|
És possible la
Wilderness i l’ecologia política?
INTRODUCCIÓ
Avui
m’han convidat a aquest curs que fa la universitat de
Girona sobre Ecologia Política per parlar de wilderness.
Pot sobtar inicialment que dins dels continguts d’aquest
curs es contempli una xerrada sobre la wilderness, un concepte
que inicialment podria semblar molt allunyant dels continguts
essencials que semblen inherents a l’ecologia política,
però em sembla que hi ha més relació de
la que aparentment pot semblar. Si més no ho intentaré
demostrar.
Havia
pensat preparar un Powerpoint per fer més passadora i
lleugera aquesta xerrada, però després vaig creure
que provocaria un petit oxímoron. Parlar de la wilderness
mitjançant un ordinador m’ha semblat tal contradicció,
que ho sento, noho he fet i haureu d’aguantar les meves
paraules. És cert que també pot semblar una contradicció
parlar de la wilderness aquí, en una petita aula universitària,
i que potser quedaria més bé fer-ho a l’aire
lliure, en plena natura, però pel moment em penso que
encara aquests cursos d’estiu no està previst fer-los
fora, així que ho haurem de fer tancats entre quatre
parets.
CONCEPTE
La
paraula wilderness i la filosofia que hi ha al darrera no té
cap traducció clara al català, però intenta
reflectir el concepte i la idea d’un medi salvatge, en
què la natura es troba en estat pur i que no ha patit
cap mena de modificació o transformació per causa
de l’activitat humana. Habitualment es considera que són
o poden ser espais de wilderness l’estepa, la tundra,
el desert, les grans geleres, els casquets polars, la selva
i certs espais de muntanya. És un concepte amb força
matisos, sense un sentit unívoc i amb un fort component
subjectiu, a cops discutit; representa un corrent filosòfic
minoritari dins el conservacionisme, però té un
atractiu i una vigència cada dia creixent i que convé
no passar per alt.
ANTECEDENTS HISTÒRICS
Aquest
concepte de natura salvatge amb el nom del wilderness el trobem
per primer cop en l’obra del poeta anglès John
Milton al s.XVIII. El poeta entén la wilderness més
aviat en sentit negatiu i la oposa al seu Jardí de l’Eden.
Al segle XVIII un altre poeta anglès, Coleridge, dóna
un tomb al sentit de la paraula i s’imagina el Paradís
terrenal com un espai wilderness, és a dir, salvatge
i inviolat per l’home. Al llarg del romanticisme, i molt
concretament vinculat a la Selva Negra i al món germànic,
el concepte s’anà difonent amb força rapidesa.
Tanmateix és als Estats Units i als països d’àmbit
anglosaxó on el concepte és desenvolupa i agafa
la dimensió actual. Figures com Henry D. Thoreau i el
seu famós llibre Walden i Caminar, el novel.lista Cooper
–autor de L’últim mohicà–, filòsofs
com Emerson, viatgers i exploradors com John Muir i el gran
geògraf anarquista francès Elisée Reclus
són algunes de les personalitats més significatives
que emprenen, cadascú al seu grat, la construcció
de la filosofia wilderness.
Encara
que molt breument m’agradaria aturar-me en algun d’aquests
pensadors, escriptors i filòsofs, ja que la història
no els ha fet gaire justícia i la seva obra i trajectòria
han quedat una mica arraconats dins del conservacionisme. Per
alguns semblen una mica antiquats, ingenus, amb un nivell de
pensament molt simple i primitiu, quan tenen tantes coses a
dir.
També
cal entendre el context de l’època per situar-se.
Per als pagesos i grangers que exploraven les terres del llunyà
Oest americà la natura era un medi hostil i perillós,
que calia dominar i transformar. La natura salvatge es considerava
gairebé com un símbol del mal, de l’anarquia,
que calia sotmetre i transformar. Però cap a la meitat
del segle XIX les élites de la costa Est i alguns autors
europeus, és a dir, gent molt allunyada del contacte
directe amb la natura però que s’adona de les conseqüències
d’una industrialització creixent, comencen a formular
una nova visió de la natura. Una mica com a contraposició
al materialisme utilitarista de la civilització americana
i, alhora, amb un cert enyor romàntic del paradís
perdut, es comença a valorar la natura com quelcom admirable,
com un espai vital capaç d’ensenyar-nos lliçons
d’estètica i també de moral. La natura deixa
a poc a poc de ser considerada un espai a sotmetre i domesticar
per convertir-se en un espai a preservar i conservar, és
un àmbit que esdevé clau en el desenvolupament
de la persona i en la consecució de la seva felicitat.
Potser
Thoreau (http://www.sc.ehu.es/sfwpbiog/acdr/thoreau.htm) (http://www.thoreausociety.org/)
sigui un dels més coneguts, bàsicament pel seu
famós llibre Walden i per la seva activitat en favor
de la desobediència civil. Jo m’atreveixo a dir
poques coses sobre aquest autor, especialment ara que el professor
Antonio Casado da Rocha ha publicat per primer cop en castellà
un biografia sobre ell, que us animo a llegir. La seva vida
no és especialment apassionant, va viatjar poc i viure
poques aventures, però el seu pensament és ric,
ple de matissos en l’ambit social i polític (reinvindicat
per un cert anarquisme i apòstol de la desobediència
civil per la seva obra La Desobediencia civil, es pot consultar
en línia una traducció del text a http://www.sc.ehu.es/sfwpbiog/acdr/Thoreau/resistencia.htm)
i se’l considera un dels pares fundadors de l’ecologia
i l’ètica ambiental, i de la wilderness. En aquest
darrer aspecte em vull aturar ara mateix.
Un
bon dia, incapaç d’amollar-se a les exigències
socials i convencions humanes, decideix abandonar casa seva
i de fet la societat de la seva època i anar-se a viure
en una petita cabana enmig del bosc. No ha d’anar gaire
lluny. Prop de casa seva, Concord, hi ha l’estany de Walden
Pond, voltat d’un frondós bosc. Allí aixecarà
la seva cabana i viure un parell d’anys (1845-47) desconnectat
de les convencions de la societat, en plena autosuficiència.
Aquesta fugida de Thoreau no és més que una recerca
de la seva condició primigènia de salvatge, entesa
com un espai, interior i exterior, anterior a la civilització.
Quan Thoreau es submergeix en la natura salvatge no ho fa per
proposar aquest estat com un tipus de vida, sinó com
un model per pensar i sentir la condició humana. Thoreau
no és un solitari eremita ni un misantrop. Admet que
tota vida humana té alhora una dimensió social
i comunitària però també natural i biològica.
Per Thoreau tot allò social ha de ser depenent d’allò
natural i insisteix molt en la idea que mai podrem preservar
totes les coses bones de la humanitat si no protegim també
les coses bones no humanes, és a dir, salvatges. Per
Thoreau la salvatgeria de la natura conté la bondat.
Va dir, com a síntesi del seu pensament, totes les coses
bones son lliures i salvatges.
Cal
també esmentar el seu llibre Caminar(es pot consultar
en línia una traducció en castellà a http://www.sc.ehu.es/sfwpbiog/acdr/Thoreau/caminando.htm)
És un assaig curt, senzill, on fa un eloqüent elogi
del caminar com una activitat alliberadora per l’esser
humà. Dins d’aquest text trobem també alguns
elements fundacionals de la wilderness. A partir d’una
elaboració literària del mite de l’Oest,
Thoreau basteix una brillant apologia d’allò salvatge
( que no s’ha d’entendre com allò cruel o
bèstia) com a única font que té la societat
per recuperar la font de la vida, la serenitat i la força.
L’Oest, en el context de l’època i lloc,
és el símbol de retrobament amb lo salvatge, amb
la wilderness. I en la natura salvatge retrobarem la vida, perquè
no hi ha millor vida que la que transcorre prop de la natura
i al seu ritme. M’interessa ressaltar que aquesta reivindicació
de la salvatgeria que fa Thoreau és per contraposar-la
a la societat, és a dir, la societat pot recuperar en
la vida salvatge uns models que li permeti regenerar-se i orientar-se
d’una altra manera. Thoreau no vol destruir la societat,
sinó que vol un altre tipus de societat a partir de models
naturals.
Sovint
s’ha acusat a Thoreau de tenir un pensament poc elaborat,
amb nombroses contradiccions i falles, poc apreciat per l’Academia,
però referent de certs moviments socials. Per alguns
els seus textos son immadurs, d’una rebel•lia adolescent,
sense propostes consistents. Es diu que la figura de Thoreau
s’ha convertit en un mite, i que el personatge s’ha
menjat a la persona. En qualsevol cas em penso que cal redescobrir
les aportacions d’aquest pensador, que sense cap mena
de dubte, és un dels pilars fundacionals de la wilderness.
John
Muir seria l’altra pota fundacional de la wilderness.
Nascut a Escocia en 1838, aviat emigra als Estats Units, on
residirà. Aficionat a la natura, du a terme grans viatges
per les grans extensions naturals verges del continent americà,
i resta per sempre més agafat per la màgia d’aquells
llocs. Esdevindrà un defensor i apòstol de la
natura salvatge, de la wilderness. Enamorat especialment de
la Serra Californiana, s’instal•la a viure durant
un temps en una cabana en la vall de Yosemite, encara que continuarà
viatjant arreu. Fundador del Sierra Club, aquesta és
una organització amb una clarísima vocació
conservacionista, encara avui molt important en l’àmbit
anglosaxó, amb més de 750.000 socis.
En
1901 publica Els Nostres Parcs Nacionals, un text clau sobre
els PN. El 1903 el president Roosevelt visita a Muir a Yosemite
i junts dissenyen el programa de PN americans, que permeten
crear el PN de Yosemite, de Sequoia, Mount Ranier, Petrified
Forest y Grand Canyon i per extensió Ordesa i Aigüestortes
a casa nostra. Per això és de tot justícia
considerar a Muir pare dels PN americans però també
europeus. A partir dels primers anys del segle XX Muir es dedica
incansablement a la defensa i conservació de la natura,
fins esdevenir un figura fonamental en la defensa de la wilderness.
Quan
Muir viatja, la immensa majoria de terres de USA i Canadà
eren verges, estaven en un estat primigeni no modificat per
l’actuació humana. Mentre els seus contemporanis
hi veien mines de carbó, boscos per explotar, prats pel
bestiar, Muir pensa que allí hi ha l’essència
de la natura i pensa que la natura salvatge és un temple,
un santuari per l’home, i la seva primera obligació
és preservar-lo i no explotar-lo. Amb Muir el concepte
de wilderness es desplega plenament. Muir té una intuïció
genial, la necessitat de protegir la natura enlloc d’explotar-la
fins la seva destrucció.
Un
dels trets fonamentals del pensament de Muir és donar
un valor moral a la natura i el paisatge. Fins llavors la tradició
filosòfica occidental negava qualsevol valor moral a
tot allò que no fos humà i en cap cas estava disposat
a acceptar que un bosc, un riu, un prat, una muntanya tingués
valor moral intrínsec, i per tant tingués dret
a una protecció. Muir pensava això, i esdevé
una altra referència fonamental de l’ecologia.
El seu pensament a favor de la protecció total de determinats
espais naturals, no tots, és clau.
Una
altre figura fonamental en la formació del pensament
wilderness és Aldo Leopold (1887-1948). Aquest científic
americà, enginyer forestal, amb diversos càrrecs
en organismes de gestió forestal als Estats Units, aconsegueix
la celebritat pública amb la publicació pòstuma
del seu llibre A Sand County Almanach and Sketches Here and
There. És un llibre delicat i deliciós, que ningú
no hauria de deixar de llegir. En una primera part Leopold relata
amb una senzillesa i dolcesa inefable les seves vivències
naturalistes seguint les estacions: l’arribada de la primavera,
les aus (era un expert i reputat ornitòleg), la vida
al bosc, la neu, el vent, els incendis, el voleiar del blat...A
la segona part del llibre desenvolupa el seu pensament, apuntant
unes idees molt senzilles, quasi “naifs”, però
d’una lògica absoluta i radical en l’acceptació
de les lleis de la natura.
Leopold
formula propostes com "Aprendre a pensar como una muntanya",
el de "Land Ethic" o ètica de la terra. Realitza
una tancada defensa dels espais verges, de la imperiosa necessitat
de la seva preservació per l’esser humà
i de l’obligatorietat de la defensa de la natura. La tesi
de fon de l’autor (que ha nascut en un continent de grans
territoris verges i és testimoni de la revolució
nuclear) rau en la necessitat d’una revolució humana,
on la preservació de la natura sigui una llei fonamental
i on l’home adapti el seu sistema de vida al ritme de
la natura. Leopold observa que l’evolució de la
societat industrial, que degrada la terra, la natura i l’home
és en el fons un fracàs de la modernitat, ho analitza
amb rigor i proposa la creació d’una ètica
de la terra. L’home pertany a la terra com un element
més d’ella i ha d’aprendre a relacionar-se
amb ella des d’una perspectiva no destructiva i parasitària.
Leopold sostrau al concepte tradicional de la wilderness la
seva àurea religiosa i li dona una transcendència
moral i ètica, recolzant-se en un contundent rigor científic.
Aquesta línia de pensament és certament revolucionaria
i marcarà un punt d’inflexió en el pensament
ecologista i conservacionista. Si l’esgotament dels recursos
naturals i la posada en perill de la pròpia natura ha
obert un ampli debat tècnic, econòmic, biològic,
social sobre la necessitat de la seva preservació, Leopold
posa la pedra angular d’un nou debat filosòfic.
Si fins ell es parlava d’una ètica conservacionista
biològica, una altra ecològica, una altra antropocèntrica,
a partir de Leopold queda establert el concepte d’ètica
de la terra. Leopold dona valor moral a entitats humanes, el
que trenca els esquemes antropocèntrics preexistents.
A partir d’aquí s’obre un llarg debat. Amb
derivacions tan suggerents com la "Deep Ecology" (que
busca en la mística oriental la redefinició de
les relaciones home-natura).
A
Europa aquest procés de conscienciació segueix
un camí diferent. La revolució industrial i les
revolucions burgeses arrasen els espais naturals, i llevat de
les zones de muntanya i petits illots remots, la natura verge
comença a desaparèixer lentament arreu. Per a
Marx qualsevol pensament ecologista o conservacionista és
perfectament reaccionari –els “socialistes romàntics”
que blasma al Manifest foren els primers ecologistes–
i només la figura del llibertari E. Reclus desentona
positivament en aquest panorama. En un llibret preciós
que porta per títol La Montagne (1873) Reclus explica
com marxà una temporada a la muntanya per refer-se d’una
etapa particularment difícil en la seva vida. Allí
s’enamora del medi i es dedica a estudiar-lo, però
en el darrer capítol alhora que realitza un encès
elogi de la influència moral de la muntanya en l’home,
vaticina amb esgarrifadora clarividència la destrucció
dels espais muntanyosos a Europa i reivindica el valor de la
natura en estat salvatge com un espai únic per enfortir-se
personalment i intel•lectual. Aquí creiem que neix
un dels components més interessants de la wilderness,
aquell que a més a més de reivindicar la natura
en estat salvatge, pur, reclama una natura primigènia
amb l’afegitó de la cultura humana.
DELIMITACIÓ DEL CONCEPTE
Fins
aquí hem fet un senzill repàs al concepte de la
wilderness i alguns dels seus antecedents històrics,
però ara voldriem profunditzar una mica més en
l’abast d’aquesta filosofia. Ens sembla important
revisar el concepte de wilderness als ulls actuals.
En
primer lloc ens agradaria distingir clarament entre una wilderness
objectiva i una altra de subjectiva. La de caire objectiu es
fonamenta en la pura vida natural a preservar ferrenyament i
tindria un contingut més biològic i científic
purament. És un vessat prou destacat, però malgrat
la seva importància, ens sembla més suggestiu
esbrinar els components emocionals i estètics d’una
wilderness subjectiva.
Avui
no sembla realista, si més no al primer món, pensar
en el medi sense incorporar-hi la presència humana. És,
dissortadament, una mica ingenu pensar que encara resten entorns
verges. I no només això, sinó que l’evolució
de la cultura i el pensament fan del tot impossible cap mirada
“pura” sobre el medi. La presència humana
no és només física, sinó fenomènica,
és a dir, els humans no només estan materialment
sobre l’espai sinó que el transformen, el canvien
i hi actuen; i això no només des d’un punt
de vista físic sinó també “espiritual”,
“emocional”, o com se li vulgui dir. Vista així,
la proposta wilderness que volem defensar no consisteix tant
en reivindicar la natura verge sense presència humana
(que ens sembla important), sinó en promoure l’actitud
de respecte envers el conjunt de valors que hi ha implícits
en la natura. Wilderness seria, sobretot, una mentalitat respectuosa
o, encara més “reverent” envers la terra
en el sentit més purament primitiu, disposada a escoltar-la
i a convertir-la en criteri valoratiu. L’autentica natura
verge, en cas d’existir realment, ens resulta actualment
inassolible, ja que de manera inconscient la passem pel nostre
cedaç cultural i antropològic que fa impossible
que podem mirar i entendre el paisatge i el medi obviant la
nostra base cultural i filosòfica. Així en un
cert sentit la filosofia de la wilderness actual és una
construcció cultural situada en un temps i un espai.
En
aquest nou context, la wilderness al món occidental no
s’ha d’entendre ja com l’autentica natura
verge, sinó com aquella part de l’entorn biòtic
relativament ben conservada, i mantinguda sense gaire pressió
humana, en què els humans del segle XXI poden retrobar
i reviure unes sensacions no contaminades per la civilització.
Així la reformulació actual de la mentalitat wilderness
estaria atenta, cada cop més, als factors culturals,
socials, estètics, filosòfics, ètics i
psicològics (per alguns autors també religiosos)
del medi, tant com als estrictament biològics o geogràfics.
Seguint
els postulats de les Tesis de Biella caldria considerar wilderness
aquells llocs en què encara resulta possible fer una
experiència íntima de retrobament amb els grans
espais, fruint de la solitud, del silenci, dels ritmes i de
les exigències que deriven de les lleis naturals –sense
amagar ni el risc ni el perill que hi pugui haver als espais
oberts. Així la qualitat de la wilderness rauria cada
cop més en la capacitat de fer possible una relació
creativa, quasi “mística” si es vol, entre
l’home civilitzat i l’entorn natural.
En
aquesta concepció antropocèntrica de la wilderness,
l’experiència és necessàriament intima
i solitària. No pot ser social o compartida perquè
té aspecte de plenitud emocional que són difícils
d’expressar a través del llenguatge ordinari. En
les societats occidentals, sofisticades, informacionals i economicistes,
l’experiència de la wilderness adquireix una importància
rellevant i alhora potencialment conflictiva, ja que els actuals
sistemes socials tendeixen a afeblir la persona, a restringir
el seu camp d’acció, de llibertat, de responsabilitat,
a limitar la seva autonomia, i tot això s’enfronta
de forma prou radical amb la llibertat exigent de la natura
i dels espais oberts, inherent a la wilderness. La wilderness
és un àmbit de participació lliure, en
què el concepte de poder tal com s’entén
habitualment perd el seu sentit. A l’alta muntanya o als
espais immensos i solitaris tothom es troba al mateix nivell
–en el nivell que deriva del propi coneixement i de l’experiència–,
i per tant els criteris de dominació econòmica
no hi tenen cabuda; cosa que representa un desafiament en tota
regla al sistema.
És
possible al segle XXI estendre una mentalitat wilderness de
respecte i reverència a l’entorn, o senzillament
wilderness és el mot que designa les conviccions morals
–i quasi místiques– d’un grup d’amants
de la natura obstinats en una proposta utòpica? Probablement
tant des de la perspectiva objectiva com subjectiva, en el context
del món occidental, la concepció wilderness sigui
una proposta ecològicament i social molt difícil,
però creiem que és necessària.
Com
va dir l’alpinista Pierre Beghin: “és important
per l’equilibri emocional de l’home que la wilderness
subsisteixi, que es mantinguin uns espais salvatges al planeta
on l’home es pugui perdre, es pugui mesurar amb la natura
intacta.” Una de les grans tragèdies implícites
en la destrucció del medi és que ens priva d’aprofundir
en nosaltres mateixos i d’endinsar-nos en allò
que pot donar un sentit a la nostra vida. Per tot això
creiem que la wilderness ha de ser possible en la mesura que
és, moralment i estètica, necessària.
WILDERNESS
I ECOLOGIA POLÍTICA
Desprès
de tot això, potser encara alguna persona es pot preguntar
que té a veure la wilderness amb l’ecologia política.
D’ençà del darrer terç del segle
XX, i al llindar del nou segle XXI, ecologia política
és una expressió que trobem fàcilment al
centre mateix de l’actualitat. Cada cop més al
nostre Primer Món, occidental, postcristià i blanc,
es va estenent la convicció que l’actual sistema
de desenvolupament econòmic, ultraliberal i productivista,
agredeix greument el medi natural. Cada cop hi ha més
consciència de la necessitat d’aplicar polítiques
diferents en què mots com “equilibri” i “sostenibilitat”
tinguin una significació real. Una altra cosa és,
dissortadament, que aquesta consciència, sovint molt
basada en les emocions i purament intuïtiva, massa sovint
sense base científica, pugui convertir-se en un programa
concret i efectiu, que es prengui seriosament com a objectiu
la supervivència del planeta més enllà
de la retòrica i del moralisme.
Per
més que el govern Bush s’entesti a voler demostrar
–i a practicar– el contrari, creix dia a dia el
consens sobre la gravetat de la situació ambiental; àdhuc
entre els pensadors més clarividents del capitalisme
(Soros...) s’assumeix amb més o menys mala consciència
que la nostra “Nau Terra” té a tocar els
límits de la supervivència i que el problema ambiental,
per via de les anomenades “malalties de la civilització”
incideix d’una manera molt determinant en la salut física
i psíquica de la població. El nostre model de
civilització està fonamentat en una ideologia
del creixement que no reconeix límits: confonem “més”
i “millor” i malbaratem recursos naturals, vivint
com a rendistes en un consumisme insostenible que posa en perill
la relació de l’home amb la biosfera. El sistema
del creixement tecnològic exponencial ens aboca a un
escenari energètic que pot posar en perill la mateixa
continuïtat de l’espècie sapiens. Davant aquesta
situació resulta cada cop més clar que ens cal
un canvi de sistema i incloure el criteri ecològic com
un eix transversal que ha d’inspirar totes les actuacions
i les polítiques concretes.
En
aquest context, l’ecologia política vol ser aquell
moviment o filosofia política que intenta avaluar i repensar
el sistema de producció i la distribució de la
riquesa a partir de criteris ambientals, de manera que la sostenibilitat
no sigui una paraula buida de contingut, sinó l’eix
realment vertebrador de l’actuació política.
En tant que es vol “política”, l’ecologia
assumeix que el medi ambient és subjecte i objecte de
decisions basades en el poder. L’ecologia política
considera que cal assumir l’eix ecològic (els problemes
de l’aigua, de l’energia, de la vertebració
del territori, etc.) com una variable més de la política.
En
la concepció de l’Ecologisme Polític, la
Terra és també un subjecte agredit i en conseqüència
el discurs crític ha d’incloure i promocionar la
defensa activa de la biosfera. L’ecologia política
expressa una decisió activa per tal incidir sobre la
vida quotidiana: això inclou una reapropiació
del temps de la vida –incompatible amb el productivisme–
i una educació de la societat per tal de bastir la democràcia
participativa
En
aquest context em penso que hi ha un espai per la wilderness
no del tot allunyat de l’ecologia política. Si
ja Henry Thoreau reivindicava un retorn a la natura salvatge
com a font de la vida, com un retorn als orígens on trobar
els arguments, les raons i els motius per un canvi de vida,
em penso que en l’actualitat la crida de la wilderness
és una de les poques per regenerar la societat. Un retrobament
amb els valors de la wilderness, tant la subjectiva com l’objectiva
en la mesura que sigui possible a occident, hauria de ser un
dels components de l’ecologia política. No l´’unic,
però si important.
L’ecologia
política ha de reivindicar alguns valors que són
intrínsecs a la wilderness per guanyar credibilitat.
Si l’ecologia política es construeix com una variant
només de l’actual ultraliberalisme no tindrà
cap futur. L’ecologia política ha de presentar
un model alternatiu prou sòlid, consistent i diferenciador,
i és en la wilderness i els seus valors on pot trobar
una fonamentació prestigiosa.
REALITAT SOCIAL DE LA WILDERNESS
Potser
a casa nostra encara no és gaire conegut, però
als Usa hi ha moviments defensors de la wilderness amb una força
notable i presència en el debat social. Vull esmentar
en primer lloc el Sierra Club (http://www.sierraclub.org) ,
fundat per Muir, que és una organització potent
i en primera línia en defensa d’aquesta línia
de pensament. Campanyes d’actuació, de conscienciació,
publicacions, manifestos, programes nacionals i internacionals
conservacionistes
http://www.wilderness.net/
Potent organització en defensa dels espais wilderness
a usa reconeguts i protegits per llei. The american society
També
m’agradaria parlar de Mountain Wilderness..
A
Europa, aquest corrent, certament molt minoritari i elitista,
ha fet una certa revolada als darrers vint anys, impulsat des
d’àmbits excursionistes i alpinistes. Veus autoritzades,
i alhora sensibles, han reivindicat la necessitat de preservar
espais verges a l’alta muntanya, no només per conservar
el medi, sinó per tal de mantenir uns àmbits en
què l’home pugui retrobar-se a si mateix, pugui
gaudir de les emocions més autèntiques i pugui
refer la seva força interior.
L’any
1987 un grup d’alpinistes d’arreu d’Europa
es reuní a Biella (Itàlia) per tal de crear el
moviment anomenat Mountain Wilderness, proclamant les anomenades
“Tesis de Biella” , que recullen el nucli fonamental
de les conviccions ambientals d’aquest moviment. Com diu
un d’aquests principis “... es considera wilderness
de muntanya aquell entorn d’altitud no contaminat on tots
aquells que tinguin la necessitat interior puguin realitzar
l’experiència d’un retrobament directe amb
els grans espais, viure la llibertat, el silenci, els ritmes,
les dimensions, les lleis naturals i els seus perills. La qualitat
de la wilderness rau en la seva capacitat potencial de permetre
una aportació creativa entre l’home civilitzat
i l’entorn natural. Es aquest el grau d’autenticitat,
d’aquesta simbiosi que dona un sentit no efímer
a l’aventura.”
http://www.mountainwilderness.org/
LA
TESI DE BIELLA (ITÀLIA)
1. La noció de Wilderness
1.1. La noció de wilderness (nom femení traduïble
per natura salvatge no transformada per activitats humanes)
integra factors psicològics i ètics.
1.2. Per wilderness de muntanya hom entén aqueix entorn
d’altitud no contaminat on tots aquells que en senten
veritablement la necessitat interior poden encara fer l’experiència
d’una trobada directa amb els grans espais i fruir en
total llibertat de la solitud, els silencis, els ritmes, les
dimensions, les lleis naturals i els perills. La qualitat de
la wilderness rau sobretot en la seva capacitat poten-cial de
permetre una relació creativa entre l’home civilitzat
i l’entorn natural. Es el grau d’autenticitat d’aquesta
relació, allò que dóna un sentit no efímer
a l’aventura.
1.3. Puix que n’implica una presa de consciència
total, l’experiència de la wilderness revesteix
una importància particular en les societats complexes
i dividides on viuen la major part dels alpinistes, cosa que
pot provocar una reacció vital d’enfrontament amb
les limitacions d’un sistema encaminat a afeblir cada
cop més l’ésser humà, a restringir
la seva responsabilitat, a fer previsibles i manejables el seu
capteniment i les seves necessitats, a limitar la seva autonomia
en el domini de les decisions i les emocions.
1.4. En conseqüència, és d’una importància
fonamental tenir plena consciència dels lligams que s’estableixen
entre els valors ecològics i els valors ètics,
estètics o del comportament. És en efecte en aquests
lligams que s’amaga el sentit de l’alpinisme, en
tant que l’expressió de cultura.
2. Degradació de la wilderness i responsabilitat
2.1. La comunitat dels alpinistes i les associacions que els
apleguen, tenen responsabilitats històriques concretes
en la degradació de la wilderness de muntanya, tant als
Alps com a la resta del món. Una responsabilitat que
encara que hagi estat la major part de vegades només
indirecta o involuntària, no és per això
menys condemnable.
La indiferència, la ignorància, la manca de sensibilitat
no són mai justificables.
2.2. El desig, teòricament comprensible, d’atreure
la més gran quantitat de gent a la pràctica de
la muntanya facilitant-ne l’apro-pament, sovint ha estat
causa d’un procés de «civilització»
exagerat. Per afrontar la demanda creixent que se’n deriva,
s’ha recorre-gut a la construcció de nous refugis,
a l’ampliació progressiva dels ja existents, a
la creació d’itineraris «equipats»
i d’altres incita-cions al consum. Però aquesta
política presenta greus errors de judici. En realitat
no té en compte el factor wilderness, i la solitud que
el caracteritza, en tant que eixos fonamentals dels valors de
l’alpinisme.
Nosaltres pensem que la construcció i la capacitat dels
refugis no haurien de ser determinats d’acord amb la demanda
d’usuaris po-tencials, sinó que haurien de dependre
del nombre de persones que l’entorn natural pugui suportar
sense perdre el seu sentit.
3. Wilderness i poblacions de muntanya
3.1. El pas reiterat de les grans expedicions, seguit de grups
de trekking, està provocant transformacions profundes
entre les po-blacions locals, en el seu nivell de benestar material,
en la seva mentalitat, en la seva cultura tradicional. No és
pas fàcil d’avaluar la part positiva i negativa
que comporten aquestes transforma-cions, ja que les opinions
dels experts estan dividides. Tanmateix, sembla raonable considerar
que aquests corrents importants de diners i béns materials
als quals accedeixen més fàcilment els jo-ves
que no els vells, poden produir efectes desestabilitzadors en
introduir criteris d’avaluació típicament
«occidentals» en grups ètnics no preparats
por interpretar-los correctament: a més a més,
una eventual i sempre possible desviació d’aquests
corrents vers altres objectius, exposa a greus problemes les
poblacions locals acostumades a sobreviure només de professions
tradicionals.
A tot això cal afegir la migrada preparació sòcio-històrica
de la majoria dels alpinistes, cosa que els fa difícil
prescindir dels seus punts de vista «eurocèntrics»
per acceptar la diversitat i respectar-la encara que els resulti
incomprensible. Fóra desitjable que el debat sobre aquestes
qüestions s’estengués i s’aprofundís;
ningú ha de ser indiferent al fet que el seu comportament
pugui haver causat o causi la degradació ètica,
social o cultural d’altres poblacions o d’haver
desestabilitzat amb massa lleugeresa la vida d’altres
homes.
3.2. Sembla massa complex, dins d’aquest quadre, tractar
de manera creïble i completa el problema de les relacions
entre alpinisme i les poblacions de muntanya. Nogensmenys, aquest
pro-blema existeix; la comunitat dels alpinistes ha de preparar-se
per afrontar-lo.
4. Estratègia
4.1. Fóra inexacte afirmar que no s’ha fet res
fins ara per part dels alpinistes i les associacions d’alpinisme
per defensar la wilder-ness de muntanya. Tanmateix, les iniciatives
d’aquest tipus han tingut efectes pràctics força
limitats.
4.2. Ara és hora de fer un pas endavant decisiu. Els
alpinistes de tot el món, reunits en el congrés
de Mountain Wilderness a Biella, volen crear un moviment organitzat
amb aires nous, capaç d’elaborar estratègies
coratjoses, anticonformistes i eficaces per defensar o recuperar
els darrers espais lliures del planeta. Aquesta estratègia
ha de preveure el recurs sistemàtic a accions concretes,
fins i tot fent ús de la provocació utòpica,
per estimular l’elevació del nivell de consciència
«ecològica» d’un nombre cada vegada
més gran d’usuaris de la muntanya.
4.3. El moviment nascut a Biella pren cl nom de Mountain Wílderness
i té caràcter internacional. La seu central s’ha
establert a ltàlia durant els anys 1988-89. El congrés
ha elegit 21 delegats amb la missió d’estructurar
el moviment tot redactant els estatuts, nomenar els responsables
del seu funcionament pràctic i fer que els objectius
puntuals siguin assolits. Els 21 delegats són elegits
per un període de dos anys.
5. Objectius, en un termini curt o mitjà, del moviment
Mountain Wilderness
5.1. El moviment ha d’actuar entre les associacions que
es preocupen de l’alpinisme i de la protecció de
la natura a tots els països, a fi de:
a) Promoure una reforma de la cultura alpina en l’esperit
de la wilderness (contra la comercialització, contra
el proselitisme discriminatori, per a la sensibilització
dels joves dins l’àmbit de l’escola, per
a la formació d’una consciència ecològica
entre els guies, instructors d’alpinisme, organitzadors
de trekking...)
b) Fer més intensa i eficaç l’acció
d’aquestes associacions per a la protecció de l’entorn
intervenint sempre que estiguin aparentment disposades a projectar
o acceptar iniciatives no conformes a l’esperit de la
wilderness
|
