Alexis de Tocqueville ha passat a la història de la cultura occidental com autor d’alguns textos sobre sociologia o pensament polític que han esdevingut clàssics. Però en la seva obra té alguns altres textos on dona altres claus insospitades dels Estats Units. Avui un d’ells ha estat feliçment recuperat.

Fill d’una antiga nissaga aristòcrata normanda, Alexis de Tocqueville (1805-1859) va ser un destacat protagonista de la França del XIX. Els seus estudis, la conjuntura política i la seva posició a Versalles, van aconsellar el seu viatge el 1831 als joves Estats Units d’Amèrica per estudiar el seu sistema polític i penitenciari. Fruit d’aquell viatge de nous mesos va escriure una obra que va influir notablement en la reforma de la legislació penal francesa, i el 1835 va publicar el cèlebre text De la democràcia a Amèrica, clàssic del pensament polític que li donà honors i fama així com entrada a la posteritat.

Però els mesos que va passar als Estats Units van donar per a molt més que l’estudi de les seves institucions. De tots els diaris i notes que va anar recollint al llarg d’aquell viatge, volem parlar avui del seu llibret Quinze jours dans le desert, obra menor recentment reeditada i d’insospitat interès. És una mena de diari de viatges que relata l’expedició que entre el 19 i 29 de juliol de 1831 va realitzar per la regió dels Grans Llacs i els seus extensos boscos per récorrer els límits extrems de la civilització europea... i visitar a alguna de les tribus indies que han preferit retirar-se a les soledats més salvatges abans que plegar-se al que els blancs han anomenat les delícies de la vida civilitzada.

És una petita obra pòstuma (1860) que s’ha d’entendre en el context de curiositat i expectació que la recent independència americana i la creació i articulació d’una nova nació van provocar en molts escriptors europeus de l’època.

Al llarg d’un centenar i escaig de planes Tocqueville intenta descriure una època per entendre la complexa realitat del moment, on està naixent un nou model social alhora que s’explora un continent i es vol conquerir una natura indòmita amb un fervor que porta a la seva destrucció.

És un text contradictori, on es barreja al mateix temps la fascinació per les terres verges, per la wilderness que descobreix i que sap desapareguda a Europa, amb la força dels pioners, de fred i despietat pragmatisme. Amb un cert fatalisme que potser és simple lucidesa, Tocqueville anticipa alguns dels temes que seran claus en moviments i pensaments que encara han de néixer: la preocupació per la natura i el seu equilibri, sempre fràgil, la potència de l’esser humà per transformar el seu entorn, l’aparent superioritat de la raça i cultura occidental...

En el fons traspua el xoc tràgic entre la força civilitzadora dels pioners i la destrucció de la natura. Tocqueville s’admira del primer i es dol del segon. El poble americà considera aquesta confrontació com part del curs natural de les coses, però Tocqueville intueix que hi ha quelcom de pèrdua irreparable. El text està ple d’excel•lents anal.lisis dels pioners, que ens donen alguna de les claus del poble americà, com el seu individualisme, pragmatisme, capacitat d’iniciativa i superació, ambició i desig de prosperitat, la seva potència imparable...

Tocqueville cerca la wilderness, la terra verge inexplorada, el seu silenci, la seva pau, la seva virginitat, la seva solitud. Com diu, “ ...al recorrer aquestes solitud florides...hom sent una admiració tranquil•la, una dolça i melancòlica emoció, un lleuger desgrat per la vida civilitzada, una mena d’instint salvatge que li fa pensar amb pesar que aviat tota aquesta deliciosa solitud es veurà perturbada” però alhora intenta entendre la força civilitzadora i li agradaria que fos diferent. Respecta els indis, per la seva saviesa i dignitat.

La lectura d’aquest llibret ens hauria de permetre descobrir nous aspectes d’un autor que ens atrevim a qualificar com antecedent inconscient del pensament wilderness i podem classificar aquesta obra com a pedra important d’aquesta línia de pensament. Si Tocqueville per la seva obra més clàssica ha estat qualificat per alguns com a visionari de la modernitat, gran teòric de la democràcia i del liberalisme, ens atrevim a qualificar-lo també com a visionari del conservacionisme avant la lettre.

La clarividència de Tocqueville, la seva potència intel•lectual, la perspicàcia de les seves anal.lisis, la singular lucidesa de la seva mirada es desplega en aquestes planes per anticipar un dels desafiaments fonamentals del futur: l’equilibri entre el desenvolupament i la conservació del medi.