Ponència presentada a les 1eres Jornades de Toponímia Catalana

Bona tarda,

Quan des del comitè organitzador d'aquestes Jornades de Toponímia ens van demanar la nostra participació, ens vàrem quedar mot sorpresos, sorpresa que es va convertir en respecte en veure el programa i la qualitat i nivell dels participants. Innocentment vam al·legar que la nostra aportació seria molt minsa i ben diferent a les del caire general de les Jornades, però la insistència del senyor Manel Figuera va ser prou persuasiva per anar desmuntant els nostres arguments. Per aquest motiu prego la seva benevolència per aquesta comunicació feta per una persona no preparada i allunyada dels tecnicismes de filòlegs i especialistes en toponímia. No esperin doncs les paraules d'un expert, sinó d'una persona que ha de batallar en el dia a dia de la toponímia sense tenir cap preparació específica.

Permetin que comenci amb una molt breu presentació de la revista Vèrtex. Vèrtex és una revista de i sobre excursionisme editada per la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya. En aquests moments té una periodicitat de cinc números l'any i una tirada mitjana de 18.000 exemplars per número. Al llarg dels seus prop de 40 anys d'història ha publicat 188 números.

Des dels seus orígens i al llarg de tota la seva trajectòria, Vèrtex ha estat i és una revista en català, catalana i catalanista. Què vol dir això? Que Vèrtex ha tingut i té una vocació clara de reflectir en català, i des de l'òptica catalana, l'excursionisme, alpinisme, senderisme, escalada i totes les altres disciplines que es practiquen actualment a la muntanya. En aquest aspecte, Vèrtex no fa més que afegir-se al llarg corrent que fa més de 125 anys es va encetar amb el naixement de l'excursionisme català. En tot aquest segle llarg d'història, l'excursionisme català ha tingut sempre clars i permanents uns objectius de recuperació de la identitat i del passat de Catalunya, un compromís amb la llengua i la cultura catalanes i amb la identitat com a país. Aquests objectius han anant evolucionant al llarg dels temps i adaptant-se a les circumstàncies de cada moment. Ara ens trobem amb la realitat d'un excursionisme que ha evolucionat d'una pràctica majoritàriament cultural a una altra clarament esportiva i sovint competitiva, oblidant sovint els aspectes culturals i socials que ens permeten dir que l'excursionisme és molt més que un esport. Però, tanmateix, el compromís de l'excursionisme amb el país i la seva llengua continua viu.

Aquesta precisió té l'objecte d'assenyalar que Vèrtex ha tingut i té un clar compromís amb la llengua, amb el seu ús i amb la seva divulgació en l'àmbit excursionista. I pel cas que ara ens ocupa amb la toponímia. Per la naturalesa del seu contingut i per les seves pròpies característiques, Vèrtex és una publicació que fa un ús intensiu i extensiu de la toponímia. Preparant aquestes paraules he donat un cop d'ull als darrers números de la revista i crec que no és temerari afirmar que a cada plana hi ha de mitjana 10-15 topònims i que de mitjana a cada número segur que superem els 150 topònims diferents en 64 planes. Cal assenyalar que Vèrtex és una revista semiprofessional, amb unes estructures molt poc tecnificades i uns mitjans precaris. Tots els seus col·laboradors són amateurs, gent del món de la muntanya sovint amb més bona intenció que preparació en el terreny del llenguatge i la toponímia, la qual cosa planteja continus problemes a la redacció. En temes de llengua a Vèrtex tenim tres problemes fonamentals:

- La correcció lingüística dels textos originals
- La correcció terminològica de les diverses especialitats que són objecte de consideració per part de la revista.
- La utilització de la correcta toponímia

D'aquests tres blocs de l'edició de la revista, els dos primers els tenim globalment ben resolts, mentre que el tercer no, o si més no, no n'estem satisfets.

Normalment a la redacció ens trobem amb 4 problemes comuns respecte a la toponímia:

- Com s'hauria d'anomenar un lloc o accident geogràfic
- Pressa i falta de temps per investigar el nom correcte
- Confusió segons les fonts en el topònim correcte
- Utilitat pràctica: allò que ens sembla important és que la gent no es perdi per la muntanya i que es faci servir el topònim que tothom coneix i sigui d'ús habitual.

Davant aquestes realitats dels materials que rebem i la nostra voluntat fruit de la nostra història, que és una part de la història de l'excursionisme català, des la redacció de la revista procurem seguir unes pautes i criteris.

En primer lloc, en l'àmbit polític i administratiu de Catalunya sense excepció intentem aplicar el topònim en català. En principi -ja veurem més endavant que no sempre és així- en aquest territori el problema es resol de manera senzilla, ja que gràcies a l'índex toponímic de l'ICC i a l'índex de la Gran Enciclopèdia Catalana podem resoldre totes les situacions força satisfactòriament, especialment en allò relatiu a la toponímia principal. Tanmateix, en el que vosaltres em sembla que anomeneu toponímia menor, a cops es plantegen problemes. A cops ens trobem que els topònims recollits en les fonts oficials són diferents als emprats pels habituals del lloc. Per exemple, preparant un número especial sobre l'Alta Garrotxa ens vam topar amb la sorpresa que els cingles i espadats de Gitarriu o Guitarriu (segons la font), on es practica l'escalada, propers a altres topònims amb el mateix nom, els excursionistes de la zona els anomenen cingles o serra de Freixenet. Molt a prop d'aquí tenim un exemple al Cadí. Un dels seus cims importants té com a nom oficial el de pic de Costa Cabirolera, encara que sovint a les guies d'escalada se l'anomena pic del Migdia mentre que a la Cerdanya se'l coneix com a roca Punxenta, per la forma triangular que té vist des del seu vessant nord. Igualment, al massís del Port el barranc d'en Piquer o de la Canaleta (nom oficial) es coneix majoritàriament entre el col·lectiu excursionista com al Canaletes. Al mateix massís del Port tenim les moles del Dou segons l'ICC o del Don segons els escaladors. I exemples com aquests ens els trobem cada dia a cada article. Malgrat ser problemes molt petits dins la problemàtica de la toponímia, per a nosaltres i per a una revista del caire de Vèrtex són problemes importants. En aquests casos acostumem a assenyalar ambdós topònims, per una banda perquè la gent localitzi cada lloc en el moment de la consulta del mapa, però alhora per intentar recuperar el topònim local.

El problema es comença a complicar quan anem a les zones geogràfiques de frontera, on es produeix el contacte entre dues llengües. Fidels a la nostra vocació catalanista, en les zones franceses d'àmbit català (Cerdanya, Vallespir, Conflent i Rosselló en general) sempre procurem utilitzar el topònim català, defugint del gal·licisme inflexible que ha imposat l'Estat francès. Aquí sovint ens trobem amb el problema d'encertar en la correcta grafia del topònim, ja que sovint les fonts no la recullen.

El problema es complica notablement quan tractem zones pirinenques d'àmbit no català (per exemple el Pirineu central francès) i de tradició occitana. Què fer aquí? De manera tímida i titubejant ens hem afegit modestament a la línia de recuperació de la toponímia en occità sempre que ens ha estat possible. I dic tímida i titubejant perquè la realitat que ens trobem a la redacció d'un mitjà de comunicació que treballa amb autors amateurs, amb uns terminis estrictes i sense massa mitjans, és que sovint ens falten les eines i recursos per emprar correctament aquesta toponímia occitana. Malgrat la nostra voluntat, massa sovint desconeixem la forma correcta del topònim en occità i a quina font acudir per fer-ne la consulta de manera àgil. Per exemple, el massís del Vignemale el podem anomenar Vignemale en francès, Venhamala en una variant de l'occità, Vinhamala en una altra variant de l'occità, per no esmentar el nom de Coma Chivosa o Biñamala en aragonès, o bé Bigna Mala...

El problema de l'ús dels topònims es complica també en les zones de frontera amb l'Aragó, dificultat que en els darrers anys s'ha polititzat fins a límits sorprenents. Nosaltres en general procurem a les zones administrativament aragoneses però dins de l'àmbit lingüístic català (per exemple la Ribagorça, la Llitera, el Matarranya...) utilitzar sempre el topònim en català i a la resta de l'Aragó el topònim en castellà. Aquest criteri el tenim actualment en revisió per dos motius.

En primer lloc constatem que a l'Aragó ha crescut de forma molt important la seva consciència diguem-ne "nacional", que es tradueix en l'àmbit excursionista en una defensa aferrissada del seu topònim en castellà o aragonès i en una lluita duríssima per rebutjar els topònims en altres llengües. Aquest corrent s'ha vist molt reforçat per la línia de l'editorial Prames, que des de fa temps segueix una política de recuperació dels diferents llenguatges alt-aragonesos, recuperant topònims en la seva forma original però sovint absolutament desconeguts i estranys per les generacions actuals.

Encara que sé que no s'ha de fer, permetin que els expliqui una petita experiència personal que em penso que pot ser il·lustrativa. Fa uns cinc anys vaig publicar una guia d'itineraris d'esquí de muntanya per tot el Pirineu. Arran de la seva publicació vaig rebre algunes cartes de lectors bascos que assenyalaven que els cims i valls del Pirineu aragonès més occidental (en concret de les valls d'Ansó, Echo i el Roncal, ja a Navarra) que administrativament ara són aragonesos o navarresos, per tradició pertanyien a l'àmbit lingüístic basc i els topònims correctes havien d'expressar-se en la grafia basca. Després de fer algunes consultes amb gent d'Aragó i del País Basc, va semblar que era una posició amb un fonament i que es podia defensar. A la segona edició d'aquesta guia vaig recollir mitja dotzena de topònims d'aquests llocs en la seva forma basca. La reacció d'alguns lectors i institucions aragonesos ha estat furibunda i absolutament contrària. Han manifestat el seu rebuig de manera radical, i amb cartes als mitjans de comunicació i per tots els fòrums d'internet s'han dedicat a organitzar un boicot actiu i permanent contra aquest llibre.

Perdonin per introduir aquesta experiència personal d'un fet sense cap transcendència, però m'ha semblat que podia ser il·lustrativa de l'extrema bel·ligerància que existeix en aquests moments a l'Aragó en temes de llengua. Només a títol d'exemple -segur que el senyor Sergi Ramis ens ho explicarà seguidament amb més coneixement de causa-, l'Heraldo de Aragón treia fa pocs dies una notícia a tota plana relativa al fet que l'editorial basca Sua, editora de El Mundo de los Pirineos i d'una extensa cartografia, incloïa territoris administrativament aragonès com a catalans i posava el seu topònim en català, fent-se creus que Benavarre s'escrivís com a Benavarri.

Amb això he intentat posar de manifest l'extrema sensibilitat lingüística que existeix en aquests moments a l'Aragó i el seu rebuig a acceptar cap topònim en català en les seves zones de frontera. El tema de la llengua s'ha polititzat en pocs anys de tal manera que sembla difícil que les aigües tornin a mar fàcilment.

És remarcable per al món excursionista la política de l'editorial Prames seguida en els darrers anys de recuperació de les parles i dialectes locals, sovint amb diferències d'una vall a una altra del Pirineu. En matèria toponímica ha propiciat i impulsat una recuperació dels topònims locals més antics, sovint arcaics. Aquesta iniciativa, que en principi s'ha d'aplaudir, ens ha plantejat sovint nombrosos problemes. En primer lloc, Prames no és una institució oficial, per tant les seves propostes no es poden prendre com a proposta institucional. En segon lloc, la mateixa dificultat i complexitat de recuperar una llengua quasi perduda porta a cops a contradiccions, i de l'edició d'un mapa a la següent, la grafia d'un topònim ha canviat. I en tercer lloc em consta que a l'Aragó no hi ha unanimitat entre tot el col·lectiu muntanyenc en aquesta recuperació de topònims arcaics. Em consta perquè així m'ho ha manifestat un amic de la junta directiva de Montañeros de Aragón, el centre excursionista amb més tradició i importància d'Aragó, que s'han adreçat a Prames per intentar consensuar la seva política lingüística, sense haver obtingut el més mínim èxit.

Finalment, la recuperació de certs topònims arcaics porta a paradoxes com anomenar cims, valls o colls amb noms absolutament desconeguts i estranys a la comunitat muntanyenca. Aquest fet planteja el problema de quin límit ha de tenir el corrent historicista en la toponímia, i fins a quin punt la recuperació del topònim antic o sovint arcaic està justificat, enfront dels qui assenyalen que els topònims, com tot en una llengua, és quelcom viu i que no ens ha de fer por la mort o pèrdua d'un topònim i la seva substitució per altres, ja que aquest fet és inherent a una llengua viva i mostra el seu dinamisme. A aquesta qüestió no tenim resposta des de Vèrtex i sí que agrairem alguna pauta clara. Davant d'això se'ns planteja una de les preguntes que no hem aconseguit resoldre des de Vèrtex. ¿Què és més important, la recuperació històrica d'un mot o topònim, per molt pur que sigui -encara que arcaic-, o bé la utilització del topònim que tothom coneix encara que no sigui tan pur? Té sentit anomenar Coma Chivosa al Vignemale quan pràcticament ningú del col·lectiu de muntanya ho sap identificar? La penya Telera a la vall de Tena ara es diu serra de Partacua, perquè tradicionalment s'havia fet servir el cim més emblemàtic per anomenar tot el conjunt, però el nom més adient no el coneix ningú. Els cims del Gran i Petit Astazú, al capdamunt de la vall de Pineta, fronterers amb el circ de Gavarnia, s'han batejat com a Marmorés d'el Cul Gran i Marmorés d'el cul Chicot (¡¡!!). Al massís del Mont Perdut, al conjunt conegut fins ara com de les Tres Sorores, ara anomenat Tres Serols, la punta de les Oles ara es diu Punta d'as Solas. Al Pirineu aquesta problemàtica sempre ha existit, especialment als llocs de frontera i fa segles que s'arrossega. Només com a exemple vull esmentar el cim del Balaitús, el tres mil més occidental, que durant temps es coneixia com al cim dels 36 noms, ja que hi ha documentades 36 maneres d'escriure el nom del mateix cim a diferents publicacions (Balaïtous, Marmuré, Mur-Muré, Batlaytouse, Gran Pic, La Bassa, Badescure, Baletous...). I així centenars d'exemples. Què és més important, la recuperació d'un arcaisme o bé que la gent no es perdi per la muntanya?

En general i com a criteri comú nosaltres procurem tenir una preferència per la llengua originària de la zona. Si la llengua està en desús i els topònims massa allunyats de l'ús habitual, prenem com a referència un mapa que adopti els topònims més coneguts entre els muntanyencs. No és un criteri massa científic, tot i que resulta pragmàtic.

En darrer lloc, quan des de Vèrtex tractem zones estrangeres, acudim per a la toponímia major a les adaptacions fetes al català des de l'índex de la Gran Enciclopèdia Catalana i, si no, a la que apareix als mapes de la zona. Seguint aquest criteri en el darrer número hem tractat les muntanyes del Caucas i les seves possibilitats per a l'alpinisme, i per anomenar el seu cim principal, en lloc de dir-li Elbruz com es coneix clàssicament, l'hem escrit El'brus amb certa sorpresa dels nostres lectors.

Finalment, per no allargar-me massa, voldria acabar aquestes paraules amb una petita gosadia. M'agradaria adreçar unes peticions i precs que fem des d'un mitja de comunicació com Vèrtex a les institucions i experts en toponímia.

- Unió entre cartògrafs i toponimistes: els excursionistes, però en general els viatgers i tothom amb una mínima inquietud per aquest tema, acudeix als mapes en el moment de recórrer un territori. És fonamental un treball en equip entre els cartògrafs i els experts en toponímia en el moment de clarificar i fixar un topònim. La gent utilitza i fa servir els topònims que surten als mapes i serveix de ben poc, fora dels àmbits acadèmics i erudits, la fixació de topònims sense traslladar-los a la cartografia. Afortunadament, a Catalunya en aquest camp anem avançant, però caldria més voluntat política. Potser la Societat d'Onomàstica pot ocupar una funció cabdal en aquesta pretensió, o bé l'Oficina d'Onomàstica de la Secció Filològica de l'IEC podria prendre-hi part de manera destacada, però tots sabem que les relacions entre les administracions solen ser complicades i massa lentes.

- Fonts de consulta: les possibles fonts de consulta sobre la toponímia són nombroses, però alhora disperses i incompletes, especialment en toponímia menor, malgrat anar avançant. Ens calen fonts de consulta més exhaustives, amb un tractament sistemàtic i amb bones classificacions (noms de valls, torrents, comes, fonts, parets...). ¿Seria utòpic imaginar una potent base de dades disponibles en línia per internet, ara que ja hi tenim el Diccionari català-valencià-balear?

- Despolitització dels topònims: caldria avançar cap a un tractament científic i lingüístic purament en la fixació dels topònims, deslligant-los d'estratègies polítiques, però malauradament en l'àmbit de muntanya en aquest procés hem anat enrere.

- Publicació d'un llibre d'estil clar, entenedor i concís sobre tots els usos possibles de la toponímia, especialment la menor, adient i adaptat a revistes de muntanya, turisme, geografia i altres mitjans de comunicació. Potser existeixi, però ho desconec. En general els llibres d'estil dels mitjans de comunicació toquen el tema de la toponímia de manera general i insuficient, i caldria un treball molt més específic i aprofundit. A cops a Vèrtex ens ho hem plantejat, però supera àmpliament les nostres possibilitats i recursos.

- Fixació d'orientacions en els llocs de frontera. A la gent que treballem en un mitjà de comunicació ens cal saber quins criteris s'han d'emprar en els punts de topada o trobada de dues llengües respecte als topònims.

Moltes gràcies per la seva atenció.