessantíssim document on Le Bondidier recull de primera
mà el testimoni dels més importants pirineistes francesos
posteriors a ell, i que ajuda a situar la qüestió.
Hennri Brulle respecta i valora moltíssim la per ell prestigiosa
figura de Russell. Considera que és un poeta i un muntanyenc,
però sobretot un pirineista der raça, i formula la seva
afortunada definició segons la que el pirineisme es diferencia
de l'alpinisme en que "L'alpinisme és l'escalada; el pirineisme
és menys l'esperit esportiu que l'anima que la set de solitud
i llibertat, l'atracció del pintoresquisme, de l'aventura, de
la penetració en els misteris dels aspectes secrets de la natura..."
Orgullosament es declara deixeble seu i pessimista sobre la presència
del pirineisme de Russell i sobre el mateix alpinisme, ja que creia
molt negativa la difusió indiscriminada i massiva del mateix,
i considera que Russell va ser un profeta al dir que "vulgaritzar
és fer vulgar". Cal precisar i aclarir una aparent contradicció.
Brulle i Russell practicaven una manera de fer muntanya, unes tècniques
i tenien unes ambicions aparentment diferents. Brulle cercava la dificultat,
no li espantava el perill i gaudia amb el risc. Russell, en canvi, fugia
de la dificultat, gairebé la rebutjava, tenia pànic al
perill i era contrari el caràcter esportiu de la muntanya. Però
encara que les tècniques fossin diferents els agermanava una
filosofia comú. Tots dos compartien una amor pregon per la muntanya,
que consideraven el seu refugi espiritual. Igualment compartien una
concepció elitista i restrictiva de la muntanya, amb idèntic
menyspreu pels profans. I l'emoció del cor, l'intensitat del
sentiment i la màgia que els desvetllava la muntanya era gairebé
idèntica. Per ambdós la muntanya era una fi en si mateixa.
Per això, Brulle es considerava un russellià d'esperit.
El Comte de Saint-Saud, que el va conèixer personalment molt
bé, creu que esportivament va aportar molt poc a l'evolució
del pirineisme perqué sempre va defugir la dificultat i que les
seves ressenyes han iniciat a pocs excursionistes. El seu caràcter
misàntrop i elitista han ajudat ben poca a la divulgació
de l'excursionisme. Va tenir una influència petita i llunyana
en la evolució del pirineisme. L'incansable Maurice Gourdon opina
de manera molt similar i reafirma que Russell no entenia la muntanya
com una manera de fer esport, sinó més aviat com un poeta.
En canvi Georges Ledormeur creu que exercí una influència
real sobre la nova generació, a la que inicia en les travessies
difícils i grans ascensions en un país desconegut. Camboué
i Robach coincideixen en la nul.la influència de Russell sobre
ells però comparteixen la mateixa passió per la natura
i per les impressions de la muntanya. Heïd, contràriament,
si que es declara influenciat per Russell, encara que amb matissos.
Charles Cadier si que es considera rendit admirador i deixeble de Russell.
"Tenia 13 anys quan a la biblioteca del meu oncle Charles Cadier
vaig veure un llibret petit de cobertes blaves: Les grandes ascensions
des Pyrénées d'une mer à l'autre... Aquestes descripcions
concises d'itineraris embolicats, la revelació de noves vies,
aquest vol d'àliga per damunt la serralada, em proporcionaren
una delit cent vegades més gran que la novel.la més palpitant...
Uns quants mesos més tard, ple d'emoció comprava, en una
llibreria, els Souvenirs d'un montagnard, que, per molt temps, esdevindria
el meu llibre de capçalera. Abans de tenir l'avinentesa de passar
les meves vacances a la muntanya, vaig assimilar els mètodes
i l'esperit del Mestre. Els mètodes en la preparació de
les expedicions, la manera de fer exploracions, els campaments elevats,
les sortides matinals, la fermesa de les marxes i l'ardidesa de les
escalades. L'esperit, en l'observació extasiada dels colors i
les formes, en l'incomparable poesia dels panorames, de les neus resplendents,
de les tempestes i nits "rusellianes".
Més feliç que Russell, portava com a companys quatre germans
meus, sòlids i intrèpids fins a desconèixer la
por... Pot dir-se que fórem deixebles de Russell? Russell corria
pels Pirineus trenta o quaranta anys abans que nosaltres... Retrobàrem
les seves traces al pic d'Anie, al pic de Sesques, al de Ger, al Midí
d'Ossau, a l'Arriel, al Balaitous...Va arribar un dia en que, majors
d'edat, afrontàrem els Pirineus Centrals. Sense guies, escriuria
Beraldi. Això és un error. Teníem per guia Russell.
Creuant el Port de Benasc, travessant els "prats suaus i càlids"
d'Aigualluts, assolirem la muralla de Tempestats seguint les petjades
dels nostre ilustre antecesor. I, després, trobàrem aquesta
xemeneia secreta que ens portà a l'Aneto, passant per la bretxa
de Tempestats, "on l'huracà passa com un projectil",
atacàrem l'espatlla Oriental, que hom ha volgut bateixar amb
el nom de "Cap dels Cinc Germans". I qui ens va donar l'idea
de dormir damunt el cim, sinó Russell, qui havia passat la nit
sublim del 17 al 18 de Juliol de 1875? Qui ens va donar coratge per
anar al Cabrioules, als Gourgs Blancs, als Posets, a la Múnia,
Rusell sempre... Per tot arreu on passà el pare del pirineisme
ha deixat la seva marca indeleble. Diguem ben alt, que sense Russell
els pirineistes no serien pas el que són."
El mateix Le Bondidier explica detalladament la seva evolució
de pirinenc a pirineista gràcies a l'obra escrita de Russell.
Després de la Primera Guerra Mundial hi hagué un important
ressorgiment del pirineisme, sobretot a França, a la recerca
de la dificultat i el risc. Nombrosos autors creuen que l'influència
de Russell en aquesta generació és molt minsa, sinó
inapreciable, perquè la gent cercava fugir i alliberar-se momentaneament
de la ciutat, de la lluita amb els problemes quotidians de la postguerra,
buscant la lluita amb la dificultat, amb la risc i amb la ruta difícil.
La muntanya esdevé un marc de carreres esportives i socials del
grup, vers la conquesta de l'èxit, el perill i la dificultat.
La sensibilitat és massa diferent per compartir les mateixes
filosofies, encara que sempre resten uns trets de fons iguals, immutables.
No està gens clar que Russell faci néixer noves vocacions,
en tot cas les confirma. Arlaud mateix veu Russell com un gran poeta
dels Pirineus, però no creu que sigui la font de les vocacions
dels muntanyencs de la seva generació. Senmartin confirma que
la prosa d'aquest Chateubriand del pirineisme restarà eternament
jove, però des del punt de vista esportiu està envellit.
Amb aquest breu repàs de les opinions d'alguns del principals
pirineistes es pot constatar l'unanimitat en el reconeixement inqüestionable
de la seva figura i obra, personalíssima i única, però
és ben certa la disparitat de parers sobre l'influència
jugada per Russell en la història del pirineisme. No sembla gens
agosarat intuir que directament no ha provocat el neixament de gaires
vocacions, i en tot cas n'ha confirmat algunes incipients. Pels membres
de la seva generació Russell era un anglès excèntric
i en general no varen saber entendre els sentiments que l'impulsaven.
Només Brulle participà del seu mateix sentiment per la
muntanya. Per la generació del 1900 Russell ja era un vell, un
mite vivent desfasat, l'ermità del Vignemale, però respectaren
les seves gestes i excentricitats. La generació de la postguerra
no va entendre, o va entendre malament Russell i no va tenir-li la admiració
i respecte de la generació anterior. La generació dels
anys trenta retrau Russell la seva exageració de la dificultat.
I a mesura que avança el segle vint la sensibilitat es cada cop
més llunyana a la de Russell.
Així es pot afirmar que la influència esportiva de Russell
no va ser gaire gran, potser llevat en la seva faceta d'exploració,
però en canvi si que hi ha una difosa unanimitat en reconèixer
la seva transcendència espiritual. Es valora majoritàriament
de manera positiva la seva filosofia de la muntanya, encara que no sigui
compartida. El valor i la força del sentiment i l'emoció,
l'amor líric i apassionat per la poesia de la natura, són
valors reconeguts per hom. I al ser uns valors perennes i immutables
a les modes, tots els pirineistes, en major o menor intensitat, en un
moment o altre els han conegut, i depenent de la seva pròpia
filosofia i estètica s'han sentit més o menys propers
a Russell. Així l'influència ha estat personal i individual,
en aquells pirineistes en cert sentit predisposats, i no colectiva o
generacional.
Fora dels nuclis iniciats Russell ha tingut una imatge carregada de
tòpics i clixes: ric, misàntrop, excèntric, troglodita
del Vignemale, romàntic, poeta, que com sempre en tots aquests
casos, no recull més que una part del tot del personatge. Indubtablement
ha popularitzat els Pirineus i els temps heròics però
amb una injusta barreja de pintoresquisme i verb inflamat, que de ben
segur no és el que Russell hagués volgut. Sense dubtes
Russell és el pirineista de l'edat d'or, i probablment el més
popular i conegut de tots els temps.
En qualsevol cas, Russell ha estat un personatge únic, excepcional
i irrepetible, que probablement no ha fet escola ni ha deixat un llegat
en forma de moviment de deixebles organitzat, però sens dubte
ha estat una fita decissiva en la formació del pirineisme, i
avui és un mite de la història.
RUSSELL ESCRIPTOR
L'activitat
publicista de Henry Russell fou molt important i feconda, i gràcies
a ella s'ha difós i donat a conèixer la seva personalitat
i filosofia, així com s'ha avançat moltíssim en
el coneixement dels Pirineus. Col.laborà sovint a les principals
publicacions de l'època, en forma d'articles i ressenyes de les
seves excursions , duent a terme una important tasca divulgadora. Per
exemple, a la primera entrega del "Annuaire" del CAF, de 1874,
hi ha un llarg i important article seu, titulat "Les Pyrénées",
on fa una presentació i lloança del massís. Amb
això queda palesa la seva importància, al tenir l'honor
de col.laborar en l'inauguració d'una publicació que esdevindria
llegendària.
La seva primera obra important és Les Grandes Ascensions des
Pyrénées, d'une mer a l'autre, que estrictament es pot
considerar com una guia de muntanya. Per l'any en que va ser escrita
(1866) Russell encara no havia fet gran part de les seves excursions
i exploracions i la seva intenció a l'escriure'l era cobrir un
buit, perqué eren escassíssimes les guies dels Pirineus.
Es una guia eminentment descriptiva i valorativa més que tècnica,
amb unes breus i a cops insuficients indicacions dels itineraris, molt
personal i allunyada, logicament, del concepte modern de guia. Els mapes
són extraordinariament senzills i esquemàtics i l'obra
no tingué un gran éxit i mai la va refer o millorar. Per
Schrader és un llibre "d'una brevetat i energia formidable,
d'una emoció continguda estranya i penetrant."
La narració de les peripècies dels seus viatges, les descripcions
dels països, cultures, societats, costums que va conèixer
en ells està recollida en l'obra Seize mille lieues à
travers l'Asie et l'Oceànie, del que dissortadament no s'ha fet
cap reedició quan els fragments reproduïts a Souvenirs d'un
montagnard fan intuir que ha de ser un text ben sucós.
La gran majoria dels seus articles els va recollir amb posterioritat
en dues obres, Pyrenaica i Souvenirs d'un montagnard.
Pyrenaica, publicat al 1902, és un recull d'articles dels temes
més variats que es barregen sense cap ordre: des de la seva filosofia
de les ascensions, els encants de Pau, divagacions sobre el vent, crítica
del mal funcionament de les línies ferroviaries, les coves del
Vignemale, els núvols, un huracà al Mont Perdut... Són
una colla d'articles que es llegeixen de gust, amb un to distés
i relaxat, amb ocasionals trets d'un fi humor anglès, sempre
elegants i intel.ligents.
Souvenirs d'un montagnard és el gran llibre de Russell, la seva
obra mestre, síntesis de tota la seva carrera i persona i de
fet és la seva autobiografia muntanyenca i espiritual tal com
ell reconeixia. Dedicat a Henri Beraldi, com a mostra de l'admiració
de Rusell per l'autor de la monumental obra Cent ans aux Pyrénées,
comença amb una introducció, elaborada i densa, on presenta,
justifica i sintetitza la seva filosofia muntanyen, segueix amb la ressenya
metòdica de les seves ascensions, segons un ordre geogràfic
d'oest a est, separant les de la banda francesa i espanyola. A continuació
segueix un capítol miscelani, on es recullen articles dispersos,
provinents de Pyrenaica. Seguidament recull tres ascensions seves als
Alps, i finalment el darrer capítol recull fragments dels seus
viatges al voltant del món, extrets de la seva obra 16.000 lieues
a travers l'Asie et l'Oceanie.
La seva prosa és poètica i sensible, romàntica,
lligada al sentiment que la natura li provoca al seu esperit. Sap mostrar
de manera genial la poesia dels llacs o rius de la muntanya, del vent
o la tempesta, de la floreta nascuda entre dos blocs de pedra, mentre
dissimula subtilment les fatigues, decepcions i misèries inherents
al món de la muntanya, entre meravelloses postes de sol i esplèndides
albades. Les imatges són vives, clares i fresques, d'una gran
puresa, les frases sonores, musicals, que tenen la màgia de reflexar
poèticament sentiments molt vius, i a cops intensificar-los,
i això es potser una de les crítiques que es poden fer,
ja que amb la seva il.limitada passió a vegades se li escapa
la ploma. Hi ha passatges on relata l'impresió justa, el mot
evocador, precís i mesurat, i és una joia d'equil.libri
i harmonia, però sovint s'encen, carrega el text d'adjectius
superlatius excessivament sonors, un tant sobrers i repetitius, que
amaga l'energia i intensitat veritable de l'emoció. Per voler
ser massa poètic i mostrar la seva profunda emoció esdevé
un pel ferragós. En aquest tret alguns autors han volgut veure
una influència indissimulada de Chateubriand.
L'extensió de les descripcions o la narració no depèn
de la importància intrínseca de l'excursió o cim
pujat, sinó de la intensitat de l'emoció que ha obtingut,
de l'impacte de l'espectacle de la natura a la seva ànima. A
cops es faria difícil seguir detalladament els itineraris descrits,
perqué no és una guia, però en canvi tot seguit
es vibra amb les descripcions de la muntanya i dels fenòmens
de la naturalesa. En tot el text domina l'emoció sobre la reflexió,
però els escadussers anàl.lisis que ocasionalment introdueix
són d'una gran perspicàcia i lucidesa, i molts d'ells
mantenen encara avui plena vigència. En qualsevol cas és
un text esplèndid, meravellós, extraordinariament sensible,
que ens transporta al món de la muntanya sense cap esforç.
Es barregen informacions pràctiques amb reflexions romàntiques,
i potser aquest és el gran encant de Russell, que a l'iniciat
li pot recordar les mateixes sensacions viscudes per ell, i que potser
mai ha sabut formular amb aquelles paraules, molt ben escrites, encara
que al profà li sobrin, però en canvi l'interessin les
informacions pràctiques que proporciona. Poesia immortal que
sempre recull un entusiasme per la muntanya que a cops arriba al deliri.
La primera edició d'aquesta obra, al 1878, va ser no venal i
Russell no va voler la seva divulgació, perquè no estava
gens satisfet dels resultats, i de fet anys més tard no va reconèixer
la seva existència. La segona edició, de 1888, és
de fet la primera que arriba al públic. A la tercera, de 1908,
s'inclou els capítols de Pyrenaica i dels viatges i es pot considerar
la definitiva, a partir de les que es faran totes les posteriors. Es
de lamentar la manca de la traducció d'aquest llibre, perquè
sense cap dubte és una obra fonamental en la bibliografia pirineista,
un clàssic ineludible, i té passatges d'altíssima
qualitat literària.
El seu coneixement ha quedat circunscrit als pirineistes il.lustrats,
però no ha arribat al gran públic, potser perquè
aquest no pot compartir l'emoció per la muntanya, si mai l'ha
viscut, quan els valors literaris del llibre mereixerien una més
gran divulgació.
La publicació de Souvenirs d'un montagnard suposa dins de la
història de la literatura pirinenca cloure l'etapa de romanticisme
pirinencs, inaugurada bastants anys abans pels textes de Ramond.
MORT DEL MITE
Amb la
darrera ascensió al Vignemale s'acomiada definitivament dels
Pirineus i de la muntanya. Mantenia la mateixa ilusió, però
les forces ja no li acompanyaven, i de manera conscient decideix dir
un adéu a la muntanya. Només durant les estades estiuenques
a Gavarnie tornarà a veure les muntanyes, però ara des
de la plana.
Els darrers anys de la seva vida els esmerçarà en la redacció
de les seva obra mestra. Es posa a revisar els Souvenirs d'un montagnard,
depurant-lo, actualitzant noves rutes, ordenant-lo i condensant fragments
d'altres obres seves disperses. Així finalment el 1908 apareix
la tercera edició dels Souvenirs, que serà la definitiva,
i que ha hagut de corregir les proves des del llit, colpit per la malaltia,
que pocs mesos més tard se l'enduria. Des de l'estiu de 1908
té una malaltia incurable que el rosega per dins. Amb pena abandona
Pau i es trasllada a casa del seu germà a la costa. Pot aguantar
vuit mesos, el seu vell organisme està curtit i és molt
fort, amb un gran coratge, reforçat per la seva fe, però
són uns mesos tràgics, de grans patiments i penalitats.
Espera la mort amb resignació estoica, probablement recordant
la felicitat i bellesa viscuda a la muntanya. El 5 de Febrer de 1909
mort a Biarrtiz.
PRINCIPALS ASCENSIONS
- Pic d'Anie
- Midi d'Ossau
- Pic d'Arriel
- Balaitús
- Pic de Cambalès
- Grand Fache
- Pic de Cestrede
- Pic d'Ardiden (1ª)
- Pic de Gabietu (1ª)
- Tallon
- Petit Vignemale
- Pique Longue del Vignemale
- Pic de Tapou
- Pic de Millieu
- Casc de Marboré
- Pic de Marboré
- Astazú Occidental (1ª)
- Pimené
- Pic Long
- Neouvielle
- Campbieil
- Midi de Bigorre
- La Múnia
- Pic de Barrouda
- L'Arbizon
- Batoua
- Lustou (1ª)
- Gran Bachimala
- Pic de Clarabide (1ª)
- Gourgs Blancs
- Spijeoles
- Seil de la Baquo (1ª) (?)(Confirmar-ho)
- Perdiguero
- Cabrioulès
- Pic de Literola
- Maupas
- Mail Barrat
- Montcalm
- Pica d'Estats
- Pic de Rialb
- Carlit (1ª)
- Puigmal
- Canigó
- Bisaurin
- Collarada
- Pic de Anayet
- Picos de Infiernos (1ª)
- Pic d'Argualas (1ª)
- Bramatuero
- Tendeñera
- Cilindre de Marboré (1ª)
- Mont Perdut
- Soum de Ramond
- Robiñera (1ª)
- Punta Suelza
- Cotiella
- Pic d'Eriste o Bagüeñola (1ª)
- Posets
- Pic d'Aigües Pasas
- Pic Central d'Estatats (1ª)
- Pic de Corones
- Pic d'Alba (1ª)
- Dent d'Alba (1ª)
- 1er pic Occidental de la Maladeta (1ª)
- Maladeta Oriental
- Coll Maleït (1ª)
- Cresta del Mig
- Aneto
- Tempestats (1ª)
- Russell (1ª)
- Vallibierna
- Mulleres (1ª)
- Montardo
- Montblanc
- Breithorn
BIBLIOGRAFIA DE RUSSELL
Es recullen
les principals obres escrites i publicades per Henry Russell, segons
les dades de la primera edició. No es citen la gran quantitat
d'articles que va publicar a les revistes de muntanya de l'època,
ja que en la seva majoria han estat recollits en el seus llibres.
Par voies
et chemins dans le Nouveau-Monde. Bagnères de Bigorre 1858, 73
pag. Recull els articles del seu viatge per Asia, publicats a un diari
de Calculta.
Seize mille lieues à travers l'Asie et l'Océanie Paris,
Hachette 1864. Dos volums de 428 i 427 pàg. Recull el viatge
efectuat els anys 1858-1861.
Les Pyrénées, les Ascensions et la philosophie de l'exercice
Pau,, Vignancour 1865, 62 pàg.
Les Grandes Ascensions des Pyrénées d'une mer a l'autre
Paris, Hachette. Toulouse, Privat. Sense data. El pròleg és
de Gener de 1866. 297 pàg. Guia d'ascensions als principals pics
de la cadena.
A Fortnight in the Pyrénées. Pau, Vignancour 1868, 166
pàgines. Texte en anglès
Biarritz and Basques countries. Londres 1873, 192 pàg. Texte
en anglès.
Souvenirs d'un montagnard. Pau, Vignancour 1878, 416 pàg. Primera
edició no venal i raríssima, gairabé tota ella
destruida pel mateix Russell. Segona edició de 1888, 508 pàg.
La edició de 1908 de fet és la segona edició i
serà la definitiva.738 pàg. Reedicions modernes. La darrera
per Editions Slatkine, Ginebra 1979.
Pau, Biarritz, Pyrénées. Pau, Vignancour 1890, 2ª
edició, sense dades de la primera. 156 pàg. Texte en anglès
Pyrenaïca. Pau, Vignancour, 1902, 250 pàg.
BIBLIOGRAFIA SOBRE RUSSELL
- Ribas,
Joseph. Russell "Pyrénées Magazine" nº21
Mars-Avril 1990
- Le Bondidier, Louis. Henry Russell (1834-1909). Notice Biographique.
Extret del Butlletí de la Société Ramond de 1909.
Publicat com a separata a Bagnères de Bigorre. 1910. Imprimerie
D.Bérot. 36 pàgines
- Marcet, Alexandre. Aportació a la biografia del Comte Russell
Vértex nº111 1986 pàg.100 Vol.X
- Marcet, Alexandre. La meravellosa vida del Comte Henry Russell. Vértex
nº45 1975 pàg.384 Vol.IV
- Montus (Alexandre Marcet). El Comte Russell, peoner dels refugis pirinencs
Vértex nº34 1973 pàg.428 Vol.II
- D'Espouy, Raymond. Russell. Le topographe et l'artiste capítol
del llibre Melanges Pyrénées 1892-1955 del mateix autor.
- Shrader, Franz. Henry Russell Bulletin Pyrénéen nº73
o be nº74 (?) pàg.35 Gener 1909.
- Ritter, Raymond. Lettres de Henry Russell à divers Pyrénéistes
Pyrénées nº41 Gener-Març 1960 pàg.44
- Varis. Monument Henry Russell. Souvenir du 5 Septembre 1911 Bergerac.
Imprimerie Générale du Sud-Ouest 1911. 51 pàgines.
Opuscle commemoratiu de l'inauguració el 1911 del momument a
Henry Russell de Gavarnie.
- Le Bondidier, Louis. Miscelania del neixament de Russell. Russell
et la postérité. Quelques aspectes de Russell. Variétés.
Hommages a Russell. Bibliographie. Bulletin Pyrénéen.
1934 nº212-213 Juliet-Août-Septembre. Pàg.442
- Dr.Sabatier, G. Henry Russell Toulouse. Ed.Privat 1926 140 pàgines.
Ed. de l'Académie de Béarn.
- D'Oiénhart, Paul (Paul Labrouche). Russell gentilhomme Bull.
de la Société Académique de Tarbes. Avril 1900.
7 pàgines.
- Mieille, Paul. Le Russell de la jeunesse. Tarbes 1930. Lesbordes imprimeur.
- Ritter, Raymond. 1880-1908. Une amitié Pyrénéiste.
Lettres de Henry Russell a Henri Brulle Anotades i publicades per l'autor.
Pyrénées nº38 Avril-Juin 1959 pàg.100, nº39
Juillet-Septembre pàg.158 (continuació), nº40 Octobre-Décembre
pàg.243 (continuació)
- Lamathe, Henri. 1870. A propos du chemin oriental du Balaïtous
Pyrénéesnº38 Avril-Juin 1959 pàg.94
- Jammes, Francis. Russell d'apres nature Pyrénées nº10
Avril-Juin 1952 pàg.96
- Escudier, Jean. L'Aneto i els seus homes Ed.Montblanc-CEC Barcelona
1972 pags.
- Feliu, Marcos. La conquista del Pirineo Ediciones C.D.Navarra 1977
- Gaurier, Ludovic. Amitiés Pyrénéennes Pyrénées
nº46 Abril-Juny 1961 pàg.91.
- Raynaud, Gérard. Les nuits Russelliennes Pyrénées
nº99 Juillet-Setembre 1974 pàg.177
- Lacaze, Didier. L'aventure du Vignemale Editions Randonnées
Pyrénéennes. Col.Témoignages Retrouvés.
Francia 1993. 239 pàg.
- Russell, Henry. Le Vignemale et autres textes. Ed. l'Horizon chimérique.
Bordeaux 1990. Introducció de Didier Lacaze.
- Ferbos, Henri. Henry Russell (1834-1909). La montagne 4/1984
|
